La guerra de "dos o tres dies" de Trump a l'Orient Mitjà compleix un mes: xifres, dates i conseqüències

El pla era el següent: acabar amb els líders de la República Islàmica de l'Iran i reduir a cendres els seus arsenals balístics i reserves d'urani. Alliberat, el poble iranià s'aixecaria contra les restes del règim, instal·lant en el poder a un nou líder amb qui els EUA i Israel poguessin negociar. Aconseguirien aquest objectiu en "dos o tres dies", va assegurar el president del Govern nord-americà, Donald Trump, poques hores després d'iniciar-se la contesa el passat 28 de febrer.

El pla, desgranat en una exclusiva d'Axios, semblava impecable. Quatre setmanes després, resulta evident que comptava amb nombrosos errors de càlcul. Ni una rebel·lió interna ha fet caure els aiatol·làs, ni els països del Golf es van unir immediatament a la causa de Washington i Tel Aviv, ni els socis europeus de Trump han intervingut per permetre el flux de petroli per l'Estret d'Ormuz. Un mes després de l'inici de la guerra, el règim iranià ha estat escapçat, sí, però no destruït.

La guerra desencadenada per Donald Trump i el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, va precipitar l'obertura d'un altre front al Líban, on, amb l'argument de combatre Hezbol·là, Israel ha colpejat durament la població civil. La crítica situació humanitària en què es troba el país ha estat descrita per l'analista Haizam Amirah Fernández, director del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC), com una "neteja ètnica". Aquesta és només una de les conseqüències de la nova aventura bèl·lica dels EUA i Israel.

Els leitmotivs de l'agressió

La complexitat que ha adquirit la guerra en tan poc temps ha anat acompanyada per canvis erràtics en l'argumentació esgrimida per l'Administració Trump sobre les raons per desencadenar aquesta guerra. Des de l'amenaça nuclear que suposava l'Iran, la seva capacitat balística, l'autoritarisme amb què reprimia les protestes de la seva població o la necessitat dels EUA d'avançar-se a un potencial atac iranià, la Casa Blanca no ha parat de canviar el relat des de l'inici de la guerra, incapaç de fixar un leitmotiv clar i legítim que justifiqués l'atac.

Part de l'opinió pública nord-americana considera que aquests vaivens són el resultat de la falta d'un pla clar de sortida del Govern Trump, qui, segons la premsa nord-americana, s'hauria vist arrossegat a aquesta guerra per Israel. Durant aquestes setmanes, la idea que Trump no sap com sortir de la guerra ha anat calant, com recullen diversos analistes, politòlegs i experts en diaris amb línies editorials molt diferents.

En contraposició, el leitmotiv d'Israel per llançar aquesta ofensiva militar contra l'Iran porta dècades immutable. Israel i l'Iran són enemics des de la fundació de la República islàmica. Ja als noranta, el mateix Netanyahu va esbossar la necessitat d'atacar l'Iran per suposar una amenaça -nuclear- a la seva existència. Sota aquest argument, ha detallat en nombroses ocasions Amirah Fernández, hi ha la recerca d'Israel de posicionar-se.

Morts, ferits i desplaçats

Els dos fronts de la guerra a l'Orient Mitjà -Israel i Hezbol·là, d'una banda, i els EUA, Israel i l'Iran, de l'altra- s'estan lliurant en diversos territoris. El principal camp de batalla és l'Iran, on les bombes ja han deixat prop de 1.500 civils morts, i 5.500 ferits, segons les informacions de l'organització Activistes pels Drets Humans a l'Iran (HRA) i la seva agència de premsa, HRANA. A més, l'Agència per als Refugiats de l'ONU, ACNUR, estima en 3,2 milions els desplaçats interns en aquest territori.

Al voltant del 20% de la població de Líban està desplaçada. En proporcions espanyoles, això equival al fet que tota Andalusia migrés cap a altres zones del país

Els atacs de l'Iran s'han dirigit, principalment, a dos punts de la regió: els països de la Península Aràbiga i Israel. Malgrat que no hi ha un balanç exacte ni oficial del nombre de morts en aquesta regió, s'estima que la xifra ronda les 25 persones. A Israel, els míssils iranians han acabat amb la vida de 16 persones i n'han ferit 1.600 més, segons van reportar les autoritats sanitàries israelianes el 23 de març.

Del costat nord-americà, el Comandament Central dels EUA (CENTCOM) va confirmar el passat 14 de març que la xifra de soldats nord-americans morts en la guerra s'elevava a 13. Sis d'ells van morir en un accident d'avió a l'Iraq, mentre que la resta havien mort sota els atacs de l'Iran. A mitjans de mes, un portaveu de l'exèrcit dels EUA va confirmar a The Guardian que els soldats ferits en aquell moment eren 200.

