Pactes de la Moncloa o fer fora Unides Podem del Govern

Miguel Guillén

Les notícies no van ser encoratjadores, corria el rumor que s'anava a formar immediatament un govern d'unitat i salvació nacional

José Saramago, Assaig sobre la ceguesa (1995)

Després de molts dies (i els que ens queden) de sentir parlar d'uns nous "Pactes de la Moncloa", no he pogut deixar de pensar des del primer moment en una cosa que m'inquieta, i és que no estiguem parlant realment d'aprofitar per fer fora Unides Podem (i especialment Pablo Iglesias) del Govern. Les declaracions dels dirigents del PP, Ciutadans i Vox, així com de diferents poders econòmics, van en aquesta direcció. I molt de compte, perquè com diu Raimundo Viejo, "els Pactes de la Moncloa comencen a ser un significant buit".

Pablo Casado parlava fa uns dies de la possibilitat que el Govern faci servir l'eventual pacte per fer "un canvi de règim encobert". Canvi de règim? A ningú no se li escapa a què s'estan referint, i no cal ser molt avesat per intuir que intenten fer calar la idea que amb Unides Podem en el Govern s'està instaurant a Espanya un nou règim, comunista, bolivarià i demés. Com explicava Lluís Rabell fa alguns dies en un article al seu bloc, "des de la FAES d'Aznar caminen ja esbossant una perspectiva que, d'una manera o altra, estarà sobre la taula davant l'angoixant panorama del "dia després" -i que, per descomptat, no beu de l'experiència de 1977: una gran coalició PSOE-PP- per descomptat, sense els "comunistes bolivarians" ni, probablement, Sánchez tampoc". La idea és clara: amb Unides Podem en el Govern, no comptin amb el PP per signar cap pacte d'estat. Però bé, no perdem de vista que gairebé tots els grans pactes d'estat s'han signat amb el PP al Govern (és a dir, amb el PSOE a l'oposició).

Javier Pérez Royo explicava fa uns dies a eldiario.es que "la reclamació d'uns nous Pactes de la Moncloa té el seu origen en el fracàs de l'operació que es va posar en marxa per torpedinar la investidura de Pedro Sánchez com a president d'un Govern de coalició amb Unides Podem. Aquests segons pactes de la Moncloa no són pactes a favor de res, sinó en contra d'un govern la formació del qual no s'ha pogut impedir". Crec que aquesta és la clau de l'argumentació que vull posar sobre la taula. Pérez Royo feia referència encertadament a l'anticomunisme com a esquer de les dretes, partint de la base que "un govern de què formi part Pablo Iglesias no té legitimitat per la seva contaminació comunista". Per al professor sevillà, uns segons hipotètics Pactes de la Moncloa "es reclamen perquè es qüestiona la legitimitat del Govern de coalició presidit per Pedro Sánchez. Ja que no s'ha pogut evitar la seva formació, veurem si li podem exigir condicions d'impossible compliment, que permetin organitzar una "croada" contra ell, si, com és lògic, no accepta el que se li proposa (...). No ens hem d'enganyar. No són pactes projectats per garantir la governabilitat, sinó per a tot el contrari: per fer fracassar la primera experiència de Govern de coalició". És exactament això.

La periodista Lola García s'expressava en termes similars fa uns dies a La Vanguardia: "no seria d'estranyar que Pablo Casado posés com a condició la sortida de Pablo Iglesias del Govern per contemplar un acord d'aquestes característiques. I no falta qui pensa que es busca més la gran coalició PSOE-PP que uns Pactes de la Moncloa". Estem barrejant naps amb cols? Estem parlant del mateix quan fem referència a un govern de concentració nacional o a un pacte d'Estat? A priori no, doncs són coses diferents, però a ningú no se li escapa que es barrejaran les dues idees amb l'objectiu indissimulat de projectar una idea segons la qual l'un és condició sine qua non de l'altre. Parlant clar: voleu Pactes de la Moncloa? Doncs això va lligat a un govern de concentració nacional PSOE-PP (sense oblidar el paper de Ciutadans).

