Les dotze victòries del president Maduro en el 2017

Ignacio Ramonet

Per començar, cal recordar que el President Nicolás Maduro és el mandatari més injustament assetjat, calumniat i agredit de la història de Veneçuela. Més encara que el propi comandant Hugo Chávez, fundador de la Revolució Bolivariana… Treure com sigui a Nicolás Madur del Palau de Miraflores ha estat i és l'objectiu malaltís de l'oposició reaccionària interna i dels seus poderosos aliats internacionals, començant pel govern dels Estats Units d'Amèrica.

Només començar l'any 2017 ja van començar els atacs contra el President. La primera agressió va venir de l'Assemblea Nacional, controlada per la contrarrevolució, que va decidir, el 9 de gener, “desconèixer” el President. I va acusar a Nicolás Maduro d'haver “abandonat el seu càrrec”. la qual cosa era Alguna falsa i absurda.

Davant aquesta temptativa de cop d'Estat constitucional –inspirat en el model de cop parlamentari que va enderrocar Dilma Rousseff al Brasil el 2016–, el Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) va intervenir per assenyalar que, en virtut de la Constitució, l'Assemblea Nacional no pot destituir el cap de l'Estat, directament elegit pel poble.

El President, per la seva banda, va respondre a aquesta temptativa de cop organitzant, el 14 de gener, unes massives maniobres cívic-militars denominades “Exercici d'acció integral antimperialista Zamora 200”. Es van mobilitzar uns 600.000 efectius entre militars, milicians i militants dels moviments socials. I va oferir d'aquesta manera una imponent demostració de la unitat de les Forces Armades, el Govern, el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) i les masses populars. Aquesta va ser la primera victòria de 2017.

Encoratjada per l'elecció, a Estats Units, de Donald Trump –candidat de la dreta supremacista que va prendre possessió del seu càrrec a Washington el 20 de gener…–, l'oposició veneçolana va tractar d'intimidar el govern madurista amb una gran marxa a Caracas el 23 de gener, data de la caiguda del dictador Marcos Pérez Jiménez el 1958. Però aquí també va fracassar de manera patètica. Entre altres raons, perquè el President Maduro va respondre organitzant, aquest mateix dia, el trasllat popular de les restes de Fabricio Ojeda, capdavanter revolucionari del derrocament de Pérez Jiménez, al Panteó Nacional. A la crida del mandatari, van respondre en massa centenars de milers de ciutadans de Caracas que van omplir les avingudes de la capital. I es va poder veure netament com el chavisme popular domina els carrers, mentre que l'oposició exhibia les seves divisions i la seva extrema feblesa. Aquesta va ser la segona victòria del President Maduro.

Poc després es va produir la intervenció del Tribunal Suprem, el qual va subratllar que l'Assemblea Nacional es troba en situació de “desacatament” des del 2016. En efecte, com es recordarà, a les eleccions legislatives del 6 de desembre de 2015, es van denunciar fraus a l'estat d'Amazonas. Fraus demostrats amb gravacions en les quals s'escoltava la secretària de la governació de l'estat que oferia sumes de diners a grups d'electors per votar pels candidats opositors. En conseqüència, el TSJ va suspendre aquests diputats. Però l'Assemblea Nacional va persistir en prendre'ls jurament. Perquè la suma d'aquests tres membres suplementaris a l'Assemblea hauria donat a l'oposició una majoria absoluta qualificada (dues terceres parts dels diputats) i el poder de derogar lleis orgàniques i de limitar l'acció del propi President…

Les tensions entre un Parlament i un Tribunal Suprem són relativament freqüents a totes les grans democràcies. A Europa per exemple, quan sorgeix un conflicte constitucional entre poders, és habitual que el Tribunal Suprem assumeixi competències del Parlament. I als EUA, fins i tot un president tan esotèric com Donald Trump ha hagut d'acatar les decisions recents de la Cort Suprema…

Però, a Caracas, la contrarrevolució va utilitzar aquest debat per rellançar una campanya internacional sobre la pretesa “absència de democràcia a Veneçuela”.

