Enric Pubill i el deure de no oblidar

Jordi Molina. Periodista.

L'última vegada que vaig coincidir amb l’Enric Pubill va ser al Parlament de Catalunya. El dia que condecoraven el col·lectiu dels Iaioflautes, fa poques setmanes. Aquell dia l’Enric no es va voler perdre una cita que, per a ell, era especialment emotiva. Com antifranquista convençut que va ser, sempre va tenir clar que la lluita per les llibertats no va acabar amb la mort del dictador. Així que es va implicar també en aquesta lluita. I no va dubtar en cedir-los la petita seu de l'Associació d'Expresos Polítics de Catalunya que presidia quan, arran del 15M, van sortir a donar la cara en defensa dels seus néts i nétes.

Ahir a la tarda vam saber que havia mort quan tornava a l'AVE procedent de Madrid. Tornava de presenciar La Voz Ahogada, l'obra de teatre que narra la vida a les presons franquistes. Tenia 86 anys i malgrat l'edat, el seu ritme era incansable. Sempre acudia a totes les trucades per reivindicar la memòria. Una memòria marcada per la dictadura que li havia robat la joventut. Va passar cinc anys de la seva vida a la Model de Barcelona, i cinc més al penal de Burgos. Allà coincidiria amb un altre lluitador antifranquista, el nom del qual mai ha transcendit, l’Antonio Molina. El meu avi a qui no vaig conèixer.

Com a periodista he entrevistat l’Enric diverses vegades. Primer a Cambio16 i més tard a Eldiario.es. Suposo que per a mi tenia quelcom de reparador parlar amb qui havia compartit presó amb l’avi. A més, en la memòria d'elefant d'Enric no hi havia llacunes. Ho recordava tot, per bé i per mal. De la mateixa manera que relatava entusiasmat els llaços de solidaritat entre presos, també el va perseguir sempre el record atroç de les humiliacions que li va tocar patir. Com els mètodes d'extorsió dels temuts germans Creix. Antonio Juan i Vicente Juan Creix, dos policies al servei del règim que es van convertir en el símbol de la més despietada repressió policial. I als que Enric no va poder expulsar mai dels seus malsons.

Recordo a l’Enric afectuós, atent, elegant, somrient... I radicalment del PSUC. Habitual de totes les mobilitzacions ciutadanes. Ferri defensor de que les esquerres deixessin de mirar-se de reüll per donar-se la mà i, com es diu ara, confluir. I crític amb les dretes. L'espanyola i també la catalana, a qui li retreia haver retirat les ajudes a entitats com la seva Associació d'Expresos de l'ànima. Se solia queixar de les retallades que havien deixat en escac algunes de les seves iniciatives, i posava l'exemple de la petita revista de l'associació, que havia passat de ser en color a blanc i negre.

Paradoxalment Pubill s'ha anat un dia d'aquells en que a un li fa vergonya aliena comprovar que, en segons quins assumptes, l'Estat segueix ancorat en el pitjor dels seus passats. Hores després que el cor de Pubill s'aturés a l'altura de Saragossa, l'Audiència Nacional condemnava a un any de presó i set d'inhabilitació a Cassandra. La tuitaire que havia escrit 13 missatges sarcàstics sobre el president del Govern franquista, Carrero Blanco. El mateix Estat que sistemàticament s'ha negat a reparar les víctimes del franquisme, sembla ser que sí que pot perseguir i castigar les bromes sobre els seus botxins.

La mort de Pubill, com fa uns mesos la de Marcos Ana, ens recorda que el pas del temps és implacable. I que la memòria viva dels lluitadors per la llibertat i la democràcia se'ns esmuny. Ens queda el seu llegat, però se'ns van els referents. És llei de vida. Enric temia que l'Associació d'Expresos decaigués després de la seva marxa. Per això solia insistir en què preservar la memòria era una qüestió col·lectiva i no era solament una lluita dels qui van patir la repressió en la seva pròpia pell. Que els veïns d'una ciutat bombardejada també estaven interpel·lats pel passat. Que havíem de convertir el buit de tantes generacions que no van conèixer als seus familiars en dignitat i compromís. En memòria. Que no mereixíem una democràcia amb peus de fang, crescuda sota un pacte d'amnèsia.

Precisament l’Enric va denunciar en cada acte el silenci còmplice de la democràcia davant la impunitat franquista. I vull pensar que la pau que transmetia les últimes vegades que el vaig veure tenia a veure amb el canvi de cicle polític. Un canvi que, juntament amb l’empenta incansable de les entitats memorialistes i de drets humans, ha aconseguit que al voltant de del territori estiguin sorgint ajuntaments valents que volen portar el franquisme davant els tribunals. Barcelona, Pamplona o Vitòria estan avui compromeses amb els valors de 'Veritat, Justícia i Reparació'. I han de venir moltes més. L'hi devem a lluitadors com l’Enric Pubill. “Porque fueron somos, porque somos, serán".