La fràgil treva amb l'Iran evidencia el fracàs de Trump i deixa Israel com a principal amenaça per a la pau a l'Orient Mitjà

El president dels EUA, Donald Trump, va perdre la guerra contra l'Iran quan els EUA la va començar, sense aconseguir després cap dels seus objectius marcats. Sobretot, perquè era una contesa orquestrada pel seu principal aliat a l'Orient Mitjà, Israel, que tenia els seus propis plans. La mirada del primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu, sota l'espasa de Dàmocles del qual hi ha el fràgil alto el foc acordat entre els EUA i l'Iran, estava posada en el desgast de Teheran i, per sobre de tot, a aprofitar l'ofensiva contra Hizbulá al Líban per apoderar-se de part del territori del país veí. Una conquesta que continua i a la qual ara dedicarà tot l'armament que estava utilitzant contra l'Iran.

L'anunci de Trump de la treva de dues setmanes aconseguida amb l'Iran, que contempla la fi dels bombardejos i la reobertura de la navegació lliure per l'estret d'Ormuz, va oferir un respir a tot el planeta, tenallat per una guerra que ha desmanegat, des del 28 de febrer, la seguretat a l'Orient Mitjà i l'economia mundial, després del tancament per Teheran d'aquesta via marítima vital per al comerç internacional, i enmig dels atacs mutus a centres de producció, refinat i distribució d'hidrocarburs.

La treva, proclamada com una victòria sense igual per Trump poc abans que finalitzés el seu enèsim ultimàtum carregat d'amenaces de destrucció massiva, està marcada per la fragilitat, especialment pels moviments d'Israel, expert en dinamitar tota mena d'acords amb els iranians, sirians o palestins. La brutal i "oportuna" ofensiva llançada al Líban aquest dimecres, amb més de 250 morts en el pitjor atac israelià des que va començar la guerra, ha posat a la vora de l'abisme l'alto el foc, en ser resposta per l'Iran amb l'amenaça de mantenir tancat l'estret d'Ormuz.

L'anunci de Trump de la treva de dues setmanes aconseguida amb l'Iran, que contempla la fi dels bombardejos i la reobertura de la navegació lliure per l'estret d'Ormuz, va oferir un respir a tot el planeta, tenallat per una guerra que ha desmanegat, des del 28 de febrer, la seguretat a l'Orient Mitjà i l'economia mundial, després del tancament per Teheran d'aquesta via marítima vital per al comerç internacional, i enmig dels atacs mutus a centres de producció, refinat i distribució d'hidrocarburs.

La treva, proclamada com una victòria sense igual per Trump poc abans que finalitzés el seu enèsim ultimàtum carregat d'amenaces de destrucció massiva, està marcada per la fragilitat, especialment pels moviments d'Israel, expert en dinamitar tot tipus d'acords amb els iranians, sirians o palestins. La brutal i "oportuna" ofensiva llançada al Líban aquest dimecres, amb més de 250 morts en el pitjor atac israelià des que va començar la guerra, ha posat a la vora de l'abisme l'alto el foc, en ser resposta per l'Irán amb l'amenaça de mantenir tancat l'estret d'Ormuz.

A més, els Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita, Qatar i Kuwait van denunciar atacs iranians amb míssils i drons en aquesta primera jornada de la treva contra plantes elèctriques i dessalinitzadores. L'Iran va afirmar, per la seva Aràbia Saudita havia patit el bombardeig de la seva refineria a l'illa de Lavan.

La incertesa defineix així l'acord, també a l'hora d'intentar encaixar les demandes dels uns i dels altres. Potser es pot avançar en aquest sentit aquest divendres, si els nord-americans i els iranians es veuen a Islamabad per a intentar convertir l'alto el foc en un armistici. El Pakistan s'ha erigit en l'intermediari d'aquesta crisi, donades les seves bones relacions amb les dues parts.Prioritat, el Líban

El curiós és que molts dels punts que han plantejat els contendents en aquesta treva ja van figurar i van ser acceptats en l'acord assolit entre els EUA i Iran el 2015 (suspès tres anys després per Trump, en el seu primer mandat) i apareixien també en les negociacions que s'estaven celebrant a Ginebra tres dies abansque es desencadenés l'actual guerra. Una mostra més que ni el programa nuclear ni els míssils iranians no eren importants per desencadenar aquesta contesa. La idea era una altra i no partia precisament de Trump.

