'El 47' ens interpel·la

És una pel·lícula extraordinària. Bona idea, excel·lent guió, gran feina de producció, admirable utilització d'imatges d'arxiu, magistral rodatge, actrius i actors ben triats i fantàstica edició. Els espectaculars resultats en la seva exhibició a les sales fan preveure que a les plataformes també tindrà èxit. En la mesura del possible convé visionar-la en una sala, en pantalla gran, però en qualsevol cas és recomanable per a persones de gairebé totes les edats. 'Per a tots els públics'. Cal reivindicar El 47.

Cal tenir ben present que es tracta d'una producció cinematogràfica de ficció, basada en fets reals, però del tot allunyada del gènere documental. No és un reportatge, ni un informe audiovisual construït amb un recull de testimonis. És, senzillament, una inoblidable pel·lícula, per a la qual el director i el seu equip s'han permès totes les llicències que han considerat oportunes. Tot i així, El 47 serveix per refrescar el record d'un temps en el qual als barris obrers creixia i es consolidava la consciència de classe. Per a joves, nenes i nens d'avui és una demostració i una oportunitat per entendre i aprendre que existeixen classes socials.

És una eina valuosa per a la recuperació de la memòria, per reflexionar sobre el present i per mirar cap al futur, per a que sempre es tingui present la gent que es va veure i es veu obligada a deixar terra, família i amics per intentar viure dignament en un altre lloc.

Els 7 premis Gaudí que ha obtingut (millor pel·lícula, millor actriu secundària, millor protagonista masculí, millor direcció de producció, millors efectes visuals, millor vestuari, millor maquillatge i perruqueria) ajudaran a incrementar encara més l'impacte social ja aconseguit. Pels premis Goya compta amb catorze nominacions. Cal preveure i desitjar que a tot arreu sigui reconeguda com el que és: una pel·lícula excepcional des de punts de vista molt diversos. Cal destacar, però, en aquests temps de desencís social i d'extensió de l'individualisme, un valor fonamental, que és el poder de fer bullir dins del cap de milers i milers de persones la idea de la solidaritat, l'exaltació eficient de l'acció col·lectiva, el de recordar de manera ben didàctica i emotiva la capacitat de la gent treballadora de fer respectar el dret a viure amb dignitat, quan pren consciència i confiança en la seva pròpia força.

El 47 recupera sentiments i arguments en favor de les xarxes ciutadanes de suport mutu. Així queda reflectit en escenes situades als anys cinquanta, quan creixien barris de barraques. A un extrem de la ciutat de Barcelona, a Torre Baró, veïns i veïnes decideixen, en la pel·lícula, bastir habitatges col·lectivament, un a un, durant la nit, per deixar enllestit el sostre i evitar d'aquesta manera els enderrocaments previstos segons les normes urbanístiques d'aleshores.

La major part del film, però, se situa en el context dels anys setanta, on es posa de manifest la rellevància de la vida associativa, en condicions més que difícils, l'orgull de barri, el valor de l'escola, la utilitat de la lluita obrera, el rebuig de les humiliacions, la capacitat de fer front a la repressió policial, la dels 'grisos',… La pel·lícula no passa per alt ni l'activitat sindical ni les dificultats que cal superar quan es produeixen acomiadaments o quan els buròcrates conviden a la resignació, amb l'amenaça d'una retallada salarial i amb un argument ben clàssic: "No és el moment de demanar res", "ara toca perfil baix".

La pel·lícula té protagonistes, òbviament. Els necessaris per un bon argument. Alguns per representar personatges que formen part de la història del moviment obrer, com qui va ser líder entre els veïns de Torre Baró, Manolo Vital. Un treballador nascut a Extremadura, concretament a Valencia de Alcántara, fill d'un home assassinat a trets per la Falange, i que en els anys 50 se sent expulsat de la seva terra i es veu obligat a emigrar. I una dona, monja de l'Espluga de Francolí, dedicada en cos i ànima a l'escolarització i alfabetització de petits i grans, Carmen Vila, que penja els hàbits, però no la vocació de mestra i tria per parella a Manolo Vital.

