El moviment veïnal organitzat a Barcelona arriba al mig segle amb la necessitat de rejovenir-se i adaptar-se als nous temps

Eren principis dels anys 70, i l’Andrés Naya feia poc que havia arribat a Barcelona des d’Osca. Un matí, mentre passejava pels carrers del seu nou barri, el de la Prosperitat -al districte de Nou Barris-, va escoltar música provinent d’una plaça. Encuriosit, s’hi va acostar per veure què passava: s’havia organitzat un concurs infantil de dibuixos, que reivindicava de manera indirecta -durant la dictadura franquista estava prohibit l’associacionisme- una zona verda pel barri.

A partir d’aquell moment, l’Andrés va iniciar una vida de lluita dins de l’Associació de Veïns de la Prosperitat i, per extensió, dels moviments veïnals de la ciutat. Una lluita que poc temps més tard es va integrar a la de la FAVB, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona, una entitat cívica nascuda l’any 1972, i que aquest 2022 celebra mig segle al capdavant de les reivindicacions dels barris de la capital catalana.

"La ciutat seria una altra sense el moviment veïnal i les nostres conquestes", assegura Ana Menéndez, presidenta de la FAVB. "Hem fet que Barcelona sigui més habitable, més inclusiva, i que els barris tinguin molts dels equipaments dels quals avui en dia gaudim", precisa. Per commemorar totes aquestes conquestes veïnals, la FAVB organitza enguany una sèrie d’activitats "que no només tinguin una mirada nostàlgica cap al passat, sinó que mirin al futur, a la ciutat que volem", anuncia la presidenta.

"La ciutat seria una altra sense el moviment veïnal i les nostres conquestes"

Per fer-ho, s’han dut a terme uns debats intergeneracionals, es llançarà un número especial de la revista trimestral Carrer -que la FAVB publica des de 1991-, i s’establiran una sèrie d’itineraris pels barris que recordaran totes les victòries que s’han obtingut gràcies a les lluites veïnals. L’acte central del 50è aniversari de la FAVB es farà el 7 de juliol al Saló de Cent, on la federació es reunirà amb l’Ajuntament per llegir un manifest, en una cita que vol ser "poc institucional i molt veïnal, malgrat el lloc", precisa Menéndez.

Naixement i els "feliços" anys 70

Segons explica Menéndez, les associacions de veïns feia anys que existien a la ciutat abans de la seva institucionalització. "Algunes amb caràcter més festiu i cultural", com serien les associacions de comerciants i empresaris, conegudes amb el nom de bombillaires perquè promovien la il·luminació dels carrers per Nadal; i altres amb "reivindicacions polítiques i democràtiques articulades des de la clandestinitat", contextualitza. Ara bé, tot i estar encara en plena dictadura, el 1972 el Govern Civil va reconèixer la FAVB com a federació d’associacions de bombillaires, ja que aquests tenien un caràcter eminentment "burgès", observa Marc Andreu, periodista i historiador i autor del llibre Barris, veïns i democràcia (L'Avenç, 2015).

Tan sols dos anys més tard, el 1974, la FAVB es va fusionar amb la semiclandestina Coordinadora de Sant Antoni, conformada per "associacions de barri, d'extracció obrera o popular i clarament antifranquistes", il·lustra Menéndez. Aquest sector és qui va acabar donant "un cop d’estat" dins la FAVB i va forçar un gir a l’esquerra "més polititzat i que volia instaurar una democràcia", detalla la presidenta.

La FAVB es va convertir en un "aliat contra la dictadura i un referent a nivell de Catalunya i de l’Estat Espanyol"

Des de llavors, la FAVB es va convertir en un "aliat contra la dictadura i un referent a nivell de Catalunya i de l’Estat Espanyol", destaca Andreu. Així doncs, s’utilitzava la seva estructura legal per "vehicular totes les demandes veïnals i socials, que portaven incorporades reivindicacions democràtiques", afegeix l’historiador.

La FAVB va viure la seva època de màxima esplendor durant la seva primera dècada de vida. De fet, va marcar l’agenda política de tal manera que va arribar a forçar la destitució de certs alcaldes franquistes de Barcelona, com José María de Porcioles, Enric Masó o Joaquim Viola, subratlla Andreu, que posa de manifest que aquest és un "fet únic" a tot l’Estat. A més, entre 1975 i 1976, la FAVB va exercir de paraigües de l’Assemblea de Catalunya -aleshores il·legal- amb les famoses manifestacions del 8 de febrer de 1976 que demanaven "Llibertat, amnistia, i Estatut d’autonomia".

Per la seva banda, l’Andrés Naya recorda que "ens vam veure obligats a radicalitzar les nostres lluites: vam segrestar autobusos, no deixàvem entrar cotxes durant 24 dies en un barri…", tot perquè "calia ser molt creatius per no haver de fer assemblees, ja que, d’altra banda, ens les haguessin il·legalitzat", puntualitza l’activista veïnal.

De la radicalització a la institucionalització

El 1979, però, amb la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques des de la II República i la legalització dels partits i organitzacions, el rol de la FAVB va canviar, i molts dels seus activistes van passar a formar part de les administracions públiques o dels partits polítics. "Hi havia associacions de veïns que es van mantenir obertes amb només una o dues persones", relata Naya, que assegura que estaven "molt debilitats". Tanmateix, Andreu subratlla que a Barcelona, al contrari d’altres punts de Catalunya, "el moviment veïnal no va ser cooptat al 100% pels partits".

En aquest sentit, tant Naya com Menéndez coincideixen en una de les característiques essencials de la FAVB, que, asseguren, és el motiu de la seva supervivència al llarg dels anys: la seva perseverança. "En moments com aquests, en què fem 50 anys, t’adones que moltes lluites són permanents en el temps. Per exemple, el 16 de juny hi ha convocada una manifestació en contra del soroll als barris, i aquesta és una lluita persistent que encarem des dels inicis de la federació", declara la presidenta de la FAVB.