Amb la complicitat de la nova Administració nord-americana, va organitzar una colossal operació de linxament mediàtic mundial contra Nicolás Maduro. Mobilitzant els principals mitjans dominants de comunicació: des de CNN i Fox News fins a la BBC de Londres, més els mitjans de comunicació principals d'Amèrica Llatina i del Carib, i els més influents diaris globals, pilars de l'hegemonia comunicacional conservadora, així com les xarxes socials.

Al mateix temps, la dreta veneçolana va maniobrar amb la intenció d'internacionalitzar el conflicte intern traslladant-ho al si de l'Organització d'Estats Americans (OEA), “ministeri de les colònies d'Estats Units” segons el Che Guevara. Obeint a consignes del nou govern de Donald Trump i amb el suport de diversos règims conservadors d'Amèrica Llatina, Luis Almagro, secretari general de l'OEA, va assumir aleshores el miserable rol de liderar aquesta maniobra reclamant l'aplicació de la Carta Democràtica contra Veneçuela.

Però Caracas va contraatacar immediatament, i va aconseguir la solidaritat diplomàtica de la major parts dels Estats llatinoamericans i del Carib. Malgrat les deshonestes estratagemes i els falsos arguments del Secretari General de l'OEA, Veneçuela mai va poder ser deixada en minoria. Va vèncer de manera irrefutable. I els enemics de la Revolució Bolivariana, entre ells Washington, es van trencar les dents contra la sòlida estratègia imaginada pel President Maduro, basada en la realitat dels fets, l'honestedat política i l'ètica. Finalment, a l'abril, Caracas va decidir retirar-se de l'OEA, acusant aquesta organització d' “accions intrusives contra la sobirania de Veneçuela”. Amb imaginació i audàcia, en aquest complex escenari internacional, Nicolás Maduro va aconseguir així la seva tercera gran victòria de 2017.

Mentrestant, les tensions van augmentar a Caracas quan, el 29 de març, la Sala Constitucional del TSJ va declarar que “mentre persisteixi la situació de desacatament i d'invalidesa de les actuacions de l'Assemblea Nacional, aquesta Sala Constitucional garantirà que les competències parlamentàries siguin exercides directament per aquesta Sala o per l'òrgan que ella disposi, per vetllar per l'Estat de Dret”. Anteriorment, el TSJ ja havia assenyalat també que la immunitat parlamentària dels diputats “només s'empara durant l'exercici de les seves funcions”, la qual cosa no era el cas en trobar-se l'Assemblea Nacional “en desacatament”…

L'oposició antichavista va posar el crit en el cel. I amb l'ajuda, una vegada més, de les forces conservadores internacionals va passar a propulsar un pla contrarrevolucionari. Va començar llavors la llarga i tràgica “crisi de les guarimbas”. Durant quatre interminables mesos –d'abril a juliol– la contrarrevolució va llançar la més desesperada i brutal ofensiva bèl·lica contra el govern bolivarià. Finançades en dòlars per la dreta internacional, les forces antichavistes –liderades per Primero Justícia i Voluntad Popular, dues organitzacions d'extrema dreta– no van dubtar a utilitzar paramilitars, agents terroristes i mercenaris del crim organitzat en un desplegament de tàctiques irregulars simultànies, així com una elit d'experts en guerra psicològica i propaganda “democràtica”. Amb la finalitat patològica d'enderrocar a Nicolás Maduro.

Èbries de violència, les hordes ‘guarimberas’ es van llançar a l'assalt de la democràcia veneçolana. Van atacar, van incendiar i van destruir hospitals, centres de salut, guarderies, escoles, liceus, maternitats, magatzems d'aliments i de medicines, oficines governamentals, centenars de negocis privats, estacions de metro, autobusos, mobiliari urbà... Mentre multiplicaven les barricades a les urbanitzacions burgeses que controlaven.

Els violents, llançant desenes de còctels molotov, es van encebar particularment contra els efectius dels cossos de seguretat. Cinc uniformats van ser assassinats a tirs. D'altra banda, molts ‘guarimberos’ van donar mostra d'un terrible salvatgisme quan van tibar fins i tot cables d'acer a les vies públiques per degollar motociclistes... O quan, plens d'odi i de racisme, van cremar vius a joves chavistes. Vint-i-nou en total, dels quals van morir nou. Resultat: cent vint-i-una persones assassinades, milers de ferits i pèrdues milionàries.

