Lliçons d’esquerres de les eleccions andaluses

Molt s’ha escrit en els darrers dies sobre els resultats de les eleccions al Parlament d’Andalusia, així que no cal redundar en qüestions que s’han abordat àmpliament, com ara la dependència del Partit Popular vers Vox a l’hora d’aconseguir la investidura de Juan Manuel Moreno, els mals resultats del PSOE de María Jesús Montero o l’auge d’Adelante Andalucía, que passa a ser la principal força política de l’esquerra transformadora a la comunitat. Però hi ha un tema que considero que no s’ha abordat suficientment als mitjans de comunicació, i és l’anàlisi d’una hipotètica unitat entre Adelante Andalucía y Por Andalucía. Intentarem fer-ho en aquest article.

En primer lloc, cal recordar que els resultats a les eleccions andaluses del passat 17 de maig van ser els següents: 53 diputats per al PP, 28 per al PSOE, 15 per a Vox, 8 per a Adelante Andalucía i 5 per a Por Andalucía. En el cas d’aquestes dues darreres formacions, és cert que no s’ha arribat a plantejar seriosament la confluència d’ambdues en una sola candidatura, sobretot per l’estratègia de la primera a l’hora de construir un projecte autònom i netament andalusista, sense vincles amb organitzacions radicades a Madrid. Aquesta opció, pel moment, sembla que és premiada per determinats sectors de l’electorat, de la mateixa manera que s’ha pogut observar a Galícia amb el BNG, al País Basc amb Bildu, més recentment a l’Aragó amb la Chunta Aragonesista, o fins i tot amb Más Madrid a la regió capitalina. A Catalunya, en les darreres eleccions al Parlament els Comuns van obtenir només 6 escons dels 135, mentre que a les generals de 2023 en van treure 7 de 48. Les formacions més tradicionalment socialdemòcrates, PSC i ERC, van obtenir, respectivament, 42 i 20 diputats a les eleccions al Parlament, mentre que a les generals van aconseguir 19 y 7 (en el cas d’ERC, amb menys vots que els Comuns).

És cert que darrerament el líder d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, ha esdevingut un referent notable de les esquerres, i de fet apareix ben valorat entre l’electorat progressista malgrat no procedir de l’esquerra transformadora tradicional i formar part d’un partit durant molts anys aliat de la dreta nacionalista catalana, sobretot en l’època del Procés. Malgrat tot, Rufián ha esdevingut un líder que ha sabut connectar amb capes socials que s’havien allunyat de l’esquerra tradicional o bé mai no havien estat al seu costat, i els seus missatges clars, ocurrents i virals, com es diu ara, els ha sabut aprofitar ERC i, en un futur, no sé sap qui. És cert que existeix la sospita entre part de l’electorat d’esquerres que Rufián busca salvar la seva posició personal al marge d’una ERC que porta ja molts anys apostant per ell en les eleccions generals, quan l’any 2015 va arribar a Madrid, teòricament, per estar-se només divuit mesos. Tanmateix, la seva figura enganxa a una part no menyspreable de l’electorat, això és innegable. I no es pot desaprofitar.

No se sap què passarà fins a la convocatòria de les properes eleccions generals per part del president Sánchez, però queda clar que es produiran moviments a l’esquerra si es vol evitar un govern condicionat per la ultradreta. Rufián ha apuntat amb encert que cal fer alguna cosa i ja s’ha posat a disposició del nonat projecte, amb poques concrecions i potser amb massa soroll. Al seu partit no volen sentir a parlar de confluències amb altres forces d’esquerres, una estratègia respectable perquè a més cal tenir en compte que ERC no procedeix pas de la mateixa tradició política que els partits amb qui, en teoria, Rufián podria confluir. Com molt bé explicava Joan Esculies en un article del passat mes d’abril a La Vanguardia, l’extracció social i ideològica de Rufián “és més propera a Podemos que a Esquerra. Per això, sent ERC de matriu antimarxista, no l'incomoda dissoldre-la en un front d'esquerres de base marxista (...). Quan ERC s'ha enfrontat al totalitarisme, ho ha fet sempre situant la idea de nació catalana en primer lloc. Abans de plantejar aventures és aconsellable haver llegit alguna cosa més que piulades sobre la història del partit que un representa”. Caldria tenir en compte aquestes sàvies paraules d’Esculies, que coneix bé la història del partit republicà. Veurem què passa properament, però la posició de Rufián a ERC és certament compromesa en l’actualitat.

