Què se n'ha fet dels protagonistes polítics de l'1-O?

Cinc anys en política és molt de temps i, directament, pot ser una eternitat en una època d'alta intensitat i d'acceleració de canvis com és el lustre transcorregut des del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Només cal repassar els noms dels principals responsables polítics d'aquells fets, tant a Catalunya com a l'Estat, per comprovar com són molts pocs els que continuen en primera línia institucional. Evidentment en el cas dels dirigents independentistes la repressió de l'Estat ha tingut un paper clau en el relleu de càrrecs, però també a nivell espanyol hi ha un volum destacat de líders polítics d'aquell moment que, per raons diverses, han desaparegut de la primera línia. Repassem què se n'ha fet de tots ells.

Els membres del Govern: entre l'exili, els partits i l'activitat privada

El 2 de novembre d'aquell 2017, tot el Govern català es repartia entre la presó i l'exili belga. Cinc anys després, la situació ha canviat i ja no queda cap dirigent entre reixes després de l'indult del juny del 2021, però n'hi ha diversos, com l'aleshores president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que continuen sense poder trepitjar Catalunya si no volen veure's abocats a una més que probable detenció.

Puigdemont, i els qui eren els consellers de Salut (Toni Comín), Ensenyament (Clara Ponsatí) i Cultura (Lluís Puig) són els que s'han mantingut a l'exili. Els quatre tenen càrrecs al Consell per la República -Puigdemont el presideix, Comín n'és el vicepresident, Puig el responsable d'Acció Cultural i Ponsatí membre de l'assemblea de representants.

A més a més, Puigdemont, Comín i Ponsatí són diputats de Junts per Catalunya al Parlament Europeu. El juny passat, Puigdemont va deixar la presidència del partit que va impulsar, per centrar-se precisament en la tasca del Consell per la República, un organisme que no ha aconseguit ni de bon tros assolir una àmplia representació de l'independentisme, com pretenia. Des de fa cinc anys, Puigdemont, Comín i Puig resideixen a Bèlgica, mentre que Ponsatí ho fa a Escòcia, on tenia plaça com a catedràtica d'Economia de la Universitat de St. Andrews.

El 2 de novembre de 2017, van ingressar a la presó Oriol Junqueras, que fins que va ser cessat per l'article 155 era el vicepresident de la Generalitat i el conseller d'Economia; i els consellers Raül Romeva (Exteriors), Jordi Turull (Presidència), Josep Rull (Territori), Dolors Bassa (Benestar, Treball i Família), Joaquim Forn (Interior), Carles Mundó (Justícia), Meritxell Borràs (Governació) i Santi Vila (Empresa). Vila sortiria de la presó l'endemà i no hi tornaria, mentre que Mundó i Borràs ho farien el 4 de desembre per no ser tancats novament, cosa que no passaria amb Romeva, Rull i Turull, mentre que Junqueras i Forn no en van sortir fins a l'indult.

Junqueras, Romeva i Bassa es mantenen com a càrrecs d'ERC, si bé l'última treballa a la Fundació Josep Irla, lligada al partit

Tots van ser condemnats pel Tribunal Suprem en el judici al Procés. En concret, a Junqueras li van caure 13 anys de presó i inhabilitació; a Romeva, Turull i Bassa, 12 anys de presó i inhabilitació a cadascun; a Forn i Rull, 10 anys i mig de presó i inhabilitació també a cadascun. Tots els que van seguir empresonats van ser condemnats per sedició i van rebre un indult parcial l'any passat que els va permetre sortir-ne el 23 de juny, sense que se'ls aixequés la inhabilitació. Mundó, Bassa i Vila van rebre una pena de 20 mesos d'inhabilitació per desobediència i una multa de 10 mesos.

A dia d'avui, Junqueras es manté com a president d'ERC, càrrec que ocupa des de fa 11 anys, però segueix sense poder ocupar un càrrec públic; Romeva és el vicesecretari general de Prospectiva i Agenda 2030 de la formació i també es dedica a escriure llibres; Bassa és copresidenta de l'assemblea de Dones d'ERC i també treballa com a tècnica a la Fundació Josep Irla, vinculada al partit; Jordi Turull es manté en primera línia política i des del juny és el secretari general de Junts per Catalunya; Josep Rull s'ha apartat força de la primera línia i exerceix de director de Compromís Verd de la Mútua de Terrassa; i Joaquim Forn fa d'advocat al gabinet jurídic de Mediapro i és membre de la junta d'Òmnium Cultural.

Serret, l'única diputada

Pel que fa als que no van ser condemnats a presó pel Suprem, Santi Vila és des del 2018 el director general d'Aigües de Banyoles; Carles Mundó ha retornat també al sector privat, on exerceix d'advocat; i després de superar el període d'inhabilitació, Meritxell Borràs és des del febrer la directora de l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Abans havia estat coordinadora de Polítiques Corporatives de la Universitat de Vic.

