Les tortures a la comissaria de Via Laietana topen amb l'amnistia del 1977 tot i la llei de memòria

Les denúncies per les tortures a dissidents polítics a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona per part de la policia franquista al final de la dictadura i durant la transició no avancen en l'àmbit judicial. Tot i la mort de Franco fa 50 anys i la llei de memòria democràtica del 2022, l'amnistia del 1977 sembla un escull insalvable en l'àmbit judicial. 

Dos dels tres casos denunciats han estat arxivats a l'Estat espanyol i han acabat a l'ONU i al Tribunal Europeu dels Drets Humans. La tercera denúncia encara l'està investigant la recentment creada Fiscalia de Memòria Democràtica, que ha de decidir si la porta a un jutjat perquè la segueixi investigant.  

Fins ara, Irídia ha dut a la justícia tres casos, però cap de les víctimes ha pogut declarar davant d'un jutge. La primera va ser el novembre del 2022, just després d'entrar en vigor la llei de memòria. És una querella de Carles Vallejo, sindicalista torturat el 1970 i el 1971 i actual president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme. Va ser la primera amb la nova llei, però va ser arxivada per un jutjat de Barcelona i l'Audiència, i el Tribunal Constitucional també li va tancar la porta. Per això, el setembre passat van acudir al TEDH.

Dos dels tres casos denunciats han estat arxivats a l'Estat espanyol i han acabat a l'ONU i al Tribunal Europeu dels Drets Humans

Un any després de la primera querella, el novembre del 2023, es va presentar la segona per part dels bessons Pepus i Maribel Ferrándiz, activistes comunistes torturats el 1971. També va ser arxivada per la justícia ordinària i rebutjada pel TC. No obstant, en aquest cas van decidir provar una altra via internacional i acudir a l'ONU.

Finalment, un any més tard, el novembre del 2024, es va buscar una via diferent per denunciar les tortures a les germanes independentistes Eva i Blanca Serra en quatre ocasions a la comissaria de Via Laietana i a la Direcció General de Seguretat de Madrid entre el 1977 i el 1982. Com que feia poc havia començat a funcionar la Fiscalia de Memòria Democràtica a Barcelona, els advocats van decidir aprofitar-la. 

Tot i la llei de memòria democràtica del 2022, l'amnistia del 1977 sembla un escull insalvable en l'àmbit judicial

En lloc d'anar directament a un jutjat, les germanes independentistes van presentar denúncia al ministeri fiscal perquè fes una investigació preprocessal. El maig passat, la fiscal va prendre declaració a Blanca Serra, ja que la seva germana ja ha mort, i es va convertir en la primera torturada pel franquisme a declarar davant del ministeri públic. El ministeri fiscal encara té el cas sobre la taula, l'està investigant i properament hauria de decidir si l'arxiva o el porta a un jutjat d'instrucció.

En els dos primers casos, la Fiscalia inicialment es va oposar a la investigació, però després la seva postura va canviar i va donar-hi suport. En el cas de Serra, es dona la circumstància que part de les tortures es van produir després de la llei d'amnistia del 1977, però hi ha el risc que la justícia no les consideri delicte contra la humanitat i, per tant, les declari prescrites.

 "Han de passar a la història per allò que van fer"

La Maribel Ferrándiz és una de les afectades per aquest bloqueig judicial. En una entrevista amb l'ACN, assegura que està decebuda amb la justícia espanyola, perquè tot i la democràcia, no hi ha hagut reparació. Ferrándiz creu que a banda de buscar els culpables de les seves tortures, la democràcia i la justícia espanyoles haurien d'explicar "bé la història", sobretot a les noves generacions. 

En el seu cas concret, s'hagués sentit satisfeta si el jutjat hagués investigat els fets i els seus possibles autors, encara que no fossin condemnats perquè ja són morts. "Han de passar a la història per allò que van fer", rebla, i afegeix que no seria només per satisfer-la a ella, sinó pels represaliats ja morts o que es van haver d'exiliar. "Si no s'explica, blanqueja la dictadura", lamenta.

