Del 3 d'octubre a l'11 de novembre: sobre el poder popular i la derrota independentista

La vaga general del proper 11 de novembre és el darrer intent de la cara amable del Règim del 78 de no perdre el Govern o, si més no, de minimitzar la victòria de la seva facció més reaccionària. Negar les diferències entre ambdues és erroni analíticament, però sobretot políticament. Més erroni encara és pensar que la transformació social és possible sota la direcció de cap de les seves dues cares. No obstant, la vaga general obre un escenari perquè les classes populars puguin tornar a entrar a disputar el centre del tauler polític i, això no ho vol cap de les faccions d'ordre. Una vaga general exitosa sempre canvia la correlació de forces. Així ho va demostrar la darrera vaga general del 3 d'octubre del 2017. Tot i així, s'ha reflexionat poc sobre com va afectar els esdeveniments del Procés.

Sovint es parla del Procés independentista com un període uniforme i un sol moviment, però per comprendre millor les raons de la derrota fora bo analitzar amb més detall els moments estel·lars del procés, i els moments patètics del Procés. La vaga del 3-O condensa ambdós.

Aquella va ser una vaga convocada contra la repressió de l'Estat l'1 d'octubre, però la vaga havia sigut convocada legalment quinze dies abans sota l'auspici de dos sindicats principalment, la IAC i la CGT. És a dir, abans que el referèndum hagués succeït. Les reunions que van portar a la vaga es van desenvolupar d'urgència a la seu del Col·lectiu Ronda el mateix 20 de setembre després de la ràtzia repressiva contra la Conselleria d'Economia en mans d'ERC i el setge a la seu de la CUP. El 5 i 6 de setembre s'havien aprovat les lleis que feien possible el referèndum i l'eventual independència. De sobte, el temps històric es va accelerar. Difícil transmetre ara l'estat d'ebullició del carrer.

La vaga es va començar a construir des del mateix dia 20-S amb la IAC, CGT, COS, Intersindical-CSC i la CUP. El 21-S ja eren moltíssims més actors de l'àmbit social, laboral i independentista. Cada dia se sumaven nous col·lectius, organitzacions i partits a les reunions. Fins i tot, a les primeres van assistir representants dels Comuns. S'hi van desentendre ràpidament fins al cap de dos anys, quan un regidor de Barcelona va trucar al Secretariat de la CUP per exigir que s'aturés la batalla d'Urquinaona. A les reunions al Col·lectiu Ronda s'hi van aplegar més de 80 entitats de tot tipus. L'arribada dels piolins va fer evident que l'Estat es començava a prendre molt seriosament el que estava passant a Catalunya. Hi havia agents de policia per tot arreu i, sovint feien fotos i seguiments de forma ostensible perquè la gent tingués clar que l'estaven vigilant.

El 3 d'octubre és el moment clau del Procés perquè marca el punt àlgid de la mobilització ofensiva i l'inici de la derrota

El 3 d'octubre és el moment clau del Procés perquè marca el punt àlgid de la mobilització ofensiva i l'inici de la derrota al no respondre al discurs amenaçador de Felip VI. La mobilització popular del 3 d'octubre va posar molt nerviós l'Estat profund. La incapacitat manifesta de Rajoy va fer que se l'apartés. L'Estat va moure fitxa. De fet, dues fitxes, el CNI i el rei. Les amenaces del CNI als líders de tots els partits del Procés són prou conegudes, però també amenaçava amb atemptats de falsa bandera per facilitar l'escalada de violència contra la població civil de Catalunya. El CNI va afirmar estar disposat a posar tots els morts que calguessin perquè no hi hagués independència. 1, 10, 100, 1.000 o 100.000 morts. La mateixa nit de la històrica vaga, el rei, cap de l'exèrcit espanyol, va fer la declaració institucional amb el retrat de Carles III a darrera. Sí, el de la persecució del poble romaní, però sobretot el que va fer assassinar el líder indígena Tupac Amaru II per la seva rebel·lió contra el Virregnat del Perú. L'escenografia repressiva no deixava lloc a dubtes, el discurs ultramuntà encara menys. Les indicacions eren clares. La unitat espanyola és sagrada, que s'hi presentin tots, del PSOE a Vox. Es podia ara intensificar la persecució política.

Des d'aquell moment estem perdent. La pregunta clau segueix sent per què no es va fer res després de les amenaces del monarca? Per què no es va continuar la vaga el dia 4 i tornar així el cop del rei per establir una nova correlació de forces?