Julio Anguita deia fa alguns dies en una entrevista a cuartopoder.es que "els governs d'unitat nacional es manifesten en crisi extremes. A mi m'agrada veure quines mesures volen prendre. No fos cas que el que s'intenti sigui, en primer lloc, treure l'aliança amb Unides Podem i treure'ls de Govern. En segon lloc, treure a Pedro Sánchez. En tercer lloc, buscar un candidat d'acord amb els interessos del PP, Ciutadans i, fins i tot, de Vox, i arribar a un consens al voltant de mesures econòmiques que signifiquin tornar enrere". Com veuen, la meva tesi en aquest article té poc de nou, però convé donar-li difusió, perquè la idea de fons no apareix en els mitjans de comunicació de major difusió i audiència. Un altre referent de l'esquerra i company de batalles d'Anguita, Manolo Monereo, explicava fa poc en el mateix mitjà que les dretes "han arribat a proposar poc subtils cops de força (...). El debat sembla ser la figura de Pablo Iglesias i el rellevant poder d'UP. Cal anar amb compte, que el dit no oculti la lluna perquè la força ve de el sol. El que hi ha veritablement darrere són els poders fàctics, la trama que està ja marcant el territori per a la segona fase; és a dir, per a les mesures a prendre quan es controli la pandèmia. Repeteixo, primera i segona fase estan unides. Sobredimensionar a Pablo Iglesias i UP és part d'una estratègia, el seu objectiu és Pedro Sánchez. El poders ho saben. Ara del que es tracta és de trencar el govern per debilitar la posició del president i que s'estovi i s'avingui a uns nous Pactes de la Moncloa i, si és possible, un govern de concentració amb el PP, amb el suport del que queda de Ciutadans. Vox, presumiblement, no obstaculitzaria aquesta operació". És bo escoltar els savis, per això em permeto recuperar aquí les paraules d'aquests dos titans.

Sato Díaz comentava també a cuartopoder.es que "l'operació treure Sánchez de la Moncloa i, amb ell, Unides Podem del Govern està en marxa. Sempre ho ha estat. El relat que s'estén: la solitud de Sánchez en aquesta crisi creix i cal un Govern de concentració nacional per afrontar les dificultats. Els empresaris i els grans grups mediàtics pressionen en aquesta direcció. L'estratègia d'Inés Arrimadas, acabada d'arribar al lideratge de Ciutadans, de no confrontar directament amb l'Executiu i separar-se de la línia dretana o ultradretana que havia defensat aquest partit facilita aquesta jugada. Pot semblar un pont entre PSOE i PP. A Unides Podem són conscients d'aquesta maniobra. Davant d'això, tenen l'esperança que la defensa dels drets socials i les mesures d'aquest calibre preses per l'Executiu arrelin a la societat, que la ciutadania faci d'aquestes conquestes cosa pròpia". La clau està probablement en aquesta última idea: si la societat percep que les actuacions del Govern davant la crisi són útils i serveixen per esmorteir el cop, no tot estarà perdut. Aquí el paper d'Unides Podem particularment consistirà en saber transmetre la idea que sense el seu concurs al Govern, les mesures preses haurien estat molt menys ambicioses. A ningú no se li escapa, i a "la trama" tampoc, de tenir com a ministra Yolanda Díaz no és el mateix que tenir Fátima Báñez, flamant fitxatge de la patronal.

Daniel Bernabé explicava en un article aquí a Público que "s'entén que la peça a cobrar és Unides Podem, fins i tot arribat el cas el mateix Sánchez, però sobretot preocupa que la sortida a la crisi, si la gestió del Govern es demostra comparativament encertada amb els països del nostre entorn, pugui donar ales al reformisme més progressista per alterar determinats privilegis que per als reaccionaris resulten intocables. Davant l'avanç social, escalada regressiva". Un cop més, "les coses de menjar" a què fèiem referència abans. El gran repte del Govern és que les classes populars percebin la utilitat de les seves accions, la diferència entre un executiu d'esquerres i un de dretes.

Guillem Martínez, amb el seu particular estil, explicava fa algunes jornades a Ctxt que "PP-Vox, en dues modalitats, emeten la necessitat d'un govern d'Unitat Nacional". I que per fer-ho, sembren "la necessitat d'un govern competent, es dibuixa la incompetència del Govern. A través de la declaració i, novetat en la seva intensitat, de la mentida a xarxes i en premsa ex-paper i ultra-cyber". Martínez, que sol estar ben informat, parla de "pressions de l'Ibex", de "bancs, de Felipe González, del rei. Es parla, fins i tot, de soroll de sabres". A més, adverteix el següent: "veurem, en breu, o no, si el Judicial pren partit en aquesta epidèmia. Judicialitzant la política. Una política que, per primera vegada, emet despesa, en la primera crisi enfrontada amb despesa". No descartem res, tampoc això.

