L'abstracta independència de Catalunya: resposta a Pau Llonch

"Per quina raó -es va preguntar el senyor K- em vaig convertir per un instant en un nacionalista? Perquè em vaig topar amb un nacionalista "(Bertolt Brecht)

Alberto Garzón

Diputat d'Unidos-Podemos i Coordinador Federal d'IU

Recentment, el company Pau Llonch, militant de les CUP i membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, ha escrit una missiva pública adreçada a la meva persona a fi de debatre l'anomenada qüestió catalana. L'origen de la disputa pública es troba en el posicionament públic d'IU de no participar en el referèndum que tindrà lloc l'1 d'octubre, cosa que Pau Llonch considera una «colossal decepció». Procedeixo a valorar els seus arguments.

En primer lloc, sobre les cites d'autoritat. En el marc de la discussió original en xarxes, Llonch em va citar una posició de Lenin sobre el dret d'autodeterminació que, d'acceptar-se tal qual, posaria de manifest que aquelles persones pertanyents a l'escola marxista haurien de donar suport als desitjos d'independència de qualsevol poble . Això seria així sempre que es complissin 2 precondicions: que existís tal cosa com una escola marxista, homogènia i atemporal, i que la interpretació de Lenin fos la canònica. En el meu cas, sempre he estat reticent a llegir els clàssics com si fossin portadors de la veritat i als seus textos com si fossin escriptures sagrades. Per aquest motiu recorregués, paradoxalment, a la definició de marxisme que va fer el mateix Lenin: «anàlisi concreta de la realitat concreta». Sobre aquesta qüestió la meva opinió és coincident amb la d'un dels millors marxistes que hem tingut, Francisco Fernández Buey, qui va recomanar llegir els clàssics no a la recerca de la cita interessada sinó com inspiradors d'una plural i heterogènia tradició política, sempre oberta al context i al moment històric. Altrament correm el risc d'interpretar la cita de Marx que encapçala l'article de Llonch, així com la seva posició sobre Escòcia o Irlanda, com si no estigués inscrita en un singular context històric. I la realitat és que els nostres clàssics també tenien contradiccions. Qui no recorda la posició de Marx sobre la brutal colonització de l'Índia per Anglaterra, país aquest últim al que va atorgar ni més ni menys que la definició d'«instrument inconscient de la història»? El nostre estimat vell Engels va justificar també la "guerra de conquesta» duta a terme pels nord-americans contra els mexicans preguntant retòricament si de cas era «una desgràcia que la supèrbia Califòrnia sigui arrabassada als ganduls mexicans, que no sabien què fer-ne?». I què dir de la II Internacional, internacionalista de boca en termes europeus i colonialista a temps iguals, i que en el seu V Congrés va reconèixer «el dret dels habitants dels països civilitzats a establir-se en països on la població es troba en estadis inferiors de desenvolupament». En suma, millor l'anàlisi concreta de la situació concreta que la lectura escolàstica del marxisme.

En segon lloc, sobre el mètode. Llonch acusa la meva anàlisi de quedar-se a l'abstracció, a diferència de la seva que estaria interpel·lant a realitats concretes. En breu, el que ell argumenta és que jo defenso el no a la independència a partir d'un fil deductiu que exclou el detall, cosa que determina fatalment el resultat. Per exemple, jo estaria parlant de la burgesia però sense aprofundir en les seves divisions. Però aquesta és una percepció errònia de la meva manera de treballar. No en va, tots dos -i tots- utilitzem categories abstractes (classe, nació, partit, burgesia, independència ...) que es construeixen inspirades per una determinada concepció del món, que a més, dit sigui de pas, en aquest cas és cosina germana l'una de l'altra. El que canvia és el pes explicatiu que s'atorguen a les diferents categories i la forma d'articular-se entre elles. Llonch no parla de realitats més concretes sinó que articula de forma diferent les seves categories abstractes. Una altra cosa és, i em temo que aquí es troba la confusió, que ell atorgui a l'estratègia independentista una esperança materialitzable més a curt termini, en comparació a qualsevol altra. En efecte, ell arriba a dir que l'estratègia independentista és una «potencialitat concreta» mentre que la nostra, teòricament, és una «alternativa abstracta». Això és una hipòtesi legítima però no té res a veure amb el mètode analític. En definitiva, no es tracta que les meves anàlisis siguin més abstractes i les de Llonch no ho siguin; es tracta que les nostres perspectives i instruments d'anàlisi difereixen, i amb això les conclusions polítiques.