Durant aquests quatre mesos d'arravatament contrarrevolucionari, l'oposició també va cridar a atacar bases militars, i va tractar d'empènyer les Forces Armades a marxar contra el Govern legítim i a assaltar el Palau presidencial. L'extrema dreta colpista ho va intentar tot per generar una guerra civil, fracturar la unió cívic-militar, i destruir la democràcia veneçolana.

Al mateix temps, a escala internacional, seguia la frenètica campanya mediàtica presentant als que incendiaven hospitals, assassinaven innocents, destruïen escoles i cremaven gent viva, com a “herois de la llibertat”. Era el món a l'inrevés, el de la ‘post-veritat’ i dels ‘fets alternatius’...

No va ser fàcil resistir a tant terror, tanta agressió, i controlar l'ordre públic amb una visió d'autoritat democràtica, de proporcionalitat i de respecte dels drets humans. El president Nicolás Maduro, constitucional i legítim, ho va aconseguir. I va aconseguir trobar el que semblava impossible: la sortida del laberint de la violència. Amb una idea genial, que ningú esperava. I que va descol·locar i va desconcertar a l'oposició: tornar al poder constituent originari.

El pretext del terrorisme ‘guarimbero’ residia, en efecte, en el desacord entre dues legitimitats: la del Tribunal Suprem de Justícia i la de l'Assemblea Nacional. Cap de les dues institucions volia donar el seu braç a torçar. Com sortir de l'impasse? Basant-se en els articles 347, 348 i 349 de la Constitució chavista de 1999, i apel·lant al seu estatus de Cap de l'Estat i d'àrbitre màxim, el President Maduro va decidir reactivar un procés popular constituent. Era l'única manera de trobar, per la via del diàleg polític i de la paraula, un acord amb l'oposició. I de regular el conflicte històric, per idear solucions als problemes del país.

Ho va pensar molt bé i va esperar el moment adequat. Fins que, l'1 de maig, es van donar totes les condicions. Aquest dia, el President va anunciar que l'elecció dels delegats a l'Assemblea Constituent es realitzaria el 30 de juliol. Era l'única opció per a la pau.

Però, de nou, confirmant la seva desesperant maldestresa política, l'oposició va rebutjar la mà estesa. Entre aclamacions de la premsa mundial, com a part de la campanya brutal i inclement contra la Revolució Bolivariana, els partits opositors van acordar no participar… I es van dedicar, al contrari, a sabotejar les eleccions, a impedir l'accés al sufragi, a posar barricades, a cremar urnes i a amenaçar als qui desitjaven exercir el seu dret a votar.

Van fracassar. Van ser incapaços d'impedir que, el 30 de juliol, la gent sortís massivament a apostar per la democràcia contra la violència i el terror. Més de vuit milions i mig de ciutadans van anar a votar. Superant tota mena d'obstacles. Afrontant paramilitars i ‘guarimberos’. Franquejant carrers bloquejats. Creuant rierols i rius. Fent l'impossible per complir amb el seu deure cívic, polític, ètic, moral... Superant les amenaces d'endins i de fora.

Pocs esperaven tan alt grau de mobilització popular, aquesta afluència de votants i el rotund èxit electoral. L'endemà, com ho havia vaticinat el President, les ‘guarimbas’ es van dispersar. La violència s'esvaïa. La pau tornava a regnar. Amb subtilesa, paciència, coratge i decisió, i una fina intel·ligència estratègica, el President Maduro va aconseguir d'aquesta manera derrotar a les ‘guarimbas’ i avortar l'evident intentona colpista. Es va plantar amb fermesa enfront de les amenaces, i ho va fer sense alterar el substancial de la seva política. Aquesta va ser la seva victòria més espectacular de l'any 2017.