Vital i Vila, encarnats de manera fascinant per Eduard Fernàndez i Clara Segura, i una noia que en la ficció representa ser filla seva, Joana, interpretada per Zoe Bonafonte, transmeten idees, estats d'ànim, desitjos i contradiccions de qui es va implicar d'una manera o una altra en la lluita per la conquesta de drets socials des d'un barri oblidat de la capital catalana.

Altres professionals de l'escena triats per rodar aquest film permeten omplir d'humanitat el seu relat, que ja s'ha fet famós, però l'autèntic impulsor de l'obra, Jaume Roures, i el seu director, Marcel Barrena, es poden considerar afortunats per haver pogut comptar amb la col·laboració d'un nombre considerable de veïns actuals de Torre Baró.

Les seqüències centrals d'El 47 són les relacionades amb la reivindicació de transport públic pel barri i amb una iniciativa plena d'audàcia que Manolo Vital va dur a terme. Ell treballava com a conductor d'autobús i volia aconseguir pel seu barri el servei que no tenia. Ho va reivindicar de la manera que va poder al carrer i als despatxos de l'Ajuntament. Però ni cas. Li deien que era impossible i davant la incomprensió i negativa de la institució va decidir demostrar que el seu autobús, el 47, podia arribar a Torre Baró. El va 'segrestar' i el va conduir cap als carrers costeruts del seu barri, on s'havia organitzat el suport a la seva acció. Qui vulgui saber de quina manera s'evoquen aquells fets en una meravellosa pel·lícula hauran d'anar a una de les sales de cinema on es projecta, o visionar-la en alguna bona pantalla de TV.

Quan es disposava a posar fi al 'segrest' del cotxe de TMB, Vital i altres persones que es van solidaritzar amb ell van acabar detinguts. La mobilització popular d'aquells anys no només va neutralitzar les represàlies -el dirigent veïnal de Torre Baró va mantenir el seu lloc de feina a l'empresa municipal d'autobusos- sinó que va fer possible que els veïns de Torre Baró guanyessin la batalla del transport públic i també una altra, la del pavimentat dels carrers. Van aconseguir línies d'autobús amb trajectes que arriben al seu barri. Des de fa poc, per desig de l'actual govern municipal, una parada quedarà batejada amb el nom de Manolo Vital.

Sembla que tothom celebra aquella gesta, però no és difícil imaginar quina resposta donarien avui les autoritats catalanes a una insubordinació com la que va protagonitzar Vital. Amb tota seguretat enviarien la BRIMO.

Tinta malbaratada

Dit això, resulta sorprenent la quantitat de tinta malbaratada per persones que posen en qüestió, amb expressions de desaprovació i/o de ressentiment, el valor d'aquesta singular obra de cinema social, la més vista en llengua catalana a les sales d'arreu l'Estat espanyol en els darrers quaranta anys. En comptes d'acollir amb satisfacció l'èxit d'una producció dedicada a l'autoorganització i la mobilització dels de baix, desqualifiquen amargament amb més o menys contundència el seu contingut. Uns el consideren poc fidel als esdeveniments, particularment, per la manca de reconeixement de la influència d'un partit, el PSUC, realment ben implantat en aquell temps entre la classe treballadora i en el qual militava Manolo Vital. Altres consideren que l'argument se centra massa en la iniciativa d'una persona i hauria de fer referència a què abans i després de la mort de Franco van tenir lloc moltes accions similars reivindicatives de transport públic i d'altres serveis. No han faltat els atacs a les llicències que s'ha pres l'equip de direcció en l'adaptació al seu guió de fets reals dels anys 50 i 70. I també hi ha qui manifesta incomoditat pel tipus d'utilització que es fa de la llengua catalana.