Però tornem a les eleccions andaluses i al paper de les esquerres representades per Adelante Andalucía i Por Andalucía. Per separat, han obtingut 8 i 5 diputats, respectivament, mentre que si haguessin concorregut juntes, i en el difícil supòsit que haguessin obtingut els mateixos vots, haurien obtingut 16, és a dir, 3 més. Concretament, aconseguirien un més a la província de Sevilla (que perdria el PSOE), un més a la de Màlaga (que perdria el PP) i un altre a la de Jaén (que perdria el PSOE). En conclusió, Moreno estaria un diputat encara més lluny de la majoria absoluta, mentre que el desastre del PSOE hagués estat encara major.

De totes maneres, aquests càlculs no tenen en compte que amb tota probabilitat una part dels votats d’Adelante Andalucía no haurien votat una formació amb Izquierda Unida i Podemos al seu interior, i també a la inversa. El projecte d’Adelante Andalucía, com molt bé explicava la seva líder Teresa Rodríguez (a qui des d’aquestes línies vull desitjar una satisfactòria recuperació de la seva malaltia), ha sabut llegir el moment actual i connectar amb una part de l’electorat que dóna importància a la identitat, andalusa en aquest cas, com passa arreu del món, en una qüestió que la ultradreta ha sabut capitalitzar molt millor que no pas l’esquerra en els darrers anys. Adelante Andalucía ha connectat amb una part de l’esquerra andalusa que vol reivindicar la seva singularitat d’una manera diferent, apel·lant a l’alegria i sense caure en la xenofòbia. A més, reivindica una esquerra “que no esbronqui” els seus electors, com de vegades sembla que fan altres formacions. La manera de fer d’aquest partit, i particularment del seu cap de llista durant les eleccions, José Ignacio García, crec que pot aportar alguna lliçó a altres opcions polítiques, sobretot de cara a la gran batalla que tindrà lloc el proper any (teòricament) amb les generals.

La unitat de l’esquerra en candidatures àmplies, no cal dir-ho, no és una fórmula màgica ni la panacea, perquè se sap que un i un no sempre són dos en política. Els resultats modestos de Por Andalucía, que aglutinava de mala manera Izquierda Unida i Podemos al seu interior, ens suggereixen que l’acritud existent entre aquestes dues organitzacions en els darrers temps fa un mal difícilment reparable entre el seu electorat, part del qual no accepta el caïnisme i decideix votar una altra opció o bé quedar-se a casa el dia de les eleccions. Amb total seguretat, votants tradicionals d’Izquierda Unida a Andalusia no van votar Por Andalucía en saber que Podemos també participava de la candidatura. I el mateix a la inversa.

Per concloure, crec que la qüestió de fons és la necessitat de recosir vincles, més enllà d’apostar per una candidatura unitària (amb o sense Rufián), tenint en compte que a determinades províncies (perquè el problema és aquest, el sistema electoral basat en la circumscripció provincial, no la recurrentment citada Llei d’Hondt, segons molts tertulians i opinadors l’origen de tots els mals). Caldrà analitzar en profunditat les possibilitats província a província, i aquí sí, apostar per candidatures d’unitat que rendibilitzin tots i cadascun dels vots d’esquerres. A les circumscripcions grans, a les grans conurbacions, segurament no sempre serà bona idea constituir candidatures unitàries que en el seu procés de negociació sense dubte generaran soroll i disputes internes que arribaran a l’electorat. Per tot això, i malgrat que no es poden extrapolar els resultats d’Andalusia a tota Espanya, sí que podem extreure algunes lliçons útils de cara al futur.