“L'arribada de la Constituent –va comentar Nicolás Maduro– va significar, sense cap dubte, l'arribada d'un clima de pau que va permetre impulsar l'ofensiva política de la Revolució Bolivariana”. I aquesta ofensiva va afavorir el que molts creien impossible: altres dos sensacionals i rotundes victòries electorals. La dels governadors dels estats, el 15 d'octubre, amb la conquesta de 19 goberns sobre 23 possibles… Entre ells, el de Miranda i el de Lara, dos estats en els quals la política social estava gairebé en extinció a mans de l'oposició. I més tard el triomf a Zulia, un estat estratègic, de gran pes demogràfic i posseïdor d'importants jaciments de petroli i gas…

Així mateix, la Revolució Bolivariana va guanyar les eleccions municipals del 10 de desembre, amb l'obtenció de 308 alcaldies sobre 335, o sigui el 93% dels municipis… El chavisme es va imposar a 22 (de 24) ciutats cabdals, incloent-hi Caracas. Mentre que la contrarrevolució confirmava la seva impopularitat amb un descens en picat del seu nombre d'electors, perdent més de 2.100.000 vots…

Mostrant al món la vitalitat del seu sistema democràtic, Veneçuela va ser l'únic país que va organitzar, en el 2017, tres grans eleccions nacionals… La tres guanyades pel chavisme. Mentre la dreta, desmoralitzada per tants desastres successius, quedava atomitzada, desunida, groggy... Els seus líders enfrontats. Els seus seguidors desorientats. Encara que va conservar el suport dels seus protectors internacionals. En particular el del més agressiu d'ells: el nou president d'Estats Units, Donald Trump.

Al llarg de 2017 –en continuïtat a l'ordre executiva del 8 de març de 2015, signada per Barack Obama, en la qual es va declarar a Veneçuela com una “amenaça inusual i extraordinària a la seguretat d'EUA”–, Donald Trump va emetre una llista de sancions contra la Revolució Bolivariana.

En particular, l'11 d'agost, va amenaçar amb una acció militar. Parlant a periodistes en el seu camp de golf de Nova Jersey, Trump va dir: “Tenim moltes opcions per a Veneçuela, incloent-hi una possible opció militar, si és necessari”. Posteriorment, el 25 d'agost, en el marc del bloqueig financer contra Caracas, Trump va prohibir que “qualsevol persona, entitat, empresa o associació, legalment radicada o que realitzi activitats a Estats Units, pugui efectuar negocis amb nous bons de deute que siguin emesos per qualsevol instància del Govern veneçolà, a saber, bons de la República emesos pel Banc Central veneçolà o l'empresa estatal PDVSA”.

Aquestes sancions aposten per a que Veneçuela caigui en default (impagament del seu deute extern) perquè li tanquen a l'Estat i a PDVSA les portes dels mercats financers associats als EUA, impedint-li oferir bons allà, i poder obtenir divises.

Ja Lawrence Eagleburger, exsecretari d'Estat del president George W. Bush, havia reconegut obertament, en una entrevista a Fox News, que la guerra econòmica contra Veneçuela havia estat efectivament dissenyada a Washington: “Hem d'utilitzar les eines econòmiques –va afirmar l'ex-secretari d'Estat– per fer que l'economia veneçolana empitjori, de tal manera que la influència del chavisme al país i a la regió caigui (…) Tot el que puguem fer per a que l'economia veneçolana s'enfonsi en una situació difícil, està ben fet”. L'actual secretari del Tresor, Steven Mnuchin, va confirmar oficialment que les noves sancions tenen per objectiu “escanyar a Veneçuela”.

Davant de tan insolents agressions, Nicolás Maduro va declarar que el default “mai arribarà”. Primer perquè Veneçuela és el país sud-americà que més ha pagat el seu deute. En els últims quatre anys, Caracas va cancel·lar uns 74.000 milions de dòlars… I perquè el Govern bolivarià “sempre tindrà una estratègia clara” enfilada cap a la renegociació i reestructuració del deute extern. El mandatari va denunciar que el que busquen els enemics del chavisme és aïllar financerament la Revolució Bolivariana fins que no tingui possibilitats de crèdit, per anar ofegant-la a poc a poc. Volen generar temor en els inversors privats, perquè no comprin bons, no participin en la renegociació del deute i no hi hagi inversió. Nicolás Maduro va explicar que més enllà d'un bloqueig, Veneçuela ha de fer front a una autèntica “persecució” en la qual també participen països com Canadà i els de la Unió Europea. Una persecució activa al comerç, als comptes bancaris i als moviments financers.