En tercer lloc, parlem de la categoria nació. Com a materialista no dogmàtic que sóc, parteixo de la base que les nacions són construccions socials. O, com explica l'historiador marxista Benedict Anderson, són comunitats imaginades. Ser espanyol, ser català o ser francès és part de l'àmbit de les creences, les quals es creen i desenvolupen històricament. Circumstàncies externes històriques i contingents i desenvolupaments personals vitals estan implicats en la consolidació o destrucció d'aquestes mateixes creences. Però sobre les creences no es fa ciència, sinó política. Per tant jo no discuteixo a qui se sent català o espanyol sobre la base del sentit objectiu que això tindria, sinó sobre la seva capacitat de mediació pel que fa als objectius, siguin aquests el socialisme o la simple millora de les condicions de vida. Per això és absurd ficar tots els nacionalismes en el mateix sac. El nacionalisme imperialista de l'Alemanya de 1914 o el nacionalcatolicisme de l'Espanya franquista són incomparables amb el nacionalisme d'alliberament nacional dels pobles llatinoamericans o el de les lluites anticolonials de mitjans del segle passat. D'aquest argument podem obtenir una primera conclusió: el dret d'autodeterminació no és un fi en si mateix. Ser independentista, al meu parer, tampoc. Depèn de la realitat concreta.

En quart lloc, els pobles també són construccions socials. Això vol dir que el seu reconeixement com a existència és un acte polític. Un acte que ha d'estar fonamentat. Jo, per exemple, reconec al poble català. Un poble amb institucions pròpies -llengua, cultura, normes, etc.- les arrels del qual es troben, per cert, més enllà de 1713; i si no, que li haguessin preguntat a Felip IV a meitat del segle XVII. El poble català s'ha anat construint a partir de, com deia, trajectòries històriques. Sens dubte, el fet que a Espanya governés durant tant de temps la dinastia dels Àustries i no la dels Borbons va influir de manera notòria en el desenvolupament del poble català. Però en aquest punt cal recordar que la burgesia és responsable de construir l'Estat, però no de construir els pobles. Hi ha un poble català dels de baix i hi ha un poble català dels de dalt; hi ha un poble que es referència més a la setmana tràgica de 1909 o en la defensa de Barcelona durant la guerra civil que en l'esperit de Francesc Cambó, per exemple.

En cinquè lloc, el reconeixement del dret d'autodeterminació és un principi bàsic pels marxistes. Com deia Manuel Sacristán, «cap problema nacional té solució si no parteix d'una situació d'autodeterminació». Tot i que els pobles i nacions siguin construccions socials, operen a la realitat com si fossin ens objectius i en conseqüència les seves activitats produeixen efectes reals. Quan els pobles entren en conflicte entre si, siguin quines siguin les causes, l'única via de resolució hauria de ser el diàleg i la negociació. Atorgant la mateixa condició abstracta a nacionalisme espanyol i nacionalisme català, no hi cap prendre partit per endavant per cap dels dos. Heus aquí la vena llibertària subjacent a tot plantejament que condueixi a l'expressió «els proletaris no tenen pàtria». Cal, per contra, ser conscients que és possible obrir vies institucionals per resoldre el conflicte real. La millor via institucional és el reconeixement del dret d'autodeterminació, el que implica que qualsevol procés de diàleg entre pobles -observeu que parlo de pobles, i no de Rajoy- ha d'incorporar aquest mecanisme específic.