Potser per contestar cal recordar com es va arribar al 3-O. Pocs dies abans, va sorgir una taula paral·lela amb CCOO, UGT, ERC, Junts, Comuns, l'ANC i Òmnium. Havien decidit bandejar els sindicats legalment convocants i a la CUP, que l'havia impulsat. CCOO i UGT no van voler anar a la vaga ni després de la violència de l'1-O. Aturada de país de dues hores i prou. L'ANC era massa propera al govern. Òmnium va intentar fer de pont entre els dos espais. Però sembla que més aviat la van convèncer per deixar d'apostar per la vaga. Si més no, el dia 2 d'octubre Òmnium va deixar plantat el Comitè de Vaga a l'últim reunió per preparar la jornada del dia següent que es va fer a la seu de la IAC.

La CGT Catalunya en aquell moment veia clar que calia anar a la vaga i els dies previs van ser valents, però no volien creuar cap línia vermella del sindicat. La Federació de Barcelona estava totalment en contra de fer vaga aquell dia. Diuen diuen diuen que es va veure sortir un conegut advocat de Manos Limpias de la seu de la Federació de Barcelona. Llavors sí que calia donar contingut laboral perquè no fos prohibida com una vaga política, a diferència de la vaga actual. La IAC hi apostava fort i, de fet, va registrar preavís pels dies 3, 4 i 5, però la força real del sindicat era a l'ensenyament. Si no aconseguia arrossegar més sindicats, la seva aposta era simple aventurisme. La Intersidnical-CSC tenia pocs afiliats i, majoritàriament, entre el sector públic. La COS era directament testimonial. En el sector privat, el domini dels dos sindicats del règim feia molt difícil imposar la vaga sense una unanimitat de tots els actors polítics i socials sobiranistes. L'independentisme d'ordre no va voler. Ai si haguéssim tingut sindicats de classe i nacionals com al País Basc!

Després del 3-O Puigdemont va començar a dubtar. Fins llavors, el Govern havia anat complint més o menys amb el full de ruta, no sense dificultats. De cop, la contradicció es va fer insalvable entre els sectors de l'independentisme de la llei a la llei i els sectors de l'independentisme destituent. Els deu dies que trasbalsaran Espanya van veure néixer un nou agent mobilitzador. Els CDR i la vaga van posar de manifest que la mobilització popular podia escapar-se del control de l'ANC i Òmnium.

Els CDR sorgits de l'autoorganització a places i casals populars havien demostrat ser un mecanisme clau per canalitzar la participació en el moment d'ocupar les escoles i fer possible el referèndum. Així, es construïa un poder popular territorialitzat en els diferents barris i viles per impulsar la mobilització. Va ser precisament la gent organitzada des de baix que va impedir que els sectors d'ordre de l'independentisme aigualissin el referèndum. Mentre un cert independentisme deia que calia esperar fora de les escoles o que va voler aturar les votacions per l'acció repressiva de l'Estat, la mobilització popular va empènyer perquè el referèndum fos un acte constituent.

Cada hora que passava després del cop del rei era més evident que s'estava perdent el momentum. Calia actuar immediatament per no perdre l'avantatge que dona la força del carrer i que quedés dissolta en la lògica institucional. Però sobretot calia respondre a les maniobres dels poders repressius de l'Estat. La CUP va restar immòbil esperant el Govern. El carrer estava molt mobilitzat, però 10 diputats de 135 són molt pocs. La CUP no va voler plantejar un envit contra el Govern.

Estava prou consolidat un poder dual per seguir avançant? Es podia seguir amb el Procés sense la legitimitat institucional? El Govern desesperava mentre seguia fent promeses. Al final, només escenografies buides per tapar les vergonyes. Des de llavors seguim en la mateixa dinàmica de no assumir la derrota. El discurs del PSOE a l'oposició cada dia s'assemblava més al del Govern del PP i aplanava així el camí cap a l'Estat d'excepció del 155. Al País Valencià, el fatxa reminder del 9 d'octubre mostrava que el règim de terror de la Batalla de València seguia ben present. L'endemà, el ridícul de la República dels vuit segons. Finalment, l'empresonament dels Jordis va fer evident que la derrota tindria molts costos repressius.

I després de la revolució fracassada, la segona transició. Ja no com a farsa, sinó com a tragèdia. Com a bona prova, el gremlin banyat d'Aliança Catalana i la Generalitat del PSC que desplega el discurs edulcorat de la "normalitat". Quan els progres d'ordre ens demanin l'11-N a la nit que ens anem a casa, caldrà decidir si obeïm a la cara amable de la Règim del 78. El poder popular guanyat al carrer que no s'utilitza per avançar, es mor en la lògica institucional i electoral.