La pitjor part se l'ha endut Líban, on els enfrontaments entre Israel i Hezbol·là han deixat 1.100 morts en les primeres quatre setmanes del conflicte. Fonts locals asseguren que la majoria eren civils. Els persistents atacs de les Forces de Defensa d'Israel a infraestructures civils han provocat el desplaçament dins del propi país d'al voltant d'1 milió de persones, d'acord a les estimacions d'ACNUR. Això suposa, aproximadament, el 20% dels habitants del Líban. En proporcions espanyoles, això equival al fet que tota Andalusia es desplaci a altres zones del país.

Països bel·ligerants i les seves (limitades) aliances

Washington compta amb suports dins i fora de l'Orient Mitjà. Un cop d'ull a la llista de signants de la declaració de condemna a l'Iran pels atacs que va llançar contra interessos dels EUA a la Península Aràbiga aporta llum sobre aquest assumpte. Entre ells estaven tots els països del Golf i els 27 Estats membres de la UE. És a Europa on Israel recopila les aliances més fermes. Principalment, d'Alemanya, Francia i Regne Unit.

Ara bé, aquests suports no són monolítics i, ni de bon tros, estan acompanyats d'una assistència militar als EUA. De fet, a excepció d'Hongria de Viktor Orbán, la majoria dels governs dels països europeus no combreguen amb el pas fet per Trump a l'Orient Mitjà. Alguns, com el liberal francès Emmanuel Macron o el laborista britànic Keir Starmer, esbossen aquesta crítica de forma suau, assenyalant que els EUA no els van avisar de l'atac.

L'aliada dels EUA a Europa, la ultraconservadora italiana Giorgia Meloni, la guerra la va agafar per sorpresa. Després d'una setmana de silenci va afirmar contundent que la de l'Iran no era la seva guerra. La crítica més ferma l'ha esbossat el socialista espanyol, Pedro Sánchez, qui es va negar al fet que EUA usés les bases de les quals disposa a Espanya per a la guerra a l'Orient Mitjà.

D'altra banda, alguns països del Golf, malgrat donar suport als EUA i tenir una enemistat històrica amb l'Iran, han evidenciat que no es volen veure arrossegats a una guerra oberta amb els aiatol·làs. Això llastaria les seves economies i acabaria amb la imatge de prosperitat que porten anys construint a Occident.

A diferència dels EUA i Israel, que compten amb aliats estatals, l'Iran compta amb el suport de les milícies armades xiïtes presents al Israel (Hezbol·là), al Iemen (Ansar Allah) i a l'Iraq (Asaib Ahl Al Haq, entre d'altres). Els atacs del primer a Israel han obert un nou front, desconnectat dels EUA. A més, l'Iran compta amb el suport estratègic de la Xina i Rússia. Els primers proveeixen els aiatol·làs de material militar, mentre que els segons els aporten informació d'intel·ligència.

Impacte dins dels EUA: el suport MAGA se'n ressent

Des de l'inici de la guerra, la premsa ha donat compte del seguidisme del president nord-americà als plans de Netanyahu. A principis de març, diverses fonts anònimes properes a Trump van explicar al Washington Post que el dirigent estava al corrent dels plans Israel a l'Iran i que, incapaç de contenir el seu aliat, només va poder secundar-lo per assegurar el seu èxit.

Sigui com sigui, la intervenció a l'Iran ha trencat un dels majors compromisos de l'ideari MAGA: no invertir més esforços econòmics i humans dels estrictament necessaris en guerres a l'estranger. Això ha trencat la confiança d'alguns dels seguidors de Trump. Aquest fenomen ha estat encarnat per la dimissió de Joe Kent del càrrec que desenvolupava com a director del Centre d'Antiterrorisme dels EUA. En la seva carta de comiat, aquest líder del moviment MAGA i cara visible de l'antisemitisme nord-americà, va assegurar que "l'Iran no suposava cap amenaça imminent per als EUA", com havia assegurat Donald Trump.

D'acord a una enquesta de Reuters e Ipsos publicada l'1 de març, només un de quatre nord-americans donava suport a la guerra a l'Iran. Dit d'una altra manera, el 59% la rebutjava. Una línia vermella definitiva per a l'electorat MAGA seria una operació terrestre a l'Iran. I, no obstant això, el canvi de règim que l'Administració Trump espera aconseguir a l'Iran, només seria reeixida mitjançant una intervenció en el terreny. Tot plegat deixa el republicà en una situació complicada.

Impacte dins d'Israel: Netanyahu es corona

Tal com va recollir una publicació El País, l'Institut d'Estudis de Seguretat Nacional de la Universitat de Tel Aviv, el 91% dels israelians donaven suport a la intervenció de les seves Forces de Defensa contra l'Iran. El règim dels aiatol·làs és el principal enemic d'Israel i, d'acord amb la retòrica sionista, el seu enderrocament suposaria la desaparició de la qual consideren la major amenaça per a la seva existència. Això permet a la població israeliana conviure amb el so constant de les alarmes antimíssils.

