Entrevista a Taina Tervonen, periodista i documentalista"No cal ser d'extrema dreta per aplicar polítiques racistes"

Taina Tervonen sap el que és viure entre mons diferents. Nascuda a Espoo, Finlàndia, va passar la seva infància entre Namíbia i Senegal, aprenent wòlof ―l'idioma més utilitzat al Senegal a més del francès― i creixent envoltada de cultures i paisatges que poc s'assemblen als de la seva terra natal. Aquesta infantesa entre idiomes, colors i tradicions diferents va modelar la seva mirada sobre la migració, la diferència i la integració.

Periodista i escriptora franco-finlandesa, Tervonen ha passat més de vint anys narrant les vides dels que es veuen obligats a fugir del seu país. En la seva última obra, Los Vigías (Errata Naturae, 2026), Tervonen relata les històries de cinc persones anònimes que, des de casa seva i a través del telèfon, monitoritzen i ajuden migrants en perill al mar. Una història que va començar quan ells mateixos la van contactar, demanant-li que donés visibilitat als naufragis que presenciaven. Però ella va anar més enllà, va decidir retratar la resistència dels que actuen per salvar vides quan el món sembla mirar cap a un altre costat.

La seva trajectòria personal entre Finlàndia, África i França també ha estat marcada per la immigració, igual que els seus llibres i els seus estudis. Com ha influït aquesta experiència en la seva mirada sobre la immigració com a periodista?

Crec que ha tingut un paper fonamental, sobretot en com em vaig interessar en aquests temes. No puc dir amb certesa si, d'haver tingut una altra vida, també m'hauria interessat en ells, però sens dubte la meva experiència personal va influir en l'elecció d'aquest tema. També afecta la manera en què ho abordo perquè gràcies a la meva pròpia vida sé el que significa deixar un país on tens família i amics, la qual cosa implica abandonar una cultura i adaptar-se a una altra.

Ho vaig viure des dels 15 anys, quan els meus pares van decidir tornar a Finlàndia i vaig anar amb ells. Era el meu país, però en realitat el sentia com un lloc estranger perquè no hi havia viscut mai. A més, vaig créixer en un entorn on el meu color de pell era diferent al de la majoria dels meus amics. Mai vaig viure a la capital, sinó en pobles i petites ciutats, on vaig anar a una escola senegalesa, no a una escola francesa ni internacional, i això també em va donar una altra perspectiva.

Conec el que significa ser visible, ser diferent, i també el que implica traslladar-se d'un país a un altre. Fins i tot parlo wòlof, un idioma que vaig aprendre de nena i vaig mantenir. Això em permet comunicar-me directament amb persones del Senegal sense intèrpret, la qual cosa genera un nivell de confiança diferent, encara que els intèrprets també són importants.

'Los Vigías' retrata cinc persones que, des de casa seva i de manera anònima, ajuden migrants en perill per telèfon. Com va descobrir aquests "guaites" i què el va motivar a explicar les seves històries?

Aquesta història és especial per a mi. Normalment, les històries que escric com a periodista o autora comencen per iniciativa meva per una inquietud que tinc o una trobada amb algú. Però aquest llibre va començar d'una altra manera, perquè una de les cinc persones em va contactar directament i em va demanar que escrivís sobre els naufragis que havien presenciat.

En aquell moment, no volien ser personatges d'un llibre. Ells només volien que els naufragis es coneguessin a la premsa i jo vaig intentar fer-ho, però és molt difícil treballar sobre migració com a periodista freelance avui dia. La premsa té cada vegada menys recursos i els freelancers cobrem poc, i la migració no és un tema lucratiu. A més, la meva manera de treballar requereix anar al terreny i passar temps amb les persones, cosa que implica pressupost.

Ells apreciaven la meva feina, però no la podien finançar. Llavors vaig proposar gravar-los per a un podcast, un documental de ràdio que està disponible en francès, perquè volia que s'escoltés la veu d'aquestes persones perquè se sentís més proper. Després va venir el llibre, perquè aquesta història era molt poderosa i necessitava arribar a més gent, poder traduir-se i durar més temps que un podcast.

Quina és la feina que fan aquests "guaites"?

Fan coses molt diverses. Quan els vaig conèixer no formaven part de cap organització, actuaven per iniciativa pròpia, funcionant com una xarxa informal. Alguns reben trucades d'emergència directament dels vaixells que creuen l'Atlàntic o el Mediterrani, o de familiars que saben que un vaixell ha partit. Criden als guardacostes o serveis de rescat en diferents països i segueixen els moviments dels vaixells de rescat mitjançant plataformes obertes com Vessel Finder. Mantenen contacte amb els vaixells per informar-los que l'ajuda està en camí i documenten tot, la qual cosa és molt útil si el rescat no arriba o si necessiten alertar als mitjans de comunicació.

