L'independentisme arriba dividit i marcat per l'atonia a una Diada de l'11 de setembre que ha perdut incidència política

Un any més, la manifestació independentista convocada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural -entre d'altres entitats- marcarà la Diada de l'11 de setembre. Una jornada que ha perdut la incidència política i social que tenia durant els moments àlgids del Procés i que enguany arriba marcada per una clara atonia del moviment sobiranista. Queda enrere l'època en què suposava l'inici del curs polític i que podia arribar a condicionar el Govern.

Malgrat que desenes de milers de persones sortiran als carrers de Barcelona, Girona i Tortosa -les tres ciutats on es realitzarà una mobilització que per segon any consecutiu és descentralitzada-, l'assistència estarà molt per sota de la que es donava fa una dècada, quan superava àmpliament el milió de persones. A més a més, si aleshores les marxes massives eren recurrents durant tot l'any, actualment la Diada s'ha convertit gairebé en l'única jornada on l'independentisme pot mostrar múscul mobilitzador.

Si bé és cert que la tensió entre els tres principals partits independentistes -Junts, ERC i la CUP- ha anat lleugerament a la baixa els últims mesos, el moviment segueix sense cap tipus d'estratègia unitària, el conflicte territorial gairebé ha desaparegut de l'agenda política i mediàtica i el socialista Salvador Illa arriba al seu segon 11-S com a president consolidat al capdavant de la Generalitat. Cosa que no vol dir que la seva gestió sigui plàcida, atès que ara mateix no sembla gens clar que pugui aprovar els pressupostos del 2026, davant la voluntat d'Esquerra de no negociar-los si no hi ha avenços significatius en el nou finançament.

El darrer any, el conflicte territorial gairebé ha desaparegut de l'agenda política i mediàtica

Qüestions com el català a Europa, el finançament singular, el traspàs de Rodalies o l'accés a l'habitatge apareixen actualment com a centrals en la política catalana, sense que a curt o a mitjà termini aparegui l'horitzó d'un referèndum d'autodeterminació, més enllà dels pronunciaments retòrics dels principals actors -partits i entitats- de l'independentisme. I aquestes carpetes estan totalment vinculades al paper que tenen ERC i Junts al Congrés i a les seves negociacions amb el PSOE i el Govern espanyol.

Un rol que alimenta les crítiques als partits de determinats -i minoritaris- sectors del sobiranisme, com el que abandera una ANC especialment dura amb Esquerra. Relats que, de retruc, engreixen l'antipolítica i afavoreixen l'alça de l'extrema dreta d'Aliança Catalana, que comptarà amb la presència de la seva líder, Sílvia Orriols, a la manifestació de Barcelona, malgrat que sigui cert que Lluís Llach, el president de l'ANC, l'hagi criticat obertament i que la convocatòria de la mobilització refusi explícitament els discursos excloents i xenòfobs i hagi fet la crida a manifestar-se "a tots aquells que se sentin catalans, sense distinció de procedència, com sempre ha estat".

Crítiques als partits

Fa un any, amb un Illa que tot just feia un mes que havia arribat a la presidència, les crítiques a ERC per investir-lo van marcar bona part de la primera Diada post-Procés. Enguany la previsió és que els discursos dels convocants -especialment el de l'ANC- ataquin sobretot el Govern del PSC, alhora que reparteixin els retrets entre les diverses formacions de l'independentisme institucional. En aquest sentit, el manifest de la convocatòria -que té per títol Més motius que mai- posa el focus en tres grans qüestions per mobilitzar-se: combatre la "desnacionalització provocada" per l'Estat espanyol, garantir el futur del català i lluitar "contra l'espoli fiscal de 22.000 milions d'euros anuals".

El text, alhora, considera que "l'independentisme és la força majoritària del país però els dirigents polítics han desobeït el mandat popular". Per seguir que "han renunciat, han abaixat el cap i han escollit la via de la submissió en lloc de la confrontació democràtica. Han canviat la voluntat del poble per cadires, per sous, per quotes de poder fins i tot acceptant pactes amb el 155". I concloure "des del 2018, tots els partits han alimentat una 'ruta de la normalització' estèril i enganyosa, basada en taules buides, promeses falses i pactes sense compliment real". Així mateix, l'ANC menysté els acords per l'amnistia, el català a Europa, el traspàs de Rodalies o el finançament.

