Invertir en els barris: regenerar el país des de la seva ànima

Hi ha idees que, per més que el temps passi i les modes canviïn, es mantenen com a fonaments irrenunciables de qualsevol projecte de justícia i de progrés. Una d’aquestes idees, tan antiga com persistent, és la convicció que l’autèntica transformació d’un país no s’assoleix mai des dels despatxos, sinó que s’alça, com les cases més sòlides, des dels fonaments. I els fonaments del nostre país —de qualsevol país que es vulgui democràtic, habitable i just— són els seus barris, les seves viles, les seves trames urbanes sovint modestes però essencials, on s’articula la vida de la majoria, on es construeixen, dia rere dia, els anhels col·lectius i també les desigualtats més feridores.

Amb aquesta convicció, i no pas amb afanys decoratius o il·lustrats, el Govern de la Generalitat ha decidit posar en marxa el Pla de Barris i Viles 2025-2029, un programa ambiciós que beu, sense complexos ni nostàlgia, de les fonts d’una política pública que va marcar una època: la Llei de Barris del 2004, impulsada per un Govern que va saber llegir les ferides del territori amb ulls d’arquitecte social i amb la tenacitat d’un país que volia relligar-se, sense deixar ningú enrere.

L’autèntica transformació d’un país no s’assoleix mai des dels despatxos sinó que s’alça des dels fonaments. I els fonaments del nostre país són els seus barris i les seves viles

Aquella llei, que entre 2004 i 2010 va mobilitzar prop de 1.300 milions d’euros en 143 barris, va demostrar que la regeneració urbana no és un luxe, sinó una necessitat estructural quan es vol combatre la desigualtat allà on s’encarna: en la precarietat habitacional, en la manca d’espai públic digne, en la desertificació comercial, en l’abandonament dels equipaments, en la fractura entre la ciutat visible i la ciutat relegada.

Els fruits d’aquella aposta, avui, encara es poden veure —i més important encara: sentir— a moltes de les ciutats i viles que en van ser beneficiàries. A Santa Coloma, a Salt, a Igualada, a Manlleu o a la Mariola de Lleida, entre molts altres indrets, hi batega la petja d’una política pública que va entendre que la dignitat no es pot improvisar i que la qualitat de vida és, abans que res, un dret cívic.

Però com tot en política, la continuïtat no és mai garantida. I massa sovint, allò que s’ha guanyat amb esforç col·lectiu es veu erosionat pel pas dels anys, per la deixadesa o per una mirada tecnocràtica que oblida el sentit més profund de les coses. Per això, avui, reprendre aquella senda és més que un acte de gestió: és una afirmació de valors.

El nou Pla de Barris i Viles no només reprèn aquell esperit, sinó que l’actualitza i l’eixampla, entenent que els desafiaments del 2025 no són exactament els del 2004. Ara cal, també, resoldre l’emergència climàtica, garantir l’eficiència energètica dels habitatges, recuperar el verd urbà, combatre la soledat no volguda i generar noves oportunitats en un mercat laboral convuls i desigual. És per això que el nou pla articula les seves intervencions en tres grans eixos: transformacions físiques, transició ecològica i acció sociocomunitària. Tres camins entrellaçats, perquè no hi ha ciutat sostenible sense barri habitable, ni convivència possible sense justícia social.

Però parlem també, com cal fer sempre en política, amb la fredor dels números. Aquest pla preveu una inversió pública de 1.900 milions d’euros, dels quals 1.000 procediran del Govern de la Generalitat i 600 dels ajuntaments, amb un impacte esperat sobre més de 120 projectes arreu del país. És, probablement, la política de reequilibri territorial més potent de les darreres dècades. Però sobretot, és una política de confiança en la capacitat dels municipis, dels veïns i de les comunitats d’organitzar la seva pròpia regeneració, no des de la tutela, sinó des de la corresponsabilitat.

Hi ha qui voldria que els barris només fossin espais d’assistència, llocs on aplicar la compassió administrativa. Però nosaltres sabem que són espais de dignitat, i que la dignitat no es dispensa: es garanteix. I fer-ho implica inversió, participació i permanència. No serviria de res un pla que només actués sobre les façanes si no entra també als patis, als comerços, als centres cívics i a les aules. No serviria de res una transformació sense la veu dels qui hi viuen, sense els qui han resistit la gentrificació, l’estigmatització o l’oblit institucional.

El Pla de Barris i Viles 2025-2029 no és, per tant, una política sectorial. És una qüestió de país. De país que vol mirar-se als ulls i reconèixer-se, no només en l’excel·lència de les seves capitals, sinó en la vida quotidiana dels seus barris més fràgils. És una afirmació de pertinença col·lectiva, on la qualitat de vida no hauria de dependre del codi postal ni de la renda mitjana del carrer.

Si volem frenar el creixement de l’extrema dreta, no n’hi ha prou amb condemnar-la retòricament. Cal restablir el contracte social allà on la precarietat l’ha erosionat. I aquest contracte no es pot renovar si no és amb polítiques que redistribueixin oportunitats i dignifiquin espais. Aquesta és, en el fons, la tasca moral de la política: fer possible que la prosperitat sigui compartida i que els drets siguin no només proclamats, sinó exercits.

Per això defensem aquest pla. Perquè sabem que una ciutat justa no es construeix només amb grans avenços tecnològics ni amb èxits macroeconòmics, sinó també, i sobretot, amb bancs on seure, amb carrers ben il·luminats, amb biblioteques obertes, amb places vives i amb finestres que no s’obrin a la desesperança.

Invertir en els barris no és un caprici. És una manera radical de recordar-nos que el país només progressa quan ho fa des de la base. Des d’aquella base que, dia rere dia, construeix Catalunya amb les mans, amb la mirada i amb la persistència dels qui no renuncien a viure millor.