De Berlín a Singapur: les mesures contra l'especulació immobiliària que Espanya podria adoptar

La crisi de l'habitatge no és exclusiva d'Espanya. La resta del món també la pateix. Els problemes són similars a Madrid, París, Berlín, Londres, Amsterdam o fins i tot Nova York o Singapur, preus disparats i un accés cada vegada més restringit a una casa digna i assequible. "L'augment dels preus de l'habitatge i la falta d'opcions d'habitatge social i assequible han desencadenat una crisi de Londres a la UE", afirmava un informe de l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea la passada primavera. En aquest document, avalat pel Parlament Europeu, també s'assenyalava que el preu de compra de l'habitatge a la UE es va disparar a Europa un 53,4% i el del lloguer gairebé al 17% entre els anys 2015 i 2024.

Davant aquesta tessitura, Brussel·les creu que ha arribat l'hora d'actuar. El passat 9 de setembre, la Comissió Europea va presentar de forma oficial una proposta en la qual planteja mesures per restringir el lloguer turístic i segons habitatges en zones tensionades. No és l'única mesura impulsada per Brussel·les: el desembre de l'any passat també es va presentar el Pla Europeu d'Habitatge Assequible (European Affordable Housing Plan), un paquet integral de polítiques i inversions que compta Brussel·les un pressupost inicial de 43.000 milions d'euros. El pla pretén, entre altres qüestions, simplificar els tràmits burocràtics en el sector de la construcció i facilitar la inversió en vivenda pública i exercir més control sobre els lloguers turístics, així com mesures per combatre l'especulació.

El problema no és només europeu. Diferents països assagen les seves pròpies fórmules per frenar l'especulació. Tot i que no hi ha una única recepta, per general la majoria aposta per mesures que van des de limitar el preu dels lloguers fins a gravar els habitatges buits, posar límits al lloguer turístic, regular els lloguers residencials, potenciar l'habitatge públic o imposar condicions a la demanda. L'estratègia és variada.

En aquest sentit, alguns països aposten per desenvolupar l'habitatge públic i social (Àustria, Singapur); d'altres posen l'accent en l'expropiació o l'adquisició forçosa (Irlanda, Anglaterra); n'hi ha que imposen restriccions a l'hora de comprar, sobretot als estrangers (Corea del Sud, Nova Zelanda, Australia o Canadà); finalment ha aquells que també recorren als impostos com a eina per contenir les pràctiques especulatives (Singapur, Irlanda).

Igual que passa a Espanya, en molts països l'habitatge és competència regional o municipal, per la qual cosa aquest assumpte depèn en bona mesura de les administracions locals. Aquestes són algunes de les propostes més interessants. Tot i que el ventall és ampli, hi ha certes fórmules que potser podrien haver evitat el desnonament de la Maricarmen.

Amsterdam: mantenir a ratlla als especuladors

L'anomenat model Amsterdam, un conjunt de mesures adoptades per l'Ajuntament de la ciutat holandesa per mantenir a ratlla els especuladors, és una de les iniciatives més conegudes. Aquest model aposta decididament per l'habitatge social. De fet, en els nous desenvolupaments urbanístics de la ciutat el 40% ha de ser habitatge social, l'altre 40% ha de ser habitatge de preu mitjà regulat i només el 20% restant pot sortir al mercat lliure. L'accés als habitatges socials està també reglat: existeixen requisits d'ingressos econòmics, sistemes d'assignació i, per a determinats habitatges, una autorització municipal.

Londres: lloguers indefinits

Per començar per la més recent, a Gran Bretanya va entrar en vigor fa uns mesos una nova normativa que garanteix els lloguers de per vida sempre que l'inquilí compleixi amb les seves obligacions. El propietari només podrà recuperar l'habitatge en alguns casos justificats. A partir d'ara, mentre l'inquilí compleixi, i excepte comptades excepcions, el propietari tindrà prohibit iniciar un procés de desnonament. Es tracta de la major reforma d'aquesta matèria en quatre dècades. Reverteix el model imposat per Margaret Thatcher el 1988, quan va eliminar aquest tipus de blindatge.

