Entrevista a Modest Guinjoan"Hem de deixar d'adobar sectors productius amb creixements indiscriminats i salaris baixos"

Per què l'economia catalana creix i el benestar social no progressa? Aquesta pregunta, gens retòrica, és la que encapçala el darrer llibre de l'economista Modest Guinjoan. Sota el títol Créixer o progressar? (Pòrtic), hi analitza quina és la millor fórmula per a continuar construint el benestar social, després d'una època, potser massa llarga, basada en el "créixer per créixer".     

L'autor, que ha desenvolupat la seva carrera al món de l'empresa i de l'Administració Pública, ha assessorat més de 70 companyies a la seva llarga trajectòria professional. Professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), articulista d'opinió i impulsor, amb altres economistes del blog 5cèntims, la seva veu s'alça amb un discurs socialdemòcrata, que ell defineix com de sentit comú.

Quantitat o qualitat?, PIB o nivell de vida? O sectors econòmics  d'alt valor afegit o amb sous baixos? Aquests són interrogants que apareixen a Créixer o progressar? i que Guinjoan tracta d'analitzar. Una vegada superades les dues crisis econòmiques recents, l'economista insta la classe política a "liderar el procés i fer un canvi de rumb, ja que ells són els que tenen el poder, no necessiten dependre de ningú i podrien fer el gir de volant des del moment zero i amb els mitjans que ostenten".

Per què l'economia catalana creix i el benestar social no progressa?

L'economia catalana ha patit una inèrcia que ens ha portat a tirar endavant projectes empresarials amb els quals només ens feien dues preguntes: si creaven llocs de treball i si generaven activitat al territori. És un argument utilitzat pels polítics perquè resulta fàcil i rendible. És el que anomeno créixer per créixer. És l'atractiu del signe més. Però aquesta situació no té cap sentit si, paral·lelament, no va acompanyada per un increment del PIB per habitant. Es a dir, ens hem de preguntar si tot aquest sacrifici ha valgut la pena, analitzant l'impacte en el territori, en el medi ambient o en el tipus de llocs de treball que s'han creat. Tot plegat, ha servit per millorar els serveis públics? 

Ser respectuosos amb el medi ambient a costa de no ser tan rics també és progrés

Hem de canviar la filosofia de créixer per créixer i preguntant-nos i analitzar com es reparteix aquesta riquesa per habitant. Si no, és impossible que hi hagi progrés. La tesi del llibre és que ens hem de fixar en el creixement, sí, però sobretot en progressar. Ho podem aterrar en aspectes pràctics, com serveis sanitaris que no estiguin col·lapsats, sense llistes d'espera, una educació de qualitat o que no es doni una explotació i espoliació del territori, com ha passat a la costa catalana. Corregir aquestes disfuncions és progrés. Igualment, ser respectuosos amb el medi ambient a costa de no ser tan rics també és progrés.

Ara mateix, atesa la situació política i econòmica global, fer aquest discurs sembla que és anar una mica a contracorrent. Com es pot materialitzar?

És cert que en l'esfera global s'està imposant una visió contrària a aquests principis. Tot i això, crec que Europa continua defensant i liderant aquesta percepció més humanística del creixement econòmic. L'educació europea en matèria ambiental resulta la més avançada del món i no hem de descartar que la Xina, pels seus propis interessos, s'acabi adherint a aquesta línia. De fet, ja s'ha situat com a país líder en la producció d'energies renovables. 

En aquesta dinàmica de créixer per créixer, quins llocs de treball s'han creat i quins eren realment els necessaris?

A Catalunya, ens hem convertit en especialistes a crear llocs de treballs de sous baixos i escassa productivitat. Aquestes feines, que en la majoria dels casos no ha volgut la població local, s'han ocupat per treballadors estrangers. Són ocupacions que sovint són desagradables, com treballar a un escorxador, o pesades, com collir fruita al camp. Finalment, en aquests sectors, els empresaris troben treballadors que estan disposats a realitzar l'esforç que requereix aquesta feina i ho fan a qualsevol preu.

