D’investidures i derrotes sense digerir

Oscar Blanco. Militant d’Anticapitalistes

Sorpreses d’última hora. Acusacions creuades de tacticisme. Caça de traïdors i covards. Intencions no gaire clares rere retòriques incendiàries. Aquest dimarts 30 de gener el “Procés” va repetir en torn a l’ajornat ple d’investidura les característiques dels pitjors “dies històrics”: les decisions es couen intramurs de Palau, regna l’opacitat, finalment tot queda en res i la mobilització al carrer - que en tot moment havia de fer de comparsa del que hagués de passar a la institució - acaba entre la confusió, les crides abstractes a la confiança i l’emprenyamenta d’una base social que porta mesos d’hiperactivitat al carrer.

La jornada d’ahir va recordar la suspensió de la declaració d’independència del 10 d’octubre o les hores de tensió quan Puigdemont estava disposat a convocar eleccions autonòmiques el 26 d’octubre. Però, hi ha canvis. Un de fonamental és que la crispació ha augmentat. El 10-O, les crides a confiar “perquè estaria tot pensat” tapaven els tímids xiulets després que el president digués allò de “amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència”. En canvi, la sensació de frau canalitzada contra la figura de Roger Torrent va desbordar el cordó amb que els Mossos tancaven el Parc de la Ciutadella i alguns manifestants van fins tot obrir les tanques davant del Parlament.

És possible que la crispació tingui a veure amb la impotència de constatar una vegada i una altra que, tot i que “el carrer” faci la seva part, reblar el clau està en mans d’altra gent. Els mateixos problemes de vegades es poden mirar des de punts de vista diferents amb resultats diversos. I si el problema fos precisament que “la part del carrer” sempre sigui auxiliar a la institucional? I si el gran deute pendent fos pensar com desenvolupar fulls de ruta on la gent sigui protagonista? Un repte majúscul. Pot ser que la primera passa és no marxar a casa quan t’ho diuen com va succeir ahir, qui sap.

La crispació no és l’únic canvi, també s’han girat alguns papers. Si el 26 d'octubre el Comitè Executiu d’ERC va amenaçar Puigdemont amb trencar el Govern si convocava eleccions, aquest 30 de gener el nou president del Parlament i figura emergent d’ERC, Roger Torrent, va ser el blanc de les crítiques per dilacionisme. La CUP, que ha apostat per la desobediència a cada pas, va formar una estranya parella amb Junts per Catalunya. Però, dilatar què? On estem i on ens porta la investidura de Puigdemont?

Aquí és on el debat de la investidura pren cos més enllà dels noms. Si Puigdemont és nomenat president, la decisió serà impugnada i el rellotge per noves eleccions s’activarà. ERC vol evitar aquesta situació i formar govern amb o sense Puigdemont. La CUP vol enfrontar-se a l’Estat peti qui peti. Junts per Catalunya es parapeta darrera el “O Puigdemont o res”, que implica tàcitament una estratègia de tensió cap a noves eleccions o que proposaran un altre candidat quan ell sigui impugnat. Catalunya En Comú té un paper d’observador de tot plegat, però és partidàri que es formi un govern “per recuperar les institucions” en les paraules de Xavier Domènech.

Es formi Govern o ens encaminem a eleccions, quines podrien ser les próximes passes? El sobiranisme es mou entre dues tensions: d’una banda, una tornada a l’autonomisme amb la Generalitat intervinguda i l’Estat en plena ofensiva recentralitzadora i autoritària, que no sembla que pugui donar gaires fruits democràtics, socials ni sobirans. O, d’altra banda, una fugida cap endavant permanent que no resol el mur davant el qual es va trobar la República el mes d’octubre i s’enfanga en una agenda únicament antirepressiva i de resistència. Estar carregat de raons no és garantia de res contra la força d’un Estat.

El camp republicà - i fóra bó que Catalunya En Comú es comprometés en una agenda d’aquest tipus - ha de recuperar la iniciativa política amb una via del mig entre les dues tensions descrites per reorganitzar-se i pensar a mig termini nous ‘rounds’ de desobediència contra un règim del 78 senil i demofòbic. Trencar el “ni un pas enrere” per poder-ne fer dos endavant. Una via del mig que és difícil d’agafar. Implica assumir que l’Estat va esclafar l’impuls de l’1 d’octubre amb el 155. Assumir una derrota de vegades és el primer pas per transformar una oportunitat perduda en la llavor d’una victòria.