'La invasió dels bàrbars', el film que planta cara a la "concòrdia" de PP i Vox

La invasió dels bàrbars és la nova pel·lícula de Vicent Monsonís (València, 1968) i no podria haver arribat en un moment més oportú. Basada en una obra de teatre de Chema Cardeño, amb el mateix títol, l'acció se situa en dos plans temporals: l'ocupació de València el 1939 per part de l'exèrcit franquista i la lluita actual dels grups memorialistes per l'exhumació de fosses comunes i la dignificació de la memòria dels seus familiars. Amb l'extrema dreta marcant el rumb del govern al País Valencià, és inevitable que la pel·lícula es llegeixi en clau actual.  

La invasió dels bàrbars es podria interpretar, de fet, com una impugnació radical i a la totalitat de l'anomenada llei de Concòrdia amb què PP i Vox van derogar la llei de memòria històrica de l'anterior govern progressista valencià i que posa en perill la feina de les entitats memorialistes per a l'exhumació de les fosses comunes de la repressió franquista.

La gran acollida que va tenir l'estrena del film el passat 6 de novembre als cinemes Lys de València demostra, en aquest sentit, que venia a satisfer una demanda pendent. Així, uns mil espectadors omplien quatre sales, una fita ben difícil d'aconseguir per a una pel·lícula d'aquestes característiques.

Tanmateix, la distribució de La invasió dels bàrbars no ha estat gens fàcil. Monsonís explica que, amb la seva productora, Stanbrook —una referència a l'últim vaixell que va evacuar republicans des del port d'Alacant al final de la Guerra Civil—, ha hagut d'assumir també la distribució del film, ja que tant els grans distribuïdors com els independents van rebutjar la pel·lícula. També els grans festivals —no així d'altres, com el FIC-CAT, Festival Internacional de Cinema en Català, on es va endur el juny passat el premi del públic— es van negar a projectar-la.

D'una banda, el fet que la pel·lícula estigués rodada en valencià —amb parts en castellà i en alemany— s'adduïa com un impediment per a la seva rendibilitat, però també la temàtica: "ara no toca", "és un tema polèmic", "no interessa a la gent", etc., eren les fórmules habituals amb què Monsonís assegura que es trobava.

Sense festivals i sense distribuïdors, doncs, l'equip es va plantejar, com ja havia fet Monsonís en altres ocasions —per exemple, amb el seu primer llargmetratge, Dripping (2002)—, distribuir-la ells mateixos. Com que no podien invertir una gran quantitat de diners per pagar una distribuïdora que fes la promoció, la publicitat, les còpies, etc., van decidir fer una campanya de micromecenatge per arribar directament al públic.

El que és habitual en el sector és invertir una gran quantitat de recursos per donar a conèixer la pel·lícula a nivell estatal, intentar arribar a totes les sales amb el màxim nombre de còpies possible i que sigui la promoció la que porti el públic als cines. "No podíem competir en aquestes condicions, ja que hi ha distribuïdors o productors que inverteixen en publicitat tot el que ens ha costat a nosaltres la pel·lícula sencera", explica Monsonís. Així que han intentat recórrer el camí oposat: que sigui el públic qui creï la demanda per a les sales.

Amb la campanya de micromecenatge no només aconseguien diners per pagar la promoció, la publicitat o els viatges per presentar la pel·lícula, sinó que anaven creant comunitat. És a dir, "una comunitat de futurs espectadors, gent que comprava l'entrada per avançat, amb la idea que també fessin de prescriptors, que parlessin de la pel·lícula i ens ajudessin a arribar més lluny".

És per això que, quan va arribar el dia 6 de novembre, la data d'estrena a València, molta de la gent que hi va anar ja era gent que feia mesos que havia participat en la campanya de micromecenatge, adquirint l'entrada per anticipat, i que, a més, anava rebent informació de com avançava la producció, com era la pel·lícula, etc. En un primer moment, s'havien previst dues sales dels cines Lys, però gràcies a aquest boca-orella finalment en van ser quatre. La presentació es va fer de manera escalonada, de manera que es presentava en una sala, i mitja hora després en la següent, i així fins a quatre sessions el mateix dia.

