Entrevista a Belén López, secretària general de CCOO Catalunya"L'habitatge és el gran factor d'empobriment de les persones treballadores"

Fa poc més d’un mes que Belén López va ser escollida secretària general de CCOO Catalunya. Després d’haver obtingut el suport del 98% dels delegats i delegades, cosa que va suposar 574 vots d’un total de 585 emesos, ha aterrat al sindicat, convertint-se en la primera dona a accedir al càrrec, en un moment de gran activitat, com la commemoració del Dia de la Seguretat Laboral o la gran manifestació de l’1 de Maig. Més enllà d’actes i presentacions recents, Belén López fa més de dues dècades que es va afiliar a CCOO. Fins ara, era la líder del sindicat a les comarques de Girona. Ara, substitueix Javier Pacheco, que va estar al capdavant de l’entitat els darrers vuit anys.

Nascuda el 1976 a les Masies de Voltregà (Osona), en el si d’una colònia industrial d’una foneria de coure, ha exercit la seva trajectòria sindical a Vic i Girona. Docent de formació, creu que a sectors com l’educació i la sanitat, els treballadors encara no han recuperat els drets que van perdre en les dues darreres crisis econòmiques. Aposta perquè l’àmbit de les cures esdevingui un nou pilar de l’Estat de Benestar, juntament amb l’habitatge. Entre els reptes de futur, dibuixa incorporar els migrants i les ocupacions d’alt valor afegit al sindicat, amb el propòsit de reflectir de forma més fidel la composició actual de la societat. Això sí, sense deixar de banda el component clàssic, vinculat al sindicalisme tradicional, d’actuar per a transformar la realitat.

Arriba a la secretària general en un moment de gran efervescència i molts fronts oberts de negociacions, com ho encara?

Tot i que fa més de dues dècades que estic a l’organització i sóc conscient del ritme que hi ha, ho afronto amb ganes i amb la força que em va donar el recent congrés, en què es va demostrar la cohesió que, ara mateix, forma part del sindicat. Ha sigut un mes de molta activitat sindical, però que ja ens ha servit per a situar, sobretot l’1 de Maig, una de les nostres reivindicacions principals, que és la reducció de la jornada laboral. Encara que a ningú se li escapa les dificultats per a aprovar la mesura per l’aritmètica parlamentària, amb la il·lusió de què tiri endavant. Paral·lelament, l’any 2025 és el de la negociació dels convenis col·lectius més importants de Catalunya, que ara es troben encallats.

Com a primera dona al capdavant del sindicat, quins reptes immediats s’han d’afrontar en un entorn polític, també a Catalunya, sense uns pressupostos aprovats?

La reivindicació de la necessitat que hi hagi pressupostos l’estem posant sobre la taula d’una manera reiterada, ja que sense ells no es poden desenvolupar polítiques estructurals que vagin en la línia del que nosaltres pensem que necessita el territori. Entre les iniciatives, hauríem d’avançar en una agenda social potent, reforçar els serveis públics i invertir, per exemple, en el sector de les cures. És imprescindible un sistema nacional de cures, homologable als de salut o educació. Això vol dir una estructura, recursos, una plantilla o una cartera de serveis per a fer-ho viable. En altres sectors, si volem canviar el nostre model productiu i apostar per la indústria o les energies renovables, també calen polítiques públiques i inversió de recursos per a facilitar-ho. Hem de situar per sobre de la tàctica política la necessitat de fer estratègies de país.

Com es pot articular aquesta transformació del model productiu, que hauria de centrar-se en una indústria més sostenible?

La nostra aposta, visibilitzada en el Pacte Nacional per a la Indústria, que ja ha començat a agafar centralitat, és accelerar la diversificació, alhora que hem de ser capaços d’aprofitar un avantatge competitiu, que rau en el desplegament de les energies renovables. Fins ara, el posicionament i el factor de competitivitat de les empreses en l’àmbit europeu eren els salaris baixos i la precarietat laboral. Amb aquest nou paradigma, podem oferir una energia neta i més barata, però igualment competitiva. Per això, cal una inversió i una política industrial pública que vagi alineada amb aquest propòsit. Tot i que notem que el Govern de la Generalitat està seguint aquest camí, necessitem celeritat i pressupostos.

