La Unió Europea lliga el seu rearmament a les importacions dels Estats Units i Israel

El 2011, quan italians, francesos i britànics van desplegar una intervenció militar a Líbia, de seguida es van quedar sense míssils aire-terra. Al cap de dos dies, els Estats Units van haver d'intervenir. I una dècada després, van ser les forces nord-americanes les que van posar una mica d'ordre a l'aeroport de Kabul durant la caòtica retirada de OTAN de l'Afganistan. Pocs discutirien que, en moments de veritable tensió, el poder militar europeu depèn de la logística, les municions, la intel·ligència i la voluntat dels Estats Units.

La invasió russa d'Ucraïna havia de marcar -suposadament- un abans i un després. Els europeus van prometre construir una "autonomia estratègica", principalment augmentant la despesa en armament i reforçant la producció. La realitat és que, quatre anys després, els governs estan gastant enormes quantitats de diners i la producció s'ha disparat. El que passa és que els països europeus que importen grans equips militars -com armes, tancs, avions, vaixells de guerra i explosius- adquireixen menys de la meitat dels seus equips dins del bloc, mentre que un terç procedeix directament dels Estats Units, tal com revela una investigació del consorci periodístic Investigate Europe, en què Público participa com a únic mitjà a Espanya.

Els diners públics segueixen fluint cap als proveïdors nord-americans, consolidant una dependència que els governs van prometre reduir davant un Washington cada vegada més volàtil i, en ocasions, obertament hostil amb Europa. La UE també està desenvolupant discretament noves relacions amb altres llocs, sobretot amb Israel, malgrat que el seu primer ministre, Benjamin Netanyahu, té una ordre internacional de detenció per crims de guerra a la Franja de Gaza.

Les quotes globals d'importació, a més, expliquen només una part de la història. Les dades són reveladores en l'àmbit de la defensa aèria: Europa depèn en gran mesura dels Estats Units i Israel, segons ha constatat Investigate Europe en una anàlisi exclusiva de dades d'adquisicions de l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics (IISS). Els perills d'aquestes relacions comercials no són únicament teòrics: des de problemes de subministrament fins a implicacions polítiques. Aquests perills són visibles en el camp de batalla, des d'Ucraïna fins a Orient Pròxim.

La magnitud del rearmament d'Europa

Es mesuri com es mesuri, la magnitud del rearmament europeu des de 2020 ha estat sorprenent. L'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI) sosté que les importacions d'armament dels països europeus que formen part de l'OTAN han augmentat gairebé un 150% entre 2020 i 2025, en comparació amb els cinc anys anteriors. La despesa total en grans contractes d'armament entre els membres europeus de l'OTAN ha assolit durant el mateix període els 366.700 milions de dòlars, segons dades recopilades per IISS i analitzades per Investigate Europe.

De les 330 compres registrades, més de mig centenar procedeixen directament dels Estats Units i van tenir un valor total de 111.000 milions de dòlars, gairebé un terç del valor de totes les comandes realitzades pels països de la UE. Només Alemanya i Polònia van gastar més de 70.000 milions de dòlars en comandes als Estats Units o que involucraven empreses de Washington.

El domini és especialment acusat en alguns sectors clau. Investigate Europe va examinar al voltant de 30 grans acords de defensa aèria i antimíssils anunciats pels diferents països europeus entre 2022 i 2026. La fotografia és reveladora: dels deu de més valor, vuit es van tancar amb empreses dels Estats Units o Israel. Els altres dos van involucrar l'empresa polonesa PGZ i la filial britànica del proveïdor europeu MBDA. Els projectes purament europeus són comparativament escassos i, en la seva majoria, romanen en el terreny de les intencions declarades.

Comprar materials i armament amb etiqueta nord-americana no és només una transacció financera. Aquesta pràctica implica un vincle a llarg termini. Els compradors es comprometen amb l'ecosistema nord-americà de manteniment, les actualitzacions de programari i formació durant 20 o 30 anys." Els europeus no tenen la capacitat de producció ni la tecnologia [per a la defensa aèria i antimíssils], senzillament no existeixen alternatives europees quan es tenen en compte la urgència, el preu i la disponibilitat", afirma Pieter Wezeman, investigador del SIPRI. "Això simplement obliga els països europeus a recórrer a alternatives nord-americanes i israelianes", continua.

Washington porta la batuta

A principis de l'any passat, els mitjans europeus van començar a difondre notícies que apuntaven a la possibilitat que els Estats Units hagués incorporat un "interruptor d'apagat" (kill switch) en els caces F-35 de Lockheed Martin per desactivar així les seves funcions. Washington, en realitat, no necessitaria arribar tan lluny. Els Estats Units podrien exercir en qualsevol moment la seva discrecionalitat sobre l'intercanvi d'intel·ligència, l'abastiment de peces, les actualitzacions de programari i el manteniment. Aquesta qüestió va deixar de ser teòrica quan l'Administració Trump va suspendre el suport d'intel·ligència i el subministrament de determinats míssils a Ucraïna a mitjan 2025.

