L'hora dels polítics giratoris

Ana Pardo de Vera

Quan un polític o política comença a destacar en la seva feina, sigui per guanyar unes eleccions, o per ser designat per a una alta responsabilitat, sabem per les entrevistes que comencem a fer-li els periodistes que la seva dedicació a la política és vocacional i que té un profund sentit del deure públic, de servir a la gent des de les institucions per millorar la seva vida. Per això és ministra, president, alcalde o consellera; per vocació de servei públic i res més.

Això ho he llegit o escoltat jo a presidents com Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González o José María Aznar, cada qual en el seu estil. També a exvicepresidents i exministres com Rodrigo Rato, Pedro Solbes, Ángel Acebes, Luis de Guindos, Elena Salgado, Ana Palacio, Cristina Garmendia, Pío Cabanillas, Javier Solana, Isabel García-Tejerina i un llarg etcètera al qual se sumen secretaris d'Estat, sotssecretàries o consellers autonòmics.

Cal recordar bé els seus noms perquè és ara quan molts d'ells ens demostraran aquesta vocació de servei públic amb la qual se'ls omplia la boca quan els mitjans els preguntàvem sobre els motius de la seva dedicació a la política, un ofici desagraït i no excessivament ben remunerat, en comparació amb la resta de la Unió Europea i tenint en compte la dedicació que exigeix aquesta admirable inclinació. Els costi el que els costi.

Aquest dimarts el Consell de Ministres ha desplegat un pla de xoc contra la insuportable pujada de la llum, un bé tan essencial que la seva absència pot matar a la gent. A més d'anunciar importants retallades fiscals en la factura dels ciutadans, el president Pedro Sánchez ha acceptat intervenir en els beneficis obscenament quantiosos de l'oligopoli energètic a Espanya per baixar aquest rebut fins a un 22%: "S'ho poden permetre", ha dit el cap de l'Executiu en una entrevista a TVE. "I tant", li hem contestat des de les llars espanyoles; bo, des de gairebé totes les llars, ja que els dirigents del PP, si més no, consideren que garantir un servei bàsic als espanyols -la justícia social de tota la vida- és intervencionisme, comunisme, terrorisme, bolivarianisme i un atac a la lliure regulació del mercat elèctric, que com tothom sap, a Espanya és molt competitiu, amb quatre grans empreses que s'ho cuinen i s'ho mengen tot amb ansiosa golafreria.

Aquestes mateixes companyies no han trigat ni 24 hores a donar a conèixer el seu malestar i el seu 'xantatge', en paraules del líder de Més País, Íñigo Errejón, plantejant tancar les seves centrals i deixar Espanya sense el 25% de la seva energia. Així, sense anestèsia, enfrontant-se amb brutalitat impensable en un Estat de dret a un Govern elegit democràticament i a uns ciutadans/as asfixiats econòmicament.

Però no perdin l'esperança, perquè ara precisament és quan entren tots els noms que he enumerat al principi i molts altres que m'he deixat en el teclat: els polítics i polítiques que van saltar des de la seva activitat pública a les cúpules de les elèctriques amb tota la seva vocació de servei a la ciutadania. Perquè es tracta d'això, oi? Una acció tan contradictòria i vergonyosa com la de passar de les institucions a les empreses que es regulen des de les institucions, a més, en una matèria tan essencial com el subministrament elèctric a 47 milions d'espanyols, no es pot fer si no és des de l'única intenció d'ajudar la gent. Perquè no serà des de la pretensió d'enriquir-se, que això és incompatible amb l'ètica més elemental i hauria d'estar prohibit, com una forma de corrupció més. No, els exministres, expresidents, exsecretàries d'Estat, exsubsecretaris o exconselleres giratoris intercediran davant les elèctriques, en els seus consells, i demanaran justícia social i solidaritat amb els ciutadans i ciutadanes; treballaran perquè aquest looby acabi amb els seus xantatges i amenaces. Com es pot pensar en el contrari en una "democràcia plena", oi? És que ens estimem poc.