Eleccions a Israel: què es vota, com es vota i qui és qui

Quatre anys després que Israel triés l'actual composició de la Knéset (Parlament) els israelians es preparen per a les que seran una de les eleccions més rellevants de la seva història. Durant l'última legislatura —la més conservadora de la història d'Israel— el país ha sofert una enorme transformació interna a causa d'una successió d'esdeveniments que han marcat tant la seva política domèstica com internacional.

Entre ells, destaquen els atacs d'Hamàs del 7 d'octubre de 2023 contra la població israeliana, la infructuosa gestió de Tel Aviv de la crisi dels ostatges, la represàlia genocida contra la població de la Franja de Gaza i el repudi internacional a la massacre, l'avanç colonial sense precedents a Cisjordània i l'obertura de nous fronts bèl·lics a Iran, Líban i, en menor mesura, Síria.

La ferida que aquests esdeveniments han deixat en la societat israeliana és profunda. D'acord amb l'Índex de Democràcia israeliana de 2025, elaborat per l'Institut de Democràcia d'Israel (IDI), el país està més polaritzat que mai. La fricció entre les dretes i l'esquerres són percebudes pels israelians com "la tensió més apressant" del país, malgrat que al voltant del 60% dels israelians s'autopercebin "de dretes". Les enquestes realitzades des de l'inici del genocidi mostren que aquestes divergències també es van evidenciar a l'hora de donar suport o no a l'avanç dels colons a Cisjordània, l'alto el foc a la Franja de Gaza o l'entrada d'ajuda humanitària a l'enclavament.

Algunes de les veus crítiques amb el Govern israelià han acabat per abandonar el país. L'aliá o migració jueva cap a Israel, base fonamental d'identitat israeliana, s'ha estancat en els últims anys, al mateix temps que s'ha multiplicat la migració de ciutadans israelians cap a tercers Israel. Això ha provocat un saldo migratori mai abans registrat en la sèrie històrica del Center Bureau of Statistics (CBS), que va començar a comptabilitzar la migració de llarga durada el 2010.

Les posicions de la majoria dels jueus israelians respecte a la qüestió palestina han quedat anquilosades en llocs irreconciliables amb la possibilitat de qualsevol tipus d'autonomia àrab. D'acord amb l'Índex de la Pau publicat al juliol de 2026 per la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Tel Aviv, tan sols el 24% dels israelians jueus continua donant suport a la solució de dos Estats, mentre que només un 6% es planteja l'opció de la creació d'un estat binacional. Enfront d'ells, la majoria dels àrabs amb ciutadania israeliana — el 71% — desitgen avançar en la solució dels dos estats, la qual cosa no exclou que el 39% també doni suport al naixement d'un estat binacional.

En definitiva: la bretxa entre ambdues poblacions és profunda i s'eixampla cada dia que passa sense que es posi fi a l'ocupació. A la majoria de la població israeliana ni tan sols se li passa pel cap aquesta opció. "La qüestió palestina no es planteja, se surt completament del guió", confirma a Público la sotsdirectora del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC), Rosa Meneses. Segons l'experta, els israelians "estan abstrets en el trauma del 7-O, però són incapaços de veure els traumes aliens" perquè "no veuen a la població palestina".

N'hi ha que veuen en la radicalització del sionisme un símptoma "del principi de la fi" del projecte nacional israelià "tal com l'hem conegut", afirma Ilan Pappé en el seu assaig La fi d''Israel (Akal, 2026). El proper 27 d'octubre, uns 7 milions dels 10,2 milions de ciutadans que habiten Israel acudiran a les urnes per elegir els governants que els acompanyaran en aquesta nova etapa.

Què es vota?

Israel és una democràcia parlamentària unicameral. És a dir, que el seu poder legislatiu recau únicament sobre la Knéset o el Parlament, que està compost per 120 seients que es reparteixen proporcionalment al nombre de vots adquirits. Els membres de la Knéset tenen el poder d'investir el primer ministre del país o cap del Govern, el president o cap de l'Estat, i el controlador de l'Estat, que equival a una barreja entre el Tribunal de Comptes i el Defensor del Poble espanyol. Actualment, aquests càrrecs els tenen Benjamín Netanyahu, Isaac Herzog i Michael Rabello, respectivament.

A més, la Knéset legisla, controla políticament al govern, promulga lleis i posseeix algunes funcions que podrien entrar en l'àmbit del judicial, com acabar amb la immunitat parlamentària dels seus membres —el que a Espanya es coneix com a aforament—, i destituir al president o al controlador de l'Estat. Un cop elegit el líder de l'Executiu, el primer ministre, aquest elegirà els seus ministres, que hauran de governar per un període màxim de quatre anys.

¿Qui vota?

Segons la Comissió Electoral Central, al maig de 2026 hi havia  7,3 persones amb dret a vot. És a dir, ciutadans israelians, majors de 18 anys i inscrits en el Registre de Població. El vot d'aquesta població està radicalment condicionat per la seva adscripció ètnica. Segons el CBS, la població israeliana està composta en un 76% per jueus, en un 21,1% de palestins del 48 o àrabs i per un 2,9% de persones estrangeres. No obstant això, el pes electoral de cadascun d'aquests grups no correspon a la seva proporció real en la societat.