També els resulta molt útil perquè una altra de les coses que fan és respondre a famílies que tenen éssers estimats desapareguts durant el viatge. Famílies que volen entendre què va poder haver passat i si el seu ésser estimat és viu o no. Tota aquesta informació és molt valuosa després.

Molts d'ells viuen pràcticament enganxats al telèfon, seguint la vida dels migrants al mar. En el llibre parla amb Marie Dupont, que fins i tot estant ingressada a l'hospital respon trucades de migrants perquè sent que té vides que salvar. Aquesta responsabilitat els afecta a la seva salut i vida quotidiana?

Tots tenen límits i això em va sorprendre. Cadascun té un límit diferent segons la seva personalitat i situació. Hervé, per exemple, té dos telèfons: un per a la seva vida personal i un altre per a les famílies de desapareguts. Ell no atén trucades d'emergència directament; només passa la informació a l'associació Alarm Phone.

Marie Cosnet va deixar d'atendre trucades perquè era massa dur emocionalment. Maria, de les Illes Canàries, tampoc atén trucades, però manté els arxius dels naufragis, la qual cosa pot ser molt dur mentalment, però ho maneja.

Fins i tot Marie Dupont, que està connectada les 24 hores, té límits: mai coneix personalment a les persones que ajuda. Ella estableix clarament fins on pot arribar.

El que els protegeix és que fan coses concretes, actuen, no són passius. No sempre poden salvar a tots, però estan actius i troben respostes per a les famílies. Això els dóna força i energia. A diferència dels qui només mirem les tragèdies de la migració i ens sentim impotents, ells actuen i això també dóna esperança. Encara que les històries són difícils i tràgiques, aconsegueixen connectar amb persones de manera concreta: per exemple, identificant cossos i contactant a les seves famílies. Fan una feina molt útil i real.

A diferència dels qui només mirem les tragèdies de la migració i ens sentim impotents, 'els guaites' actuen i donen esperança

En el llibre denuncia que hi ha casos en què ocorren naufragis i el rescat no arriba a temps perquè els països discuteixen sobre qui és responsable, el que acaba provocant morts. Com és possible que això passi? No hauria la prioritat absoluta ser salvar vides?

Sí, clar que hauria de ser-ho, però en el tema de la migració no ho és. Quan parlem de migració, la prioritat de les autoritats i dels Estats és el control de fronteres, assegurar-se que aquests encreuaments no ocorrin. Per això, els països europeus destinen grans sumes de diners a acords amb països d'origen, com el Senegal, Mauritània o Níger, per a enfortir controls fronterers. Alguns projectes inclouen desenvolupament, però la major part se centra en control de fronteres: impedir que la gent intenti creuar-les de manera irregular. Els qui creuen saben perfectament que existeix el risc que puguin morir o desaparèixer. Ho fan així perquè les polítiques de visats dels Estats europeus són molt estrictes i cada vegada més restrictives.

En aquest context polític, invertir diners a salvar vides no és una prioritat. He pensat molt en com els responsables dels rescats manegen la situació amb els recursos disponibles. Vaig parlar amb algú de Salvament Marítim d'Espanya que em va explicar que abans un avió i un vaixell sortien al mateix temps, però ara només surt l'avió a localitzar la piragua, i després parteix el vaixell de rescat, el que retarda l'operació i augmenta el risc per als migrants.

La migració avui és un tema políticament molt complicat en la majoria dels països europeus. A França, per exemple, les eleccions presidencials s'acosten i és molt probable que l'extrema dreta arribi a la segona volta. No cal ser d'extrema dreta per aplicar polítiques racistes, per desgràcia ja és un pensament que s'ha estès molt.

El Parlament Europeu ja ha aprovat el primer pas perquè es creïn centres de deportació fora de la UE. Quines conseqüències podrien tenir aquestes polítiques per als drets humans?

Els drets humans ja no són la prioritat. He treballat 25 anys sobre migració i he vist com aquestes polítiques han canviat a poc a poc. La idea de centres fora de la UE no és nova perquè ja s'ha discutit des de principis dels 2000, però abans sempre es rebutjava per riscos sobre els drets humans. Ara, això ha canviat.

Recordo que l'exdirector de Frontex, Faris Leggeri, que ara està al Parlament Europeu representant a l'extrema dreta francesa, va dir alguna cosa com: "No es pot controlar les fronteres i respectar els drets humans al mateix temps. No és possible".

En aquell moment, no era políticament correcte dir-ho. Avui, en canvi, és perfectament acceptable políticament. D'alguna manera, crec que tenia raó. No estic d'acord amb Leggeri en moltes coses, però en aquest punt assenyalava una cosa que ja era realitat: si vols assegurar-te que ningú travessi la frontera, com ho fas respectant els drets humans? Hi ha una dissonància evident.