Com es poden fer canvis estructurals en sectors com el turisme o l’hoteleria que, precisament han basat el seu èxit amb aquest model de salaris baixos?

Hem de pensar i situar la conveniència d’articular i concretar un Pacte Nacional per al Turisme. Igual que ja hem reflexionat sobre quin tipus d’indústria volem, com la volem o cap a on hem de dirigir els recursos, potser és necessari fer aquest exercici per a convertir el turisme en un motor de l’economia i en un dinamitzador de llocs de feina de qualitat. S’ha de transformar, no demonitzar-lo, sinó rentar-li cara en un escenari de concertació.

Existeix la sensació que les lluites sindicals s’han ampliat els darrers anys amb la incorporació de temes com el turisme, l’habitatge, l’energia, la Renda Mínima Garantida... Com es gestiona tot això des del món sindical?

Sempre hem col·locat com a lluita principal la millora de les condicions laborals, però amb el component imprescindible de les millores socials. De fet, quan parlem del repartiment de la riquesa, que forma part de la disputa dels salaris, ens agrada analitzar i denunciar quin és el disseny de la política fiscal. Si el sistema tributari resulta progressiu, on qui més té més aporta o si es graven més les rendes del treball que les procedents de les plusvàlues del capital o el patrimoni. El nostre ideal implica construir uns serveis públics que suposin la millor manera d’organitzar-nos col·lectivament. Sempre hem impulsat les reivindicacions socials. Ara mateix, el que més condiciona la vida de la gent és l’habitatge. L’habitatge és el gran factor d’empobriment de les persones treballadores. Encara que negociïs un increment dels salaris, si el preu dels pisos s’apuja el doble, no serveix de res. A vegades, sembla que els convenis col·lectius siguin una negociació per a beneficiar les butxaques dels rendistes. 
A banda, hem d’aconseguir una limitació de preus en els àmbits essencials i bàsics per a la ciutadania, com l’habitatge, l’energia o els aliments. En el cas de l’habitatge, s’han de prohibir els usos especulatius i articular mesures per a mobilitzar un parc de pisos públics. No tindríem cap problema si els pisos que s’han construït en democràcia, amb recursos públics destinats a la protecció oficial, no s’haguessin derivat cap al mercat lliure. Amb diners públics, hem permès les pràctiques especulatives. Una de les nostres propostes és que, atesa la situació d’emergència, en comptes de reservar un 30% dels habitatges de les noves promocions a pisos de protecció oficial, aquest percentatge s’elevi al 50%.

Les dues crisis econòmiques recents han derivat en una enorme pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, mentre s’han disparat els beneficis empresarials i els preus. Com es pot revertir aquesta situació?

En la darrera dècada, els beneficis empresarials s’han incrementat el triple o més que els sous. El desequilibri entre les rendes del treball i les del capital cada vegada s’eixampla més. Des del 2008, aquest desequilibri ha anat a més a conseqüència d’unes polítiques regressives que anaven encaminades a empobrir la classe treballadora, fent-la responsable de pagar els plats trencats de les crisis. L’estratègia ha anat acompanyada d’una retalla dels serveis públics. De fet, nosaltres reivindiquem que per escapar d’aquesta situació, moltes de les reformes en l’àmbit de la concertació social en els darrers temps són propostes d’origen sindical. Ja les vam plantejar a la crisi del 2008. Entre les mesures que ja reclamàvem fa gairebé dues dècades, es troben la necessitat de fer ERO en compte d’acomiadaments, la pujada del Salari Mínim Interprofessional (SMI) o evitar les retallades de les pensions. Vam aconseguir fer de tallafocs a algunes mesures, com la Reforma Laboral de 2012, que era un atac a la línia de flotació de la negociació col·lectiva.

En el tema d’actualitat de la reducció de la jornada laboral, com es vehiculen les exigències patronals i sindicals en un context de pèrdua de productivitat, però també d’un increment de les hores extres no remunerades?

