El nou Pacte Nacional per a la Indústria: una oportunitat que Catalunya no pot deixar escapar

Catalunya ha fet un pas endavant amb l’aprovació del nou Pacte Nacional per a la Indústria, un instrument que arriba en un moment decisiu per al futur econòmic del país. No es tracta d’un document més, ni d’un exercici retòric. És la tercera peça d’una política pública iniciada fa gairebé una dècada, quan les principals organitzacions empresarials, sindicats, universitats i col·legis professionals van reclamar un gran acord de país per reforçar el teixit productiu. Aquella crida va donar lloc al primer Pacte 2017–2020, després al segon, i ara a aquest tercer que ha de guiar-nos fins al 2030.

El valor d’aquest Pacte no rau només en el seu contingut, sinó en el seu origen: és fruit d’un procés de participació ampli, rigorós i transversal. És un acord de país, no d’un Govern. I això, en un context de canvis accelerats i incerteses globals, és un actiu polític de primer ordre.

Europa ens envia senyals clares. Els informes Letta i Draghi, encarregats per les institucions comunitàries, alerten d’un risc real de desindustrialització silenciosa. La Unió Europea perd pes en productivitat, innovació i capacitat tecnològica, mentre els Estats Units i la Xina avancen amb estratègies industrials agressives i coherents. Letta reclama completar el mercat interior amb polítiques que integrin energia, telecomunicacions, digitalització i mercats de capital. Draghi, per la seva banda, situa tres prioritats: impulsar la productivitat, descarbonitzar sense perdre competitivitat i reforçar l’autonomia estratègica europea.

Aquest diagnòstic és plenament aplicable a Catalunya. El nostre país no pot resignar-se a ser només una economia de serveis avançats. Necessitem més indústria, però sobretot millor indústria: tecnològica, exportadora, arrelada al territori i capaç de generar ocupació de qualitat. El Pacte Nacional per a la Indústria apunta en aquesta direcció amb mesures concretes: una nova política de clústers en sectors tractors, una estratègia de sòl industrial modern i assequible, instruments financers públics per reforçar la dimensió empresarial i una mirada territorial que busca reduir desigualtats i generar prosperitat compartida.

La transició energètica és un altre dels grans reptes. La descarbonització és inevitable, però la manera com la gestionem determinarà la competitivitat futura. El Pacte aposta per accelerar les renovables amb planificació i consens, impulsar l’hidrogen renovable, millorar l’eficiència energètica industrial i desplegar infraestructures estratègiques que garanteixin un subministrament estable i competitiu. La clau és convertir la sostenibilitat en un avantatge, no en una càrrega.

La digitalització i el talent completen el triangle estratègic. La indústria 4.0, la intel·ligència artificial i la robotització ja no són futur: són present. Catalunya necessita més formació professional industrial, més connexió entre universitats i empreses, més suport a la digitalització de pimes i una xarxa d’innovació potent que permeti absorbir i transferir tecnologia.

Ara bé, cap pacte és útil si no es desplega amb rigor. La governança serà determinant: indicadors clars, avaluació periòdica, transparència i coordinació interdepartamental real. El país no jutjarà el Pacte per les seves pàgines, sinó pels seus resultats.

Catalunya té talent, capacitat i ambició. Aquest Pacte és una oportunitat per reforçar la nostra indústria i garantir un futur de prosperitat compartida. Depèn de tots fer-lo realitat.