El líder republicà va ficar de ple els EUA en un conflicte amb entrada però sense sortida, arrossegat per Netanyahu, que va veure una oportunitat per escapçar el règim iranià, amb la matança que, en l'inaugurar l'ofensiva, va posar fi a la vida del llavors líder suprem persa, l'aiatol·là Alí Jameneí. És cert també que a Israel li convenia molt afeblir amb el suport dels EUA l'estructura militar del seu principal enemic a l'Orient Mitjà, però tampoc era aquesta la principal raó per desencadenar una nova guerra a la regió.

El primer punt de l'agenda de Netanyahu era reprendre la conquesta del sud del Líban, situant-la en un context bèl·lic més ampli que li permetés mantenir el suport de Washington cobrint-li les espatlles davant Teheran i de pas afeblir o fins i tot destruir el règim iranià, aliat de les milícies xiïtes libaneses de Hezbollah.

Si bé Trump va mossegar l'ham de Netanyahu, l'evolució de la guerra i el risc altíssim que aquesta s'enverinés durant mesos van portar a l'exasperació el president nord-americà, penedit de sumir els EUA en una campanya sense fi i, alhora, incapaç de negar-se als plans hegemonistes israelians a l'Orient Mitjà. D'aquí les altisonants amenaces proferides aquesta setmana de desencadenar l'infern sobre l'Iran si aquest no obria l'estret d'Ormuz, ja que el tancament va ser la gran aposta estratègic-militar de Teheran.

Relacionat amb aquest tema

I l'única alternativa a aquestes amenaces era accelerar un alto el foc i vendre'l com una falsa victòria sobre els iranians. Trump no veia el moment de posar fi a un conflicte que ha exacerbat l'antipatia antinord-americana, que és rebutjat al seu propi país i cada vegada més entre els seus propis acòlits, i que posa en perill el Partit Republicà davant les eleccions legislatives de mig mandat que els EUA celebraran el 3 de novembre.Una guerra convertida en un carreró sense sortida

El més incòmode per a Trump, que la seva dialèctica bèl·lica no podia maquillar, era que no estava aconseguint els objectius que suposadament havien portat Trump a començar aquesta guerra. S'havia ficat en un carreró del qual no podia sortir, excepte enderrocant el tauler de joc per encobrir el més rotund fracàs, que ha suposat milers de milions de dòlars al Pentàgon i buidat els dipòsits de munició nord-americans.

Els EUA no han aconseguit eliminar el material nuclear que tenia l'Iran abans de començar la guerra, gairebé mitja tona d'urani enriquit que, després dels atacs de juny de l'any passat a les seves instal·lacions atòmiques, va guardar en lloc segur. La seva eliminació precisa o la seva captura només haurien pogut aconseguir-se amb una operació terrestre que podria haver esdevingut en una debacle per als EUA.

Tampoc han aconseguit els bombardejos combinats amb Israel destruir tot el potencial en míssils que tenia l'Iran fa 40 dies. Encara que tant l'Exèrcit nord-americà com l'israelià es van felicitar per la destrucció de moltes sitges de míssils i de les llançadores d'aquest armament ja des dels primers dies de la contesa, no comptaven amb els seus ingents arsenals subterranis. L'Iran ha continuat colpejant de forma quirúrgica objectius a Israel, en bases nord-americanes de l'Orient Mitjà i, sobretot, als països àrabs aliats dels EUA al Golf Pèrsic amb l'objectiu de provocar el pànic i trencar el flux de cru i gas.

Tampoc ha estat destruïda la capacitat productora i exportadora de petroli i gas iranià. Els hidrocarburs de l'Iran han continuat creuant l'estret d'Ormuz, encara que de forma més tímida, cap als seus compradors, entre ells la Xina, el seu principal client de cru. Un dels propòsits més ingenus de l'estratègia de Trump era repetir el que va fer a Veneçuela, és a dir, derrotar l'Iran i controlar el seu petroli i gas amb un govern titella. No ho va poder fer.

Relacionat amb aquest tema

Al contrari que a Veneçuela, tampoc va aconseguir tallar-li el cap al règim islàmic. Encara que al costat d'Israel va assassinar a bona part de la cúpula de poder que hi havia abans de la guerra a Teheran, l'especial estructura de comandament iranià va permetre el reemplaçament immediat i sense escarafalls dels seus dirigents morts, gairebé com si estigués ja previst el reemplaçament dels seus precedents, convertits, a més, en "màrtirs" dignes de ser venjats. En conseqüència, en aquests moments és l'ala més radical dels islamistes xiïtes iranians la que porta les regnes del país.Intacta la xarxa d'amics islamistes de Teheran

Així mateix, no es va acabar amb la xarxa d'aliances de l'Iran a l'Orient Mitjà, repartits per tota la regió, des del Líban i Síria fins a l'Iraq i el Iemen. L'anomenat Eix de Resistència islàmica ha sobreviscut, només que ara té mil motius més per atacar els interessos d'Israel i dels EUA. Aquest fracàs a l'hora d'erradicar els aliats xiïtes de Teheran va impedir a Israel mobilitzar el veí Iraq les forces kurdes iranianes allà refugiades i el seu suport per les milícies kurdes iraquianes. El risc per a aquestes últimes era molt gran, ja que hauria desencadenat una nova guerra civil en un Iraq encara convalescent per la invasió nord-americana de 2003.