Però el mandatari va saber esquivar aquests atacs. I va sorprendre, una vegada més, als seus adversaris quan va anunciar, el 3 de novembre, la creació d'una Comissió per consolidar el refinançament i la reestructuració del deute extern, amb el propòsit de superar les agressions financeres. “Farem un reformateig complet dels pagaments externs per aconseguir l'equilibri –va declarar–. Trencarem els esquemes internacionals”. I així va ser. Uns dies més tard, desafiant el bloqueig financer, i com a part del primer acostament per a la renegociació i reestructuració plantejada pel President, arribava a Caracas, a reunir-se amb el Govern bolivarià, un grup de tenidors de deute veneçolà procedents d'Estats Units, Panamà, Regne Unit, Portugal, Colòmbia, Xile, Argentina, Japó i Alemanya. La qual cosa va constituir una indubtable victòria pel President Maduro.

Aquí convé precisar que el conflicte de quarta generació contra la Revolució Bolivariana té diversos fronts i inclou de manera simultània i continuada quatre guerres : 1) una guerra insurreccional dissenyada per experts en subversió, sabotatge i psicologia de masses, amb ocupació de mercenaris, explosió cíclica de ‘guarimbas’ criminals i atacs terroristes contra casernes, objectius militars i infraestructures globals (xarxa elèctrica, refineries, distribució de l'aigua, etc.); 2) una guerra mediàtica, amb la premsa, la ràdio, la televisió i les xarxes socials convertides en nous exèrcits de conquesta mitjançant l'ocupació planificada de la propaganda orientada a domesticar les ments i a seduir els cors; 3) una guerra diplomàtica amb assetjament en alguns fòrums internacionals, en particular a l'OEA, i atacs dels països de l'anomenat “grup de Lima" als quals se sumen regularment els Estats Units, Canadà i la Unió Europea ; i 4) una guerra econòmica i financera amb acaparament i desproveïment dels aliments i dels medicaments, manipulació de la taxa de canvi de la moneda per oficines il·legals, inflació induïda, bloqueig bancari i distorsió del risc país.

A propòsit del risc país, no cal oblidar que, en els últims quatre anys, com ja es va dir, Caracas va complir amb tots els seus compromisos de pagament de deute, sense excepció, per més de 74.000 milions de dòlars. La qual cosa hauria d'haver fet disminuir dràsticament el risc país. Doncs no es corre cap risc prestant-li a Veneçuela ja que paga religiosament tots els seus deutes. No obstant això, el risc país ha seguit augmentant... Actualment, segons el banc JP Morgan, el seu risc país se situa en 4.820 punts, o sigui trenta-vuit vegades més alt que el de Xile, país que té el mateix ràtio de deute/PIB que Veneçuela… Se li fa pagar així, molt car, a Caracas per haver optat, democràticament, per un sistema polític socialista.

En quant al bloqueig bancari, al llarg de 2017, i en particular després de les sancions de Donald Trump, les cancel·lacions unilaterals de contractes es van multiplicar. Al juliol, per exemple, l'agent de pagament Delaware va informar que el seu banc corresponsal, el PNCBank dels Estats Units, es negava a rebre fons procedents de PDVSA. A l'agost, Novo Banc de Portugal va notificar a Caracas la impossibilitat de realitzar operacions en dòlars per bloqueig dels bancs nord-americans intermediaris. Més tard, el Bank of Xina Frankfurt, aliat de Caracas, tampoc va poder pagar 15 milions de dòlars deguts per Veneçuela a l'empresa minera canadenca Gold Reservi… Al novembre, més de 39 milions de dòlars –per pagament de 23 operacions de compra d'aliments per les festes de Nadal- van ser tornats a Caracas perquè els intermediaris dels proveïdors no van acceptar diners de Veneçuela.