En determinats cercles esquerrans sempre apareixen individus que, més enllà de la reflexió crítica, tenen per costum disparar contra qui es desmarca de les tradicions autoritàries. Costa oblidar, per exemple, que hi havia qui afirmava que Missing, de Costa Gavras, centrada en els crims comesos per militars xilens durant el cop d'Estat contra el president Salvador Allende, 'en realitat el que traspuava era una defensa dels EUA com a país on impera un règim de llibertats'. Molts recordaran paraules d'alguns significats dirigents polítics contra l'argument de Tierra y libertad, de Ken Loach, perquè deixa constància de la repressió estalinista durant la guerra al front d'Aragó contra la milícia del POUM. Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa, va traslladar amb gran eficàcia a les pantalles el patiment provocat per les reconversions industrials, però també va tenir detractors que asseguraven que transmetia un 'derrotisme innecessari entre les classes treballadores'. També hi ha qui ha escrit contra Salvador, de Manuel Huerga, per una suposada instrumentalització de la figura de Salvador Puig Antich i per haver "humanitzat" un funcionari de presons... Podríem seguir amb molts altres exemples de producció cultural contestatària menyspreats per qui hauria d'aprofitar el seu potencial antisistema.

Potser a El 47 es podia haver fet esment d'alguna manera al paper de la militància del PSUC en la lluita antifranquista i en el temps posterior a la mort del dictador, però cal lamentar que determinades crítiques en aquest sentit procedeixin de qui ha intentat i encara intenta esborrar de la història l'activitat filantròpica i subversiva de persones compromeses en altres organitzacions de l'esquerra comunista, en les anarquistes, socialistes, independentistes, maoistes, pacifistes, dels cristians de base... Massa sovint se sentia la veu de dirigents de partits que reivindicaven el seu com "el partit", el partit únic de la classe obrera. La resta, deien els més sectaris, representaven interessos "petit burgesos" o d'altres classes.

Qui lamenta que El 47 es centra excessivament en una persona i que no es valora en suficient mesura l'organització en la qual militava oblida el culte que es practicava i es practica en favor de determinats individus despòtics, que van exercir el poder de manera vergonyosa o que pretenen liderar organitzacions que es reivindiquen "progressistes". Cultes a personalitats que s'han donat en el passat i en l'actualitat en favor dels qui s'entossudeixen en imposar el seu lideratge i que no poden dissimular l'enemistat amb qualsevol discrepant. Són devocions que es troben en l'arrel de bona part de les malalties que pateix l'esquerra.

Manolo Vital, president de l'Associació de Veïns de Torre Baró fins l'any 1994, no era un sectari. Convé revisitar aquesta entrevista que li van fer a Nou Barris TV. Sentir-lo parlar sobre el que era el seu barri, en el que va viure des del 1951, "quan tot era muntanya", fins el final del seus dies l'any 2010, ajuda a fer-se càrrec del seu tarannà. Interessa el que explica sobre les persones que arribaven a Catalunya, expulsades d'una o altra forma de les seves poblacions d'Andalusia, Extremadura, Galícia... de les manifestacions legals i il·legals que van realitzar per aconseguir els serveis i infraestructures més elementals, perquè no tenien res de res, sobre el paper de la joventut, les reunions antifranquistes sota els pins... Interessa també i molt el que guardava curosament en la seva memòria sobre com es va dur a terme el segrest de l'autobús.

Les persones que li van prendre el relleu també són normals i properes, preocupades per aconseguir el que avui necessiten els habitants de Torre Baró, que no és poca cosa: voreres, espais per a la vida social, particularment per a la gent gran, cables soterrats, connexions entre carrers, metge, farmàcia, fleca... Gregoria García Ruiz, que va ser la primera dona presidenta de l’Associació de veïnes i veïns de Torre Baró, parla del seu barri en primera persona del plural. També convé escoltar-la. Aquest mateix dissabte va explicar que se sent "molt representada" en El 47 i "per tot el que envolta la pel·lícula", perquè "representa les vivències del barri".

Cal que qui vol treballar en favor d'un canvi social ho faci de la mà de qui se sent identificat amb el poble d'El 47. El cant de la Joana al final de la pel·lícula no deixa lloc a dubtes sobre quina és la presa de partit dels autors.

Aquesta pel·lícula interessa i interpel·la a milers de persones de totes les edats, també joves i nens, que necessiten assumir en les seves vides el valor de la solidaritat. Cal reivindicar sense garreperia i sense reserves el que aporta El 47. Fan falta molts 47.