Els més poderosos d'aquests aliats de l'Iran són les milícies libaneses de Hezbol·là, que han mostrat en aquesta guerra que van sobreviure a les successives ofensives israelianes des que va començar la crisi de Gaza a l'octubre de 2023. Encara que hi havia al Líban una treva amb Hezbol·là vigent des de 2024, en realitat mai van cessar els bombardejos israelians, de la mateixa manera que la mateixa pau a Gaza va continuar tacada per l'assassinat de palestins a mans de militars jueus.

Aquest dimecres, la mateixa Comissió d'Investigació de l'ONU per Palestinaque l'any passat va asseverar que Israel havia comès genocidi a Gaza va apuntar que aquests actes genocides s'estan perpetrant encara a la Franja encoberts ara per les guerres de l'Iran i el Líban. Només des que va començar la contesa amb l'Iran, almenys 200 palestins van ser assassinats a Gaza per atacs israelians, xifra que s'afegeix als més de 72.000 habitants de Gaza massacrats des d'octubre de 2023. Netanyahu va usar la guerra per reobrir el front libanès

Ja des del 2 de març, l'endemà passat del començament de la guerra contra l'Iran, Israel va bombardejar el sud del Líban i els barris de Beirut on assenyalava que hi havia milicians de Hezbol·là, i va preparar amb atacs a gran escala l'entrada gradual del seu Exèrcit en aquest país, amb una buscada invasió.L'Exèrcit israelià ha reconegut que la seva intenció és conquerir entre un 8% i un 10% del Líban per convertir-lo en una zona de seguretat (i d'eventual colonització per grangers jueus).

Abans, com va afirmar sense cap vergonya el ministre de Defensa israelià, Israel Katz, aquest territori libanès serà sotmès al mateix tractament de Gaza, arrasant i demolint pobles, assentaments i habitatges al sud del Litani.

A fi de deixar clar que la seva campanya del Líban no segueix els mateixos paràmetres que la contesa de l'Iran, i després d'anunciar que continuaria amb la seva ofensiva en aquest país mediterrani en contra del que recollia el comunicat pakistanès sobre la treva, l'Exèrcit israelià aquest dimecres va llançar l'onada més gran d'atacs sobre el sud libanès, Beirut i la vall de la Bekaa des que va començar la guerra, amb l'atac devastador contra un centenar d'objectius en deu minuts.

Aquestes accions al Líban responen, a més, a una intenció de Netanyahu d'alleujar la pressió interna a Israel pel final de l'ofensiva a l'Iran sense haver aconseguit aquesta derrota total del règim dels aiatol·làs que Trump i el líder israelià van proclamar una vegada i una altra en començar la guerra. Fins i tot l'oposició a Netanyahu al Parlament ha subratllat aquest "fracàs estratègic" a l'Iran, sense adonar-se que el principal objectiu del primer ministre era al Líban i no al país persa.

Els opositors assenyalen que la permanència del règim islàmic iranià i dels seus llaços amb els islamistes de l'Eix de Resistència xiïta auguren futures confrontacions. El que no acaben d'advertir aquests polítics israelians és que és precisament la persistència d'amenaces externes la base de l'estratègia bel·licista de Netanyahu, per romandre en el poder i avançar en la consolidació d'Israel com una potència regional sense adversaris.

A més, els Emirats Àrabs Units, l'Aràbia Saudita, Qatar i Kuwait van denunciar atacs iranians amb míssils i drons en aquesta primera jornada de la treva contra plantes elèctriques i dessalinitzadores. L'Iran va afirmar, per la seda banda, que l'Aràbia Saudita havia patit el bombardeig de la seva refineria a l'illa de Lavan.

La incertesa defineix així l'acord, també a l'hora d'intentar encaixar les demandes dels uns i dels altres. Potser es pot avançar en aquest sentit aquest divendres, si els nord-americans i els iranians es veuen a Islamabad per a intentar convertir l'alto el foc en un armistici. El Pakistan s'ha erigit en l'intermediari d'aquesta crisi, donades les seves bones relacions amb les dues parts.