"Si a l'ONU es defensen els drets humans, allà ens hauran de fer cas; no pot ser que hi hagi tanta impunitat després de tants anys", diu. També lamenta que en algunes autonomies, governades per PP i Vox, les polítiques de memòria democràtica vagin enrere, i fins i tot es retirin plaques o monuments commemoratius.

L'advocada Laura Medina, que porta dos dels casos de tortures a Via Laietana, confia que la via de la Fiscalia i de les instàncies internacionals funcioni. Així, per exemple, es pretén un posicionament clar de l'ONU respecte a l'obligació de l'estat espanyol d'investigar els crims del franquisme, i també per mostrar la preocupació per la llei d'amnistia del 1977 i la impunitat del règim dictatorial. "Volem intentar aconseguir un pronunciament clar i directe que estableixi que l'estat espanyol incompleix el dret internacional sobre drets humans", diu Medina. 

També consideren que alguna sentència del TEDH "obre una escletxa" per obligar a investigar els fets, tot i que no hi ha cap situació equiparable a Europa. De fet, en diversos casos de l'Europa oriental, són els estats els que volen investigar crims del comunisme i són els investigats qui recorren a instàncies europees per oposar-s'hi.

Andrea Carrera, coordinadora de Dret a la Memòria d'Irídia, creu que la llei de memòria democràtica és positiva, però s'ha vist limitada a la pràctica. "El text, en teoria, és interessant, el vam celebrar, estem contents que hi sigui, però a la pràctica és una mica decebedor en diversos àmbits", assegura. Per a Carrera, faltaria un reglament que desenvolupés la llei i que la fes passar per sobre d'altres obstacles burocràtics i legals.

També critica les dificultats per accedir als arxius policials i judicial de l'època, en aplicació de la llei de secrets oficials, vigent però aprovada durant el franquisme, o la llei de protecció de dades. Els afectats no poden accedir a la documentació sobre ells durant mesos. Carrera lamenta que el factor humà encara sigui determinant per establir si els afectats poden accedir als arxius o no, i creu que s'hauria d'objectivar.

Amnistia, prescripció, i irretroactivitat de les lleis

La lletrada admet que totes les instàncies judicials espanyoles solen fer servir els mateixos tres arguments per desestimar les investigacions, arran d'una sentència del Tribunal Suprem del 2012: la llei d'amnistia del 1977; el fet de no considerar les tortures policials com un crim contra la humanitat i, per això, totes estarien prescrites, i, per últim, el principi de legalitat que impediria fer retroactives lleis penals més restrictives.

A això últim, Medina respon que durant el franquisme no hi havia una llei expressa que previngués, prohibís i castigués aquests fets. En canvi, el dret internacional sí que criminalitzava aquestes conductes i, per tant, sí que seria possible investigar-les, assegura Medina.

L'advocada recorda que la llei de memòria obliga a interpretar totes les lleis espanyoles, inclosa l'amnistia del 1977, conforme a la legislació internacional sobre drets humans. Així, també opina que encara que els culpables directes estiguin morts, la justícia podria investigar els fets, que les víctimes i testimonis puguin declarar al jutjat i que es puguin inspeccionar arxius policials i judicials. Això suposaria donar resposta al dret a la veritat i a la reparació que la llei de memòria proclama per a les víctimes.

Medina tampoc descarta buscar altres vies, tot i que de moment no són viables, com tribunals específics per aquests casos o la via administrativa, amb una indemnització econòmica per part de l'Estat. Igualment, obre la porta a reformar l'actual llei de memòria per tal d'explicitar en el codi penal que es pot aplicar la retroactivitat en el cas de delictes contra la humanitat.