Explicava fa alguns dies Enrique del Olmo aquí a Público que "per al PP la crisi és una gran ocasió per desgastar i si és possible fer caure el Govern de coalició (...). No poden deixar de fer gestos de complicitat d'un gran acord amb el PSOE, és a dir, el seu objectiu és treure Podem d'escena, no hi ha gran diferència entre la negativa de la FAES a negociar amb el govern socialcomunista i la posició de la direcció del PP en l'atac a la presència de Podem al gabinet. Té un clar i únic objectiu, fer caure el govern. Si això se'ls posa fàcticament complicat, el seu pla B innegociable serà que es remodeli amb l'expulsió de Podem (...). El comunisme o el chavisme no és el que els irrita (saben que no és res més que una fórmula d'agitació); el que els atordeix, al que realment tenen pànic, és que l'esquerra demostri que és possible una major justícia social amb una redistribució equitativa de la riquesa ". Prenguem nota.

El passat cap de setmana, en un article periodístic publicat a El País, es recollia en el seu titular que "els empresaris recelen de l'actitud de Podem i rebutgen les posicions extremes de Vox". S'explicava que per a diferents empresaris consultats pel diari "el recel és compartit", i que consideren que la presència d'Unides Podem al govern "és un fre per avançar cap a qualsevol pacte, perquè no creuen ni en l'empresa privada ni en la banca". Sobre Pablo Iglesias, es comentava que "fa un discurs marginal i sectari". Per a Antonio Huertas, president de Mapfre, cal plantejar propostes dins el model d'economia de mercat i "prescindint de visions extremes", en referència a Podem i a Vox. El poder econòmic, com veiem, també empeny en la mateixa direcció: pactes sí, però amb Unides Podem fora del Govern.

En un altre recent article a El País, es titulava que "PP i Vox concentren els seus atacs a Iglesias per forçar la seva sortida del Govern". Arrimadas és clara: s'ofereix per arribar a un acord amb Sánchez, però si aquest "fuig del populisme". A més, va llançar a Sánchez una disjuntiva: "menys ideologia populista, no cal canviar el sistema econòmic, ni enfrontar el sector públic i el privat, ni atacar el Rei. Nosaltres o Pablo Iglesias i els globus sonda?". No se li pot negar claredat la líder de Ciutadans. El mateix que a Álvarez de Toledo, del PP, que relaciona Unides Podem amb una sortida cap a la nacionalització en aquesta crisi: "amb un Estat més fort, més ingerent, amb més despesa pública i trencant un equilibri entre allò públic i allò privat". Pel que fa al paper de Vox, en el citat article s'explica que la portaveu de Vox, Macarena Olona, advocaria per un govern PSOE-PP, amb "persones de reconegut prestigi i tècnics" com "Rosa Díez, José María Aznar i Felipe González". S'imaginen? A la FAES d'Aznar ho tenen clar: el PP ha d'acudir a la cita amb Sánchez per parlar d'un eventual pacte d'Estat, però cal rebutjar-lo mentre governin "els comunistes". Per a la fundació de dreta, a Espanya hi ha "una esquerra inassimilable a qualsevol altra esquerra europea perquè en cap altra part de la Unió governen els comunistes, rearmats a Espanya amb el repudi del compromís constitucional dels seus antecessors". Unes recents declaracions de Felipe González apunten en una direcció semblant: "si Podem vol trencar la Constitució, s'estarà excloent de qualsevol acord".

