L'aeroport del Prat i els danesos

Ricardo Romero de Tejada

La partida sobre el relat comença quan el Govern espanyol i AENA presenten un pla tancat i no negociable per ampliar la infraestructura de l'aeroport del Prat amb una prolongació d'una pista que afectaria una zona mediambientalment protegida per la Unió Europea (la Ricarda). Suposa una inversió considerable (1.700 milions d'euros) a fer efectiva en 10 anys, però tampoc molt superior a la que es destina simultàniament per a l'aeroport de Madrid (1.400 milions). Es justifica l'operació perquè d'aquesta manera el Prat serà un hub internacional, amb un significatiu impuls per a l'economia catalana. Ho agafes o ho deixes. Les parts aconsegueixen un acord (verbal) a principis d'agost, a tota castanya, pel calendari del Govern. El Govern català dóna la seva aprovació al hub, i la condiciona al manteniment de la llacuna de la Ricarda i a les connexions ferroviàries amb Girona i Reus. També va insistir que les inversions en la pràctica havien de dur-se a terme mitjançant el diàleg i el consens, mai des de la imposició. AENA i les autoritats espanyoles jutgen l'acord suficient i es disposen a tramitar-lo.

AENA i el Govern central justifiquen l'ampliació de la pista en una longitud de mig quilòmetre perquè puguin operar les aeronaus més grans. A Catalunya hi ha un suport tancat a aquesta inversió en les condicions fixades per AENA per part d'entitats empresarials i per PSC-PSOE, PP i Ciutadans. L'oposició totalment o parcialment condicionada (ajuntaments de la zona, ecologistes, Govern, CUP, Comuns…) a la citada intervenció apunta en direccions diverses:

- Les grans aeronaus que justificarien l'ampliació de la pista en qüestió estan sent substituïdes en les flotes per aparells d'inferior grandària, que han demostrat ser energèticament més eficients, ateses les accions empreses a nivell mundial contra el canvi climàtic.

- Les estimacions sobre l'evolució del trànsit aeri en els pròxims anys pronostiquen una contracció rellevant respecte als nivells aconseguits abans de la pandèmia de la Covid-19, la qual cosa desaconsella, ara com ara, emprendre actuacions com la proposta imposada per AENA i el Govern de Pedro Sánchez.

- Qualsevol intervenció en les infraestructures aèries (i ferroviàries) han de fer-se amb consens de les parts i han de prendre en consideració alternatives que posin en valor els aeroports de Girona i Reus, emplaçaments importants per si mateixos i per les seves zones d'influència, i a uns 100 quilòmetres del centre de Barcelona. En alta velocitat els desplaçaments podrien resoldre's en mitja hora. Aquestes alternatives farien innecessàries modificacions, en la infraestructura del Prat, que resultin destructives d'espais mediambientals especialment protegits. Que serveixi, a títol d'exemple, l'aeroport de Gatwick, el segon aeroport més important de Londres i el setè del món en passatgers internacionals, es troba a 50 quilòmetres de la capital britànica i sense connexió d'alta velocitat.

El dissabte, 4 de setembre, en la jornada de treball del Govern es calmen les tensions internes sobre aquest tema (perquè n'hi havia) i es concreta la posició compartida: rebutja totalment l'extensió en el que afecta la Ricarda, però accepta que l'ampliació pugui tenir un impacte sobre la resta de l'espai natural que envolta a l'aeroport. Una qüestió de límits.

A continuació, la Moncloa denuncia a la Generalitat per incompliment de l'acord i culpa al seu president, Aragonés, de l'ajornament per cinc anys, si més no, del projecte del Prat.

El president Pere Aragonès parla de xantatge i el vicepresident català, Jordi Puigneró, respon en un tuit: "Un cop més, ESP ha incomplert un pacte amb CAT. Havíem acordat Sí al hub aeroport, Sí a la llacuna Ricarda i sí a les estacions de Reus i Girona. Però la Moncloa ha trencat l'acord. Després alguns es pregunten perquè som independentistes. Perquè ni inverteixen ni deixen invertir".

Per a un llibre escrit amb el periodista Fernando G. Dörner i publicat el 2015 (El mundo nos mira), vaig entrevistar el corresponsal de premsa danès, Martin Tonner. En un fragment esclaridor i premonitori, deia:

“A vegades, a manera de joc polític historicista, organitzo xerrades sobre el nacionalisme català amb alumnes d'institut, en viatge d'estudis. Faig una comparació, òbviament qüestionable, amb un moment històric, la Dinamarca del segle XVII. Històricament sempre hem estat rivals dels suecs per l'hegemonia d'Escandinàvia. Un rei suec, Carles Gustau X, podia haver-se quedat Dinamarca, si li haguessin deixat els grans poders. Suposem que sí; com estaria Dinamarca avui? Per a ampliar l'aeroport de Kastrup, de Copenhaguen, caldria demanar permís a Estocolm i Michael Laudrup jugaria per a la selecció sueca. Això és el que més els arriba als nens perquè ho entenguin. Així també ho veuen molts catalans. Després, sigui veritat o no, es pot discutir, però és la sensació que tenen”.

I Pedro Sánchez fent-se el longis.