Els membres de l'OTAN s'enfronten exactament als mateixos riscos. Malgrat això, al gener, Alemannya va encarregar per valor de 1.500 milions d'euros vuit drons navals que funcionen exclusivament amb programari nord-americà. Si aquest programari no s'actualitza, aquests drons passen a ser, segons Guntram Wolff, de l'Institut Bruegel, "bàsicament inútils".

Europa també compra cada vegada més armament nord-americà adquirit a través del programa de Vendes Militars a l'Estranger (Foreign Military Sales) del Departament de Defensa, el valor va ascendir a uns 43.000 milions de dòlars el 2024, segons un informe de la Fundació per a la Investigació Estratègica de França. Els termes i condicions atorguen al Govern dels Estats Units el dret a retirar-se dels contractes de manteniment i assistència sense conseqüències.

L'acord multimilionari d'Alemannya sobre els F-35 amb el Govern de Donald Trump atorga fins i tot a Washington el dret a suspendre la prestació de serveis, segons van publicar mitjans alemanys al setembre, citant una còpia del document oficial. Una font d'alt nivell de la indústria de defensa dels EUA explica a Investigate Europe, des de l'anonimat, que Washington podria, en teoria, bloquejar l'ús de sistemes ja venuts per assolir els seus objectius polítics en el marc del programa Foreign Military Sales. La mateixa persona considera, no obstant, poc probable que s'utilitzi aquesta opció: "No crec que vulguin destruir el nostre mercat".

Els països europeus ni tan sols aconsegueixen lliurar-se per complet de la participació estatunidenca quan són capaces de comprar vehicles i armament més prop de casa. Bulgària, sense anar més lluny, va comprar -recentment- míssils navals per utilitzar-los en el mar Negre. L'adquisició semblava europea, perquè l'arma havia estat desenvolupada per Kongsberg, una empresa pública amb seu a Noruega. Els míssils, però, segueixen utilitzant tecnologia del contractista nord-americà Raytheon arran d'un acord d'adquisició entre els governs de Washington i Sofia. Els experts consideren que aquest tipus de producció conjunta és l'única esperança perquè Europa desenvolupi algun dia les seves pròpies capacitats de defensa.

"Desenvolupar capacitat i línies de producció i familiaritzar-se amb la tecnologia pot contribuir a llarg termini a una major autosuficiència europea", afirma Pieter Wezeman, del SIPRI." Hi ha països que han construït la seva pròpia indústria armamentística important línies de producció i tecnologia de l'estranger. La Xina és un bon exemple d'això", continua.

La necessitat d'actuar en aquest sentit s'ha tornat encara més urgent. Els membres europeus de L'OTAN porten dècades considerant el material nord-americà de defensa aèria com una mena de suport, disponible només sol·licitar-lo i desplegable en qüestió de dies. Els esdeveniments recents a Ucraïna i Orient Pròxim han fet miques aquesta suposició.

El juny del 2025, durant 12 dies, els Estats Units van utilitzar, segons les informacions publicades, al voltant de 150 interceptors de míssils THAAD —el seu sistema de defensa antimíssils de nivell superior més avançat— per ajudar Israel en la seva guerra contra l'Iran. El gegant armamentístic Lockheed Martin produeix actualment unes vint unitats a l'any. I reposar aquestes existències portarà al voltant de vuit anys. Amb bateries THAAD destinades a Israel i els Emirats Àrabs Units, a més d'altres països competint pels mateixos recursos, les capitals europees no poden donar per fet que els interceptors nord-americans de gamma alta hagin d'estar disponibles sota demanda en cas que es produeixi simultàniament una altra crisi.

La dependència també mira a Israel

Els Estats Units no són l'única potència estrangera de la qual depenen els països europeus per adquirir armament. Entre 2020 i 2025, Israel va representar el 7,7% de les importacions d'armament dels països europeus de l'OTAN, gairebé el doble de la seva quota durant els cinc anys anteriors, tal com evidencien les dades del SIPRI.

Les vendes al vell continent van representar el 36% de les exportacions mundials d'armament d'Israel el 2025. Grècia acaba d'acordar la compra per 3.000 milions d'euros de sistemes israelians de defensa aèria multicapa. Aquesta operació suposa el major acord d'exportació de la història d'Israel. Alemanya, Finlàndia, Sèrbia, Eslovàquia, Romania i Xipre també han estat comprant grans quantitats d'armament a Tel Aviv.

Els sistemes israelians, especialment els de defensa antimíssils, exerceixen funcions crucials a Europa. Les informacions publicades en premsa sostenen que ajuden a protegir l'avió del president francès Emmanuel Macron. Els avions espia adquirits per Itàlia procedeixen també de Tel Aviv. Els Sistemes de Protecció Activa de fabricació israeliana instal·lats en tancs europeus poden representar una petita part del valor total dels vehicles, però la seva funció és absolutament determinant.

Aquesta relació comercial -cada vegada més profunda- té implicacions polítiques, especialment pel que fa a la postura d'Europa respecte a la campanya Israel a Gaza. Tel Aviv està acusat de genocidi davant la Corte Internacional de Justicia. Els responsables israelians han reconegut en diverses ocasions que l'interès europeu per les seves armes està ajudant a relegar converses incòmodes i alentint d'alguna manera les sancions contra Israel.

