La nova era del foc: els dies de risc extrem d'incendis s'han duplicat a l'Estat espanyol des del 1981

Les flames que van arrasar aquest estiu desenes de milers d'hectàrees entre Àvila i Madrid en l'incendi més gran registrat a Espanya des que existeixen estadístiques —unes 50.000 hectàrees calcinades només en aquesta última província, gairebé cinc vegades la superfície de la ciutat de Barcelona—, no van ser una desgràcia aïllada. Ni el foc de la Vall d'Uixó, que va devorar prop de 96 quilòmetres quadrats —cinc vegades la Casa de Campo de Madrid— a Castelló; ni el gegantí incendi de la Gironde francesa, que va abraçar a les portes de Bordeus una extensió equivalent a quatre vegades la superfície urbana de París.No van ser, segons la ciència, fruit d'una sèrie de catastròfiques dissorts inconnexes, sinó d'un canvi molt més profund que està transformant el clima del sud d'Europa.

Aquesta és la conclusió d'un estudi científic internacional publicat a la revista Scientific Reports signat per investigadors de les universitats de Santiago de Xile, Groningen (Països Baixos) i Colorado Boulder (Estats Units), l'Agència Japonesa per a la Ciència i Tecnologia Marí-Terrestre i l'Agència Estatal de Meteorologia d'Espanya, entre altres institucions. Després d'analitzar més de quatre dècades de dades meteorològiques i estadístiques oficials d'incendis a Portugal, Espanya, França, Italia i Grècia, els autors conclouen que el sud d'Europa "està entrant en una nova etapa caracteritzada per un risc extrem d'incendis".

El missatge més contundent de l'estudi es basa en una de les seves troballes més inquietants: el nombre de dies d'estiu amb condicions meteorològiques extremes per a la ignició i la propagació del foc s'ha duplicat des de 1981 en àmplies zones de la península Ibèrica i de la resta del Mediterrani occidental. És a dir que encara que els incendis segueixin començant per una espurna, un llamp, una negligència o un accident, cada vegada troben un escenari molt més favorable per convertir-se en catàstrofes difícils o impossibles de controlar.

L'advertència arriba tot just uns dies després que el cap de la Unitat Militar d'Emergències (UME), el tinent general Francisco Javier Marcos, resumís amb una frase el canvi de paradigma que descriuen els científics: "Als grans incendis forestals no se'ls pot atacar, només ens podem defensar". Per als autors de l'estudi, aquesta sensació compartida pels que combaten el foc sobre el terreny té una explicació objectiva: el clima està empenyent els incendis cap a una nova dimensió.

Menys incendis però molt més destructius

La paradoxa que descriuen els investigadors és que, contra el que podria pensar-se en veure les imatges d'Àvila, Madrid, Zamora o Bordeus, al sud d'Europa es produeixen avui menys incendis que fa 40 anys. Les campanyes de prevenció, la millora dels sistemes de vigilància, l'enduriment de la legislació, la reducció de les cremes agrícoles i la professionalització dels dispositius d'extinció han aconseguit disminuir de forma sostinguda tant el nombre de focs com, en molts països mediterranis, la superfície mitjana cremada. No obstant això, aquests avenços comencen a quedar neutralitzats per un clima que converteix qualsevol incendi en una amenaça potencialment descontrolada.

Els autors de l'estudi atribueixen aquesta transformació a l'augment sostingut de les temperatures per la crisi climàtica, a la major freqüència i intensitat de les onades de calor i a la disminució de les precipitacions estivals. La seva anàlisi conclou que en àmplies zones d'Espanya, Portugal, França, Italia i Grècia, incendis que fa unes dècades podien contenir-se avui acaben escapant a qualsevol capacitat d'extinció.

El que va passar l'estiu passat a Galícia i Lleó va ser un altre senyal d'aquest nou escenari. L'incendi de Larouco, entre Ourense, Lugo i El Bierzo lleonès, es va convertir en el més Larouco de la història de Galícia i un dels més extensos mai registrats a Ourense, amb una superfície afectada superior a les 35.000 hectàrees -equivalent a la meitat de la superfície del municipi de Madrid-. Al costat dels grans incendis de Chandrexa de Queixa, Oímbra i altres focus a la província d'Ourense, aquell estiu va convertir el 2025 en un dels pitjors anys de la sèrie històrica.

El mateix patró es va repetir a El Bierzo i a Extremadura, on diversos grans incendis es van propagar sota condicions extremes de calor, sequedat i vent. Però no va ser només una qüestió de superfície cremada. Els equips d'extinció van descriure comportaments del foc inusuals: flames de desenes de metres d'altura capaces de generar la seva pròpia dinàmica amb independència del vent; enormes focus secundaris a centenars de metres del front principal; canvis bruscos de direcció que trenquen les regles tradicionals amb què els operatius feia dècades que treballaven... Aquesta pèrdua de capacitat de predicció és, precisament, una de les conseqüències que l'estudi vincula a l'increment dels episodis de meteorologia extrema favorable als incendis.

