Els set 'socialistes' que s'asseuran al Congrés agiten l'esquerra nord-americana i desafien l''establishment' demòcrata

La majúscula derrota que les urnes van infligir aquest dimarts a Donald Trump va ser també la victòria dels Socialistes Democràtics d'Amèrica (DSA), el corrent progressista en auge dins del Partit Demòcrata. L'organització ha col·locat set candidats a la Cambra reivindicant un Estat del benestar que als Estats Units segueix sent una aspiració i criticant la política exterior de Washington, en particular l'ajuda militar a Israel. La seva irrupció agita el debat intern d'un partit que, malgrat el triomf, encara no ha definit estratègia ni candidats per recuperar la Casa Blanca el 2028.

Figures com Alexandria Ocasio-Cortez, el veterà senador Bernie Sanders o, més recentment, el mediàtic alcalde novaiorquès Zohran Mamdani han donat veu i rostre als sectors que empenyen el Partit Demòcrata cap a l'esquerra. Trump els titlla de comunistes, però s'assemblen més a la socialdemocràcia o el socioliberalisme europeu. Al país del capitalisme sense xarxa, les seves tesis sonen a revolució. Els resultats deixen dues preguntes sobre la taula: són l'esquerra radical que dibuixa Trump? Poden ser competitius en 2028?

Els cinc electes són Darializa Avila Chevalier i Claire Valdez a Nova York, Melat Kiros a Colorado, Donavan McKinney a Michigan i Chris Rabb a Pennsilvània. Sumats a Ocasio-Cortez i Rashida Tlaib, els dos únics membres de l'organització a la cambra sortint, el bloc socialista passarà de dos a set representants.

Socialisme sense partit

DSA no és un partit polític. És una organització d'afiliats, amb seccions locals molt autònomes, que dona suport a candidats que concorren sota les sigles demòcrates. El sistema polític nord-americà, de districtes uninominals on guanya qui obté més vots, qualsevol tercera força està condemnada a la irrellevància o a dividir el vot del seu camp. Les primàries —en les quals són els votants, i no la direcció, els qui elegeixen els candidats— converteixen a més les sigles demòcrates en una etiqueta disputable des de dins, una cosa impensable en els partits europeus. Fundar un partit propi és un debat recurrent, però la pràctica de l'última dècada ha estat una altra: ocupar la casa aliena.

DSA es declara anticapitalista, però el seu programa en vigor, Workers Deserve More (Els treballadors mereixen més), aterra a la butxaca. Proposa sanitat pública universal sense copagaments —el cèlebre Medicare for All—, control universal dels lloguers i habitatge social, universitat pública gratuïta, setmana laboral de 32 hores sense rebaixa salarial, sindicats més forts i impostos sobre les grans fortunes. És un catàleg més pròxim a la socialdemocràcia europea que a l'extrema esquerra amb la qual la identifica bona part de la premsa nord-americana. El que a Madrid o a Berlín seria un programa de centreesquerra funciona als Estats Units com una esmena a la totalitat. A això se sumen posicions més polaritzants per a la societat nord-americana com l'abolició del Servei d'Immigració i Control de Duanes (ICE), la fi de l'ajuda militar a Israel i la renúncia a donacions d'empreses i de grups de pressió proisraelians.

DSA va néixer el 1982 sota el lideratge de Michael Harrington, que la va concebre com "l'ala esquerra del possible": aliar-se amb els sindicats per empènyer el Partido Demócrata des de dins. El 2015 encara rondava els 6.000 afiliats. La campanya de Sanders el 2016, la primera victòria de Trump i l'elecció d'Ocasio-Cortez ho van canviar tot, i Mamdani va acabar de disparar les xifres: d'uns 50.700 afiliats l'octubre del 2024 a més del doble avui.

La guerra a les primàries

No obstant, la batalla decisiva no va ser la de dimarts a la nit. Es va lliurar entre juny i agost, quan DSA va convertir el seu creixement en vots dins del Partit Demòcrata. Els nous lideratges "socialistes" van desbancar en primàries a diversos candidats del establisment. Els Estats Units tendeixen a la gerontocràcia: Joe Biden va abandonar la disputa del 2024 als 81 anys, envoltat pels dubtes sobre la seva capacitat, i el líder demòcrata al Senat, Chuck Schumer, en té 75. En aquest context, el rebuig als càrrecs d'edat avançada transcendeix la ideologia i explica part d'aquests triomfs.

