Jordi Nopca: “No podem construir una literatura a esquenes de la societat”

Per aquesta mateixa butaca han passat diversos escriptors que heu entrevistat a l'Ara llegim. Tu que ets periodista i estàs molt acostumat a fer entrevistes, com vius estar a totes dues bandes? 

Sempre bé i sempre malament. Soc una persona que veu el got d'aigua mig buit i mig ple alhora. No sé si és bo o és dolent, però és l'única manera que tinc de sobreviure. M'agrada molt entrevistar, de fet, continuo sent periodista perquè fer entrevistes és el que més m'agrada del món. Quan m’entrevisten intento no recordar que soc entrevistador perquè jo mateix em converteixo en una espècie d'ésser que s'autoanalitza i s'autoincrimina constantment. Procuro veure el got més ple del que voldria i quan faig entrevistes, segurament el veig més buit del que caldria.

Et reconeixes més com a escriptor o com a periodista? És indestriable?

El periodisme t’ensenya a tenir una feina i a tenir els peus a terra, falcats. En canvi, l'escriptura per mi no és que sigui una manera de fugir de la realitat, sinó que és una dimensió paral·lela. El meu perill és que hi estaria sempre, però necessito sobreviure i necessito pagar les despeses. Hi ha aquesta part volàtil de mi, que és la de l'escriptura, i hi ha la part més pecuniària, que és la del periodisme. Les dues són importants. Amb el periodisme em sento més segur perquè estic fent coses que transmeten un retorn social, com és fer entrevistes a escriptors, que és la meva gran passió.

L’escriptura també pot tenir un retorn social.

Sí, però és més indirecte. És una cosa més subterrània. Com a autor no ho puc veure exactament. De fet, quan acabo un llibre i el dono a llegir a les primeres persones abans que es publiqui i rebo els comentaris bons i dolents, penso que he fet personatges monstruosos i que he creat un món fosc i inquietant. Em costa més veure el retorn social, perquè a vegades penso que, amb els llibres, més que construir la societat, l’estic desmuntant i ensenyo coses que no m’agraden. 

Els teus pares no es dedicaven al món de les lletres. D'on ve aquesta dedicació per l'escriptura i la lectura?

Va ser una provocació. Tots dos treballaven en laboratoris o a la universitat i sempre estaven fixats en els experiments. Una de les coses que recordo haver tingut penjada a la meva porta durant molts anys no era un pòster de Van Halen, Def Leppard o Sepultura, sinó la taula periòdica dels elements. Em sabia tots els elements i les seves equivalències. Què pesava més o menys. Tenia una fixació pels materials radioactius perquè el meu pare s’havia dedicat en part a la gestió de residus radioactius.

Tot això estava molt bé, però necessitava alguna cosa més, que era aquest món que anava treballant. Anys després, amb jocs com el Minecraft o l’Animal Crossing, m’he adonat que la feina d’un novel·lista no és tan diferent a la d'una persona que crea un videojoc d’aquestes característiques. 

Està construint un món, no?

En el cas del Minecraft, em serveix per dir que hi ha un món a dalt que és més plàcid, lluminós, muntanyes de color verd i boscos i que, a baix, hi ha el món de les mines, del foc, de la lava i dels monstres que ataquen.

Com valores el panorama literari a Catalunya?

Hi ha una grandíssima varietat, un eclecticisme que és evident. Hi ha noves veus que apareixen constantment. Això és fantàstic, perquè vol dir que la literatura no només es renova, sinó que reneix a cada moment. Hi ha premis que distingeixen autors que acaben de començar, que debuten o que publiquen la seva primera, segona o tercera novel·la. Cada any també hi ha tres, quatre o cinc veus que destaquen i que marquen aquella temporada. 

Ara bé, hi ha un problema de diàleg intergeneracional, és a dir, que tret dels periodistes que conec que es dediquen a llegir sistemàticament, em costa molt trobar escriptors que llegeixin autors d’una o dues generacions per sobre i que els considerin referents. I al revés. Costa que autors que ara tenen 60 o 70 anys em diguin que llegeixen un llibre d’algú que acaba de començar i que els sembla genial.

