Per què cal anul·lar els deutes que el Banc Central Europeu posseeix dels països de la zona euro?

Éric Toussaint, portaveu del CADTM internacional

Miguel Urban, eurodiputat, membre d'Anticapitalistes

Cristina Quintavallia, ATTAC-CADTM Itàlia

Paul Murphy, diputado al parlament irlandès, membre de RISE

Des de l'inici de la pandèmia de la COVID-19 a Europa, els deutes públics a la zona euro van augmentar un 20% de mitjana. La raó és simple, en lloc d'establir un impost a l'1% més ric i a les grans empreses, com el CADTM i altres demanàvem, els governs van preferir recórrer a l'endeutament. Això ha creat un nou deute il·legítim, que s'afegeix al que ja devien els països.

En cada crisi econòmica veiem com la bretxa entre els rics i els treballadors s'eixampla cada vegada més i els deutes públics segueixen creixent, en un procés d'acumulació de capital que no s'atura. És fals que la pandèmia no entengui de classes socials o afecti a tothom per igual. Les grans empreses, com ara les del grup 'GAFAM' (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) van obtenir enormes beneficis gràcies al confinament i també les empreses del 'Big Pharma', com Pfizer, Moderna, AstraZeneca, Johnson & Johnson, Curevax, Merck van tenir uns guanys fabulosos gràcies a la pandèmia, venent vacunes i tractaments a preus exorbitants. També els grans bancs i els fons d'inversions van obtenir elevats beneficis gràcies a les ajudes dels Estats, de la mateixa manera que les grans empreses especialitzades en els combustibles fòssils com el petroli i el gas.

El rebuig a imposar un impost Covid a multimilionaris i multinacionals no només ha fet créixer les desigualtats, sinó que ha afavorit un fort increment del deute. Bon exemple d'això és Europa. El deute públic total de la zona euro ha arribat fins els 12 bilions d'euros (12.000.000.000.000€). Entre l'inici del 2021 i juliol del mateix any, el deute va passar del 86% del PIB de la zona euro al 100%. Però aquest és el valor mitjà. Quan aterrem en dades concretes país per país, veiem uns percentatges molt més alts. El deute públic de Bèlgica i França arriba fins gairebé el 120%; el d'Espanya arriba al 125%; el de Portugal, al 140%; el d'Itàlia, al 160%. Respecte el deute públic de Grècia, arriba al 210%, mentre que en el pitjor moment de la crisi del deute grec va arribar "només" al 180% i la Troika comunitària afirmava que baixaria.

El BCE posseeix una part important del deute públic de la zona euro. En aquest moment el BCE posseeix més de 3,9 bilions d'euros en títols sobirans de la zona euro, és a dir, més del 30% del deute total. La compra dels títols sobirans dels països de la zona euro per part del BCE s'ha realitzat per mitjà de dos programes: el primer és Pandemic emergency purchase programme (PEPP) i el segon Public sector purchase programme (PSPP). Això es tradueix en què actualment el BCE posseeix a la vora de 140.000 milions d'euros del deute de Bèlgica; 730.000 milions d'euros del deute de França; 360.000 milions d'euros del deute d'Espanya; 675.000 milions d'euros del deute d'Itàlia. Un deute que el BCE va comprar als bancs privats, ja que no convé oblidar que aquest organisme no presta directament als Estats membres de la zona euro. Encara que, pel contrari, els Estats sí que reemborsen al BCE els serveis del deute que aquest posseeix de cadascun d'ells.

Des de l'any 2020, nombrosos economistes i múltiples moviments socials venim demanant l'anul·lació dels deutes en mans del BCE, especialment en el manifest signat per més de 150 economistes d'Europa publicat el febrer de 2021. Per molt que la cancel·lació del deute públic pugui ser un tabú per a molts economistes o polítics neoliberals de la UE, el BCE pot anul·lar en el seu balanç els crèdits que posseeix dels països de la zona euro. Es tracta d'un assentament comptable que no planteja cap dificultat i no per això un Banc Central caurà en fallida per aquest motiu. Una altra raó molt diferent, que no té res a veure amb impossibilitats econòmiques o tècniques, és la falta de voluntat política per fer-ho.

