D'"heroi" a "puto boig": interessos contraposats a l'Orient Mitjà esquerden la relació entre Trump i Netanyahu

D'"heroi" a "puto boig", d'"un líder fantàstic" a no tenir "cap criteri". Així ha evolucionat en els últims mesos la manera en què Donald Trump, president dels EUA, es refereix al seu aliat a l'Orient Mitjà, el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu. Dos atacs han trencat el suport incondicional de Washington a Tel Aviv.

El primer va tenir lloc el setembre del 2025, quan Israel va llançar una onada de míssils contra un edifici de Doha (Qatar), aliada dels EUA, en què es refugiaven els líders de Hamás que havien de negociar la pau a la Franja de Gaza. El segon atac va tenir lloc el 14 de juny passat i també va ser llançat per Israel. Aquesta vegada, l'agressió anava dirigida a un líder de Hezbollah a Beirut (Líban).

Si l'atac a Qatar va posar en perill l'aliança entre els EUA i la monarquia qatariana, el segon ha estat a punt de fer saltar pels aires les negociacions de pau entre els EUA i l'Iran. En tots dos casos, les intencions de Netanyahu no es van veure completament satisfetes. Segons Haizam Amirah Fernández, director del Centre d'Estudis Contemporanis (CEARC), això és una cosa a la qual el mandatari israelià està poc acostumat: "Durant anys, Netanyahu s'ha permès actuar per sobre d'alguns presidents dels EUA".

Quan ho ha fet amb Joe Biden, Barak Obama o altres mandataris demòcrates –Bill Clinton va dir als seus assessors el 1996 que "qui coi es creia" el líder israelià–, Netanyahu "s'ha pogut presentar davant la ciutadania israeliana com el paio dur que planta cara als presidents demòcrates tous". No obstant això, apunta Amirah Fernández, "no pot utilitzar aquesta narrativa contra Trump" perquè això el deixaria sense suports a Washington. D'acord a l'anàlisi de l'expert, Israel no pot exposar-se a aquest risc, ja que "és molt conscient que la dependència dels EUA és total. No tenen ni la superfície ni la població suficient com per imposar-se per si sols a la regió".

Això significa dues coses. D'una banda, que hi ha esquerdes sota l'aparentment impertorbable relació entre Trump i Netanyahu. De l'altra, que aquestes no són, de moment, prou fondes per provocar un punt de no retorn entre tots dos. Més aviat, considera Amirah Fernández, aquesta relació es troba davant d'un possible procés de "normalització", en què el suport d'EUA a Israel "no posi en perill altres aliances ni els seus propis interessos".

Els atacs a Qatar i l'"alto el foc" a Gaza

El 9 de setembre de l'any passat, diversos caces de les Forces de Defensa d'Israel (IDF) van llançar 10 míssils contra el complex residencial propietat del govern de Qatar en el qual s'allotjava part de la cúpula de Hamàs, acabant amb la vida de dos militants de Hamàs. Juntament amb ells, van ser assassinats tres guardaespatlles dels palestins i un militar qatarià.

D'acord a les informacions publicades per la televisió israeliana Channel 12 recollides per Times of Israel, els danys col·laterals de la missió no van compensar els èxits, ja que tota la cúpula de Hamàs i el seu equip negociador va sobreviure. A més, l'atac va costar a Netanyahu un enfrontament amb Trump i amb altres líders mundials, als quals el primer ministre de Qatar, Sheikh Mohammed bin Abdulrahman Al Thani, instava a "no comptar amb dobles estàndards".

Qatar alberga la major base militar nord-americana a l'Orient Mitjà, el que ha convertit el país aràbic en un dels principals aliats de OTAN, tot i no formar part de l'Aliança. A més, Washington i Doha mantenen una fructuosa relació comercial en què juguen un paper fonamental empreses energètiques nord-americanes com ExxonMobil i ConocoPhillips.

A la família Trump també li ha resultat rendible el mercat de Qatar en l'àmbit personal. Cinc mesos abans de l'atac d'Israel, la Trump Organization, empresa dels fills del president dels EUA, va arribar a un acord per desenvolupar un complex de luxe al país àrab. També el gendre de Trump, Jared Kushner, manté importants inversions a Qatar.

Quan Israel va tractar d'acabar amb la cúpula de Hamàs a Qatar, els bel·ligerants estaven embarcats en l'enèsima negociació de pau després de gairebé dos anys de genocidi a la Franja de Gaza. L'interès de Tel Aviv per arribar a algun acord era gairebé nul, confirma Amirah Fernández. L'atac semblava haver enterrat l'esperança que s'arribés a una treva. En canvi, "Trump va obligar Netanyahu a trucar a Al-Thani per demanar-li perdó". Setmanes després, els dos mandataris van fer públic un acord de pau per a Gaza, en què no havien participat els palestins.

El pla no va portar la pau a l'enclavament palestí, que continua sent bombardejat per Israel. A més, va premiar la conducta genocida Israel en permetre-li mantenir la seva dominació sobre la població gazatí. No obstant això, l'expert apunta al fet que, si no hagués estat per la intervenció de Trump, Netanyahu hagués continuat escalant els atacs a la Franja de Gaza.

La guerra eterna d'Israel i la treva dels EUA-Iran

El passat 15 de juny, les parts van anunciar haver aconseguit un memoràndum d'entesa. Aquest serà formalitzat per Trump, el seu vicepresident JD Vance i el president del Parlamento iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf, el proper 19 de juny a Bürgenstock (Suïssa), Trump finalitzar la cimera del G-7. A partir d'aquest dia, els bel·ligerants es donen 60 dies per arribar a un acord de pau.

És molt poc el que se sap del memoràndum, ja que el text encara no ha estat publicat, excepte unes poques filtracions i anuncis. Entre elles, va afirmar el primer ministre del Pakistan i mediador en les converses, Shehbaz Sharif, es troba la condició que Israel posi fi a la seva operació al Líban. Actualment, l'exèrcit Israel ocupa al voltant del 6% del territori libanès i, d'acord a les declaracions realitzades el passat 15 de juny per Israel Katz, ministre de Defensa d'Israel, no pensen moure's d'allí.

Al llarg del 16 de juny, la confusió sobre si el Líban estava o no inclòs en l'acord EUA-Irán ha anat en augment. Trump hi ha contribuït dient que aquest front és "un problema menor" i que no entorpeix l'acord amb Teheran, per posteriorment afirmar que Netanyahu "hauria de ser més responsable" al Líban i recordar al món que "sense els EUA (...) Israel no existiria". Per Amirah Fernández, aquesta inexactitud és una estratègia per "no torpedinar l'acord".