Per a l'ANC, els dirigents dels partits independentistes "han abaixat el cap i han escollit la via de la submissió"

En una entrevista a Públic, Lluís Llach assegurava aquesta setmana que els partits "han deixat de banda la pràctica política independentista per convertir-se en partits de pràctica autonomista". Uns atacs a les formacions que no poden ocultar la constant convulsió interna que viu l'ANC, amb pèrdua de militància, dimissions de càrrecs, poca influència política i una capacitat de convocatòria gairebé nul·la fora de l'11 de setembre.

Canvis estratègics 

Com ja va passar l'any passat, Junts, ERC i la CUP assistiran a la manifestació convocada per l'ANC, Òmnium i l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMI), després de viure 12 mesos intensos, de redefinició de les seves estratègies respectives. A finals de l'octubre passat, Carles Puigdemont va tornar a la presidència de Junts. Amb un rol d'oposició clar al Govern d'Illa, el partit està pendent de l'aplicació de l'amnistia al seu líder. Alhora, ha accentuat el seu decantament ideològic cap a la dreta, com mostren el seu rebuig a la reducció de la jornada laboral o, especialment, l'enduriment del discurs sobre seguretat i immigració, especialment per part dels seus alcaldes, preocupats per l'ascens d'Aliança Catalana. Amb tot, el seu paper polític està normalitzat, com mostra la recent reunió entre Illa i Puigdemont a Brussel·les i que les vies de negociació amb l'executiu estatal segueixen obertes, malgrat les tensions recurrents.

ERC ha culminat el darrer any el seu convuls congrés, amb el retorn d'Oriol Junqueras com a líder i intentant posar en valor el rol decisiu que tenen els seus diputats tant al Parlament com al Congrés, per condicionar l'acció tant de Salvador Illa com de Pedro Sánchez. Amb el focus posat en aconseguir avenços tangibles que contribueixen a millorar la vida de la gent -com el finançament o Rodalies-, Junqueras ha endurit darrerament el to de les advertències als socialistes: si no hi ha avenços, no hi haurà pressupostos ni a Catalunya ni a l'Estat.

La CUP també ha conclòs l'anomenat Procés de Garbí, que s'està concretant en un discurs més planer amb la voluntat d'interpel·lar un major gruix de votants i en la voluntat de recuperar incidència política, com demostra la negociació amb el Govern de mesures concretes en un àmbit tan centra com l'habitatge. Passos que dona sense evitar tensions internes, com demostra la recent renúncia de Laia Estrada, fins abans de l'estiu la seva líder al Parlament.

L'ANC ha entès enguany que Aliança no serà un revulsiu per a l'independentisme, sinó que contribuirà a enfonsar-lo

Les darreres enquestes mostren com el suport a la independència se situa en el 40% dels catalans, relativament estable però uns deu punts per sota de l'assolit al voltant dels moments culminants del Procés. Això no evita, però, que les perspectives electorals de Junts, ERC i la CUP no siguin especialment positives, tant per la desmobilització del seu electorat potencial com per l'ascens de l'extrema dreta d'Aliança Catalana, que amb un discurs xenòfob i excloent està captant suports creixents especialment de l'entorn de Junts.

La voluntat de frenar aquest ascens, que en part s'alimenta de sectors decebuts per com ha acabat el Procés i emprenyats amb els partits, és un dels elements que unifica ERC, la CUP i, fins i tot, Junts, encara que en el darrer cas sigui sobretot per la mossegada electoral que pateix a costa dels d'Orriols. I sembla que l'ANC ha entès enguany que Aliança no serà precisament un revulsiu per a l'independentisme, sinó que en tot cas contribuirà a enfonsar-lo encara més. Fet que explica l'enduriment del discurs de Llach contra la formació.

Ara bé, això no implica ni de lluny que l'independentisme treballi en una estratègia unitària ni que a curt termini pugui recuperar el lideratge de l'agenda política. Malgrat que desenes de milers de persones tornaran a cridar "independència!" aquest 11 de setembre. Un crit d'un moviment marcat per l'atonia i amb menys força que mai des que el 2012 més d'un milió de catalans va sortir al carrer per reclamar un Estat propi.