Un cas particular és el de Meritxell Serret, que va exiliar-se a Brussel·les i des d'allà va exercir de delegada del Govern davant la UE entre el juny de 2018 i març de 2021. El dia 11 d'aquell mes va traslladar-se a Madrid, on va personar-se davant del Tribunal Suprem, d'on va sortir en llibertat. Actualment diputada d'ERC al Parlament, està pendent de ser jutjada per desobediència al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), on la Fiscalia li demana una condemna de 12 mesos d'inhabilitació.

Fora del Govern, però també condemnats per sedició pel Suprem, hi ha els casos de Carme Forcadell, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que també van ser indultats parcialment el juny de l'any passat. Forcadell era la presidenta del Parlament durant l'1-O i va rebre una pena d'11 anys i mig de presó i d'inhabilitació. Jubilada a nivell laboral, copresideix amb Dolors Bassa l'Assemblea de Dones d'ERC i està a l'executiva de la Plataforma per la Llengua. Cuixart i Sànchez, que estaven aleshores al capdavant d'Òmnium Cultural i l'ANC, respectivament, van ser condemnats a nou anys de presó. El primer va deixar la presidència d'Òmnium el febrer i des del juliol s'ha establert a Suïssa, mentre que Sánchez dirigeix la fundació de la Crida Nacional per la República, després de deixar al juny la secretaria general de Junts.

Els líders al Parlament: només segueix Carrizosa

El procés de canvis no afecta únicament als membres del Govern català del 2017 i als màxims responsables de les dues grans entitats independentistes, sinó també a bona part dels partits. En aquell moment es vivien les darreres setmanes d'existència de Junts pel Sí, la coalició electoral integrada per l'antiga CDC i ERC. L'1 d'octubre el president del grup parlamentari era Lluís Maria Corominas, que al juliol havia rellevat Jordi Turull després que aquest fos nomenat conseller de la Presidència.

Històric home de partit -va ser alcalde de Castellar del Vallès durant 12 anys i diputat al Parlament durant 15-, va ser condemnat pel TSJC a 20 mesos d'inhabilitació per desobediència al Tribunal Constitucional com a membre de la mesa del Parlament en aquella legislatura. Fora de la primera línia política, actualment forma part de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat i és el director de Fundació Transparència i Bon Govern, que depèn de l'Associació Catalana de Municipis (ACM).

Marta Rovira està exiliada a Suïssa des del març del 2018 i continua com a secretària general d'ERC

La portaveu de Junts pel Sí era Marta Rovira, que aquest setembre ha complert 11 anys com a secretària general d'ERC, on durant tot aquest temps ha format tàndem amb Oriol Junqueras al capdavant del partit. Exiliada a Suïssa des del març de 2018, ara mateix no hi ha una ordre de detenció contra ella, però es dona per fet que seria detinguda si trepitgés territori espanyol, on seria jutjada i, probablement, podria enfrontar-se a una condemna per sedició, com la que van rebre Junqueras, Romeva i altres membres del Govern.

L'altra formació independentista amb presència al Parlament en aquella legislatura era la CUP, que tenia com a líders a la cambra Mireia Boya -presidenta del grup- i Anna Gabriel -portaveu-. Boya va deixar el partit al juliol, després de lamentar la gestió que s'havia fet del cas de violència masclista que havia denunciat. L'octubre del 2020 havia quedat absolta d'un delicte de desobediència per la seva participació en el Procés.

Aquesta acusació és la que podria haver d'afrontar Gabriel en un possible judici. Després d'exiliar-se a Suïssa el febrer del 2018, Gabriel va personar-se al Tribunal Suprem al juliol i va declarar davant el jutge Llarena tot just fa un parell de setmanes, sortint en llibertat.

L'oposició al Parlament estava liderada per Ciutadans. El partit ultranacionalista guanyaria les eleccions que es farien el 21 de desembre d'aquell 2017 -convocades sota l'aplicació de l'article 155-, però els seus temps dolços s'acabarien dos anys després, arran de l'enfonsament patit als comicis a les Corts generals. Passar de 57 a 10 diputats al Congrés va comportar la renúncia de qui n'era el president des de l'inici, Albert Rivera, que va ser substituït per una Inés Arrimadas que a la tardor del 2017 encapçalava la formació a Catalunya.

Arrimadas no ha revertit la situació d'un partit que camina cap a la desintegració després d'encadenar pèssims resultats a les darreres cites amb les urnes. Al Parlament el seu líder és Carlos Carrizosa, que el 2017 era el portaveu del grup a la cambra. Ara només compta amb sis diputats -la passada legislatura en tenia 36 i l'1-O de 2017, 25- i les enquestes en cap cas li garanteixen la continuïtat al Parlament un cop se celebrin un nous comicis.