Prioritat, el Líban

El curiós és que molts dels punts que han plantejat els contendents en aquesta treva ja van figurar i van ser acceptats en l'acord assolit entre els EUA i l'Iran el 2015 (suspès tres anys després per Trump, en el seu primer mandat) i apareixien també en les negociacions que s'estaven celebrant a Ginebra tres dies abans que es desencadenés l'actual guerra. Una mostra més que ni el programa nuclear ni els míssils iranians no eren importants per desencadenar aquesta contesa. La idea era una altra i no partia precisament de Trump.

El líder republicà va ficar de ple els EUA en un conflicte amb entrada però sense sortida, arrossegat per Netanyahu, que va veure una oportunitat per escapçar el règim iranià, amb la matança que, en inaugurar l'ofensiva, va acabar amb la vida del llavors líder suprem persa, l'aiatol·là Alí Jameneí. És cert també que a Israel li convenia molt afeblir amb el suport dels EUA l'estructura militar del seu principal enemic a l'Orient Mitjà, però tampoc era aquesta la principal raó per desencadenar una nova guerra a la regió.

El primer punt de l'agenda de Netanyahu era reprendre la conquesta del sud del Líban, situant-la en un context bèl·lic més ampli que li permetés mantenir el suport de Washington cobrint-li les esquenes davant Teheran i de pas afeblir o fins i tot destruir el règim iranià, aliat de les milícies xiïtes libaneses de Hezbollah.

Si bé Trump va mossegar l'ham de Netanyahu, l'evolució de la guerra i el risc altíssim que aquesta s'enverinés durant mesos van portar a l'exasperació el president nord-americà, penedit de sumir els EUA en una campanya sense fi i, alhora, incapaç de negar-se als plans hegemonistes israelians a l'Orient Mitjà. D'aquí les altisonants amenaces proferides aquesta setmana de desencadenar l'infern sobre l'Iran si aquest no obria l'estret d'Ormuz, ja que el tancament va ser la gran aposta estratègica-militar de Teheran.

I l'única alternativa a aquestes amenaces era accelerar un alto el foc i vendre'l com una falsa victòria sobre els iranians. Trump no veia el moment de posar fi a un conflicte que ha exacerbat l'antipatia antinord-americana, que és rebutjat al seu propi país i cada vegada més entre els seus propis acòlits, i que posa en perill el Partit Republicà davant les eleccions legislatives de mig mandat que els EUA celebraran el 3 de novembre.

Una guerra convertida en un carreró sense sortida

El més incòmode per a Trump, que la seva dialèctica bèl·lica no podia maquillar, era que no estava aconseguint els objectius que suposadament havien portat Trump a començar aquesta guerra. S'havia ficat en un carreró del qual no podia sortir, excepte enderrocant el tauler de joc per encobrir el més rotund fracàs, que ha suposat milers de milions de dòlars al Pentàgon i buidat els dipòsits de munició nord-americans.

Els EUA no han aconseguit eliminar el material nuclear que tenia l'Iran abans de començar la guerra, gairebé mitja tona d'urani enriquit que, després dels atacs de juny de l'any passat a les seves instal·lacions atòmiques, va guardar en lloc segur. La seva eliminació precisa o la seva captura només haurien pogut aconseguir-se amb una operació terrestre que podria haver esdevingut en una debacle per als EUA.

Tampoc han aconseguit els bombardejos combinats amb Israel destruir tot el potencial en míssils que tenia l'Iran fa 40 dies. Encara que tant l'Exèrcit nord-americà com l'israelià es van felicitar per la destrucció de moltes sitges de míssils i de les llançadores d'aquest armament ja des dels primers dies de la contesa, no comptaven amb els seus ingents arsenals subterranis. L'Iran ha seguit colpejant de forma quirúrgica objectius a Israel, a bases nord-americanes de l'Orient Mitjà i, sobretot, als països àrabs aliats dels EUA al Golf Pèrsic amb l'objectiu de provocar el pànic i trencar el flux de cru i gas.

Tampoc ha estat destruïda la capacitat productora i exportadora de petroli i gas iranià. Els hidrocarburs de l'Iran han seguit creuant l'estret d'Ormuz, encara que de forma més tímida, cap als seus compradors, entre ells la Xina, el seu principal client de cru. Un dels propòsits més ingenuus de l'estratègia de Trump era repetir el que va fer a Veneçuela, és a dir, derrotar l'Iran i controlar el seu petroli i gas amb un govern titella. No ho va poder fer.