En sisè lloc, és compatible la defensa del dret d'autodeterminació amb la defensa d'un model federal. Atès que el dret a l'autodeterminació no està fundat en la creença que un poble qualsevol ha de ser independent, sinó en principis democràtics i pràctics com els precedents, és compatible amb la defensa d'un Estat federal. Això no és altra cosa que defensar la convivència entre els pobles en el marc d'unes institucions comunes, idealment fundades en principis de fraternitat i autogovern. Aquesta fraternitat, com explica de forma genial Antoni Domènech, procedeix de la tradició republicana-socialista i és la que inspira, entre altres coses, l'internacionalisme. Un Estat federal que reconegui els pobles i nacions d'Espanya i que no els enfronti, és una aspiració bonica. I també possible.

En setè lloc, és possible no ser independentista abans? El que planteja Llonch és que donada la realitat d'un Estat autoritari a Espanya, és impossible ser federalista sense ser abans independentista. Una cosa així com: m'agradaria ser federalista però no em deixen. Aquest argument té una part de veritat, i és la que es refereix al caràcter obcecat i autoritari de l'Estat espanyol i dels seus dos principals partits, PP i PSOE. La seva posició política ha retallat les possibilitats d'habilitar, fins ara, vies institucionals adequades, com el referèndum. Però el creixement del vot independentista en els últims anys no obeeix únicament a aquesta causa. Hi ha, de forma notable, una canalització populista de la frustració popular davant la crisi i el capitalisme. Dit d'una altra manera: la independència ha estat presentada també no com el dret democràtic del poble català sinó com la solució a mals econòmics i socials patits individualment. La dreta catalana va ser la primera a veure que les banderes són recers interessants en temps de crisi. Encara que ara no es destil·li el corpus argumental del «Espanya ens roba» -com podia fer-ho, amb un argument tan neci-, hi ha sens dubte un rerefons econòmic, esperonat per la pròpia dreta catalana, que entén com a llast la mera existència de nexes amb zones menys desenvolupades de l'Estat. Tanmateix, la qüestió segueix vigent: és possible ser federalista a Catalunya? Segons la pregunta de l'1-O, per descomptat que no. Això crida l'atenció, ja que de fet és una diferència amb el 9-N. Què hauria de votar una persona no nacionalista o independentista, espanyola o catalana, l'1 d'octubre? Senzillament, no pot. Dit d'una altra manera: el marc constituït pels promotors de l'1-O fa impossible que la societat catalana pugui expressar-se en la seva totalitat. En suma, el procés no té les garanties suficients.

En vuitè lloc, les garanties van més enllà de la legalitat. Quan diem que el procés no té garanties no ens referim a la seva legalitat, com si ens semblés prioritari el respecte pel règim del 78, sinó a la seva utilitat com a mecanisme de resolució del conflicte. No és només que l'opció federalista estigui neutralitzada, cosa destacable, sinó que a més, en tant que el procés ha estat dirigit més com a arma política que com a instrument per a canalitzar el conflicte, no dóna la sensació que pugui contribuir a solucionar res. Les disputes en el si del Govern, vinculades al com fer el referèndum, semblen abundar en aquesta idea: pocs es creuen que això hagi de ser útil. En tot cas és una demostració de força, legítima, però inservible. La garantia consisteix en que quan el poble català sigui consultat, aquest pugui expressar de manera clara i nítida, i després d'un debat seriós i rigorós, la seva opinió. El dret d'autodeterminació és clarificador, en efecte, i per això ho defensem. Però perquè pugui exercir-se amb garanties no pot ser com el proposat l'1-O. Aquelles persones que, compartint les meves tesis, vulguin votar per la ruptura amb el règim del 78 sense votar per la independència han de tenir el seu espai propi; i això no succeeix actualment.