Des de l'any passat, Salvador Illa lidera el PSC, mentre que Miquel Iceta exerceix com a ministre

Força diferent és la situació del PSC, que ha passat dels pitjors moments de la seva història a ser el primer grup del Parlament amb 33 diputats, els mateixos que ERC. El seu primer secretari del 2017 i líder a la cambra catalana, Miquel Iceta, va ser rellevat per Salvador Illa, primer com a cap de llista als comicis catalans de febrer del 2021 i després com a màxim dirigent de la formació. Iceta, al seu torn, és el ministre de Cultura i Esports des del juliol de l'any passat, després de passar-se sis mesos com a ministre de Política Territorial i Funció Pública. La portaveu parlamentària del partit era Eva Granados, que actualment és senadora.

Estan fora de la primera línia política els aleshores líders del grup parlamentari de Catalunya Sí que es Pot -que posteriorment seria substituït per En Comú Podem-, Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Cap dels dos ha tingut un paper rellevant en els Comuns. Provinent de l'activisme veïnal, Rabell s'ha anat allunyant de l'esquerra i actualment òrbita al voltant del PSC i és vicepresident de dues organitzacions properes al partit, com són Federalistes d'Esquerra i Portes Obertes del Catalanisme. Coscubiela es va convertir en portaveu del grup després de quatre anys com a diputat d'ICV al Congrés i d'una llarga trajectòria sindical -entre 1995 i 2008 va ser el secretari general de CCOO de Catalunya-. Actualment és el director de l'Escola del Treball del sindicat a nivell estatal.

Albiol ha deixat el Parlament i la presidència del PP, ha recuperat l'alcaldia de Badalona i l'ha tornat a perdre

Finalment, el líder del PP a Catalunya era Xavier García Albiol, que un any després seria rellevat per Alejandro Fernández, després dels pèssims resultats a les eleccions del 21 de desembre de 2017, quan el partit va quedar-se amb només 4 diputats. García Albiol va tornar al seu feu de Badalona, on guanyaria les eleccions de 2019, tot i quedar-se fora d'una alcaldia que recuperaria el maig del 2020, arran de la dimissió del socialista Álex Pastor.

La seva aparició en els Papers de Pandora, com a beneficiari d'una societat radicada en un paradís fiscal, forçaria una moció de censura en contra seva el novembre de l'any passat, que el deixaria fora del càrrec. Actualment es prepara per un nou assalt a l'alcaldia de cara a les eleccions municipals de l'any vinent.

Els dirigents claus del PP, fora de la política

La moció de censura contra Mariano Rajoy, que va aprovar-se l'1 de juny del 2018, és la principal raó que explica la desaparició de la primera línia política dels principals protagonistes estatals d'aquell moment. Retirat de la política, l'aleshores president espanyol es va reincorporar a la seva plaça com a registrador de la propietat. La seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, també està fora de la política. Actualment és membre del Consell d'Estat i sòcia del bufet d'advocats Cuatrecasas.

Millo, aleshores delegat del Govern espanyol a Catalunya, ara és alt càrrec de la Junta d'Andalusia

El ministre de l'Interior responsable de la repressió contra els votants de l'1-O, Juan Ignacio Zoido, és diputat al Parlament Europeu. María Dolores de Cospedal, que era la ministra de Defensa i la secretaria general del PP, també va deixar la política. Advocada d'Estat, entre gener del 2020 i l'abril d'enguany va passar pel bufet CMS Albiñana & Suárez de Lezo. Finalment, el delegat del Govern espanyol a Catalunya aquell dia, Enric Millo, va trobar aixopluc a Andalusia, on des del l'abril de 2019 exerceix com a secretari d'Acció Exterior de la Junta.

L'1 d'octubre del 2017 el PSOE ja estava liderat per Pedro Sánchez, que aleshores no era diputat i que arribaria a la presidència espanyola nou mesos després, arran de l'èxit de la moció de censura contra Rajoy. La portaveu parlamentària al Congrés del partit era Margarita Robles, actual ministra de Defensa, mentre que a nivell orgànic el càrrec clau l'exercia José Luis Ábalos, secretari d'Organització de la formació, posterior ministre de Transports i actualment només diputat al Congrés.

Tampoc està ja en política activa Pablo Iglesias, en aquell moment diputat al Congrés i secretari general de Podemos i posterior vicepresident espanyol. Va abandonar l'executiu estatal el març de l'any passat per encapçalar la candidatura del partit a les eleccions a l'Assemblea de Madrid. El 4 de maig, arran dels mals resultats a les urnes, va anunciar que deixava la política activa. Ara mateix exerceix de comentarista i articulista en diversos mitjans i és el responsable del podcast La Base, a Público.