Geografies de la transició energètica i el risc de 'sacrifici verd' a Espanya

La transició energètica és una condició indispensable per fer front a la crisi climàtica. Substituir els combustibles fòssils per energies renovables és una prioritat indiscutible des del punt de vista ambiental i de la salut. Tanmateix, cada vegada és més evident que no totes les transicions verdes són socialment ni territorialment justes. A Espanya, l'actual desplegament d'energies renovables està generant desigualtats territorials que mereixen una atenció política urgent.

El concepte de sacrifici verd ajuda a posar nom a aquest problema. Fa referència a situacions en què determinats territoris assumeixen de manera desproporcionada els costos ambientals, socials, econòmics i paisatgístics de la transició energètica. Tot plegat es justifica en nom d'un bé col·lectiu superior i indiscutible: la descarbonització; però sense un debat democràtic real sobre els models alternatius per assolir-la.

Territoris que carreguen amb el pes de la transició  

Investigacions recents del projecte Green Sacrifice in Spain [Sacrifici Verd a Espanya] (GRES) han analitzat com es distribueixen espacialment les infraestructures d'energia eòlica i solar a l'Estat espanyol. Els resultats són clars: l'expansió de les renovables no és territorialment neutra. En diversos casos, les grans instal·lacions es concentren en províncies de l'interior i en zones rurals caracteritzades per una baixa densitat de població, l'envelliment demogràfic i una menor fortalesa econòmica, mentre que les àrees metropolitanes i costaneres suporten una pressió molt menor.

Aquesta geografia desigual dona lloc a una tipologia de territoris. D'una banda, hi ha províncies relativament estables, amb una implantació renovable escassa i una major capacitat econòmica, com és el cas de Madrid pel que fa a l'energia eòlica i de Barcelona en el cas de l'energia solar. D'altra banda, s'identifiquen territoris en "risc de sacrifici", on el desplegament encara és moderat però podria intensificar-se sense millores paral·leles en el desenvolupament local, com passa a Alacant tant amb l'energia eòlica com amb la solar. Finalment, hi ha zones que ja poden considerar-se territoris de sacrifici verd, on la petjada dels parcs eòlics o fotovoltaics és molt elevada i es combina amb situacions econòmiques i demogràfiques més fràgils, com és el cas de Càceres pel que fa a l'energia solar o d'Albacete pel que fa a l'eòlica.

Aquest patró no és casual. Respon a una lògica ben coneguda: els territoris més fràgils són també els més disponibles. Les expectatives d'una menor resistència social, uns preus del sòl més baixos i uns marcs institucionals favorables converteixen determinades zones en espais prioritaris per als grans projectes energètics.

Un model centralitzat que reprodueix desigualtats  

El sacrifici verd a l'Estat espanyol està estretament vinculat a un model centralitzat d'implantació de les renovables. Aquest model es basa en grans instal·lacions promogudes per companyies elèctriques i fons d'inversió, situades lluny dels centres de consum i connectades a un sistema elèctric altament concentrat.

Lluny de complir les promeses de revitalització rural, l'evidència mostra que aquests projectes generen poca ocupació estable, aporten rendes limitades al territori i no reverteixen el declivi demogràfic. En canvi, transformen profundament el paisatge, ocupen sòl agrícola o forestal i, sovint, provoquen conflictes socials que s'expressen en mobilitzacions, recursos judicials o canvis en el planejament urbanístic.

Al mateix temps, existeix una gran dificultat tant per electrificar el conjunt de les activitats industrials a temps com per respondre de manera real a la urgència climàtica, i el desplegament de les energies solar i eòlica implica elevats volums de mineria a escala global per obtenir els materials necessaris. Tot plegat indica que el model d'implantació de les energies renovables a l'Estat espanyol ha d'anar acompanyat d'una reducció del consum energètic, que inclogui (però no es limiti) millores en l'eficiència, així com d'un major control democràtic i de criteris d'utilitat social i equitat, en particular pel que fa a les decisions sobre el decreixement del consum en les polítiques energètiques.

En aquest context, el malestar generat per l'actual model de transició energètica s'expressa a través d'una pluralitat de moviments socials i polítics als territoris afectats, que van des d'iniciatives cíviques i plataformes nacionals o territorialistes amb demandes legítimes de justícia social, democràcia i equitat, fins a discursos reaccionaris i d'extrema dreta que, en alguns casos, instrumentalitzen aquest malestar. Invisibilitzar aquesta diversitat, com sovint es fa, suposa perdre de vista el paper que molts d'aquests moviments exerceixen en la defensa d'una transició socioecològica més justa, arrelada al territori i atenta a les desigualtats estructurals. Atendre de manera efectiva les seves demandes concretes és clau per evitar la polarització social i territorial i per reforçar la transició energètica com un projecte col·lectiu i democràtic.

L'alternativa: una transició distribuïda i democràtica  

Davant d'aquest escenari, hi ha una alternativa clara: avançar cap a un model de generació renovable distribuïda. Aquest enfocament aposta per apropar la producció energètica al consum, prioritzant instal·lacions de menor escala en espais ja transformats, com ara cobertes, polígons industrials i altres infraestructures, i promovent la participació directa de les comunitats locals.

L'experiència internacional demostra que aquest model no només és tècnicament viable, sinó també socialment més just. Països com Alemanya o Dinamarca han assolit alts nivells de penetració renovable combinant descentralització, participació ciutadana i beneficis econòmics locals. En molts casos, les comunitats no només cobreixen la seva demanda energètica, sinó que obtenen ingressos per la venda d'excedents, reforçant la seva autonomia i cohesió social.

A més, la generació distribuïda redueix les pèrdues a la xarxa, limita l'impacte territorial i reforça la legitimitat social de la transició energètica, un factor clau per a la seva sostenibilitat a llarg termini.

Quines polítiques calen  

El pas cap a un model més equitatiu no es produirà de manera espontània. Requereix decisions polítiques clares i concretes: adaptar el marc normatiu per afavorir la generació distribuïda, reforçar la planificació territorial, invertir en xarxes elèctriques de mitjana i baixa tensió i establir incentius fiscals i financers que prioritzin l'autoconsum i les comunitats energètiques locals.

En el fons, tot i que les implicacions són profundes, la qüestió és senzilla: no es tracta només de quanta energia renovable produïm, sinó de com, on i per a qui la produïm. Una transició que reprodueix desigualtats territorials no és plenament justa ni políticament sostenible.

Una transició verda sense territoris sacrificats  

Reconèixer l'existència del sacrifici verd no vol dir qüestionar la urgència climàtica, sinó millorar la manera com l'afrontem. La transició energètica pot (i ha de) ser una oportunitat per reduir desigualtats, enfortir territoris i democratitzar el sistema energètic.

Evitar que algunes zones es converteixin en els "patis del darrere" de la descarbonització és una responsabilitat col·lectiva. La transició verda només serà socialment viable si integra la justícia territorial com un dels seus pilars fonamentals.

*Sergi Saladié Gil, Universitat Rovira i Virgili (sergi.saladie@urv.cat); Fiammetta Brandajs di Martino, Universitat Pompeu Fabra (fiammetta.brandajs@upf.edu); Christos Zografos, Universitat Pompeu Fabra (christos.zografos@upf.edu), Ferran Muntané, Universitat Pompeu Fabra (ferran.muntane@upf.edu)