Per començar, quan el CBS aporta dades sobre la divisió ètnica del cens electoral, agrupa els àrabs cristians, musulmans i drusos. Segons les últimes dades de l'organisme estadístic, aquests suposen un 17% del cens. Uns 4 punts percentuals menys que la seva població real a Israel. A què es deu aquesta baixa representació? Segons el CBS, dues raons expliquen aquest fenomen. D'una banda, la joventut de la població àrab, molts dels membres de la qual tenen menys de 18 anys. D'altra banda, les dificultats que enfronten els palestins del 48 per obtenir la ciutadania israeliana, el que els impedeix accedir a drets bàsics com al sufragi.

A més, la falta de solucions reals per a la discriminació que pateixen els àrabs a Israel ha acabat per desinflar la participació d'aquests en les eleccions. Tal com va descriure Isaías Barreñada, professor de Relacions Internacionals a la Universitat Complutense de Madrid (UCM), durant una conversa amb aquest diari aquest estiu, aquesta "decepció" dels àrabs per la via electoral és especialment evident "entre els joves, que cada vegada voten menys".

Com es vota?

Les eleccions al Parlament israelià se celebren en una sola ronda i de forma presencial. És a dir, no existeix el vot per correu. D'aquesta manera, les opinions dels que van migrar d'Israel -algunes molt crítiques amb la gestió del país i, fins i tot, amb el genocidi a Gaza- no tenen el seu reflex en el resultat electoral. No és l'única fórmula que enfosqueix la representació de la diversitat a la Kenésset.

Tot l'Estat israelià és una única circumscripció. És a dir, que al contrari del que passa a Espanya, no hi ha regions amb més o menys seients al Parlament en base a la mida de la població ni per compensar desigualtats històriques. Això genera una sèrie de problemàtiques en relació a la representació de les ètnies minoritàries i de les seves demandes. Especialment, si es té en compte que, des del 2014, les formacions polítiques han d'assolir el 3,25% dels vots vàlids si volen aconseguir un escó.

Si es parteix de la dinàmica electoral en què, segons Barreñada, "els àrabs voten els partits àrabs i els jueus els jueus", és fàcil identificar que els més afectats pel llindar electoral són els palestins del 48. La seva baixa representació en el cens electoral i la divisió del vot entre els tres partits àrabs majoritaris — Ra'am, Hadash i Ta'al — minva la seva capacitat d'influenciar al govern. Actualment, aquestes tres formacions ocupen únicament el 12% del Parlament.

Qui es presenta?

El passat 9 de setembre es va tancar el termini perquè els partits israelians presentessin les seves candidatures a la Kenésset. En total, 38 formacions van presentar les seves llistes -tancades- a la propera cita electoral, la majoria d'elles representants dels interessos dels israelians jueus.

El passat 23 de setembre, el Comitè Electoral Central va prohibir la participació de Ra'am i la Llista Conjunta de Hadash, Ta'al i Balad en les eleccions d'octubre, sobre la base de les impugnacions presentades per l'extrema dreta del Likud, la formació supremacista Otzma Yehudir i el fòrum Choosing Life, format per familiars i víctimes de Hamàs.

Els partits àrabs als quals actualment se'ls impedeix presentar-se a les eleccions són els únics amb possibilitats d'aconseguir representació a la Kenésset. La decisió del Comitè Electoral Central no és definitiva, i s'espera que el Tribunal Suprem d'Israel prengui una decisió definitiva la setmana vinent.

Per contra, el Comitè Electoral va rebutjar les impugnacions que demanaven desautoritzar la participació dels partits de tall feixista Otzma Yehudit i Sionisme Religiós, i del centrista Partit Demòcrata —antigament conegut com el Partit Laborista—.

La majoria de les enquestes mostren com a guanyador Gadi Eisenkot, líder de la formació ultraconservadora Yashar!, primer ministre sense cartera de Benjamin Netanyahu. No obstant això, la carrera al govern està encara molt renyida amb el Likud de Netanyahu. De fet, en el cas que el Suprem no avali la decisió de la Comissió Electoral Central d'acabar amb els partits àrabs, la clau del govern israelià podria estar a les seves mans. No obstant això, cap dels partits de l'oposició vol veure's en aquesta situació.

Actualment, una part important del debat electoral gira entorn d'aquesta qüestió. Netanyahu mira de convèncer els seus potencials votants que si Eisenkot guanya les eleccions, pactarà amb els partits àrabs, cosa que el líder de Yashar! nega categòricament. "Hi ha un cert consens respecte al fet que no es pactarà amb els àrabs", apunta Meneses. No obstant això, tenint en compte l'aritmètica electoral "no està clar com ho resoldran", més enllà d'encallar en la repetició electoral si cap partit aconsegueix formar govern. Si el Suprem avala la prohibició dels partits àrabs a concórrer a les eleccions, aquesta paradoxa quedaria resolta, de nou, a través de la discriminació.