Es pot parlar amb els infants sobre la guerra?

Isabel Torras Genís, psicòloga i professora de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL

Hem de conversar de la guerra amb els nens i nenes? La resposta és sí: amb els infants es pot parlar de tot i és important que ho fem. Hi ha temes més desagradables d’abordar que d’altres i la guerra pot ser un d’ells. Podríem pensar: per què hem d’abordar amb els nens i les nenes d’un tema tan trist? Què els podem dir? Que la guerra és un fracàs del món adult? Que és una vergonya amb majúscules? Que ni nosaltres mateixos l’entenem i que ens aterra que hi hagi conflictes al món?

Doncs sí, encara que pensem tot això, cal parlar amb els infants sobre la guerra, de la mateixa manera que parlem amb ells d’altres qüestions que els inquieta i els afecta. Que als adults ens incomodi, no és motiu suficient per esquivar el tema quan apareix a la sobretaula, anant en cotxe, de camí a l’escola o en qualsevol altre moment.

Cal recordar que tot infant confia en la interpretació que fa la mare, el pare o el seu mestre del que està passant al seu voltant per anar configurant la seva pròpia mirada sobre el món. Els nens i nenes han de percebre que poden parlar obertament de tot amb els seus referents perquè això els conforta i els tranquil·litza. De fet, perquè creixin amb seguretat és clau que sàpiguen que les seves pors i malestars, siguin de la naturalesa que siguin, seran acollits per algú que els estima i que s’esforçarà per donar-los una resposta. També és important mantenir el canal de comunicació obert amb ells. Per tant, tornant a l’inici, potser la qüestió no és tant si es pot parlar amb els infants de la guerra, sinó, com fer-ho.

Pot arribar la guerra d’Ucraïna fins aquí? I si llencen una bomba a casa nostra? Què ens passaria? Hauríem de marxar? On aniríem? De vegades preguntes d’aquesta mena poden sorgir per unes imatges vistes a la televisió, per una conversa amb un amic o perquè a l’escola n’han parlat. En qualsevol cas, cal saber-les entomar i respondre-les de la forma més planera i sincera possible.

El secret està, com sempre, en veure-ho des de la perspectiva de l’infant, posar-nos en el seu lloc i comprendre què l’angoixa. La implicació emocional o la proximitat de la criatura amb les conseqüències de la guerra és clarament un factor a tenir present —penso, per exemple, amb els infants de Guissona que han vist arribar nens/es ucraïnesos a la seva escola o al seu poble; i ja no diguem els que han hagut de fugir del seu país deixant enrere casa seva.

Adaptar les respostes a cada etapa

També cal adequar les nostres respostes a l’edat i nivell de comprensió. Amb criatures menors de set anys, que encara no han arribat al pensament lògic, les explicacions hauran de ser senzilles i adreçades a calmar les pors que puguin tenir. Fins i tot els pot neguitejar més veure els pares preocupats, que no pas les mateixes notícies de la guerra.

Entre els set i els dotze anys, comença a entrar una lògica propera i concreta en el pensament dels infants. Per això, poden preguntar per què hi ha guerra, de qui és la culpa, si els pot passar a ells, etc. Per tant, a part de tranquil·litzar-lo, és bo respondre de manera directa i sincera, utilitzant exemples que els faciliti la comprensió.

A partir dels dotze anys, ja hi ha un pensament més abstracte i, això, comporta una altra mena d’inquietuds o de debats. Les argumentacions seran més complexes i matisades, per la qual cosa ja no valdrà el blanc o negre d’edats anteriors. A vegades, fins i tot, caldrà compartir amb ells el nostre desconeixement de determinats aspectes i proposar d’esbrinar-ho plegats.

En qualsevol cas, sembla que per parlar de la guerra —i de qualsevol tema que preocupa els nostres infants— és aconsellable:

• Escoltar-los amb calma per saber què els amoïna i, així, poder adaptar les explicacions a les seves necessitats i al seu nivell de comprensió.

• Respondre les preguntes de manera empàtica, directa i dient sempre la veritat. Fins i tot, reconeixent, si cal, que hi ha qüestions que no sabem i buscar junts les respostes.

• Ajustar la informació a l’infant i a la situació concreta, sense edulcorar-la, ni tampoc centrar-la ens els aspectes més morbosos.

• Intentar no caure en la simplificació o generalització excessiva que els porti a pensar, per exemple, que “tots els russos son dolents” i, especialment, amb els nois i noies més grans, reflexionar sobre els diferents elements del conflicte: motius, desencadenants, conseqüències, etc.

• Aprofitar per posar en valor i conversar sobre la solidaritat amb els refugiats, l’acompanyament a la gent que pateix, el treball per la pau, etc., així com trobar maneres d’aplicar-ho a la seva realitat propera, al seu dia a dia.

• No evitar les preguntes incòmodes. Si els infants detecten que no volem parlar de determinats temes, acabaran per no preguntar i les fantasies que es facin al respecte poden angoixar-los encara més.

Volem infants desperts que es qüestionin i s’interessin per les coses que passen al seu voltant. Volem adults disponibles que acullin les inquietuds dels nens i les nenes alhora que els sàpiguen donar resposta de manera propera i franca. El millor antídot als temors infantils és el vincle de seguretat i confiança que estableixen amb els seus referents. Fins i tot, amb un tema tan cruel, tràgic i complex com és el de la guerra, disposar d’algú amb qui parlar-ne i a qui traslladar pors i desassossecs, ajuda a viure-ho de manera menys angoixant.