La mobilització de l'independentisme per la Diada se situa just per sobre de la d'abans del Procés

Barcelona, Diada de l'11 de setembre. Desenes de milers de persones participen en una mobilització en què s'escolten proclames a favor d'un Estat propi per a Catalunya i crides en defensa de l'escola en català, després d'una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TJSC) que qüestiona la seva preeminència en aquest àmbit. Tot i que ho pugui semblar, aquest resum no correspon al 2025, sinó a la Diada del 2011.

L'actual capacitat de mobilització de l'independentisme s'assembla més a la que existia en l'època prèvia al Procés que a la que es va donar durant bona part de la dècada en què la política catalana, i de retruc l'estatal, va estar marcada pel conflicte territorial. I, en paral·lel, els temes que condicionen l'actual agenda política, com la situació del català, la millora del finançament o la reivindicació d'unes infraestructures en bones condicions -com Rodalies- ja eren centrals en la primera dècada del segle XXI.

La caiguda de manifestants independentistes en l'11 de setembre ha anat en paral·lel a la pèrdua de suport electoral dels partits d'aquest espai, que només al Parlament han perdut més de 700.000 vots -al voltant del 35% del total- entre els comicis del desembre del 2017 i els de maig de l'any passat, els darrers autonòmics que s'han celebrat.

Sense cap tipus d'estratègia compartida entre els diferents actors del moviment i sense un horitzó clar -com un referèndum pactat d'autodeterminació que ara mateix no apareix a l'agenda ni a curt ni a mitjà termini-, l'independentisme s'ha anat desgastant i desmobilitzant, amb l'aparició d'una facció d'extrema dreta -Aliança Catalana- com a expressió més reaccionària i preocupant de la decepció generada pel Procés.

De prop de dos milions a menys de 50.000

Segons els recomptes oficials, realitzats en funció del cas per la Guàrdia Urbana de Barcelona, la Policia Municipal de Girona i els Mossos d'Esquadra, la manifestació de l'11 de setembre d'aquest 2025 va reunir 41.700 persones, repartides entre les 28.000 de Barcelona, les 12.000 de Girona i les 1.700 de Tortosa. La xifra supera per poc la meitat de les que s'hi van congregar l'any passat, quan se'n van sumar 73.500 en una mobilització també descentralitzada que va desenvolupar-se entre la capital catalana, Girona, Tarragona, Lleida i Tortosa. La caiguda de l'assistència va ser especialment destacada a Barcelona, ja que es va passar dels 60.000 assistents a 28.000, menys de la meitat.

En qualsevol cas, són xifres que queden a anys llum de l'època més intensa del Procés, entre 2012 i 2019, quan els manifestants de la Diada es comptaven per centenars de milers i en nombrosos casos es va superar clarament el milió. De fet, les dades s'assimilen molt més a les que es donaven abans que el conflicte polític territorial es convertís en l'eix central de la política catalana. Així, per exemple, la manifestació de la Diada del 2011 va congregar uns 50.000 assistents, segons els organitzadors, mentre que a la del 2010 van mobilitzar-se unes 9.000 persones i un any abans, el 2009, van fer-ho unes 14.000.

Els assistents a la manifestació de la Diada del 2025 són similars als de la 2011

L'11 de setembre del 2012 pot situar-se com el punt d'inici oficiós del Procés. L'ANC s'havia constituït formalment sis mesos abans i va convocar una protesta a Barcelona que va reunir 1,5 milions de persones, una xifra inèdita fins aleshores i que impulsaria l'aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, a convocar eleccions al Parlament. Les mobilitzacions de la Diada encara serien més massives els anys següents i congregarien 1,6 milions d'assistents el 2013 amb la cadena humana que va creuar Catalunya, i 1,8 milions el 2014, amb el dibuix d'una V de "victòria" dibuixada a Barcelona dos mesos abans de la consulta del 9 de novembre.

Malgrat que el conflicte polític s'apropava als moments culminants, a partir del 2015 la mobilització de la Diada va començar a anar a la baixa, amb 1,4 milions d'assistents aquell any -dues setmanes abans de les eleccions al Parlament que donarien la victòria a Junts pel Sí, la coalició de l'antiga CDC i ERC-; 900.000 el 2016, un milió tant el 2017 -tres setmanes després arribaria el referèndum de l'1-O- com el 2018 i 600.000 en un 2019 en què la repressió, amb el judici del Suprem al Procés, havia passat a ser el principal centre d'atenció polític de Catalunya.