El cas més significatiu és Míchigan. Abdul El-Sayed va guanyar allà la candidatura al Senat per uns 15.000 vots davant de la congressista Haley Stevens, malgrat una despesa en contra seva de més de 60 milions de dòlars, majoritàriament de grups proisraelians encapçalats per l'AIPAC. El-Sayed no és membre de DSA ni va obtenir el seu suport formal —es defineix, de fet, com a "capitalista"—, però va fer campanya amb la sanitat universal i la fi de l'ajuda militar a Israel com a banderes. Símptoma que l'agenda de DSA arrossega ja a les files demòcrates més enllà de les seves sigles.

L'èxit socialista es recolza en la mateixa matèria que ha enfonsat els republicans: la butxaca. Vivienda, salaris, sanitat i cura infantil han vertebrat les campanyes, des de la de Mamdani a Nova York fins a la de Janeese Lewis George. Aquesta regidora i militant de DSA va guanyar al juny amb comoditat les primàries per a l'alcaldia de Washington DC, amb el suport de la majoria dels sindicats locals i un discurs centrat en l'assequibilitat i a plantar cara a Trump.

El sostre territorial

La principal limitació és geogràfica. Un estudi d'agost de la Brookings Institution va identificar 282 candidats recolzats per alguna secció de DSA; només 29 tenien l'aval nacional. El matís importa: el suport local no equival a militància, i alguns ni tan sols comparteixen l'ideari socialista. Cent onze es presentaven a Califòrnia o Nova York; feus demòcrates. Dels 64 que aspiraven al Congrés, tot just 19 havien guanyat les seves primàries a mitjans d'agost, i només deu ho havien aconseguit en districtes amb menys Congreso deu punts d'avantatge demòcrata. En les circumscripcions genuïnament disputades, DSA va presentar cinc aspirants i només un va guanyar la nominació.

Les dades apunten a un sostre, almenys per ara: els seus triomfs es nodreixen sobretot de votants joves, blancs i amb estudis universitaris, no de l'electorat obrer que la retòrica socialista reivindica. Aquest electorat va votar Trump per 56 a 42 el 2024 i, encara que se n'ha distanciat, segueix confiant més en els republicans per gestionar l'economia.

Els set escons conquistats dimarts confirmen el patró: tots pertanyen a districtes on la candidatura demòcrata equival, a la pràctica, al càrrec. En els districtes disputats, les primàries demòcrates van elegir moderats. El contrapunt és Florida. Allà Angie Nixon, afiliada a DSA encara que sense el suport formal de l'organització nacional, va perdre per un marge estret davant de la senadora republicana Ashley Moody, en un estat que Trump va guanyar amb comoditat el 2024. És el principal senyal que el discurs socialista pot competir en terreny hostil, i va arribar en forma de derrota.

A més, paradoxalment, l'arrasadora victòria demòcrata els ha fet menys determinants. La majoria absoluta està en 218 escons i NBC en projecta 258 per als demòcrates: encara que els set socialistes votessin en bloc contra el seu propi partit, a aquest li sobrarien més de trenta vots. La seva influència serà agenda i pressió interna, no aritmètica parlamentària.

Hi ha senyals d'institucionalització —una alcaldia a la ciutat més gran del país, una altra de probable a Washington i un bloc al Congrés que més que triplica l'anterior—, però no d'un gir socialista general. Ni el seu creixent pes mediàtic ni la seva destresa en xarxes semblen ser suficients per assaltar la candidatura presidencial. Els noms que sonen per 2028 - Gavin Newsom, Pete Buttigieg, Kamala Harris o Josh Shapiro - surten del centre del partit. La representant novaiorquesa Alexandra Ocasio-Cortez, la "socialista" més ben situada en els sondejos, tira del vot jove però encara no ha aclarit si optarà a la Casa Blanca.

En tot just una dècada, DSA ha passat d'uns 6.000 afiliats a superar els 100.000, dels marges de la política a l'alcaldia de Nova York i de dos congressistes a set. Aquest creixement, no obstant, descansa sobre un terreny molt concret: districtes urbans, joves i sòlidament demòcrates, on guanyar les primàries equival a guanyar l'escó. La incògnita és si el moviment podrà expandir-se cap a electorats més amplis, o si, almenys, es consolidarà com un corrent capaç de condicionar l'agenda del Partit Demòcrata sense arribar a dirigir-lo. Les primàries presidencials del 2028 seran el primer camp de proves.