L'exasperant agonia del govern JxC-ERC

La nova consellera i els nous consellers del Govern de la Generalitat, Àngels Ponsa, Ramon Tremosa i Miquel Sàmper, conversen amb el vicepresident, Pere Aragonès i el president, Quim Torra

Miguel Guillén

La darrera remodelació del govern de la Generalitat, amb el canvi de tres dels consellers de Junts per Catalunya (JxC), no fa més que accentuar la sensació d'agonia existent en l'executiu encapçalat (almenys teòricament) per Quim Torra. Agonia que, òbviament, també pateix una legislatura que fa massa temps que està tocada de mort. Cal recordar que a finals del passat mes de gener (ja fa més de set mesos), Torra va dir que donava per esgotada la legislatura per la desconfiança existent entre els socis de govern, en un indissimulat atac a Esquerra Republicana (ERC), i que properament convocaria eleccions anticipades. Aquests tres canvis en les conselleries d'Interior, Cultura i Empresa només es poden llegir en clau partidista, i qualsevol persona mínimament informada veurà que s'han fet per intentar que JxC pugui treure algun benefici particular, sobretot arrel de la ruptura amb el PDECAT i el procés (encara incipient) de creació del nou partit liderat per Carles Puigdemont des de Waterloo. Només els crèduls incondicionals del puigdemontisme poden empassar-se que la remodelació del govern es fa per reforçar la Generalitat o beneficiar el país.

El periodista Enric Juliana parla sovint del "gen convergent", referint-se a la idiosincràsia, maneres de fer política, capacitat de mutació, resistència i esperit guanyador dels hereus de Convergència (partit i militància). La nova mutació, en aquest cas Junts per Catalunya, vol presentar-se com un nou partit lliure de tot lligam amb l'antiga Convergència, però per molts esforços que es vulguin fer, la gran majoria de líders i quadres del partit tenen el seu passat al partit de Jordi Pujol, ja no diguem al recentment repudiat PDECAT. Quan pensàvem que les picabaralles internes i el caïnisme eren exclusives de les formacions d'esquerres, vet aquí que assistim al lamentable espectacle que ens han mostrat desacomplexadament JxC i PDECAT en les darreres setmanes. Algú pensarà, i no sense raó: si no saben governar-se ells mateixos, com volen governar un país?

En els darrers dies un bon grapat de membres del PDECAT han anunciat que estripen el carnet per entrar a formar part exclusivament de JxC, seguint Puigdemont. Però a algú li hauria de fer sospitar que els noms que han anat sortint a la premsa són exclusivament de persones amb càrrec (i sou) o expectativa de càrrec (i sou), a nivell nacional i també local. A ningú no se li pot escapar que són molts els càrrecs que depenen de la lleialtat al partit, o millor dit, a Puigdemont, i qui es mogui acabarà per no sortir a la foto. Diguin-me malpensat, però de vegades fa l'efecte que tot això no va d'independència ni grans projectes de país, sinó quelcom més mundà: la subsistència personal, el càrrec, el sou. Càrrecs i sous autonòmics, sigui dit de passada.

Sembla ser que Quim Torra ja tenia pensat fer una remodelació del seu govern abans del trencament de JxC amb el PDECAT, però és impossible no vincular el cessament d'Àngels Chacón amb aquest fet, tenint en compte que era l'única consellera que quedava a l'executiu amb carnet del PDECAT. Els casos de Buch i Vilallonga obeeixen a altres qüestions, indubtablement, però que els mitjans de comunicació i també destacats dirigents del PDECAT parlin directament de "purga" no és en absolut estrany. En definitiva, es remodela el govern i el missatge és clar: no hi ha cap intenció de posar fi a la legislatura, almenys de forma immediata. Menys quan el nou partit de Puigdemont encara ha de construir-se, nacionalment i territorial. Posar les institucions al servei d'un sol partit és una cosa que ja s'ha fet en el passat, i no només al nostre país, però això no vol dir que no sigui igualment condemnable que es posi la Generalitat al servei d'una sola opció política, cada cop més aïllada en la suposada puresa independentista. Tanmateix, sobta que ERC no mostri una major contundència en la denúncia d'aquesta utilització tan descaradament partidista de la institució, una institució que, malauradament, cada cop està més desprestigiada. Que Torra faci una remodelació de govern sense consultar amb els socis d'ERC, si més no, ho podríem qualificar de deslleial. Si a sobre un neoliberal com Ramon Tremosa és una de les persones triades per esdevenir consellers, és difícil creure que a les files d'ERC ningú no s'hagi posat les mans al cap. Segurament Gabriel Rufián ho ha fet, tenint en compte que considera que a l'hora de pactar els pressupostos de l'Estat fer-ho amb Ciutadans és incomptatible, "no només per a ERC, sinó per a les esquerres".

Parlem per exemple de Ramon Tremosa. Hi ha qui ha llegit el seu nomenament com una provocació en tota regla, a ERC i també en menor mesura a Catalunya en Comú-Podem, que va facilitar l'aprovació dels darrers pressupostos de la Generalitat. Tremosa va ser eurodiputat de CiU entre 2009 i 2019, i cal tenir en compte que en 2009 el vell partit de Pujol i Mas no es proclamava (encara) com a independentista, sinó que pactava amb el PP sense problema i en quant va recuperar el poder a la Generalitat va actuar com a una formació considerada alumna avançada dels postulats de l'austeritat promoguts pel neoliberalisme. De fet, Tremosa no es va amagar mai i són prou conegudes les seves opinions clarament de dretes i neoliberals. Fins i tot va arribar a publicar algun article qüestionant el dret de vot de les persones migrades, insinuant que votarien opcions com el PSC i això no convenia. Els altres dos nous consellers, Miquel Sàmper (Interior) i Àngels Ponsa (Cultura) també han tingut una destacada militància a les files de CiU: el primer, va ser candidat de la coalició a l'alcaldia de Terrassa i diputat a la Diputació de Barcelona, mentre que Ponsa va ocupar diversos càrrecs també amb CiU, com per exemple diputada al Parlament i tinenta d'alcalde a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Així que, novament, dir que JxC no té res a veure amb Convergència sembla més un acudit poc elaborat o una broma de mal gust.