"En moments com aquests, en què fem 50 anys, t’adones que moltes lluites són permanents en el temps"

Més endavant, als 90, amb l’arribada dels Jocs Olímpics a Barcelona, la FAVB va ser de les poques veus dissidents que es van aixecar en contra d'un discurs hegemònic "que havia ofegat qualsevol crítica", exposa Andreu. "No ens semblava bé que tots aquests milions, en lloc d’anar als barris, anessin a les seus olímpiques", es queixa Naya, que alhora es lamenta que les seves reivindicacions "van ser marginades".

Transformació i reptes de futur

"La FAVB no és aliena als temps que es viuen", emfatitza Naya. Per a ell, les associacions de veïns s’han anat transformant alhora que ho ha fet la ciutat. Actualment, la FAVB agrupa 105 associacions, i no para "d’absorbir noves entitats a cada assemblea", assegura Menéndez. Això no obstant, per a Naya "és fonamental que la FAVB ja no sigui el melic dels barris", sinó que "treballi conjuntament amb les noves associacions que estan sorgint des d’una relació d’igualtat".

Aquestes "noves associacions", on la presència de joves és molt més notòria que en les clàssiques associacions de veïns, tenen més a veure amb sindicats d’habitatge o assemblees de barri, que "viuen a través de problemàtiques o demandes concretes", però que "no tenen una mirada integral", explica Andreu, que considera que són "més activistes però menys militants". De fet, Menéndez avisa que exigeixen a tots els que es volen adherir a la FAVB que "tinguin voluntat de permanència en el temps".

Mantenir el relleu generacional és imprescindible, i una de les claus per aconseguir-ho, segons Andreu, és allunyar-se de partidismes. "Les associacions veïnals més clàssiques eren afins al PSUC, però van saber tenir una visió que anés més enllà del partidisme. Sempre anava per davant el barri que l'estratègia de partit", assegura.

El dels joves és un col·lectiu greument afectat per les dificultats per accedir a un habitatge, i per a Menéndez és comprensible "que se sentin atrets per entitats que lluiten de forma específica per defensar aquest dret". "Tampoc poden tenir un gran arrelament al barri on viuen, per estar sotmesos moltes vegades a inestabilitat i a una mobilitat no volguda", afegeix la presidenta de la FAVB.

"Hem de ser imaginatius en crear noves associacions que integrin el conjunt de la societat i s’adaptin als nous temps"

"De la mateixa manera que en el seu moment vam ser imaginatius en les maneres de lluita, ara hem de ser imaginatius en crear noves associacions que integrin el conjunt de la societat i s’adaptin als nous temps", reflexiona Naya. "No pot ser que una reunió de junta duri 2 hores, la gent jove s’esgota", diu.

Amb tot això, els tres entrevistats identifiquen un mateix repte de futur: saber-se adaptar als nous temps i rejovenir-se. Tot i que és difícil lligar els joves amb els moviments veïnals més clàssics, s’està començant a treballar en xarxa per tractar temes com la contaminació, la remunicipalització de l’aigua o el dret a l’habitatge, explica Menéndez, i, de fet, "ja s’ha aconseguit formalitzar algun moviment protagonitzat per joves com a associació de veïns, com és el cas de Vallcarca", remarca. I és que, al final, tal com resumeix Andreu, l'objectiu de les associacions clàssiques i els moviments veïnals nous és el mateix: "millorar la ciutat i millorar els barris".

La Barcelona dels barris

La presidenta de la FAVB creu que, malgrat que "últimament la lluita veïnal ha quedat una mica oblidada i es considera que és un moviment del passat", això no és així". De fet, el triomf de Barcelona en Comú al consistori de la capital catalana "no s’explica sense l’impuls dels moviments veïnals", manifesta Andreu. Una de les claus de l’èxit de la FAVB, a més de la seva perseverança al llarg dels anys, ha estat la seva postura de "denuncia i crítica amb els governs de la ciutat", indica el periodista. De fet, és precisament aquesta "independència que caracteritza la FAVB la que li dona importància política, i no pas la traducció partidista de determinades accions", considera.

"Al poder mai li han agradat les associacions de veïns, ni en dictadura ni en democràcia"

Tanmateix, la FAVB denuncia una falta de compromís per part de les institucions: "No n'hi ha prou amb escoltar, s’ha d’arribar a què la participació dels grups organitzats tingui molt més reconeixement i a què les conclusions siguin vinculants", exigeix Menéndez. En aquesta línia, Naya diu que "al poder mai li han agradat les associacions de veïns, ni en dictadura ni en democràcia", ja que "organitzar-se i tenir força està mal vist". Per això fa saber que sempre els hi demanen el mateix als partits polítics que no ens volen escoltar: "Nosaltres no volem governar, volem participar".

Per a Naya, el millor de l’activisme municipal és poder fer coses conjuntament i conèixer el barri a través dels seus veïns, que han acabat sent els seus amics. "Als moviments veïnals s’hi acosta poca gent, però els que ho fan s'hi enganxen perquè troben els valors que molts reivindiquem i que estan desapareixent, com la solidaritat, el treball conjunt, i deixar de banda l'individualisme", opina Menéndez. Perquè, des d’aquell matí en què l’Andrés es va acostar a una plaça de la Prosperitat per saber d’on sortia aquella música, ja han passat més de 50 anys, una dictadura i una pandèmia pel mig; però el motiu que el va portar a militar pel barri en aquell moment continua sent el mateix que motiva la gent a continuar-se organitzant en associacions veïnals avui en dia: poder decidir com volen que sigui la ciutat que habiten.