L'independentisme català continua encallat en la divisió sis mesos després de perdre el Govern

L'independentisme va tocar fons en les darreres eleccions al Parlament del passat mes de maig, immers en una espiral d'enfrontaments i crisis internes que va comportar la pèrdua de la majoria absoluta primer, i l'arribada del PSC al Govern -i de Salvador Illa a la presidència- posteriorment. L'enfrontament dins l'independentisme ve de lluny i va impactar de ple en els governs posteriors a l'aixecament de la intervenció de la Generalitat amb l'article 155 de la Constitució, tant el presidit per Quim Torra com el de Pere Aragonès. Les tensions constants, i molt evidents, entre Junts i ERC es van traslladar a l'interior del Consell Executiu, fins la ruptura definitiva que va suposar la marxa de Junts del Govern Aragonès. Però si la desfeta electoral -que la majoria d'actors polítics i politòlegs atribueixen a la divisió del moviment- podia empènyer a una recomposició de la unitat, tot indica que l'independentisme està molt lluny encara d'assolir-la, i sembla embarrancat en un cúmul de crisis internes i enfrontaments entre partits i entitats.

Així, sis mesos després de l'arribada del socialista Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, la pèrdua de la majoria independentista ha comportat alguns canvis. Moviments interns i redefinició d'estratègies a Junts, ERC i la CUP, però també a les organitzacions de la societat civil com l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium o el Consell de la República. També s’ha produït alguna aproximació entre els dos principals competidors per l'hegemonia, Esquerra i Junts, en un intent de moderar el grau d'enfrontament però sense arribar a dibuixar una estratègia unitària. Tot plegat, amb un caire més aviat d'alto-el-foc per mirar de frenar la decepció i afartament de les bases independentistes, que de voluntat real de reconciliació.

Junts i ERC, una treva plena de desconfiances

La principal pugna entre els partits polítics és sense cap mena de dubte la que mantenen Junts i Esquerra, amb una aferrissada lluita per l’hegemonia en l’espai independentista. La desfeta d’ERC a les darreres eleccions al Parlament va decantar la balança en favor de Junts, però els dos partits mantenen encara una clara competició entre adversaris i una profunda desconfiança mútua. Amb tot, la pèrdua de la majoria al Parlament i les divergències internes als dos partits, han provocat una certa treva en les hostilitats. En el cas de Junts, la divisió ha quedat més apaivagada però ha comportat l’expulsió dels nuclis de decisió dels membres del sector liderat per Laura Borràs. En el cas dels republicans la trencadissa ha estat molt més pública i notòria entre els anomenats ‘junqueristes’ i ‘roviristes’.

“És evident que una part de l’electorat independentista està decebut pel fet de no haver assolit la independència el 2017, però també està cansat de les continues picabaralles posteriors entre independentistes”, admeten des d’ERC. El retorn a la presidència de Junts i d’ERC, de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras respectivament, ha reactivat una relació que mai ha tingut una gran sintonia. I la primera escenificació d’una suposada aproximació va ser la recent trobada de Junqueras i Puigdemont a Waterloo. La trobada ha estat qualificada a Públic, per fonts dels dos partits que van ser-hi presents, de “totalment cordial”. Però aquestes mateixes fonts admeten que no es va arribar a cap punt de trobada per a una estratègia conjunta que reactivi la unitat independentista.

Compartim algunes qüestions importants en l’àmbit de la llengua o de la lluita antirepressiva, però també ens separen diverses coses molt importants

Sobre la trobada de Brussel·les, fonts de la màxima confiança d’Oriol Junqueras asseguren que “compartim algunes qüestions importants en l’àmbit de la llengua o de la lluita antirepressiva”, però també afegeixen que “ens separen diverses coses molt importants”. Tot i no concretar les divergències, l’estratègia de connivència de Junts amb el PP en algunes votacions al Congrés és una d’elles. “A hores d’ara, la nostra prioritat és que els socialistes compleixin els acords ja subscrits en temes com el finançament, les infraestructures, Rodalies...”, asseguren les fonts republicanes, tot afegint que “nosaltres no tenim cap pressa que un Govern del PP i Vox arribi a la Moncloa, i no col·laborarem per precipitar-ho”.

Fonts de la direcció de Junts reconeixen que no va haver cap entesa per establir un front unitari al Congrés com proposaven els de Puigdemont, més enllà d’alguns temes puntuals i concrets. I de fet, l’última gran topada entre Junts i ERC es va generar per les dures crítiques del portaveu d’Esquerra, Gabriel Rufián, al rebuig inicial de Junts al decret de revalorització de les pensions, que els republicans van votar favorablement. Unes crítiques que no van agradar a Junts i que els postconvergents van respondre amb l’habitual crítica al que consideren “seguidisme d’ERC de les polítiques del Govern espanyol a canvi de res”.