Com a cultura, tenim tendència a dir que el català està malament, que cada vegada el parlem pitjor

Per què creus que passa això?

Som una literatura acomplexada. Els mitjans de comunicació parlen de literatura. La literatura arriba a la societat, però no sé si aquesta permeabilitat és suficient. No sé si nosaltres mateixos com a autors acabem de ser conscients de tot el que podem tenir i llegir en català. Si ho fóssim, seríem molt més entusiastes, menys derrotistes. Com a cultura, tenim tendència a dir que el català està malament, que cada vegada el parlem pitjor. Es tracta de reinventar d'alguna manera allò que tenim. El que no podem fer és construir una literatura i una cultura a esquenes de la societat.

La llengua és viva. 

És viva i l'hem d'anar sentint i veient cap a on va. El que no podem fer tampoc és convertir els nostres llibres en bilingüisme en estat pur, perquè ja sabem que l'opció en castellà sempre tindrà les de guanyar. Escriure en català no hauria de ser una eina de combat ni un posicionament polític, però al final t'acaba col·locant en una situació estranyament política. Això és bo i és dolent, perquè com a autor a vegades tens la sensació que se't jutja per mèrits extraliteraris.

A què et refereixes?

Per exemple, el nivell de puresa de la teva llengua, el nivell de català. Si ets nivell C, D o Pompeu Fabra. Que Pompeu Fabra era bastant “terrorista” amb la llengua. Un tema discutit i controvertit. Aleshores, què passa? La literatura és jutjada de tantes maneres paraliteràries o extraliteràries que qui acaba llegint el llibre ve tan condicionat, que pot arribar a tenir un cert prejudici. 

M'agradaria alliberar-nos dels prejudicis a l'hora de de llegir. Jo venia del món de l'acadèmia, vaig estudiar Periodisme i després Teoria de la Literatura. Aquí vaig veure que la literatura en sí podia ser molt complexa, però, al mateix temps, si anava a l'arrel de la narració i l'escriptura, havia d'alliberar-me de les prenocions que eren més acadèmiques. No puc jutjar els textos segons només el meu bagatge acadèmic, perquè estaria donant una mirada empobridora als textos.

Vas fer un article en què parlaves sobre el que volien llegir els nens i entrevistaves a l’escriptora Tina Vallès, que deia: “Les generacions anteriors havien escrit en català gairebé per militància, i això ja era un gran atreviment. Ara hi ha molts més segells que fa vint anys. Els àlbums il·lustrats i les novel·les també toquen un ventall de temes més ampli. Es parla de diversitat de gènere, de trastorns alimentaris, hi ha llibres amb missatge ecologista i de respecte al medi ambient, i també n'hi ha que volen conscienciar els lectors contra el racisme. Tot això està molt bé si no perds de vista que estem escrivint literatura. La història hauria de pesar més que el missatge. En cas contrari, la ficció que llegeixes acaba sent molt fluixa”. Què en penses?

Hi estic molt d’acord. Recordo quan ella m’ho anava dient, que prenia notes i que per dins pensava que era com si ho digués jo. A vegades pensem que la història en sí, el treball dels personatges, la construcció de mons és naïf i és al revés. És a través de tots els matisos, que allò que estàs ensenyant pot ser molt polític. Quan dic que és polític no vol dir que parli d'unes eleccions.

No, com una posició política i una defensa de valors.

A mi el que m'agrada del posicionament polític i dels valors és ensenyar el que per mi no són els valors, és a dir, ensenyar la part no només més fosca, sinó la part complexa i contradictòria que tenim tots a dins. Una part plena de paradoxes. Jo puc ser un bon treballador i un mal pare. Puc ser un pare excel·lent i un criminal. Podria ser moltes d'aquestes coses, és clar, i fins i tot puc ser un treballador mediocre i un escriptor brillant. En quina posició em col·locaria? Al revés també seria el mateix. Un escriptor mediocre i un treballador brillant. Arribaria a casa i, quan em mires al mirall, pensaria que hi ha alguna cosa que no estic fent bé. Això són els meus personatges. Sempre estan dubtant i a punt de lligar-se la corda al coll.