Berlín: l'aposta per l'expropiació

A Berlín, una ciutat on els preus de l'habitatge estan disparats, l'aposta és per un altre model: l'expropiació. El partit d'esquerra alternativa Die Linke va guanyar les recents eleccions regionals sobre un eix vertebrador: l'habitatge. "A Berlín, la victòria de Die Linke s'ha produït sota una promesa de mesures molt més contundents, com l'expropiació i la regulació contundent del mercat", explica a Público Víctor Colom, advocat especialitzat en habitatge del Centre d'Assessoria i Estudis Socials (CAES).

Les propostes de Die Linke es condensen a crear un organisme per combatre els "lloguers il·legals", limitar el preu dels arrendaments públics i adoptar totes les mesures possibles per reduir el preu dels privats. Però la mesura estrella dels seus compromisos és l'expropiació d'habitatges als grans propietaris, tal com es va aprovar en un referèndum no vinculant que es va celebrar el 2021 a la capital alemanya. Tot plegat ha calat a Berlín, una ciutat on més del 80% viu de lloguer i els habitants de la qual han vist com la recerca de pis s'ha convertit en un malson. Segons dades oficials, els lloguers actuals són, de mitjana, un 69% més alts que el 2016.

Viena: l'epicentre de l'habitatge protegit

El model per antonomàsia d'habitatge protegit i assequible segueix sent la ciutat de Viena. La capital d'Àustria s'ha erigit en estendard de les polítiques d'habitatge. Al cap i a la fi, porta més d'un segle mostrant al món que l'aposta per l'habitatge social funciona. Amb 220.000 habitatges de titularitat pública i altres 200.000 subvencionats, al voltant del 50% de la població vienesa viu en habitatges protegits. De fet, el 80% dels vienesos viu de lloguer. Poden fer-ho perquè el preu mitjà dels arrendaments amb prou feines supera els 300 euros. A més, el que distingeix el model vienès no és únicament la seva escala, sinó també la seva permanència: el parc municipal d'habitatges no es ven ni es desregula amb el pas del temps.

Nova York: estendre l'habitatge assequible

Zohran Mamdani, l'alcalde progressista de Nova York, també té l'habitatge assequible com una prioritat en la seva agenda. D'entrada, el regidor novaiorquès ja ha anunciat la inversió de 22.000 milions de dòlars per construir habitatge protegit a la ciutat. També ha congelat gairebé un milió de lloguers alhora que planteja transitar la via de les expropiacions. "Hi ha gent que està guanyant eleccions proposant l'expropiació. A Nova York, Mamdani també ho està plantejant", postil·la Palomo. En conjunt, l'estratègia de Mamdani combina un major control sobre els lloguers amb molta més construcció d'habitatge públic i assequible.

Singapur: la clau són els impostos

Singapur és un altre lloc on l'habitatge s'ha convertit gairebé en un producte de luxe. Allà la solució passa pels impostos. En realitat, es tracta de facilitar l'accés a la primera residència i penalitzar progressivament la compra de segona, tercera i següents habitatges, de tal forma que l'acumulació de cases no sigui atractiva des del punt de vista fiscal.

'Spain és diferent'

A Espanya, però, moltes d'aquestes mesures no s'apliquen. Per exemple, les expropiacions. "Hauríem d'obrir aquest meló", afirmava l'advocada Alejandra Jacinto en una recent entrevista amb Público. I és que els experts assenyalen que és hora de ser valents. Espanya encapçala la llista de països europeus on es requereix un major esforç econòmic a les famílies —prop del 40% dels seus ingressos— per comprar un habitatge. A més, els preus creixen el doble de ràpid que la mitjana europea. Per si això fos poc, Espanya també presenta una de les taxes més baixes d'habitatge públic, tot just l'1,5%. De fet, el 2025 Espanya comptava amb un parc social de lloguer de tan sols entre l'1,5% i el 2% enfront d'una mitjana de la UE-27 del 10,5%. Un altre aspecte en què Espanya destaca negativament és en l'accessibilitat del lloguer per a rendes baixes, segons un recent article publicat per José García-Montalvo, catedràtic de la Universidad Pompeu Fabra (UPF), titulat L'habitatge a Espanya diagnòstic i propostes des d'una perspectiva internacional. Totes aquestes dades evidencien que Espanya parteix d'una pitjor posició que els seus veïns europeus per fer front a la crisi de l'habitatge. Però ha arribat l'hora d'actuar. Com sosté Jacinto en l'entrevista esmentada, "ja no ens podem permetre que demà tot segueixi igual".