Però tornem a la idea de pacte d'Estat, de "Pactes de la Moncloa" o com se'ls vulgui anomenar. Per començar, hem de plantejar-nos si és una bona idea recuperar aquest concepte que ens condueix als anys de la Transició. Enric Juliana recorda que "els pactes de la Moncloa van ser un acte heroic dels treballadors espanyols, que es van baixar el sou per salvar la democràcia", i que potser s'ha endolcit el moment 1977 per part del relat oficialista de la Transició. També explica que aquells acords no van ser una baixada de pantalons de l'esquerra, com s'ha entestat a escriure la literatura més crítica amb la Transició. Per a Jordi Amat, "la mitificació dels pactes de la Moncloa actua com el ansiolític de la nostàlgia. El 1977, en el món anterior a la globalització, els pactes van ser possibles. Ja no. Aquell acord es va poder subscriure perquè una moderació salarial severa va actuar internament com a base material del pacte transversal quan la indústria seguia sent un pilar bàsic de l'estructura econòmica del país i l'objectiu compartit era l'estabilització democràtica. Ja tampoc". Tinguem en compte l'advertència: no estem en 1977. Com bé assenyala Joan Coscubiela, "necessitem grans acords d'Estat per afrontar aquests reptes, però dubto que presentar-los com uns nous Pactes de la Moncloa ajudi. Potser el primer seria despullar aquesta proposta de tota mística, fugir d'una visió omnicomprensiva i posar-se a treballar". Per a Toni Valero, coordinador d'Esquerra Unida a Andalusia, "dels Pactes de la Moncloa es pot recuperar la voluntat d'acord i, com en aquell temps, posar llums llargues. Però en absolut és vàlid el receptari neoliberal ni una gran coalició disfressada per a l'ocasió". Té raó, com la té Juan Carlos Monedero quan adverteix que "aquests que es diuen constitucionalistes estan demanant un govern al marge del que diuen les urnes". Constitucionalisme sí, però quan a mi m'interessa i quan atenem només a determinats articles de la constitució. Constitucionalistes i constitucionals, com diu Enric Juliana.

Segons algunes enquestes, una proporció molt elevada de la societat espanyola reclama un pacte d'Estat per superar aquesta crisi. En aquest sentit, comparteixo les paraules de Joan Coscubiela, que explicava recentment a eldiario.es que "la proposta del Govern pretén, com destaca Enric Juliana, crear un marc mental de què sigui molt difícil escapar. En situacions excepcionals, les respostes requereixen d'un elevat consens social i això és el que la ciutadania en general espera. Els que s'oposen tindran problemes per explicar-se". Per a Coscubiela, "la resposta a aquesta catàstrofe no pot venir només de l'àmbit institucional, es precisa de la participació concertada de molts sectors socials, especialment organitzacions sindicals i empresarials (...). I en un Estat compost com el nostre no n'hi ha prou amb la intervenció del Govern central, es fa imprescindible implicar a comunitats autònomes i ajuntaments". A més, el veterà dirigent sindical explica que "es requereix generar un gran consens social, que és com es construeixen les hegemonies culturals. Avui aquestes idees les comparteixen sectors socials molt amplis, que voten coses molt diferents però que a hores d'ara semblen tenir clara la importància de la solidaritat, la cooperació i el paper clau del sector públic, a què tots, sense distinció d'ideologies, li exigim que vingui a salvar-nos del naufragi". En un bon article de resposta a la intervenció de Coscubiela, Rafa Espinosa explica encertadament que "la idea d'una reedició d'una cosa semblant als Pactes de la Moncloa va començar com una manera de posar pressió al govern per disminuir el pes d'Unides Podem i de l'ala més esquerrana del PSOE a les mesures que es vagin adoptant. El càlcul era simple i simplista, simple era la idea inicial que si entren més actors en joc tendiran a portar les respostes cap a posicions més moderades, simplista era pensar que en una crisi d'aquest calat aquest conduir a posicions més moderades que poguessin portar fins i tot a la ruptura de la coalició de govern (somni humit final de no pocs caps pensants d'aquest país) transitaria sense contratemps (...). Ha encertat el govern en acceptar el repte per prendre la iniciativa, però crec que hauria de pensar en alternatives al bloqueig que preveig, a l'intent de guanyar temps més que previsible". Comparteixo l'advertència d'Espinosa.

També em sembla interessant recuperar un advertiment d'Unai Sordo, secretari general de CCOO, en un recent article a Ctxt: "les primeres passes anunciades sota la primera denominació de nous Pactes de la Moncloa no donen molt peu a l'optimisme. Un dels grans problemes per arribar a un pacte d'Estat serà, em temo, les càbales que determinades forces polítiques faran sobre com reforçarà el Govern liderar un consens d'aquest tipus". S'arriscaran les dretes a deixar de pensar en el seu interès partidista i permetre que, eventualment, el govern d'esquerres en surti reforçat? Difícil, d'acord amb l'actitud dels seus dirigents en aquestes difícils setmanes de crisi, en què han aprofitat el dolor i les morts per carregar contra l'executiu. Unes dretes sense escrúpols, pensaran en l'interès general? Millor no ser ingenus.