Recuperem el tema de la llengua. A tu et preocupa la seva salut actual?

Em preocupa, sí. L'única manera que tinc de combatre el que passa és intentar parlar el català a la meva manera, que és la millor que sé. Intentar transmetre això als que venen darrere i als coetanis, i amb els llibres, en comptes de destruir, sembrar alguna cosa que sigui més o menys positiva. El missatge pot ser negatiu en un llibre, però estar molt ben escrit. Em trenco les banyes en intentar que allò surti de les meves mans en la millor de les meves possibilitats.

Per escriure 100 pàgines publicades, n’he escrit a l’ordinador unes 300. Tallo molt, esborro i tinc la sensació d’haver esporgat tot el que havia d'esporgar quan surt el llibre. Allò ja no és material improvisat, sinó que és reescrit. A vegades em cansa molt i m’odio a mi mateix perquè penso: “com pot ser que tants anys no t'hagin servit per aprendre una mica més l'ofici i continuïs reescrivint sistemàticament cada frase”. Això forma part d’aquest costat del got vuit, però l’endemà em llevo i tinc una altra cosa al cap.

Com a autor tens la sensació que se't jutja per mèrits extraliteraris com la puresa de la llengua

Vas treballar durant 6 anys el teu darrer llibre, 'La teva ombra'. És una qüestió de perfeccionisme o és que necessitava coure’s amb temps?

No és una sensació de voler arribar a una perfecció, sinó de voler ser prou digne perquè aquell text surti publicat. El que passa és que el meu nivell d’exigència com a autor és malaltís. Necessito que estigui tot posat com jo voldria. A vegades abans de sortir de casa necessites comprovar que el gas està apagat o que no has deixat res en una situació de perill. Jo faig això dins els meus textos, que pugui marxar tranquil i no hagi de tornar a entrar, obrir i canviar.

Una altra cosa que passa quan publiques un llibre i comencen a llegir-lo els lectors, és que tenen matisos sobre el que has fet. Penses que tenen raó, que hauries de tornar allà dins i fer més feina. Com el Minecraft, són jocs que no es tancarien mai, son mons oberts, i els llibres, encara que els tanquis, continuen fent camí. Un cop els publiques es transformen. Al principi penses una cosa, però dos anys més tard, hi ha hagut gent que t’ha enriquit el missatge, gent que ha fet lectures diferents, que modifiquen el que tu pensaves sobre el llibre. 

En el cas de La teva ombra, pensava que estava escrivint una història gairebé adolescent, d’amors i infidelitats, però ara el que veig és que estava explicant una història de dos germans tòxics que no només estaven intentant acabar amb les seves vides mútues, sinó també amb la meva com a autor, perquè vaig tenir molts problemes amb ells de caire moral.

Quan escrivia segons quines coses sobre ells, tenia la temptació d'esborrar-ho i fer-los quedar millor. Fer que les seves ineptituds i les seves perversions no fossin tan fosques. Però llavors vaig pensar: “el que has de fer és que ells parlin, tu ets un transmissor”. Quan assumeixes que ets el canal i vas fins a les últimes conseqüències, aquells personatges s'infiltren en els somnis, els veus al metro transformats en altres persones, et persegueixen bastant. Quan parlo d'aquesta toxicitat, ells dos ho eren entre ells, però ho eren cap a mi. Sí, vaig tenir molts problemes, tant és així que durant mesos no vaig poder escriure més ficció perquè em va és un llibre que em va deixar...

Et va absorbir?

Em va deixar anímicament tocat i em va fer mal. Explicar com eren els homes fa 15 anys entre ells i amb les noies, en un context molt concret que jo havia conegut a través d’altres persones, pensava que era una cosa aparentment divertida, irònica. I resulta que era un viatge a l’infern. 

Això et privarà de què en un futur decideixis aventurar-te en el món de la novel·la una altra vegada?

No em pot privar perquè tinc aquesta malaltia que es diu tornar a escriure, que fa que sempre hi hagi una història en un estadi incipient o més acabat, però llavors el que he de decidir és si l'enllesteixo del tot o deixo que es cremi per sempre.