No es pot viure si no tens on viure

Fa només una desena de dies que ha començat l’any i ja són dues persones sense llar mortes al carrer. Que puguem saber, que puguem comptar. Segons la Fundació Arrels, les darreres cinc setmanes han mort cinc persones. En plena onada de fred i després d’uns intensos dies de pluja arreu del país. Una altra persona sense llar moria el dia 2 en un hospital després d’anys malvivint al carrer. I no és Barcelona la capital del sensellarisme, la despossessió de la necessitat més bàsica és universal, també a Manchester morien dues persones sobre els carrers nevats. L’Andreu, l’Eusebio, l’Edu... Els qui no tenen nom.

Segons l’informe "Estratègies contra el sensellarisme", elaborat pel Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social (CETIS), el Departament de Drets Socials i Inclusió, una de cada tres persones sensellar ha estat desnonada, això vol dir que un 32% de les persones sensellar han estat expulsades d’allà on vivien. Un altre 30% respon a desnonaments invisibles a causa de no renovacions de contracte (16%) o una pujada del preu del lloguer (14%). A més, un 27% de les persones enquestades han reconegut que la seva situació de sensellarisme respon a haver-se quedat sense feina. Mentrestant, i segons dades de l’INE, només a Badalona hi ha prou pisos buits per acollir 19 vegades el volum de persones que vivia a l’antic institut B9. Els números són esfereïdors: 420.000 buits i 100.000 turístics a Catalunya, i, segons la Fundació Arrels, més de 2.000 persones dormint al carrer només a Barcelona.

El passat 19 de desembre vam assistir en directe i televisat al desnonament més gran de la darrera dècada a Catalunya, 400 persones en situació extremadament vulnerable van ser expulsades de l’infrahabitatge que els feia de sostre, sense cap alternativa residencial. El govern del PP liderat a Badalona per l’ultradretà Xavier Garcia Albiol va deixar a la intempèrie 400 veïns de la ciutat. D’altra banda, mentre s’omplen la boca de ser el Govern de tothom, el Govern de la Generalitat amb el PSOE d’Illa al capdavant va enviar un dispositiu absolutament desmesurat de més de 50 furgons a consciència que les persones desnonades farien nit al carrer, afegint-hi, a més, dispositius de la Policia Nacional per actuar en matèria d’estrangeria i enviar persones al CIE. Tot això, a més, contradint l’ordre del jutge que va permetre el desnonament només si hi havia alternativa. Avui, a principis de gener, encara hi ha residents del B9 que passen la nit sota el pont de l’autopista.

El culpable d’aquestes morts, per descomptat, no és el fred ni el clima. El culpable és, en primer lloc, un sistema que acumula enormes quantitats d’habitatges per fer-ne negoci. Un negoci que té com a contrapart necessària la despossessió d’un habitatge de cada vegada més persones. El sensellarisme és un fenomen a l’alça per aquest motiu, com així ho és l’infrahabitatge. Però també hi ha culpables amb noms i cognoms: tots els polítics de l’arc parlamentari, que instrumentalitzen el problema de l’habitatge per guanyar uns quants vots, però deixen morir persones al carrer sense que això suposi cap problema. Els assenyalem perquè aquestes morts no són inevitables, no són quelcom que passi perquè sí, són el producte de decisions preses en despatxos en favor dels rendistes, bancs i fons voltor, en definitiva, contra els pobres i la classe treballadora.

El sensellarisme i les seves conseqüències fatals és només una de les expressions que adopta el problema de l’habitatge, però les arestes del problema són múltiples: lloguers inassumibles, preus de compra desorbitats, amuntegament, desnonaments, mobbing immobiliari o empreses de desocupació. Però precisament perquè tots aquests problemes formen part d’una mateixa causa, ens hem proposat abordar-los tots conjuntament: hipoteques, lloguers o ocupacions, un pis o un antic institut de Badalona, des del Sindicat defensarem el dret de totes les persones a tenir un habitatge de qualitat on viure. I ho fem, a més, amb la convicció que aquest problema només es podrà solucionar d’una vegada per totes garantint que la producció i la distribució de l’habitatge estigui al servei de les necessitats socials i no del benefici econòmic.

Necessitem construir un mur de contenció que faci front a aquesta ofensiva que patint en l’àmbit de l’habitatge. Si el rendisme, els bancs i els fons voltor fan negoci amb l’habitatge, si les institucions de l’Estat garanteixen les condicions perquè el negoci de l’habitatge estigui blindat en tots els aspectes, hem d’oposar-hi un sindicat capaç de frenar-los els peus. Sabem que una cosa així no serà fàcil, però continua sent l’única opció que tenim. Per l’Andreu, per l’Eusebio, per l’Edu, per totes les persones que han patit desnonaments o que han d’escollir entre pagar el lloguer o encendre la calefacció, per totes elles, per un habitatge universal, gratuït i de qualitat que faci front a les misèries de la societat capitalista.