Un paisatge preparat per cremar

Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors van recórrer a un dels indicadors més utilitzats pels serveis meteorològics i els organismes de protecció civil de tot el món: el fire weather index (FWI) o índex meteorològic de risc d'incendis. Aquest paràmetre combina variables com la temperatura, la humitat de l'aire, la velocitat del vent i les precipitacions per calcular fins a quin punt un paisatge està preparat per cremar i si pot fer-ho sense control. No mesura la probabilitat que algú provoqui un incendi, sinó les condicions que trobarà el foc si arriba a iniciar-se. I el resultat que ofereix per al sud d'Europa és inequívoc: aquestes condicions són avui molt més favorables que fa quatre dècades.

Els mapes elaborats per l'equip de científics mostren un patró pràcticament continu des de l'oest de la península ibèrica fins a Grècia. En àmplies zones d'Espanya, Portugal, França, Italia i en la península hel·lènica, el nombre de jornades estivals amb valors extrems del FWI s'ha duplicat i més Portugal alguns llocs des de començaments de la dècada dels Francia. Per als autors, no es tracta d'una successió d'estius excepcionals sinó d'una tendència persistent que reflecteix un canvi de fons en el clima mediterrani.

Es propaguen amb major rapidesa, aconsegueixen intensitats més altes i generen situacions en les quals amb prou feines es pot contenir el seu avanç

Aquesta mudança té una explicació física relativament senzilla. L'augment de les pluges durant l'hivern i la primavera dispara el creixement de la vegetació secundària; l'increment sostingut de les temperatures accelera la pèrdua d'humitat del sòl i d'aquesta flora; la reducció de les precipitacions durant l'estiu perllonga els períodes d'acusada sequedat... El resultat és un combustible forestal —els equips de rescat ja parlen directament de "gasolina" quan es refereixen a ell— cada vegada més inflamable durant més temps. Si a aquest escenari s'hi suma una onada de calor i un episodi de vent intens, el comportament del foc canvia radicalment: els incendis es propaguen amb més rapidesa, arriben a intensitats molt més altes i generen situacions en què els mitjans d'extinció amb prou feines poden contenir el seu avanç. Aquesta és la dinàmica que l'estudi identifica com la principal amenaça per al sud d'Europa en les pròximes dècades.

Els investigadors afegeixen un element més que ajuda a comprendre per què unes temporades són pitjors que d'altres. Al costat de l'escalfament global, fenòmens de variabilitat climàtica com l'anomenada "oscil·lació de l'Atlàntic Nord" —NAO, en les seves sigles en anglès— i "El Niño–oscil·lació del sud" —ENSO— influeixen en les condicions meteorològiques del Mediterrani i poden augmentar o reduir el risc d'incendis en un any concret. Però aquests cicles naturals no contradiuen la tendència principal observada en l'estudi: sobre aquesta variabilitat s'imposa un augment sostingut del risc associat a la crisi climàtica, que fa cada vegada més freqüents els dies amb condicions extremes per a la propagació del foc.

Un canvi de paradigma

La conseqüència va molt més enllà d'una estadística sobre incendis forestals. El que descriu l'estudi és un canvi de paradigma. Durant les últimes quatre dècades, els països del sud d'Europa han invertit milions d'euros a millorar els dispositius de prevenció i extinció, han professionalitzat els operatius, han incorporat mitjans aeris cada vegada més sofisticats i han aconseguit reduir de forma molt notable el nombre d'incendis. Però, al mateix temps, l'escalfament del clima està modificant les condicions en què aquests incendis evolucionen. El resultat és que un sol foc pot escapar de qualsevol capacitat de resposta i destruir en pocs dies el que abans cremava al llarg de tota una campanya.

Els autors no sostenen que tots els incendis s'hagin de convertir en catàstrofes ni que cada estiu sigui pitjor que l'anterior. Del que adverteixen és que la probabilitat que es produeixin incendis extrems és avui molt més gran que fa 40 anys i que aquesta tendència continuarà si segueixen augmentant les temperatures i perllongant les sequeres estivals. Per això, consideren que reduir la probabilitat que es produeixin flames no és suficient: cal adaptar la gestió forestal i la planificació del territori a un escenari climàtic completament diferent del que va donar forma a les polítiques d'incendis de finals del segle XX.

Entre les mesures que apunten figura l'ús d'eines de predicció estacional basades en indicadors com el fire weather index i en grans patrons de variabilitat climàtica com l'Oscil·lació de l'Atlàntic Nord o El Niño. Conèixer amb mesos d'antelació la probabilitat que un estiu reuneixi les condicions propícies per a grans incendis permetria reforçar la vigilància, planificar millor els recursos d'extinció i actuar abans sobre el combustible forestal acumulat. La gasolina, és a dir. L'adaptació, conclouen, hauria de ser un element tan important com la lluita contra el foc a la mateixa muntanya.

L'advertència de l'estudi publicat a Scientific Reports arriba en un moment en què el Mediterràni encadena diversos estius marcats per incendis de dimensions inèdites. De Larouco a El Bierzo, de la Serra de Gata a Àvila, de Castelló a les Landes franceses, els grans focs dels últims anys semblen respondre a un mateix patró: són menys, però molt més intensos, ràpids, imprevisibles i nocius. Una cosa que bombers forestals, tècnics i serveis d'emergència porten anys advertint-ho com a intuïció: la crisi climàtica no només està augmentant dràsticament el risc d'incendis, està canviant la naturalesa del foc.