L'edifici de Via Laietana: lloc de memòria, no comissaria

Sobre el fet que la comissaria de Via Laietana segueixi sent un edifici policial, Ferrándiz recorda que en passar de la dictadura a la democràcia, el cos policial va canviar de nom, però els seus càrrecs van seguir sent els mateixos en molts casos. De fet, s'estranya que no sigui el cos policial qui vulgui abandonar un edifici amb "tanta mala reputació". De fet, ella i el seu germà van enviar una carta al ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, explicant-los el seu cas i demanant la reconversió de l'edifici, però mai han rebut resposta.

Ferrándiz s'imagina l'espai buit de policies i reconvertit en un espai memorialista per a totes les entitats del sector que pogués ser un punt de trobada i divulgació de la repressió franquista, amb fins i tot un petit museu.

Carrera també critica que la comissaria de Via Laietana segueixi sent un edifici policial, cosa que considera que encara "revictimitza" més i "no té cap sentit". Com a bon exemple de ressignificació, posa l'antiga presó Model de Barcelona, reconvertida en un espai de memòria. També demanen que la llei protegeixi la integritat de l'edifici policial, per tal de mantenir-lo el més similar possible a l'època del tardo-franquisme. En aquest sentit, critica el govern espanyol pel fet que el Ministeri de Política Territorial i Memòria Democràtica no pugui pressionar al d'Interior perquè traslladi la seu de la Prefectura Superior de la Policia Nacional.

D'altres espais que creu que s'han de preservar i ressignificar són les presons de la Trinitat i la de Dones al barri de les Corts de Barcelona, així com el monument franquista de l'Ebre a Tortosa. En aquest punt, critica que algunes comunitats governades per PP i Vox s'estiguin fent passos enrere en la ressignificació d'espais o posen al mateix sac les víctimes del franquisme i les del terrorisme.

El Govern admet que la llei de memòria no ha funcionat prou

Per la seva banda, en declaracions a l'ACN, el director general de Memòria Democràtica, Francesc Xavier Menéndez, opina que els crims de la guerra civil i els primers anys del franquisme són impossibles de jutjar. En canvi, els del tardofranquisme i la transició s'haurien de poder judicialitzar. No obstant això, reconeix que la llei de memòria democràtica del 2022 tampoc ha pogut esquivar judicialment la llei d'amnistia del 1977. 

Segons Menéndez, el més important és el reconeixement i la reparació a les víctimes. Aquestes persones "han de tenir noms i cares, han de tenir monuments i reconeixements, els seus noms publicats en webs i llibres, reconèixer el seu esforç i sacrifici, que no se'ls oblidi", diu. Considera que això és més important que buscar els victimaris, i encara més, condemnar-los.

Sobre la possible ressignificació de la comissaria de la Via Laietana, Menéndez veu compatible continuar amb els usos policials i que sigui un lloc de memòria, sense concretar com. "La policia d'ara no té res a veure amb la policia franquista, ara és una policia democràtica", assegura, i ho compara amb l'antiga seu de la Direcció General de Seguridad, a la Porta del Sol de Madrid, actual seu del govern autonòmic. 

Per això, creu que no és necessari buidar cap dels dos edificis dels seus actuals usos. "Nosaltres creiem que és compatible posar una placa a la comissaria de Via Laietana dient que 'aquí es va torturar' amb els usos de l'edifici; els usos de l'edifici són uns i la placa és una altra cosa". Tot i així, veuria "fantàstic" que en el futur, no immediat, l'edifici deixi de ser policial i sigui només un centre de memòria.

En tot cas, el juliol passat es va incoar l'expedient per significar l'espai com a lloc de memòria, algunes entitats memorialistes hi han presentat al·legacions, i cap a l'estiu vinent el govern espanyol hauria de decidir de quina manera se significa el lloc "o bé esperen a millors moments", diu Menéndez, que justifica que actualment la Prefectura Superior de la Policia Nacional a Catalunya no té cap altre espai on situar-se. En tot cas, preveu que les negociacions seran llargues.