D'altra banda, a principis de setembre, es va conèixer que l'empresa financera Euroclear, filial del banc nord-americà JP Morgan, va bloquejar un pagament de 1.200 milions de dòlars efectuat pel Govern bolivarià per adquirir medicaments i aliments. Això va impedir l'adquisició de 300.000 dosis d'insulina… Al mateix temps, un laboratori colombià, pertanyent al grup suec BSN Medical, es va negar a acceptar el pagament per Veneçuela d'un carregament de primaquina, medicament pel tractament del paludisme i la malària.

L'objectiu de tots aquests bloquejos és impedir que el Govern bolivarià pugui utilitzar els seus recursos per adquirir els aliments i els medicaments que necessita la població. Tot això amb la intenció d'empènyer la gent a la protesta i de generar caos en el sistema sanitari, posant en perill la vida de milers de malalts.

En aquest cas, gràcies a les seves relacions internacionals, el President va concretar, al novembre, l'arribada urgent al país d'importants carregaments d'insulina procedents de l'Índia. Centenars de pacients, en perill de mort, van poder salvar la seva vida. La qual cosa, sens dubte, va constituir una nova victòria de Nicolás Maduro.

Per trencar el bloqueig financer, el President va anunciar, al novembre, una altra iniciativa: la creació d'una moneda digital, el Petro. Aquest anunci va despertar un fort entusiasme en la comunitat d'inversors de les criptomonedes, va col·locar Veneçuela en l'avantguarda de la tecnologia i les finances globals, i va generar enormes expectatives. Molt més com que el preu del Petro no estarà vinculat als capricis i a l'especulació dels mercats, sinó que s'associarà al valor internacional d'actius reals com l'or, el gas, el diamant i el petroli. Veneçuela va donar així un pas enorme per posseir un mecanisme revolucionari de finançament al que cap potència estrangera podrà imposar sancions, ni boicotejar l'arribada de capitals. En aquest sentit, el Petro és una clara victòria més del President Maduro.

Cal afegir que, enmig de totes aquestes batalles, i malgrat el trencament total del model de dependència petroliera, el President es va preocupar molt particularment que el socialisme bolivarià no es detingués i que a ningú li faltés escola, treball, sostre, cures mèdiques, ingressos, aliments… El Govern revolucionari no va deixar de finançar obres públiques fonamentals. Ni d'edificar habitatges: en el 2017, es van lliurar més de 570.000 habitatges... Es va mantenir la Misión Barrio Adentro i totes les missions socials. Es va consolidar el Plan Siembra. Es va estendre la Misión Abastecimiento Soberano. Es van multiplicar les Ferias del Campo Soberano… Es va resistir i enmig de tanta agressió, el President Maduro va aconseguir un miracle social de salvació del país. La contrarrevolució no va poder detenir l'avanç del socialisme.

En aquesta perspectiva, els Comités Locales de Abastecimiento y Producción (CLAP), model centralitzat de distribució directa, van continuar desenvolupant-se a tot el país i ja arriben a quatre milions de veneçolans dels sectors populars als quals protegeixen del desproveïment causat per la guerra econòmica.

A més, el President Maduro va llançar, al llarg de 2017, noves iniciatives socials. La més espectacular va ser la del Carnet de la Patria, nou document d'identificació que permet conèixer, mitjançant un sistema de codis QR, l'estatus socioeconòmic dels ciutadans. I afavoreix d'aquesta manera l'accés de les famílies necessitades a les ajudes socials de les missions socialistes. A la fi de desembre de 2017, un total de 16 milions i mig de ciutadans s'havien registrat en el Carnet de la Patria.

El President va impulsar també la creació del moviment Somos Venezuela amb la finalitat d'agilitar el procés d'assignació de les ajudes socials. Els dos-cents mil brigadistes de Somos Venezuela tenen per objectiu la identificació, casa per casa, de les necessitats de les famílies registrades. Després, assignen les ajudes a les famílies d'acord a les veritables necessitats. Un altre dels objectius importants del moviment Somos Venezuela és garantir el 100% de les pensions en tot el país, com ho va prometre Nicolás Maduro.