En un futur pròxim, els governs i les autoritats europees canviaran el discurs. Després d'haver afirmat que els Estats podien augmentar el seu endeutament, diran que caldrà reduir les despeses, reduir les inversions de l'Estat, prendre noves mesures estructurals en el règim de pensions i en la seguretat social, reprendre la norma de control del dèficit, suspesa ara com ara però en cap cas eliminada. És a dir: el retorn de l'austeritat que no podem oblidar que es troba 'constitucionalitzada' en els tractats europeus.

Al llarg d'aquests mesos de pandèmia hem vist com s'han suspès drets i llibertats públiques suposadament en pro de la salut pública. L'anul·lació del deute públic en mans del BCE ha de ser una mesura d'urgència en pro de la salut col·lectiva. Aquesta mesura podria augmentar les despeses en sanitat, incrementar les ajudes socials i a la dependència i augmentar les despeses orientades al combat contra la crisi ecològica i el canvi climàtic. És fonamental que d'una vegada per sempre prevalguin els interessos col·lectius dels pobles d'Europa i no la tirania dels mercats.

Un altre avantatge (per a les poblacions) de l'anul·lació dels deutes que posseeix el BCE consistiria en el fet que aquest perdria un instrument de xantatge als Estats per imposar la seva agenda neoliberal. Efectivament, mentre el BCE mantingui en el seu poder els crèdits dels Estats de la zona euro, pot, en qualsevol moment amenaçar a aquells, que no són dòcils en relació a la doxa neoliberal, de no comprar-los deutes o de rebutjar-los com a garantia, la qual cosa augmentaria el cost dels seus nous préstecs. No podem oblidar que és justament això el que va fer el BCE amb Grècia en el 2015, i el que havia començat a fer amb el govern italià en la primavera del 2019. Retirar-los aquest mitjà de xantatge als falcons del BCE constituiria una victòria.

No obstant això, en cas que la lluita per anul·lar els deutes en possessió del BCE no arribi a bon port, un govern popular pot decidir unilateralment suspendre el reemborsament del deute al BCE, qüestió que obligarà el Banc a negociar i a oferir concessions. El que obriria un marc d'oportunitats perquè altres governs poguessin fer el mateix. Per a això la implicació de la ciutadania és fonamental, continuar secundant i construint el moviment popular per l'auditoria de tots els deutes com un element clau per determinar la part il·legítima, il·legal, odiosa i/o insostenible, per a la seva anul·lació; segueix sent avui dia, un element estratègic.

A aquells i aquelles que diuen que, si hi hagués una anul·lació els mercats financers i els diferents prestadors privats exigirien un tipus d'interès més elevat per mantenir el finançament dels Estats, cal contestar-los que la seva afirmació no té cap fonament. Els Estats que van tenir una reducció significativa del seu deute, van poder tenir accés a préstecs menys onerosos que els d'abans de l'anul·lació. Els prestadors, davant d'un país amb un deute que va tenir una forta reducció, pensen que aquest país és molt més solvent i tendeixen a atorgar-li crèdit amb més facilitat.

Per descomptat, una anul·lació de deute no és per si mateix una panacea. Són necessàries també altres mesures, com una imposició molt més important a l'1% més ric i a les grans empreses. Un bon inici seria l'aplicació de la taxa covid que ja es va presentar a principis de la pandèmia; la lluita contra el frau fiscal amb la retenció de les multes als defraudadors, la suspensió de la llicència bancària als bancs que actuïn com a intermediaris de l'evasió, l'eliminació dels refugis fiscals europeus, la socialització pública dels sectors clau de l'economia… Però l'augment dels impostos per als rics ha d'anar acompanyat d'una reducció d'impostos i de taxes que pesen sobre la majoria de la població. Cal reduir radicalment l'impost sobre el valor afegit (IVA) que es paga amb la compra de productes bàsics i serveis essencials, mentre que l'IVA sobre els productes de luxe hauria d'augmentar.

Perquè enfrontar la pandèmia social que vivim passa ineludiblement pel combat contra la desigualtat, de totes les desigualtats creixents, plurals i interconnectades, intervenint en les realitats que són font i reflex d'aquesta desigualtat, com la fiscalitat, la precarietat, l'austeritat o el poder corporatiu. En definitiva, tornar a posar en el centre del debat la redistribució de la riquesa i dels recursos com a eix central d'un programa ecosocialista. Perquè les nostres vides valen més que els seus beneficis, acabem amb la camisa de força del deute.