Tel Aviv agita el fantasma del Gran Israel per arrasar el sud del Líban

La proximitat del municipi libanès de Kafr Kila amb la frontera israeliana ha estat el destí de la seva sort. Els recurrents enfrontaments entre el Líban i el país veí ha portat a aquesta i a altres localitats del sud a experimentar una progressiva sagnia poblacional. L'anunci d'invasió imminent fet pel Govern israelià el 24 de març passat, ha posat en preavís els pocs habitants que queden a les poblacions libaneses pròximes a la frontera. En les últimes setmanes el bombardeig massiu d'Israel a infraestructures civils ha provocat desplaçaments massius cap al nord del país i fora de les seves fronteres.

Ara, Israel es disposa a ocupar militarment les terres que separen la frontera sud del Líban amb el riu Litani i que suposa el 10% del país. Aquest avanç militar s'acosta perillosament als objectius territorials marcats del Gran Israel. Segons aquest projecte, les fronteres del país s'han d'expandir i integrar part dels estats veïns, d'acord amb el promès "al poble elegit de Déu" a la Bíblia.

Sembla inversemblant que l'objectiu final Israel sigui aquest "excèntric i messiànic pla", com el descriu Haizam Amirah Fernández, director i fundador del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC). No obstant això, les declaracions d'alguns dirigents israelians "deixen poc marge a la interpretació". En paraules d'Amirah Fernandez, resulta obvi que el pla de l'actual Govern israelià és "traslladar la frontera d'Israel fins a l'interior del Líban".

"No seria la primera vegada que passa", recorda Nour Shawaf, responsable de polítiques humanitàries d'Intermón Oxfam al Líban. "Tinc 35 anys i aquesta és, com a mínim, la cinquena guerra que presencio", lamenta l'antropòloga libanesa. En diverses d'elles, les Forces de Defensa d'Israel (IDF per les seves sigles en anglès) van envair el sud del Líban de forma puntual o prolongada.

En total, des del naixement de l'Estat israelià el 1948, Tel Aviv ha envaït oficialment aquest territori fins en tres ocasions: el 1979, el 1982 i 2006. Fins i tot, va mantenir la seva presència entre l'any 1985 i el 2000. Durant aquestes incursions, Israel va establir vincles amb algunes milícies cristianes del Líban, algunes de les quals van cometre matances com la de Sabra i Shatila, en la qual 3.500 civils de totes les edats van ser assassinats.

Gabriel Garroum Plà, professor de relacions internacionals a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i analista del CEARC, creu que, amb la nova invasió del sud del Líban, és possible que la coalició d'extrema dreta que governa Israel busqui nous aliats dins del país en un intent de fer "implosionar socialment i políticament" el país, que encara arrossega el trauma d'una llarga guerra civil (1975-1990).

Si durant els noranta l'objectiu comú Israel i les seves milícies aliades era abatre a l'Organització per l'Alliberament de Palestina -milícia laica i nacionalista palestina liderada per Yasser Arafat-, ara ho seria acabar amb Hezbollah. El grup armat xiïta libanès es troba afeblit des que Israel va matar el seu líder, Hassan Nasrallah i a altres alts càrrecs al setembre de 2024.

Després de dos mesos d'enfrontaments al Líban, Israel i Hezbollah van signar un alto el foc al novembre de 2024. La treva mai va ser del tot efectiva. Durant el primer any del cessament de les hostilitats, la Força Provisional de las Nacions Unides Unides al Líban (UNAFIL) va registrar al voltant d'11.400 violacions de l'alto el foc. "Pràcticament totes provenien del costat israelià", afirma el propi informe de la UNAFIL.

L'agressió de les forces combinades dels EUA i Israel contra l'Iran -estat aliat de Hezbollah- el passat 28 de febrer, va ser l'espurna que va acabar per enterrar el cessament de les hostilitats. A pocs dies que es compleixi un mes d'aquesta nova guerra, Israel ha fet un pas més en la seva estratègia al Líban ."Això és més greu que el que va passar el 1982 i 2006", afirma Garroum Plà. "És un Israel més desfermat i les conseqüències poden ser pitjors", augura.

