La Justícia es distancia de les víctimes

Jaume Moya i Matas Diputat al Congrés. Portaveu de Justícia del Grup Confederal Unidos Podemos - En Comú Podem – En Marea

Diu amb raó un aforisme que la justícia lenta, no és justícia, però podríem afegir-hi que la justícia allunyada, tampoc...

Fa poques setmanes, saltava a la llum pública un informe del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel qual es proposa al Govern espanyol una reordenació dels jutjats de violència sobre la dona. Sota el títol d’“especialització i comarcalització”, el document contempla la reorganització d’aquests jutjats dins el territori català, cedint les competències a altres jutjats d’àmbit provincial. Així, proposa el trasllat, per exemple, dels Jutjats de Falset a Tarragona (a 40’ en cotxe i 1h 20, en tren), d’Olot a Girona (a 1h en cotxe) o de Cervera a Lleida (a 40’ en cotxe o més d’1h en tren). L’informe al·ludeix un d’anterior, emès per la Conselleria de Justícia de la Generalitat, on, atenent motius d’especialitat i descongestió de treball, es defensava el mateix criteri. Aquestes propostes s’elevaven al Govern espanyol qui, a través de reial decret, té la potestat de fer-ho efectiu.

Poc després que la qüestió transcendís, reaccionava la Conselleria de Justícia, fent marxa enrere i afirmant que prioritzant proximitat a especialitat descartava la deslocalització dels Jutjats de violència masclista, deixant així, al menys aparentment, la qüestió tancada.

No obstant, pocs dies més tard, la mateixa polèmica esclatava a Cartagena, on un informe del Tribunal Superior de Múrcia defensava la centralització dels Jutjats de violència sobre la dona.

El clau s’ha reblat quan, a preguntes d’un servidor, el mateix Ministre de Justícia “poniendo muchos algodones” (segons diuen els cronistes) ha afirmat que donat que bona part dels Jutjats especialitzats en Violència masclista estan infrautilitzats, “si geográficamente las circunstancias lo aconsejan y lo permiten, ahí será razonable que se tomen decisiones para ampliar, y superar, el ámbito del partido judicial”.

És a dir: hi ha una clara voluntat, impulsada des del Ministeri de Justícia i emparada per les autoritats judicials, de desplaçar l’atenció a les víctimes de violència masclista als Jutjats especialitzats, centralitzats geogràficament. I això com a solució a la saturació dels Jutjats mixtes sense competències exclusives en la matèria que, molt habitualment, es troben desbordats per la feina. En altres paraules: per comptes de dotar de recursos humans i materials als jutjats de proximitat, repartits pel territori, s’opta per deslocalitzar-los i agrupar-los, una enèsima retallada de drets socials.

Lluny queda la previsió de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere que establia la competència territorial al Jutjat del domicili de la víctima, prescrivint la proximitat de les dones a la justícia, facilitant-ne l'accés i reduint al mínim desplaçaments i incomoditats. Lluny també la voluntat expressada pel legislador d’assegurar-li un emparament del dret a la tutela judicial efectiva ràpid, transparent i eficaç.

Si les estadístiques ens diuen que només una de cada cinc víctimes de violència masclista denuncien l’agressió i, d’aquestes, moltes són les que acaben retirant la denúncia i no compareixent a les citacions, obligar-les ara a llargs desplaçaments vindrà a augmentar-ne el desemparament i regalant impunitat a l’agressor. Això sí, les estadístiques oficials es veuran beneficiades: el número d’agressions denunciades seguirà baixant any rere any (de 142.125 al 2008 fins 129.193 al 2015), projectant una falsa aparença d’èxit de la política judicial, mentre el degoteig de dones assassinades a l’Estat per la violència masclista no s’atura: ja són més d’un miler des de l’any 2000.