Relacionat amb aquest tema

La direcció d'ERC aposta per una majoria independentista àmplia i sòlida el 2031

Públic

El cert és que dins d’ERC va haver un debat sobre l’oportunitat de la duresa de les crítiques, que des de la direcció nacional del partit es volien fer de forma més equidistant, repartint la responsabilitat entre el PSOE, PP i Junts, i no només centrades contra la dreta independentista. Una controvèrsia que il·lustra que Junts i ERC estan lluny de refer la unitat, però que busquen rebaixar, davant les bases independentistes, el nivell d’enfrontament.

La CUP, entre la duresa i la flexibilitat després del procés de Garbí

Finalment en el marc dels partits polítics, la CUP ha entrat en una fase menys agressiva contra les altres forces independentistes després del seu bloqueig constant al Govern de Pere Aragonès, tant en l’etapa de coalició entre ERC i Junts, com en la posterior dels republicans en solitari. El procés de Garbí ha comportat un debat i reflexió sobre la necessitat d’una redefinició estratègica i una major flexibilitat dels cupaires.

Relacionat amb aquest tema

Llach desmarca l'ANC dels partits independentistes: "Mai més serem la vostra crossa"

Públic

A Junts i ERC hi ha els mateixos actors, passant-se factures antigues, amb els vicis de sempre, intentant-se perpetuar en una cadira

A partir d’aquí, la CUP vol "ser molt més útil" i "no deixar de banda les preocupacions" de la gent, segons el nou secretari general i portaveu, Non Casadevall, que defensa que "les institucions han de ser capaç de respondre" a qüestions com l'habitatge. Casadevall "no tanca la porta" a negociar amb la resta de forces independentistes i fins i tot s’obre a fer-ho amb el Govern del PSC en alguns temes, però exigint als socialistes un canvi radical de polítiques, tot admetent que l’entesa serà "complicada". Però en qualsevol cas, es denota una major flexibilitat en l’acció política dels cupaires per recuperar la sintonia amb les altres forces independentistes. Ara bé, des de la CUP també són crítics sobre la falta de renovació de lideratges dins l'independentisme, i Casadevall lamenta que a Junts i ERC hi ha "els mateixos actors, passant-se factures antigues, amb els vicis de sempre, intentant-se perpetuar en una cadira".

La marxa de Puigdemont i el ‘cas Comín’ dinamiten el Consell de la República

Més enllà dels partits polítics, l’independentisme civil tampoc viu el seu millor moment, amb estratègies divergents entre les entitats i considerables crisis internes en algunes d’elles. El Consell de la República, ens impulsat per l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb l’objectiu de dirigir el moviment independentista des de l’exili, és l’entitat que passa, sens dubte, per un pitjor moment. Si bé ja no va aconseguir la unitat de tot l’independentisme per l’absència d’ERC o la CUP -només s’hi va integrar el sector cupaire de Poble Lliure-, en els darrers mesos ha caigut en la més absoluta irrellevància. Puigdemont ha abandonat el lideratge de l’entitat per tornar a exercir la presidència de Junts, les divisions internes estan a flor de pell i les acusacions de presumptes irregularitats comptables i d’assetjament contra el exvicepresident de l’entitat, Toni Comín, han estat una bomba per al Consell.

Relacionat amb aquest tema

Comín presenta la seva candidatura a presidir el Consell de la República

ACN

El Consell de la República ha de ser el reflex de la societat en clau independentista

Immers aquesta setmana en unes eleccions que pretenen obrir una nova etapa postPuigdemont, el Consell de la República lluita per la supervivència. Quatre candidats aspiren a rellevar l’expresident al capdavant d'una entitat que va néixer el 2018 per a liderar la "internacionalització del procés". El Consell viu un veritable terratrèmol, després de la dimissió en bloc de tota l’Executiva el passat mes de novembre, de la constitució d'una gestora i de la convocatòria d'eleccions que van començar dissabte i finalitzen aquest dimecres. Entre els quatre candidats, destaquen els noms del propi Toni Comín, esquitxat per acusacions de mala gestió i assetjament, i de l'advocat Jordi Domingo, que genera més consens en l'entorn de Puigdemont. L’expresident ha optat pel silenci en l’afer de Comín i les divisions internes. Tots els candidats proposen redefinir d'una manera o altra el paper de l'entitat, arran del canvi de context polític.

En declaracions a Catalunya Ràdio, la portaveu de la gestora del Consell de la República, Teresa Vallverdú, apuntava que cal que l’entitat enforteixi la seva transversalitat: “ha de ser el reflex de la societat en clau independentista” i recorda que “en formen part gent de totes les formacions”, encara que no totes les organitzacions hi siguin representades.