L'arribada de la pandèmia de Covid-19 el 2020 va fer caure enormement la mobilització social en tots els àmbits, també en l'independentista. Així, aquell 11 de setembre tot just van reunir-se unes 60.000 persones en una concentració estàtica, una xifra que oscil·laria per sobre de les 100.000 els següents anys -108.000 el 2021, 150.000 el 2022 i 115.000 el 2023- per situar-se ja per sota el 2024 i aquest 2025.

Durant l'època més intensa del Procés, però, la mobilització independentista anava molt més enllà de la Diada, amb altres accions i protestes massives. Les més significatives són les votacions del 9 de novembre de 2014, amb més de 2,3 milions de persones, i òbviament la de l'1 d'octubre del 2017, que va apropar-se també als 2,3 milions de vots malgrat la repressió desfermada des de primera hora d'aquell diumenge per agents de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Però és que a més a més, gairebé un milió de persones van manifestar-se a diverses ciutats catalanes el 3 d'octubre del 2017 en contra de la repressió de l'1-O o més de mig milió van prendre els carrers de Barcelona el 18 d'octubre del 2019 per rebutjar la sentència del Suprem en el judici del Procés.

El clima de les mobilitzacions de la Diada s'ha transformat amb els anys

La llista de manifestacions massives podria continuar, si bé és cert que el clima de la mobilització independentista va anar-se transformant per passar de la il·lusió inicial, a la tensió quan la sensació era que s'estava en el moment culminant del conflicte, per deixar pas a la indignació per la repressió desfermada per l'Estat i, finalment, a la decepció i emprenyament per com va acabar tot plegat. I ara mateix, en una època en què el Procés ja és història, el que predomina és una certa atonia d'un moviment conscient que no té la força d'anys enrere.

Impacte electoral 

La desmobilització independentista no afecta únicament els carrers, sinó els resultats electorals dels partits sobiranistes. Durant tot el Procés sumaven una majoria absoluta més o menys folgada al Parlament, una situació que va acabar-se el maig de l'any passat i que, de retruc, va permetre l'arribada a la presidència del Govern del socialista Salvador Illa i va suposar l'inici d'una nova etapa política.

En cada votació del darrer cicle electoral les formacions independentistes van perdre un mínim del 20% dels sufragis amb relació al seu punt àlgid. El màxim de vots habitualment el registren en els comicis al Parlament i en la darrera cita, celebrada el 12 de maig de l'any passat, entre Junts, ERC, la CUP i l'extrema dreta d'Aliança Catalana van reunir tot just 1,36 milions de vots, clarament per sota del sostre de 2,08 assolits el 21 de desembre de 2017, però també 81.000 menys que els guarismes del febrer de 2021, amb unes eleccions celebrades en plena pandèmia i marcades per la baixa participació. La caiguda és de 700.000 vots, el 35%, en menys de set anys.

Relacionat amb aquest tema

Canvi d'època en la mobilització juvenil: així s'han transformat les organitzacions polítiques a Catalunya

Albert Aragonès

Entre 2017 i 2024, l'independentisme ha perdut uns 700.000 vots al Parlament

Un mes després, als comicis al Parlament Europeu del 9 de juny del 2024, entre Junts i ERC van sumar 780.000 sufragis, menys de la meitat dels obtinguts el 2019. I, prèviament, durant el 2023, l'independentisme ja s'havia deixat el 40% dels sufragis a la generals -va passar d'1,65 milions de vots a 986.000, caient per primera vegada per sota del milió des de l'esclat del Procés- i 300.000 paperetes a les municipals -va quedar-se en 1,26 milions-.

Paral·lelament, el moviment ha girat clarament a la dreta. L'any passat al Parlament, mentre ERC va perdre prop del 30% dels vots rebuts el 2021 -178.000- i la CUP un terç -62.000-, Junts en va guanyar 105.000 i l'extrema dreta d'Aliança Catalana, 118.302, uns resultats que li van permetre estrenar-se a la cambra amb dos parlamentaris.

A més a més, les darreres enquestes accentuen aquesta tendència. Així, per exemple, el darrer Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) mostra una perspectiva a la baixa de Junts, mentre ERC i la CUP es mantindrien estables i Aliança experimentaria un fort creixement, fins als 10 o 11 diputats, captant vots sobretot de l'entorn de Junts, tot i que no únicament.

Ara bé, malgrat la profunda crisi electoral i de mobilització que pateix, no es pot dir que l'independentisme estigui mort, ja que els últims estudis indiquen que al voltant del 40% dels catalans són partidaris d'un Estat propi. Una xifra per sota de la que existia en els moments àlgids del Procés, però molt important i que pot ser la llavor de futures mobilitzacions que permetin al moviment recuperar la iniciativa política.