Ciutats sense por

Jaume Asens. Tinent alcalde de l'Ajuntament de Barcelona.

Els cruels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils han estat un autèntic cop que ha perforat les nostres vides. Amb l'atropellament massiu, a la Rambla es van viure moments terribles de pànic. La gent fugia espaordida de la mort. La ciutat, però, no es va deixar vèncer per la por. Ja en els primers instants es van veure gestos de gran dignitat i solidaritat. Els bombers, els serveis d'emergència i la policia municipal van ser els primers a auxiliar les víctimes. Es va originar, poc després, una escena insòlita i plena d'esperança. La ciutadania es va mobilitzar, ràpidament i de forma espontània, sota la consigna "No tinc por!". Un eslògan gens usual en aquest tipus de circumstàncies que encapçalarà la marxa d'aquest dissabte a Barcelona. Com s'explica aquesta resposta? Amb quin propòsit s'utilitza una asseveració tan rotunda?

Amb aquest missatge de dignitat s'expressa, sense dubte, el convenciment que la millor manera de combatre la barbàrie és desafiar a la por, tornar a la normalitat i no renunciar a ser qui som. Es pretén barrar el pas a possibles retallades de llibertats en nom de la seguretat, a la islamofòbia i a les reaccions del populisme de dretes. Els destinataris d'aquest tipus d'exhortacions són els propis governants, el conjunt de la societat i, sobretot, els que estan darrere d'aquests o futurs atemptats. Un dels objectius dels atacs indiscriminats era inocular por. Les intencions semblaven clares: destruir la democràcia i un model de convivència basat en la diversitat. En l'instant en què la por apareix, en efecte, acostuma a tornar-se enganxós, sufocant i ràpidament contagiós. Un dels seus efectes és l'aïllament, la resignació i la sospita del veí. La por encongeix, paralitza, torna a la gent conservadora i desconfiada. Amb la por es trenquen afectes, vincles i s'expandeix l'individualisme amb les seves múltiples formes d'insolidaritat i egoisme. La societat, al final, es reclou en si mateixa fins a tancar-se en la seva intolerància. Quan això succeeix, llavors, el terrorisme ha guanyat.

Les altres causes que hi ha darrere d'aquesta "islamització de l'extremisme", i potser les principals, són la precarietat laboral, la manca d'expectatives, la pobresa i el desarrelament. Vist des d'aquesta perspectiva, les intervencions exclusivament de seguretat no són la panacea. S'han de prendre les mesures de control oportunes amb una major coordinació policial. També cal desenvolupar mecanismes més eficients perquè el sectarisme religiós no s'infiltri en els llocs de culte i capti joves amb identitats febles com els de Ripoll. El risc d'un atemptat terrorista, però, sempre estarà present fins que no s'eliminin els problemes de fons que l'originen. En realitat, una de les receptes bàsiques per a disminuir aquesta amenaça és multiplicar els esforços per construir ciutats més justes, cohesionades, interculturals, acollidores i solidàries. Cal eradicar la discriminació i l'aïllament de la població musulmana perquè cap adolescent no se senti exclòs. Contra la propagació del discurs de l'odi, la por, i la intolerància, el millor antídot és la defensa de la diversitat religiosa, política i cultural de les nostres ciutats. Amb aquesta intenció, cal sortir aquest dissabte al carrer. Barcelona és una de les ciutats europees amb les mobilitzacions més massives a favor d'acollir més refugiats, en contra de les guerra, dels CIEs i la política de tancament de fronteres. Mantenir aquesta identitat, aquest llegat de ciutat de pau sense por, sí que pot ser l'autèntica victòria contra el populisme xenòfob i el fonamentalisme religiós.