Per acabar, crec que Pablo Iglesias sintetitzava oportunament en una extensa entrevista a eldiario.es el que opina una part molt important de la societat espanyola en aquests moments: "si això significa que tots assumim que el constitucionalisme democràtic, que els articles de la nostra Constitució que es van introduir precisament per afrontar situacions com aquestes són el mínim comú denominador que ens ha de servir perquè ens agrupem tots els sectors polítics... Quan la Constitució diu que hem de tenir un sistema fiscal progressiu, que cal garantir el dret a l'habitatge, que els salaris han de ser dignes, que lògicament l'interès general, especialment en situacions com aquestes, ha d'estar per sobre de qualsevol interès econòmic de determinats grups empresarials. Si la Constitució espanyola, en la seva dimensió més social i democràtica, és el mínim comú denominador que ens vincula a tots els sectors polítics i socials, jo crec que aquest gran acord és necessari". La pregunta és: les dretes comparteixen això que diu Iglesias, que és de pur sentit comú? Perquè com diu el vicepresident i líder d'Unides Podem, "és un bon moment perquè tothom llegeixi la Constitució i vegi com els drets socials que apareixen protegits en ella són imprescindibles en aquest moment (...). A mi em sembla que s'imposa de manera consensuada la idea de la importància de la cosa pública, dels dispositius de protecció del comú, dels serveis socials, de la nostra Constitució i dels articles socials de la Constitució espanyola per afrontar com a país els reptes que tenim (...). La història mai es repeteix de manera lineal. Entenc que alguns utilitzin el significant Pactes de la Moncloa. Com aficionat a la història política, jo també visc i em condiciona aquest element de tractar de veure el present amb els ulls d'experiències passades. Però les coses mai es repeteixen exactament igual. Estem en un context molt diferent i seran altres significants, altres narratives, les que defineixin el desafiament de les generacions que afronten una crisi que canviarà per complet el món i el nostre país (...). És evident que hi ha sectors que podrien ser qualificats de colpistes frustrats, perquè no ho aconseguiran, però no cal dedicar-los ni 30 segons. Aquest govern ha de salvar vides, ha de prendre decisions, ha d'orientar una estratègia de país en un moment molt complex i crec que no pot atendre les baixes passions de certs sectors que per molt alt que cridin, no produeixen més que el cant final del cigne". Em sembla convenient recuperar aquests comentaris de Pablo Iglesias per situar-nos correctament.

Per si hi ha algun dubte de tot això que he intentat exposar, recuperin les intervencions de l'oposició de dretes en l'última sessió de control al Govern. Recuperin les referències dirigides a Pablo Iglesias: Veneçuela, la manifestació del 8-M, el comunisme, etc.. Amb la que està caient, el PP i Vox dediquen els seus torns de paraula en el control al Govern per parlar d'aquests temes i no de la crisi del coronavirus. La resposta d'Iglesias al PP va ser la següent: "deixin de competir amb Vox per veure qui diu la major barbaritat, tornin a la Constitució i al patriotisme". A les barbaritats de Vox va preferir no contestar, com és lògic. No ho perdem de vista: la peça de caça major era, és i seguirà sent Pablo Iglesias. I per extensió, Unides Podem.

En els propers dies i setmanes augmentaran, cada vegada de forma més desacomplexada, el nombre de veus que reclamaran, sense embuts, la sortida d'Unides Podem del Govern, darrere d'un necessari pacte d'Estat per sortir de la crisi. Les pressions seran fortes, com hem explicat en aquest article, i arribaran des dels diferents flancs de què disposa el poder: partits polítics, mitjans de comunicació, grans empreses, bancs i fins i tot sectors de la judicatura. La missió del Govern d'esquerres, i particularment del sector representat per Unides Podem, consistirà en aguantar el xàfec, primer, i sortir a l'ofensiva, sense complexos i demostrant el que ja porten uns mesos fent: serietat, professionalitat i determinació a l'hora d'aprovar mesures en favor de les classes populars. Perquè amb les coses de menjar (i de viure) no es juga, i d'aquesta no podem sortir una altra vegada pagant els plats trencats els de sempre. Si Pedro Sánchez i el PSOE mantenen amb força la defensa de la unitat i la cohesió del Govern, si defensen l'acord amb Unides Podem i no titubegen, serà molt més difícil fer caure de forma antidemocràtica el primer Govern de coalició d'esquerres des de la Segona República . A governar s'és dit.