En novè lloc, no és bona idea subestimar la força de la burgesia catalana. És veritat que una part considerable de la burgesia catalana no sembla donar suport a la independència, i és veritat que les tensions han arribat a l'antiga Convergència i al nou PDCat. Però s'em fa difícil d'assumir que la burgesia catalana és tan maldestre i dolenta que ha regalat a les forces subalternes catalanes el control del procés. Llonch ens recorda com 1.515 militants de les CUP van aconseguir tombar Mas i treure-li de la primera fila al desembre de 2015. Però oblida recordar que altres 1.515 militants van votar a favor de la investidura de Mas, de tal manera que van prioritzar la qüestió nacional a la de classe d'una forma prou significativa. El meu admirat Antonio Baños va dimitir per la mateixa raó, perquè ell era partidari de mantenir el líder de la dreta al timó. I què dir d'ERC, que porta diversos anys suportant -de donar suport- un Govern català a que les classes populars catalanes han de suportar -de patir-. I és que, entre una cosa i una altra, portem almenys cinc anys veient com l'elit catalana segueix governant realment Catalunya. Honestament, amb aquest full de ruta no sé molt bé qui controla a qui. Per cert, que hi hagi una correlació de forces que permeti aprovar lleis antidesnonaments, per exemple, és molt positiu. Però no veig de quina manera això justifica l'independentisme. També hi va haver una llei antidesnonaments a Navarra i a Andalusia i en tots els casos el règim del 78, a través del Tribunal Constitucional, les va tombar. A mi això em fa pensar més en l'enemic comú que en la independència d'una part.

En desè lloc, és el referèndum la millor manera de trencar amb el Règim? Això sembla insinuar Llonch i moltes altres persones, també en l'esquerra espanyola. De vegades part d'aquesta argumentació es basa en alguna formulació del «com pitjor, millor», que jo no comparteixo. El problema és que, per començar, fins i tot assumint que és la millor manera de trencar amb el Règim (cosa que no crec, ja que el Règim es constitueix per defensar una manera de producció i una estructura de poder que no té per què alterar-se per la mera existència de més Estats), no és la nostra manera. És a dir, no controlem cap dels paràmetres d'aquesta ruptura. Podria passar qualsevol cosa i no hi ha res decidit per endavant. Aconseguirien les companyes de la CUP governar un escenari post-independència o seria la dreta catalana la que el dirigiria? Rellançaria a les forces de ruptura a la resta de l'Estat o les portaria a un replegament fomentat pel reforçament del nacionalisme espanyol? La cita de Brecht amb la qual obro aquesta resposta no és casual. Estic convençut que el nacionalisme espanyol ha creat milers de nacionalistes catalans. Però sovint se'ns oblida que també hi ha un poble espanyol i que el nacionalisme català crea tants altres nacionalistes espanyols. I tancats en aquest dilema ens arriben els ecos d'aquell fatídic 1914 en el qual la socialdemocràcia alemanya i francesa, entre d'altres, van trair a la seva classe per defensar la seva nació; i ho van fer enfrontant als pobles i a la seva pròpia classe. Jo prefereixo pensar, en definitiva, en fórmules que ens permetin parlar de ruptura democràtica i social i en la qual els de baix dels nostres pobles respectius puguin cooperar.

Hi ha alguna cosa més amb el que m'agradaria acabar. El capitalisme llança a les classes populars a competir unes amb les altres tant a l'esfera productiva com a d'altres espais. Competim per llocs de treball, per l'accés als serveis, per l'estatus social ... Els nostres clàssics (Marx, Engels, Luxemburg, Lenin, Gramsci ...) sabien molt bé això i van entendre que la classe social parteix d'un fet objectiu -el lloc que s'ocupa en la producció- però que es construeix també socialment. Per això es va anomenar «formació de classe» als processos de constitució d'organitzacions com ara partits, sindicats, etc. Quan ens organitzem fem alguna cosa més que coordinar-nos: declarem el que tenim en comú enfront d'un sistema que ens divideix. Així es construeix un «nosaltres» que evita una «guerra entre pobres», que és la situació normal en aquest sistema capitalista. «Proletaris del món, uniu-vos» o «Germans proletaris, uniu-vos» no només van ser consignes conjunturals d'enorme dignitat, sinó que expressaven l'universal d'una situació específica, la dels desposseïts i de la part que pateix de la humanitat, com deia Fernández Buey , que lluita per emancipar-se del regne de la necessitat ... a tot arreu del món. Aquest és el meu enfocament, que parteix de l'abstracte en la seva exposició i que cristal·litza amb anàlisis concretes. La d'aquesta qüestió, és ben clara: dret d'autodeterminació i república federal. I, també, socialisme apàtrida.

Salut i República,

Alberto Garzón