Des del 28 de febrer, l'Iran i els seus proxies van llançar gairebé 500 míssils contra Israel. D'acord amb les FDI, un 90% és interceptat per l'anomenada "cúpula de ferro". No obstant això, tal com explica l'Ara, quan Teheran porta a terme diversos atacs simultanis, l'eficàcia de la tecnologia antimíssils Israel es debilita. La mort de diversos israelians i palestins a causa de les -il·legals- bombes de dispersió llançades per l'Iran, evidencien que la cúpula no és impenetrable.

Impacte dins de l'Iran: un règim més sanguinari

Els cops mortals assestats pels EUA al règim dels aiatol·làs han escapçat el Govern iranià i la Guàrdia de la Revolució Islàmica. Fins al moment, la força combinada de Washington i Tel Aviv ha acabat amb la vida d'una vintena de líders iranians. No obstant això, el règim no ha caigut. La pèrdua més gran de la República Islàmica ha estat Ali Khamenei, el segon líder suprem des del canvi de règim el 1979.

L'aiatol·là ha estat substituït pel seu fill, Mojtaba Khamenei, a qui ningú ha vist ni escoltat en directe encara. El nou líder suprem és encara més fonamentalista i proper a l'ala dura dels Guardians de la Revolució del que va ser el seu progenitor. En conseqüència, el règim iranià s'ha tornat encara més autoritari en aquestes quatre setmanes, incrementant les detencions i execucions de civils. Així ho recullen els últims informes de l'organització en defensa dels drets humans, HRANA.

Impacte en el preu de l'energia

L'estret d'Ormuz, que separa els Emirats Àrabs Units de l'Iran, és l'artèria per la qual circula, aproximadament, el 20% del petroli del món. Un dia abans que comencés la contesa, el 27 de febrer el barril de cru se situava en 67,21 dòlars. En aquestes quatre setmanes de guerra, el seu preu ha oscil·lat bruscament, aconseguint el seu màxim el 9 de març, quan el barril va arribar als 115,90 dòlars. La variació es deu al tancament de l'estret per part de l'Iran, qui només permet circular a vaixells xinesos.

Aquesta conseqüència de la guerra va ser una de les més pronosticades per politòlegs i economistes, ja que el tancament d'Ormuz és la principal basa amb què compta Teheran per atacar Occident. Però l'Iran no s'ha detingut aquí i ha atacat les infraestructures energètiques del Golf, inclosa les instal·lacions de South Pars, a Qatar, pertanyents al major jaciment de gas del món. Per calmar les aigües, Trump va anunciar el dilluns 23 que no atacaria les plantes energètiques de l'Iran durant cinc dies. Aquesta treva s'ha estès fins al proper 6 d'abril.

Un primer acostament entre els EUA i l'Iran

El passat 24 de març, Trump va dir que els EUA estaven parlant amb "els líders adequats" de l'Iran per arribar a un acord d'alto el foc. El ministre d'Exteriors de l'Iran, Abbas Araqchi, ho va negar. Dos dies després, el president dels EUA va reiterar davant la premsa que l'Iran estava "suplicant per arribar a un alto el foc". Una altra vegada, Araqchi ho va negar, encara que va afirmar haver rebut missatges dels EUA a través de "diversos intermediaris". Més tard, es va saber que el rol de mediador havia estat desenvolupat, principalment, pel Pakistan.

D'acord amb diverses filtracions, els EUA haurien fet arribar a l'Iran un pla de 15 punts del qual només han transcendit alguns detalls, com l'exigència de Washington de controlar l'estret d'Ormuz, el tancament de les instal·lacions nuclears de l'Iran i la limitació del seu programa de míssils, entre altres qüestions. L'Iran va contraposar a aquest pla cinc exigències: que Washington acabés amb l'agressió militar, que garantís que no es reprendria, que pagués els danys causats per la guerra, que cessés la guerra en tots els fronts i que reconegués la sobirania de l'Iran sobre Ormuz.

La incompatibilitat entre les exigències de les dues parts evidencien que el conflicte està lluny de resoldre's per la via diplomàtica. Una publicació recent del Washington Post informa que els principals països del Golf -Aràbia Saudita i EAU- també estan jugant les seves cartes, i que malgrat que desitgen que la guerra acabi, proposen debilitar una mica més l'Iran per forçar unes condicions d'alto el foc més favorables per a ells.

Pel que fa al Líban, l'avanç d'Israel sembla imparable. Amb molta menys atenció per part dels països occidentals, aquest front corre el risc de cronificar-se. De moment, alguns estats europeus s'han limitat a enviar més l'ajuda humanitària al petit país mediterrani per pal·liar les conseqüències humanitàries de la guerra.