L'ANC, entre la convulsió interna i la pressió als partits

L'Assemblea Nacional Catalana ha passat de ser el símbol de la unitat independentista a quedar atrapada en múltiples confrontacions internes i externes. Per una banda, l’ANC manté la pressió a les formacions polítiques, tot i que amb una especial intensitat contra Esquerra Republicana. Els acords entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez han obligat a mantenir una major equidistància en les exigències i crítiques, però la relació entre el president de l’ANC, Lluís Llach, i el d’ERC, Oriol Junqueras, és de total animadversió.

L’ANC exigeix als partits independentistes que trenquin tots els acords amb els socialistes, tant el que ERC va establir amb el PSC per a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, com el que va fer Junts amb el PSOE -juntament amb els republicans- per investir Pedro Sánchez com a president del Govern espanyol. En la llista també hi ha l’exigència de trencar tots els pactes que Junts i ERC mantenen amb el PSC als ajuntaments, consells comarcals i diputacions.

Per al moviment d’alliberament nacional català, que és el que som i volem ser, donar estabilitat al Govern de la metròpoli i a la seva delegació a Catalunya és un error monumental

En aquesta línia, Llach és contundent: “per al moviment d’alliberament nacional català, que és el que som i volem ser, donar estabilitat al Govern de la metròpoli i a la seva delegació a Catalunya és un error monumental”. L’ANC va aprovar el nou full de ruta cap a la independència el passat mes de gener. I si bé manté la via unilateral com a fórmula per assolir-la, no fixa un marc temporal i des de l’entitat reconeixen que en l’actualitat “no es donen les condicions adequades”, i que “cal treballar per generar-les”. Segons una membre del secretariat: “el que segur que no ajuda a generar les condicions per la independència es pactar amb partits del 155 -en referència als socialistes-“. Llach apunta l’alternativa: “jo estic per la desestabilització d’aquests governs -l’estatal i el de la Generalitat-, tant d’un com de l’altre”.

Però l’ANC tampoc s’ha escapat de les controvèrsies i enfrontaments interns. Primer va ser la pugna per la confecció d’una llista electoral que defensava l’anterior presidenta de l’entitat, Dolors Feliu. La proposta va fracturar l’entitat entre partidaris de la llista i els que rebutjaven que l’ANC es presentés a les eleccions, va provocar la dimissió de membres del secretariat i finalment va ser desestimada per un escàs marge. Aquesta divisió es va traslladar a les eleccions per renovar la direcció, que finalment va permetre a Llach accedir a la presidència però no sense un llarg i tortuós procés de bloqueig entre sectors.

I finalment, la darrera crisi ha estat la protagonitzada per l’exvicepresident del Parlament, Josep Costa, abandonant el secretariat de l’ANC per discrepàncies amb Llach. Costa va fer públic que havia abandonat el ple del secretariat nacional, i va acusar Llach i la seva direcció de tenir una actitud "despòtica" i de "potinejar" l'ANC. Tot plegat, també després que Llach sortís a defensar Comín de les acusacions que planen sobre ell. "Són comportaments que fan mal al moviment" va dir Costa.

Òmnium es desmarca de l’ANC buscant transversalitat

Finalment, Òmnium s’ha erigit com l’entitat amb més socis i més estable internament, en un fràgil i molts cops complicat joc d’equilibris que li permet assolir una gran transversalitat. Tot i que també denota una cert afebliment en el nombre d’associats. Òmnium ha fixat una estratègia diferenciada de la confrontació que defensa l’ANC, i manté discrepàncies que en algun moment han fet inviable l’organització d’actes conjunts, però sense arribar a l’enfrontament directe. El tarannà d’Òmnium és més conciliador amb el conjunt de les forces polítiques independentistes i ha redefinit la seva estratègia per posar el focus en la construcció nacional, sense abandonar l’aspiració independentista i la defensa del dret a l’autodeterminació.

Ara el que cal és treballar per la construcció nacional mitjançant un nosaltres inclusiu, i per sumar nous catalans que se sentin orgullosos del seu país i contribueixin a l’alliberament nacional

Òmnium centra l’actuació del dia a dia en la defensa del català i la cultura catalana, i compagina aquests temes amb la lluita pels drets fonamentals, democràtics i de caire social, el que a Òmnium es coneix com “les lluites compartides”. Segons el president de l’entitat, Xavier Antich, “ara el que cal és treballar per la construcció nacional mitjançant un nosaltres inclusiu, i per sumar nous catalans que se sentin orgullosos del seu país i contribueixin a l’alliberament nacional”.