Des del sindicat hem elaborat un estudi sobre els nivells de productivitat del teixit empresarial català i hem comprovat que s’han incrementat de forma espectacular, també a les pimes. En aquest escenari, no ens hem oposat mai a què les empreses que tinguin dificultats per a implementar la reducció de la jornada tinguin ajudes, alternatives i mesures d’acompanyament, com bonificar les noves contractacions. Com a exemple, hem de recordar que les patronals van posar el crit al cel amb la pujada de l’SMI o amb la Reforma Laboral, culpabilitzant-les de la pujada de l’atur o d’un possible tancament de l’activitat, i a la realitat no ha sigut així. Ara mateix, estem en rècords d’ocupació. A més, considerem que, fent cas de les indicacions de la Carta Social Europea, l’acomiadament ha de ser l’últim recurs de les empreses i el Govern central ha de fer una reforma perquè s’estableixin indemnitzacions que el desincentivin.

La pobresa i la desigualtat, tot i els mites que hi ha al darrere, acaben sent més ineficients econòmicament i menys competitives, no només són injustes socialment

Des del sector empresarial es denuncia que no es troba personal per a exercir determinades feines, especialment al sector serveis vinculat a l’hoteleria.

Jo, que vinc de Girona i conec perfectament com funciona l’ocupació estacional a la Costa Brava, els preguntaria que quines condicions els hi ofereixen. Segur que no són precàries? En el moment que, a Catalunya, l’atur fregava el 20%, els empresaris disposaven d’un exèrcit de treballadors a la reserva per a pressionar amb condicions laborals a la baixa. En l’actualitat, en temps de bonança econòmica, toca establir les condicions econòmiques a l’alça. També s’haurien de replantejar perquè els treballadors i treballadores no volen anar o marxen de determinats sectors. Segurament, es troben en unes condicions laborals marcades per la precarietat laboral o amb l’incompliment sistemàtics del conveni col·lectiu.

Ha sortit reforçat el paper dels sindicats en les crisis econòmiques de les darreres dues dècades?

Hem experimentat una part bona i una dolenta. Per una banda, especialment en aquesta darrera, hem desmuntat el dogma neoliberal que propugna que, en una situació de crisi, només es pot perdre ocupació, aplicar retallades i contenir la despesa per a superar-la. Ens ha servit per transmetre el missatge que existeixen alternatives diferents i que resulten viables. S’ha evidenciat que el model no és menys Estat, sinó reforçar els pilars del benestar, que no només és més just, sinó que és econòmicament més eficient. La pobresa i la desigualtat, tot i els mites que hi ha al darrere, acaben sent més ineficients econòmicament i menys competitives, no només són injustes socialment. L’erosió i la degradació dels serveis públics encara no s’han recuperat. Aquests elements afavoreixen el qüestionament del sistema democràtic, el que dóna ales als discursos d’extrema dreta i a una desafecció dels ciutadans envers les institucions i els espais d’intermediació i concertació social. Hem de continuar amb la nostra tasca d’agregar interessos per a transformar-los en propostes.

Els sindicats hem desmuntat el dogma neoliberal que propugna que, en una situació de crisi, només es pot perdre ocupació, aplicar retallades i contenir la despesa per a superar-la

Des d’altres organitzacions, s’acusa CCOO Catalunya d’haver-se convertit en un sindicat de postal, que ha perdut el seu caràcter reivindicatiu i amb menys capacitat de mobilització. Com valora aquesta crítica?

L’objectiu d’un sindicat i la valoració de la seva activitat no s’han de mesurar en funció del nombre de vagues que convoca. La pregunta que ens hem de fer és quina és la incidència de la teva activitat en la transformació de la vida de la gent. El nostre propòsit implica aconseguir acords per a millorar la vida de la societat. Si aquests s’assoleixen a través de la negociació, la concertació o les vagues, resulta indiferent. S’ha d’analitzar el resultat final, ja que sempre hem utilitzat el binomi mobilització-negociació.

L’objectiu d’un sindicat i la valoració de la seva activitat no s’han de mesurar en funció del nombre de vagues que convoca

Quin perfil de treballador o treballadora vol incorporar CCOO Catalunya en el seu mandat com a secretària general?

Hem de fer una feina ingent amb el col·lectiu de migrants. A Catalunya, suposen el 26% de la població i no estan representats en la mateixa mesura en percentatge d’afiliacions. La classe treballadora catalana cada vegada és cada vegada més diversa i plural i nosaltres hem d’aspirar a ser un reflex d’aquesta realitat. Ens hem d’assemblar a ells perquè trobin en nosaltres una eina per a millorar les seves condicions laborals i socials.