Situació humanitària

Hezbollah va atacar el nord d'Israel l'1 de març en resposta a l'agressió de Washington i Tel Aviv a Teheran. En resposta, Israel ha bombardejat nombrosos punts de la geografia libanesa, acabant amb la vida de 1.100 persones segons les dades el Ministeri de Salut Pública del Líban. En contraposició, només s'ha reportat la mort d'un civil israelià a les mans de Hezbollah. A diferència del que ha passat en altres ocasions, el blanc dels atacs Israel no han estat únicament els barris i localitats de majoria xiïta en què hi ha presència de Hezbollah. Israel ha atacat també barris i municipis de majoria cristiana, com el llogaret d'Aitou, al nord del país.

Tot això ha provocat un èxode de proporcions descomunals: al voltant d'un milió de persones s'han vist forçades a desplaçar-se per posar-se fora de perill, segons ACNUR. D'aquests, 340.000 són nens i nenes. En aquest punt és necessari recordar que el Líban té poc més de 10.400 quilòmetres quadrats, similar a la mida de les províncies espanyoles de Navarra o d'Astúries. La diferència és que mentre en aquests territoris tenen menys d'un milió d'habitants, al Líban hi conviuen 5,3 milions de persones.

En conseqüència, la situació en albergs i refugis temporals està arribant al límit. "Si camines pels carrers de Beirut avui, trobaràs a gent dormint en els seus cotxes i als carrers", evidencia Nour Shawaf, d'Intermón Oxfam. La crisi humanitària ve amplificada per la difícil situació econòmica que travessa el país des de fa anys, abunda l'experta. Mentre explica això a Público, el so d'un dron interromp el seu relat. Quan l'aparell no tripulat s'allunya, evidencia la seva preocupació: "Tothom està molt espantat, la ferocitat que hem vist a Gaza s'està reproduint aquí".

Gaza com a model

Sota l'argument de la "defensa pròpia", el 22 març Israel va començar a volar pels aires els 15 ponts i passos que connecten les dues ribes del riu Litani. Aquest afluent neix al nord-est del Líban i, abans de desembocar a la Mediterrània, travessa horitzontalment la meitat sud del país. És, per tant, una frontera natural que separa la regió sud de la resta del territori libanès.

Ja el 4 de març, el portaveu àrab de les Forces de Defensa d'Israel (IDF), Avichay Adraee, va demanar als que vivien al sud riu havien d'abandonar les seves llars. "Qualsevol moviment" que l'exèrcit israelià detectés per sota de la frontera fluvial, va assegurar Adraee, "posaria en perill la vostra vides". A aquest suggeriment de desplaçament li han seguit unes altres, sempre sota l'argument de la necessitat d'Israel d'acabar amb "les activitats terroristes" de Hezbollah.

No obstant això, les evidències mostren que l'exèrcit Israel no està atacant únicament els llocs habitats i controlats pels membres de la milícia xiïta. "Quan bombardeges infraestructures hídriques, essencials per a la supervivència [de la població], hospitals i escoles, no estàs bombardejant a Hezbollah, sinó a civils", incideix Shawaf.

A aquesta llista d'agressions, el president libanès, Joseph Aoun, hi ha sumat la contaminació de les terres agrícoles del sud del país a mans d'Israel. En total, Israel ja ha arrasat una desena de municipis del sud del Líban, entre ells Kfar Kila, Houla, Kfar Shouba, Yaroun, o Khiam.

"Buidar un territori dels seus habitants té un nom, que és neteja ètnica", exposa Haizam Amirah Fernández. L'expert evidencia que aquesta és la mateixa recepta que va aplicar Israel a la Franja de Gaza amb el pretext d'acabar amb Hamàs. "El projecte sionista és anterior a l'existència de Hamàs i Hezbollah", evidencia Amirah Fernández. "Part dels dirigents sionistes buscaven que Israel fos una força hegemònica a l'Orient Mitjà, mitjançant l'eliminació dels competidors regionals i l'augment del territori d'Israel amb el menor nombre possible de nadius àrabs".

Aquest projecte es va iniciar amb èxit el 1948, quan els dirigents sionistes van fundar l'Estat d'Israel. A força de desafiar de manera contínua i impune el dret humanitari internacional i les resolucions de ONU -que estableixen de forma molt clara quines són les terres palestines-, el projecte sionista no ha parat de collir triomfs. Actualment, Israel controla més de la meitat del territori de la Franja de Gaza, incomplint les condicions de l'alto el foc imposades pels EUA, mentre que a Cisjordània l'annexió de terres palestines s'ha accelerat.

Els tres experts consultats per Público coincideixen que ha estat la falta de conseqüències del genocidi a Gaza el que ha encoratjat Tel Aviv a aventurar-se en l'actual projecte militar al Líban.