El President va proposar també el pla Chamba Juvenil, adreçat als joves d'entre 15 i 35 anys d'edat, amb el propòsit d'incorporar-los a l'ocupació en àrees orientades a la satisfacció de necessitats humanes identificades a través del Carnet de la Patria, i emmarcat en el moviment Somos Venezuela. El pla es dirigeix, en particular, als joves universitaris desocupats, els joves no escolaritzats, les mares solteres amb càrrega familiar, i els joves que viuen al carrer. S'estima que aquest nou pla generarà unes 800.000 ocupacions.

Tots aquests avanços socials van constituir, sens dubte, algunes de les més preuades victòries del President Maduro en el 2017.

Podríem citar també els èxits obtinguts en el camp de la política estrangera, en particular l'extraordinària gira internacional del mandatari, a l'octubre, per Bielorússia, Algèria, Rússia i Turquia que va culminar amb importants acords bilaterals destinats a guanyar-li la batalla a la guerra econòmica i social. O les incessants negociacions mantingudes pel President amb els països productors de petroli (OPEP i no-OPEP) que van permetre, en 2017, un espectacular increment dels preus del barril en més d'un 23%.

Citar igualment la gran ofensiva contra la corrupció iniciada, per fi, al novembre amb l'anunci de diverses desenes de detencions espectaculars entre els alts comandaments gerenciales i directius de PDVSA i de Citgo, incloent-hi dirigents de primera línia. Res semblant havia ocorregut en cent anys d'indústria petroliera veneçolana. Aquesta ha estat sens dubte la victòria més comentada del President Maduro a la fi de 2017.

Per acabar, cal tornar a assenyalar que la destrucció de la imatge de Nicolás Maduro és la finalitat principal de les campanyes mundials de propaganda pilotades per les grans corporacions de la comunicació. Sense oblidar la permanent guerra digital en l'esfera d'Internet mitjançant múltiples plataformes a la Web, i les xarxes socials com Facebook, Twitter, WhatsApp, Youtube, Instagram, etc. Totes aquestes armes de manipulació massiva tracten de degradar la figura del President i de manipular la realitat veneçolana. Invisibilitzen el nivell de suport real d'amplis sectors de la població al mandatari, i oculten les violències de l'oposició. L'objectiu és polític: sotmetre la Veneçuela bolivariana, actor clau del sistema-món, no només per les seves quantioses riqueses sinó, sobretot, pel seu model revolucionari i social. I òbviament per la seva importància geopolítica com a potència anti-imperialista d'influència regional.

Fins ara, tots aquests plans per defenestrar a Nicolás Maduro han fracassat. Com ell mateix va afirmar: “L'imperialisme no ha pogut asfixiar-nos, ni podrà contra la Revolució Bolivariana en cap dels camps que ens busqui”. Al contrari, el President s'ha enfortit en el 2017.

Això li ha permès reprendre la iniciativa estratègica per a la pacificació del país. Preocupat per la defensa dels grans interessos nacionals, i apegat als principis d'honestedat i de màxima humilitat, Nicolás Maduro ha proposat a l'oposició asseure's a la taula de negociació i reprendre el diàleg. Aquesta vegada en l'escenari neutral de Santo Domingo. Sobre la base del respecte i del reconeixement mutu.

Amb la idea de restablir una negociació nacional permanent com a mètode democràtic per defensar l'interès superior de la nació i per regular el conflicte que sorgeix naturalment de les diferències polítiques enmig d'una revolució. Aquest avanç cap a la pau ha estat potser la victòria més apreciada del President.

En aquest any heroic de brutals atacs i infinites agressions, el chavisme ha demostrat la seva fortalesa i la seva capacitat de superació. I ha aconseguit ampliar la seva base de suport, incrementant les forces polítiques i socials a favor de la revolució. Aquí està, més sòlid que mai. La qual cosa suposa un alleujament i una lluminosa esperança per a tota Amèrica Llatina. Encara que sàpiga greu als seus enemics, el President Nicolás Maduro ha confirmat –amb les seves dotze brillants victòries de 2017– que segueix essent, com diuen els seus admiradors, “indestructible”.