Que ens espera en el futur més immediat i en aquest inici de curs a Catalunya, doncs? Està previst que les properes setmanes Quim Torra sigui cessat del seu càrrec de President si el Tribunal Suprem ratifica la sentència del Tribunal Superior de Justícia per desobediència (recordin el lamentable espectacle de la pancarta col·locada al balcó del Palau de la Generalitat durant la campanya electoral), cosa força probable. Torra ha afirmat recentment que ha desobeït i que segurament tornarà a desobeir en el futur. Desobeir, s'entén, sempre i quan la pena sigui assumible, com és el cas, perquè a ningú no se li escapa que cessar un President que està desitjant abandonar el càrrec és un càstig que li sortirà molt barat per immediatament erigir-se en màrtir de la causa (no sabem quina exactament) i poder visitar les fires populars els caps de setmana com a ex President, fent-se fotos i gaudint de la flama heroica que els seus partidaris més acèrrims li atorgaran i agrairan. Torra ha explicat també que, si és cessat, en cap cas la majoria independentista hauria de triar un nou President, sinó que hauria de deixar el càrrec vacant. S'aproxima doncs un nou xoc entre JxC i ERC, doncs Pere Aragonès, com a Vicepresident, hauria de substituir provisionalment Torra fins a les noves eleccions. Imaginin la jugada, perquè és fàcil de preveure: Torra s'aferra al càrrec (o bé exigeix que es deixi vacant) i obliga ERC a fer cas al tribunal espanyol i obligar-lo a abandonar, per situar Pere Aragonès en el seu lloc. Ja s'ho poden imaginar: els atacs que ha patit Roger Torrent en aquesta legislatura per part de JxC quedaran en una mera anècdota comparats amb els que rebria Aragonès si acaba situant-se com a President provisional. I mentrestant, cal recordar-ho, Junqueras, líder d'ERC, és a la presó, mentre que Puigdemont no.

Els atacs de JxC a ERC estan perfectament previstos i planificats, i l'argumentari a fer servir és ben senzill i conegut per tothom. El gen convergent apareixerà en la seva versió més inflamada per evitar allò que no ha passat en els darrers quaranta anys: que ERC guanyi unes eleccions al Parlament de Catalunya. Perquè no siguem ingenus: potser les enquestes apunten a que aquesta victòria és possible, però tothom sap que en l'últim minut la truita pot girar-se. Tanmateix, cal recordar que en els darrers comicis la primera força va ser Ciutadans, la segona JxC i la tercera ERC. Ningú no preveu que C's torni a guanyar les eleccions, però de ben segur que ningú no s'atrevirà a apostar diners a la victòria d'ERC sobre JxC. Jo, personalment, no ho faria.

Torra (amb el permís de Puigdemont) té accés al botó vermell de la convocatòria d'eleccions, sí, però ERC també té la seva part de responsabilitat en l'allargament de l'agonia d'aquesta legislatura i aquest govern. I potser seria el moment de deixar anar llast, enfrontar-se definitivament amb JxC i abandonar l'executiu. Arriba un moment en què els desaires són tants i tan greus que la dignitat ha de prevaldre en política.

M'agradaria anar concloent aquest article amb un avís a les esquerres catalanes: la trencadissa de la dreta independentista caldria explotar-la amb més decisió. Poques coses allunyen més l'electorat que els conflictes interns als partits, i l'ocasió que brinden aquestes noves eleccions pot ser d'or, amb probablement tres candidatures diferents que representen branques del mateix arbre convergent. Segurament encara falten anys i moltes ferides per guarir per tornar a tenir un govern d'esquerres a Catalunya, però la situació actual és especialment delicada. Si la crisi política i institucional ja era greu a Catalunya i a tota Espanya, la pandèmia fa que siguin més necessàries que mai unes institucions fortes al servei de la ciutadania. Unes institucions que deixin enrere aquesta etapa de desprestigi que ha patit particularment la Generalitat. Perquè pot ser dramàtic que una part important de la ciutadania, i això ja està passant, percebi les institucions com quelcom innecessari i prescindible. Això, particularment les classes populars, no s'ho poden permetre. Per això, a més de l'eix esquerra-dreta o l'eix nacional, caldrà contemplar en aquests propers comicis un nou eix on tinguem en compte si una candidatura està capacitada per gestionar les institucions o no. Si les posarà al servei de la ciutadania per resoldre els seus problemes quotidians o, per contra, només les necessita per beneficiar un partit determinat i repartir càrrecs i sous. L'actitud dels dirigents de JxC és molt irresponsable en aquest sentit. I insisteixo: ERC és corresponsable de la gestió de la Generalitat, on a més dirigeix importants conselleries.

Comença un curs polític que serà determinant, molt més del que ens podem pensar. I no és una bona notícia que un govern de la Generalitat tocat de mort, farcit de desconfiances i en plena guerra freda entre socis, sigui l'encarregat de gestionar la crisi sanitària, econòmica i social que ja estem patint. Per responsabilitat, posin les urnes. Volem votar.