Després de València i el País Valencià, el pas següent ha estat Catalunya, on s'ha estrenat durant el cap de setmana a Barcelona. I, després, les Illes Balears. Monsonís espera que la bona acollida que pugui tenir La invasió dels bàrbars en el seu àmbit lingüístic permeti generar unes expectatives per poder distribuir-la per tot l'Estat.

I tot això gràcies al públic: "Nosaltres no hem pogut pagar campanyes publicitàries, no podem anar de bracet de publicistes i gastar una quantitat de diners que no tenim, però tenim la sort que el públic es converteix en prescriptor, perquè la gent que veu la pel·lícula la recomana: rebem cada dia correus o missatges de WhatsApp, d'Instagram, de gent que ha vist la pel·lícula i que ens dona les gràcies per haver-la feta, i això és impressionant."

Però, cinema polític? I, encara més: una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil? Aquestes eren algunes de les pors que planaven sobre un projecte com aquest: "D'alguna manera, ens retreien que, tenint en compte com està de polaritzada i tensa la situació política, la pel·lícula introduiria un element més de divisió o de polèmica", explica Monsonís. "Per altra banda, ens deien que al públic no li interessaria una història així, una altra història de la Guerra Civil, que la gent ja n'està farta", afegeix.

Monsonís raona que s'estan trobant tot el contrari i que "quan la gent veu la pel·lícula, la recomana", ja que "el públic té ganes de pel·lícules que expliquin la seva història". Posa com a exemple el que els va passar a Girona: "En un primer moment, la resposta era negativa, perquè no tenien disponibilitat, però, després de veure la pel·lícula, no només la van voler posar en cartellera, sinó que ens van oferir distribuir-la ells a Catalunya."

La invasió dels bàrbars també suposa un exercici de memòria dins de la memòria, ja que el film està dedicat a la mare de Monsonís, Rosita Andreu. Això té una explicació, ja que la memòria familiar de Monsonís ha estat una font d'inspiració per a la pel·lícula. Així, si bé l'espina dorsal argumental del guió sorgeix de l'adaptació de l'obra de teatre de Chema Cardeño, també desplega tot un seguit d'anècdotes i escenes recollides de vivències dels familiars de Monsonís.

Rosita Andreu, mare de Vicent Monsonís, va néixer a València durant la guerra, el 1937, precisament durant un dels primers bombardejos sobre la ciutat. La família vivia al centre, a la mateixa adreça que s'utilitza a la pel·lícula, i l'àvia de la protagonista del film es diu com l'àvia de Monsonís. "La meva mare és una dona que es va criar en el franquisme i que va viure tota la seva joventut sota aquell règim repressiu, de silenci, en què les dones no tenien dret a res", explica. "La pel·lícula està dedicada a la meva mare, que ja és molt gran i està malalta, perquè és un exemple de com la gent honesta va haver de resistir durant tants anys de la seva vida davant del feixisme", afegeix.

L'obra de teatre de Chema Cardeño va suposar, per a Monsonís, una font d'inspiració i li va fer venir a la memòria les històries d'aquella època que li explicava la família: "Els meus avis m'explicaven històries de la república, la guerra i la postguerra: la fam, les cartilles de racionament, la por que un veí et denunciés, el no saber de qui et podies fiar i amb qui podies parlar i de què."

Així doncs, totes les petites històries que apareixen a la pel·lícula són reals: unes dones que van per les cases venent estampetes de Franco que més val no rebutjar, veïns que desapareixen d'un dia per l'altre i són substituïts per militars vinguts d'altres terres, gent detinguda pel simple fet de parlar valencià pel carrer…

Per a Monsonís, la memòria familiar també servia com a motor per parlar de la intimitat dels personatges, i la combinació dels dos àmbits, si és equilibrada i funciona bé, engrasa el mecanisme del film. "Al final, allò que més arriba al públic és el més proper i, de fet, moltíssima gent es reconeix també en aquestes històries familiars que estic explicant."

En aquest sentit, es pot dir que el cinema de Monsonís parteix d'un compromís ètic: "Soc molt conscient del poder que té l'audiovisual i el meu objectiu és fer-lo servir per defensar una societat i una cultura; una manera de viure i de veure el món, de sentir i de relacionar-se." Com? "Fent cinema i explicant les nostres històries, en la nostra llengua, sobre la nostra gent, al nostre territori, amb els nostres paisatges."