Amb el Pacte Europeu d'Asil i Migració, es declara clarament que, en circumstàncies de crisis, respectar els drets humans ja no és obligatori; la prioritat és el control de fronteres. Tenir centres fora de la UE implica que no hi ha control sobre si es respecten els drets humans. És una externalització del control i, en molts casos, de la violència. Això és extremadament perillós.

El Pacte Europeu d'Asil declara que en circumstàncies de crisis, respectar els drets humans ja no és obligatori

Qui es beneficia d'aquesta erosió de drets?

Molts actors. Primer, la indústria de defensa que desenvolupa i comercialitza sistemes de control fronterer: càmeres, drons, radars, intel·ligència artificial. Després, les xarxes criminals que organitzen els viatges de manera il·legal. A més, sectors de l'economia europea es beneficien de la mà d'obra irregular: migrants sense papers treballen en agricultura, construcció, cura de persones, amb salaris baixos i sense drets.

També els Estats poden beneficiar-se, per exemple, treballadors indocumentats paguen impostos i contribucions amb identitats prestades, però no reben beneficis i l'Estat es queda amb aquests diners. Fins i tot els partits polítics se'n poden beneficiar fomentant discursos antimigració per captar vots.

En el llibre esmenta que els qui condueixen les piragües, els patrons de pastera, reben llargues condemnes de presó. Creu que el sistema judicial criminalitza persones que també són migrants o refugiats i víctimes d'aquestes rutes?

Sí, això passa clarament en països d'arribada com Espanya, Itàlia, Grècia, Francia o Regne Unit. En el discurs públic i en els mitjans, quan es deté a aquests capitans, generalment se'ls anomena "traficants" i se'ls tracta com a tals. Es presenta com si fossin els organitzadors dels viatges i qui es beneficia econòmicament d'ells, com una forma Italia dir "estem fent alguna cosa per limitar el problema, estem combatent el tràfic de persones". Però si mirem més de prop, aquestes persones no són els organitzadors del viatge. Ningú és tan ingenu com per organitzar el trànsit, pujar al vaixell i després ser arrestat. És absurd.

Fa alguns anys, la UE deia que controlant millor les fronteres es podrien prevenir morts. Era un enfocament humanitari en teoria, però tampoc era cert. La criminalització funciona de manera similar, es construeix una narrativa que sembla funcionar, però que no reflecteix els fets. Això reforça la idea que aquestes persones "no són com nosaltres", que són criminals. No és que tots diguin que els migrants són criminals, però es veu com aquest discurs guanya espai, i els mitjans i alguns polítics l'amplifiquen, cosa que acaba reforçant la narrativa de l'extrema dreta. Escoltar això repetidament fa que s'incrusti en la consciència col·lectiva.

Aquest procés també ocorre en països d'origen. Per exemple, al Senegal cada vegada hi ha més arrestos de persones que han col·laborat de manera mínima amb els qui s'embarquen per fins i tot vendre menjar a migrants pot interpretar-se com a participació en tràfic i portar a presó. Persones que no van cometre cap delicte són penalitzades, i això continua creixent.

La societat s'està tornant més insensible davant aquestes tragèdies? Ha calat el discurs de l'extrema dreta?

Si ho mirem des d'una perspectiva humana, és cert que sentir por davant el desconegut és una cosa natural. La qüestió és què fa cada persona amb aquesta por, perquè és molt fàcil d'alimentar, i quan s'alimenta constantment pot transformar-se amb rapidesa en odi.

Estem vivint un moment de gran polarització, no només en la política sinó també en la societat, que alimenta la por i la tendència a tancar-se en el conegut, a envoltar-se només de persones que pensen igual, perquè això es percep com més segur.

Però també hi ha una altra realitat. Quan parlo amb gent i viatjo a diferents llocs, trobo ciutadans corrents que fan coses molt concretes, com els cinc protagonistes del llibre. De vegades també tenen por del que passa a nivell polític, és clar, però tot i així decideixen actuar.

Pot ser una cosa tan simple com algú que té una habitació lliure i l'ofereix durant una setmana a qui la necessita. Actes de solidaritat i d'humanitat que funcionen, d'alguna manera, com una forma de resistència enfront de la por i l'odi que s'estan estenent per moltes parts del món. Encara que els mitjans poques vegades les expliquin perquè semblen petites enfront de les grans notícies de Palestina, Trump o conflictes internacionals, però aquestes històries existeixen i mereixen ser explicades.

Per això m'alegra que aquest llibre es tradueixi. Perquè no parla només de França, sinó també d'altres llocs d'Europa i d'Àfrica, on hi ha persones que, en el seu dia a dia, intenten que es respecti una cosa tan bàsica com la dignitat humana que tots compartim.