A Finlàndia, les recents adquisicions han generat debat, segons explica a Investigate Europe Kari Paasonen, investigador de l'Institut de Recerca per a la Pau de Tampere. "La qüestió és si aquesta dependència restringeix la capacitat de Finlàndia per criticar Israel". Els focus també apunten a Espanya, un dels països que més ha recolzat la causa palestina dins de la UE. El Govern de Pedro Sánchez va aprovar l'any passat un decret que prohibeix la importació d'armes procedents d'Israel. Els experts, no obstant, sostenen que només s'han cancel·lat dos dels nombrosos contractes existents. L'Executiu no ha aclarit si les modificacions introduïdes en els contractes restants afecten la compra d'armes fabricades conjuntament per empreses israelianes i socis europeus en territori de la UE.

La UE també podria estar reduint la seva dependència de l'armament nord-americà per acabar caient en un nou parany, segons Rob de Wijk, del Centre d'Estudis Estratègics de l'Haia. "Les armes israelianes generen per a Europa dependències similars a les de les armes dels EUA", afirma. "Però encara no hem estudiat això", matisa.

El Ministeri de Defensa israelià va utilitzar fa quatre anys, segons les informacions publicades en premsa, una " restricció d'usuari final" per impedir que els tres països bàltics enviessin a Ucraïna els seus míssils antitanc procedents de Tel Aviv.

L'exviceministre de Defensa grec Nikos Toskas explica a Investigate Europe que és possible que els fabricants israelians d'armament puguin recopilar informació valuosa sobre com els compradors tenen pensat utilitzar-lo i bloquejar de fet el seu ús negant-se a proporcionar actualitzacions de programari o subministraments de peces. En teoria, fins i tot és possible desactivar els sistemes d'armes. "És extremadament difícil saber si el fabricant ha mantingut una porta posterior per controlar els sistemes", explica a Investigate Europe Nikos Toskas, exviceministre de Defensa de Grècia. Investigate Europe es va posar en contacte amb el Ministeri de Defensa d'Israel, però no ha rebut resposta en el moment de la publicació d'aquest article.

El xoc amb les intencions nord-americanes

És cert que, encara que resulta complicat desprendre's de la dependència dels Estats Units, Europa està ara políticament disposada a reconèixer el problema. Brussel·les ha posat en marxa una sèrie d'iniciatives, entre elles, mobilitzar 7.000 milions d'euros a través del Fons Europeu de Defensa i SAFE, un programa de préstecs a baix cost de 150.000 milions d'euros, per fomentar les adquisicions conjuntes, la investigació i les compres més a prop de casa. A més, ha començat a incorporar en tots dos programes requisits que promoguin el fet de "comprar europeu".

Les successives administracions nord-americanes han instat els aliats europeus de l'OTAN a gastar més en defensa, però sempre dins de l'ecosistema liderat pels Estats Units. L'ambaixador de Joe Biden davant l'OTAN va expressar ja el 2024 la seva preocupació per un rearmament europeu basat en armes europees. L'Estratègia de Defensa Nacional de l'Administració Trump de novembre de 2025 va explicitar aquesta posició: el rearmament europeu ha d'encaixar en l'estratègia global de defensa nord-americana i enfortir la base industrial militar dels Estats Units.

Per esquivar les noves normes de contractació, les empreses de defensa nord-americanes estan creant barreres jurídiques entre les seves operacions als Estats Units i a la UE, de manera que les seves filials a Brussel·les puguin ser considerades europees. Ho explica així una font -anònima- ben situada en la indústria: "Si complim els criteris establerts perquè una empresa sigui considerada europea, llavors som europeus".

Malgrat el que puguin dir públicament sobre una nova era d'autonomia estratègica, els líders europeus continuen acabant -amb freqüència- sotmesos a les regles estatunidenques. Ho vam veure quan els Estats Units van suspendre temporalment els enviaments d'armament a Ucraïna a mitjans de 2025. Els països europeus van intervenir per a comprar ells mateixos armes per a Kíiv i van haver de comprar-les-hi, precisament, als Estats Units. A finals d'abril, Donald Trump va anunciar la retirada de 5.000 soldats d'Alemanya i va cancel·lar els desplegaments previstos de míssils d'abast mitjà. Menys de dues setmanes després, el ministre de Defensa alemany va anunciar un viatge urgent a Washington per substituir aquests míssils per altres de nous, també nord-americans, finançats directament per Alemanya.

La majoria dels analistes descriuen el camí a seguir no com una ruptura total amb els sistemes nord-americans ni com el manteniment de l'statu quo, sinó com una transició gestionada. Això implica respectar els contractes existents i les obligacions de manteniment dels sistemes operatius, dirigir cada nova adquisició cap a productors europeus quan existeixi una alternativa competitiva i invertir fortament allí on la capacitat europea presenta les seves manques més crítiques: espai, comunicacions i defensa aèria. La qüestió no és només si els Estats europeus tractaran de desprendre's d'algunes de les seves principals dependències, sinó si comptaran amb el permís dels Estats Units.