'Més enllà d'El 47', el llibre que posa el context militant necessari a una de les pel·lícules catalanes més taquilleres

Batman no era ningú sense Robin, tampoc Sherlock sense Watson, ni Harry Potter sense l'Hermione i en Ron, en fi, que cap heroi ho és per si sol. Aquest és el missatge principal del llibre Més enllà d'El 47. De l'heroi a les lluites col·lectives, publicat recentment per l'editorial Icaria.  

El barri de Torre Baró del districte de Nou Barris de Barcelona va estar en boca de tothom l'any 2024 després que la pel·lícula El 47 arrasés als Goya i als Gaudí, triomfés entre el públic i fos àmpliament elogiada. El film relatava la història de com el barri perifèric, originalment de barraques, aconseguia tenir transport públic gràcies al segrest d'un autobús per part del líder veïnal Manolo Vital, el protagonista.

Però rere els elogis hi havia una mirada crítica que creia que la pel·lícula -un de les cintes catalanes més taquilleres dels darrers anys- s'havia pres massa llicències per canviar la veritat del que va passar. Sense restar importància a la figura de Manolo Vital, cal remarcar que no va ser pioner amb aquesta acció i que no va actuar sol, sinó organitzat amb una xarxa col·lectiva. Per posar el context sociopolític necessari d'una època molt desconeguda, Adela d'Alòs-Moner i Anna Monjo han coordinat el llibre Més enllà del 47.

'Inspirada' en fets reals, no 'basada'  

"La pel·lícula s'equivoca inclús amb les dates i fins en el color dels autobusos: els autobusos no eren així, no eren d'aquell color [vermell], eren verds". És la veu d'una testimoni recollida a les pàgines del llibre. D'Alòs-Moner explica a Públic que el film es planteja com "basat en fets reals", però per complir-ho hauria de ser més fidedigne a la realitat, i no és el cas, "és més aviat, inspirat en fets reals".

Les coordinadores destaquen l'interès de la pel·lícula, la bona producció i la brillant interpretació dels actors que la protagonitzen, Eduard Fernández i Clara Segura. De fet, d'Alòs-Moner assegura que es va emocionar i tot. Però, al mateix temps, hi reconeixen greus mancances com ara "la necessitat i la força que per aconseguir objectius suposa l'estar organitzat i la lluita col·lectiva". Aquest és l'argument principal del llibre.

La triple militància de Vital va ser essencial  

Una de les mancances més importants del film és la falta de referència a la lluita organitzada que va ser central en la història de la Transició. Manolo Vital era membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i de Comissions Obreres (CCOO), a més de president de l'Associació de Veïns de Torre Baró, i per això tenia una xarxa de suport al darrere que li garantia seguretat. El llibre destaca amb intensitat aquest vincle de Vital amb el sindicat i el PSUC perquè la majoria de líders veïnals de l'època seguien el mateix patró de militància i no eren pas herois individuals, sinó part d'una organització molt més gran.

D'Alòs-Moner declara que Manolo Vital va avisar als seus companys militants del PSUC abans de segrestar l'autobús, i que va ser gràcies a ser membre del partit i sobretot de les negociacions de Comissions Obreres amb l'Ajuntament que va fer l'acció sense cap repercussió personal i va poder tornar a la feina.

Eren elles les qui segrestaven autobusos  

Manolo Vital no va ser el primer, ni l'últim a segrestar un autobús per reclamar transport públic a un barri perifèric. "Les dones del barri de Can Franquesa a Santa Coloma de Gramenet ostenten l'honor d'haver estat les inventores del mètode", exposa el llibre, i després d'elles els barris de Roquetes (Barcelona) i Pomar (Badalona) van imitar l'acció. De fet, el 47 va anar acompanyat d'un altre segrest simultani i es van sumar per aturar la Meridiana de Barcelona de camí  a les Cotxeres.

Els segrestos d'autobusos eren accions protagonitzades per dones en la majoria de casos. "Els homes treballaven a la fàbrica i en el cas dels autobusos, qui segrestava autobusos eren sobretot dones", explica d'Alòs-Moner, "anaven a la plaça carregaven el carro de menjar pujaven amb els fills a l'autobús i anaven al conductor i li deien que l'havia de portar fins a tal lloc, i clar, amb un autobús ple d'infants i dones, feien prou pressió perquè els fessin cas".

Relacionat amb aquest tema

La lluita de Torre Baró per millorar infraestructures i serveis públics continua mig segle després del segrest del bus 47

Ona Falcó

Altres imprecisions  

Els testimonis recollits al llibre destaquen que la lluita veïnal pel transport públic no va ser la més dura, sinó que aconseguir l'aigua i tenir un lloc on tirar els residus, per exemple, van ser batalles molt més intenses. En canvi, la pel·lícula destaca la lluita per tenir una escola, quan a Torre Baró hi havia l'escola La Font de l'Eucaliptus des del 1971 - els fets de l'autobús tenen lloc al 1977-.

D'Alòs-Moner també matisa que, aleshores l'alcalde de la ciutat era Josep Maria Socias i Humbert i que "ell sabia que era de transició i, per això, tenia sempre les portes obertes". Testimonis del llibre també parlen de múltiples reunions des de diferents sindicats i organitzacions veïnals amb l'Ajuntament sense cap dificultat.

Una proposta pedagògica  

En un moment en què l'organització col·lectiva es desincentiva i en què és més necessària que mai davant l'auge de l'extrema dreta, Més enllà d'El 47 ofereix una proposta pedagògica de la mà de Ramon Breu, professor de secundària, escriptor i coordinador del projecte CINEscola. En aquesta, es planteja un marc d'anàlisi i de qüestionament per treballar la pel·lícula tenint en compte tot el necessari per explicar-la bé, en especial, la importància històrica que va tenir la lluita col·lectiva per confrontar la repressió i aconseguir molts dels drets dels quals ara gaudim.

Adela d'Alòs-Moner destaca, per exemple, que quan es va aprovar la llei de llibertat sindical, l'any 1977, dels 6.000 treballadors que tenia autobusos, en una nit, 4.000 s'afilien a CCOO. La força sindical era immensa i, a diferència del que mostra la pel·lícula, "cap capatàs s'hagués atrevit a presentar-se en una assemblea, igual eren de 500 persones".

Així doncs, igual que Batman tenia a Robin, que Sherlock a Watson, i que Harry Potter a tot Hogwarts, Manolo Vital tenia més d'una organització de milers de persones fent costat a la seva causa. Perquè El 47 era la causa de tots.