La indignació per l'alliberament de 'La Manada' arriba a la plaça Sant Jaume

Ràbia, vergonya, impotència. Són els tres sentiments més compartits a la Plaça Sant Jaume aquesta tarda, on centenars de persones s'han manifestat contra la llibertat provisional de 'La Manada'. Tot i la immediatesa amb què s'ha convocat la concentració (la notícia s'ha donat a conèixer cap a les cinc de la tarda), a les 19h unes dues-centes persones començaven a reunir-se. Una hora més tard ja eren més de 500.

"Com a dona sento molta impotència, em fa vergonya aquesta justícia", deia Marisol Blanco, que s'ha acostat a la plaça directament des de la feina. Li tremolava la veu i se li entelaven els ulls quan parlava del que sent, com a moltes altres dones que han acudit a la convocatòria.

Entre crits de "és criminal la justícia patriarcal" i "si no dic sí, també és no", es trobava també Gala Pin, regidora del Districte de Ciutat Vella, que assistia a títol personal. No hi havia polítics a primera fila, que han cedit el protagonisme a la societat civil. "Sento que la meitat de la població [les dones] no importem", afirmava la regidora. Es queixava de la justícia de manera global: "És tot, és que mentre Urdangarin pot triar presó i encara no s'acosta els presos catalans, ara a més deixen als violadors lliures".

Pilar sent "vergonya aliena". Aquesta tarda, els Comitès de Defensa de la República (CDR) havien convocat concentracions als barris de la ciutat per la llibertat dels presos catalans. Però quan han conegut la notícia, han decidit dissoldre les protestes i sumar-se a la manifestació feminista. "Immediatament ens hem unit per venir aquí", explicava emocionada.

La plaça s'anava omplint de persones i pancartes que expressaven la frustració davant la decisió de l'Audiència de Navarra. "I nosaltres som les feminazis?", resava una. "Ens han violat a totes", una altra. "No és justícia, és masclisme", la més repetida. Dones de totes les edats s'hi donaven cita per donar forma a l'esclat social que representa per a moltíssimes dones l'acció de la justícia a l'Estat espanyol.

"Estic fatal, sento molta ràbia i impotència" expressava Mercè Puig, una altra de les assistents. La seva amiga, Empar González, afegia que "no existeix la justícia". Una altra dona s'unia a la conversa amb aquest diari. "Com denunciaria la menor a la qual van violar a Razzmatazz sabent tot el que li està passant a la supervivent de 'La Manada'?" es preguntava.

Al voltant de les vuit del vespre, les dones que pertanyen a les principals plataformes feministes catalanes llegien un manifest. Entre d'altres arguments, insistien que "aprofitar la inconsciència d'una dona per violar-la no treu gravetat a l'agressió". Sobretot, subratllaven que "s'ha de passar del 'no és no', al 'cal un sí'". Demanaven a les assistents que cuidessin les seves energies perquè "vindran més mobilitzacions". De fet, cridaven a la mobilització permanent.

La indignació s'apoderava de la plaça i començaven els crits que la canalitzen: "sola, borratxa, vull arribar a casa" clamaven les més joves. contagiant les altres. "Ni cames, ni braços, masclets a trossos" començava un altre grup, de seguida secundat. "Estem fins al cul de tant machirulo" cantaven intentant posar humor a la desídia. "El meu cos, la meva vida, la meva forma de follar, no s'agenolla davant del sistema patriarcal". Les cares ho deien tot, de la desolació a la ira, les dones concentrades xisclaven per treure tots aquests sentiments negatius que estaven, potser avui més que mai, a flor de pell.

Conscients de la magnitud de la decisió judicial i del nivell de contestació de la ciutadania, les convocants tornaven a assegurar que tornaran a omplir els carrers. "La nit és nostra, cap agressió sense resposta", corejaven en resposta les concentrades. Altres portaven fotos dels cinc violadors de 'La Manada', al costat de la frase "si ells surten, nosaltres ocupem els carrers".

Encara que en la manifestació també hi havia homes, la veu cantant la portaven les dones. En l'espai que quedava entre la pancarta i la resta d'assistents es concentraven els periodistes i fotògrafs, la majoria, homes. Una manifestant s'ha apropat a comentar-los que entenia que haguessin de fer la seva feina, però que no calia que estiguessin "en tot el meollo".