Al contrari que a Veneçuela, tampoc va aconseguir tallar-li el cap al règim islàmic. Encara que al costat d'Israel va assassinar bona part de la cúpula de poder que hi havia abans de la guerra a Teheran, l'especial estructura de comandament iranià va permetre el reemplaçament immediat i sense escarafalls dels seus dirigents morts, gairebé com si estigués ja previst el reemplaçament dels seus precedents, convertits, a més, en "màrtirs" dignes de ser venjats. En conseqüència, en aquests moments és l'ala més radical dels islamistes xiïtes iranians la que porta les regnes del país.

Intacta la xarxa d'amics islamistes de Teheran

Així mateix, no es va acabar amb la xarxa d'aliances de l'Iran a l'Orient Mitjà, repartides per tota la regió, des del Líban i Síria fins a Iraq i el Iemen. L'anomenat Eix de Resistència islàmica ha sobreviscut, només que ara té mil motius més per atacar els interessos d'Israel i dels EUA. Aquest fracàs a l'hora d'eradicar els aliats xiïtes de Teheran va impedir a Israel mobilitzar el veí Iraq les forces kurdes iranianes allà refugiades i el seu suport per les milícies kurdes iraquianes. El risc per a aquestes últimes era molt gran, ja que hauria desencadenat una nova guerra civil en un Iraq encara convalescent per la invasió nord-americana de 2003.

Els més poderosos d'aquests aliats de l'Iran són les milícies libaneses de Hezbol·là, que han mostrat en aquesta guerra que van sobreviure a les successives ofensives israelianes des que va començar la crisi de Gaza l'octubre de 2023. Encara que hi havia al Líban una treva amb Hezbol·là vigent des de 2024, en realitat mai van cessar els bombardejos israelians, de la mateixa manera que la pròpia pau a Gaza va continuar tacada per l'assassinat de palestins a mans de militars jueus.

Aquest dimecres, la mateixa Comissió d'Investigació de l'ONU per Palestina que l'any passat va asseverar que Israel havia comès genocidi a Gaza va apuntar que aquests actes genocides s'estan perpetrant encara a la Franja encoberts ara per les guerres de l'Iran i el Líban. Només des que va començar la contesa amb l'Iran, almenys 200 palestins van ser assassinats a Gaza per atacs israelians, xifra que s'afegeix als més de 72.000 habitants de Gaza massacrats des d'octubre de 2023.

Netanyahu va usar la guerra per reobrir el front libanès

Ja des del 2 de març, l'endemà del començament de la guerra contra l'Iran, Israel va bombardejar el sud del Líban i els barris de Beirut on assenyalava que hi havia milicians de Hezbol·là, i va preparar amb atacs a gran escala l'entrada gradual del seu Exèrcit en aquest país, amb una buscada invasió. L'Exèrcit israelià ha reconegut que la seva intenció és conquerir entre un 8% i un 10% del Líban per convertir-lo en una zona de seguretat (i d'eventual colonització per grangers jueus).

Abans, com va afirmar sense cap vergonya el ministre de Defensa israelià, Israel Katz, aquest territori libanès serà sotmès al mateix tractament de Gaza, arrasant i demolint pobles, assentaments i habitatges al sud del Litani.

A fi de deixar clar que la seva campanya del Líban no segueix els mateixos paràmetres que la contesa de l'Iran, i després d'anunciar que seguiria amb la seva ofensiva en aquest país mediterrani en contra del que recollia el comunicat pakistanès sobre la treva, l'Exèrcit israelià aquest dimecres va llançar la major onada d'atacs sobre el sud libanès, Beirut i la vall de la Bekaa des que va començar la guerra, amb l'atac devastador contra un centenar d'objectius en deu minuts.

Aquestes accions al Líban responen, a més, a una intenció de Netanyahu d'alleujar la pressió interna a Israel pel final de l'ofensiva a l'Iran sense haver aconseguit aquesta derrota total del règim dels aiatol·làs que Trump i el líder israelià van proclamar una vegada i una altra en començar la guerra. Fins i tot l'oposició a Netanyahu al Parlament ha subratllat aquest "fracàs estratègic" a l'Iran, sense adonar-se que el principal objectiu del primer ministre era al Líban i no al país persa.

Els opositors assenyalen que la permanència del règim islàmic iranià i dels seus llaços amb els islamistes de l'Eix de Resistència xiïta auguren futures confrontacions. El que no acaben d'advertir aquests polítics israelians és que és precisament la persistència d'amenaces externes la base de l'estratègia bel·licista de Netanyahu, per romandre en el poder i avançar en la consolidació d'Israel com una potència regional sense adversaris.