Iran, Gaza i Ucraïna: Europa s'acostuma a pagar els plats trencats de Trump

Donald Trump trenca els plats i Europa paga la vaixella nova. Aquest és el funcionament habitual des que el dirigent republicà va recuperar el comandament de la Casa Blanca i no ha deixat de provocar una crisi rere l'altra. Els Estats Units ha tallat en sec l'aixeta de finançament a Ucraïna, un buit que han d'omplir els contribuents europeus, i ha donat suport al genocidi d'Israel contra el poble palestí, mentre la Unió Europea va incrementar a marxes forçades l'ajuda humanitària a Gaza. I, finalment, el Pentàgon ha iniciat una guerra al Pròxim Orient i ara demana l'ajuda militar dels aliats europeus perquè garanteixin la navegació a l'estret d'Ormuz, clau per al subministrament de combustibles fòssils a nivell internacional.

L'actitud de Trump i la reacció dels dirigents europeus segueixen sempre el mateix patró, i s'ha confirmat en la guerra contra l'Iran. El president dels Estats Units inicia el conflicte —de la mà del seu gran aliat Israel— i, després, demana als aliats europeus —que es veuen directament afectats per la guerra, sobretot econòmicament— que s'hi involucrin. I si no volen entrar a la guerra, com ha estat el cas, els amenaça i els culpa de tots els mals.

Pel que afecta els dirigents europeus, critiquen més o menys amb la boca petita les astracanades i decisions de Trump, però tampoc volen empitjorar les relacions transatlàntiques i molt menys fer-lo enfadar encara més. A la guerra contra l'Iran, tot i que en gran part els aliats europeus han criticat la guerra, s'han ofert als Estats Units a contribuir per garantir que es manté obert l'estret d'Ormuz, tal com estava abans que Trump i el govern de Benjamin Netanyahu decidissin iniciar un conflicte regional.

Més enllà del que suposa ajudar a garantir la circulació a l'estret d'Ormuz, Europa també és un dels actors internacionals que més pateix les conseqüències econòmiques de la guerra. La Unió Europea és un gran importador de combustibles de tot el món, també dels països de la zona del Golf, i es preveu que aquesta situació provoqui una altra pujada de preus i alenteixi el ja feble creixement econòmic de les potències europees. A més, l'encariment dels combustibles fòssils també pot llastar la competitivitat de la indústria del bloc comunitari, que tampoc passa pel seu millor moment, especialment davant competidors com la Xina o els Estats Units.

Però la guerra contra l'Iran és l'últim dels exemples. El primer va ser Ucraïna. Trump va tallar les ajudes que enviava a Ucraïna i va obligar els aliats europeus a assumir-ne els costos. Com? La Unió Europea, que pateix per qüestions geogràfiques les conseqüències de l'expansionisme del règim de Vladímir Putin, ha incrementat les ajudes a Kíiv i, a més, ha exigit que els socis de l'OTAN comprin a Washington part de les armes –fabricades als Estats Units– que envien a l'exèrcit ucraïnès. Es tracta de la iniciativa POURL, que ha impulsat el secretari general de la mateixa Aliança Atlàntica, Mark Rutte, que es manté molt afí a Trump i als interessos del Pentàgon.

Cal recordar que la Unió Europea no només ha hagut d'incrementar el seu finançament a Ucraïna, sinó que també és la potència que més ha patit les conseqüències de la guerra. El conflicte va aprofundir la tendència inflacionària, sobretot perquè el bloc europeu depenia en gran part dels combustibles fòssils russos, i va perjudicar la competitivitat de la indústria europea, beneficiant especialment els Estats Units i la Xina. De fet, la potència nord-americana, que no va patir les conseqüències de la guerra de manera directa, també es va beneficiar incrementant les seves exportacions de productes energètics als aliats europeus.

D'altra banda, el bloc europeu, que sempre ha estat el principal subministrador d'ajuda humanitària a Palestina, va haver d'incrementar a marxes forçades el finançament a Gaza per culpa del genocidi perpetrat per l'Estat israelià, que ha comptat des d'un primer moment amb el suport absolut de l'Administració Trump. Els aliats europeus també van assumir tots els esforços per reobrir els passos d'ajuda humanitària, que Tel-Aviv es negava a permetre amb totes les seves forces. I, malgrat tot això, la Unió Europea no va tenir gairebé ni veu ni vot en les negociacions de pau que va liderar la potència nord-americana.

En aquest cas, cal recordar que la Unió Europea tampoc va actuar per frenar el genocidi. Malgrat la pressió d'alguns estats membres, especialment Espanya, altres països, com Alemanya, van tancar files gairebé a cegues amb les decisions de Netanyahu. No va ser fins al final que els líders europeus van començar a condemnar amb més contundència Tel-Aviv i, per exemple, van reduir les exportacions d'armament a Israel i van anul·lar parcialment l'acord comercial entre la Unió Europea i Israel, clau per a aquest últim.