  Ens hem convertit en especialistes a crear llocs de treballs de sous baixos i escassa productivitat  

Aquests llocs de treball els acaben cobrint amb la immigració, que suposa una demanda important de persones amb necessitats laborals i vitals que fan feines poc qualificades i mal pagades. Aquestes dinàmiques han fet incrementar el PIB global, però no el PIB per habitant. Amb aquest model, aplicat als serveis turístics i a llocs com Lloret de Mar i Salou, es dona la paradoxa que som capaços de crear llocs de treball, generar riquesa, creixement de la població, mentre la renda familiar disponible està estancada.

En quins altres àmbits hi ha aquest model que utilitza sous baixos per créixer?

Un cas similar al dels serveis turístics de Lloret de Mar i de Salou el trobem a Guissona. Al llibre, dedico un capítol a la Corporació Alimentària de Guissona (CAG), que és un exponent d'aquest model. Ha crescut exponencialment en els darrers 25 anys, però ocupa la posició 937 dels 947 municipis de Catalunya en l'Índex de Desenvolupament Territorial, un indicador que publica l'Idescat. Resulta il·lustratiu com una població amb un cas d'èxit empresarial, que crea llocs de treball, amb una població majoritàriament migrada, sigui un dels llocs menys desenvolupats territorialment de Catalunya. És un cas més de què hem prioritzat créixer descansant en salaris baixos i de poca productivitat.       

Relacionat amb aquest tema

"La concentració de la riquesa que tenim avui dia és incompatible amb la democràcia"

Jorge Otero

I quina podria ser l'alternativa a aquest sistema, com el revertim?

Decréixer pot convertir-se en una solució intel·ligent

L'alternativa és ser selectiu, ja que potser aquesta via de creixement no ens està aportant progrés. La meva tesi és que hem de deixar d'adobar sectors productius amb creixements indiscriminats i salaris baixos. Si fos necessari, l'alternativa seria decréixer, que pot convertir-se en una solució intel·ligent. Davant d'un creixement indiscriminat, en els sectors que convingui, s'han d'introduir les mesures correctives i polítiques selectives per a limitar aquesta expansió. Es podria aplicar en activitats com el turisme o en feines que no vol fer ningú. Aquí es podria aprovar un Salari Mínim Interprofessional (SMI) encara més elevat per garantir una vida digna a les persones. En aquest escenari, les polítiques públiques i la planificació del creixement aportarien potencial per a equilibrar els territoris i els sectors econòmics.       

Quines conseqüències ha tingut aquesta aposta en els serveis públics, el territori o la cohesió social?

En aquest àmbit, al llibre analitzo dos projectes que tinc clar que no s'han de dur a terme: l'ampliació de l'aeroport del Prat o el Hard Rock. En el primer cas, es tracta d'un interès privat de l'empresa Aena que s'ha de mirar amb lupa. El projecte té mancances importants, com proposar una ampliació sense tenir una anàlisi de cost i benefici i sense tenir present que hi ha una altra pista llarga, i llavors no seria necessari afectar l'entorn natural de la Ricarda. Se'ns ha venut, amagant la realitat, que els vols intercontinentals que guanyaríem amb l'ampliació de l'aeroport ens portarien talent i inversors, quan la realitat és que incrementarien l'arribada de turistes.       

Al llibre, es parla que Catalunya s'ha convertit només en un espai econòmic. Per quin motiu?

 Els vols intercontinentals que guanyaríem amb l'ampliació de l'aeroport  incrementarien l'arribada de turistes  

Per començar, s'ha perdut el concepte de nació. La nostra orientació va en la direcció de ser un espai econòmic regional. Una part del progrés també està relacionat amb la identitat col·lectiva. Tenir sentit d'arrelament o potenciar la llengua s'està deixant de banda i són conceptes vinculats al progrés. Un exemple d'aquesta tendència és la voluntat de construir el Hard Rock, que és un atemptat contra la cultura d'aquest país. S'ha passat de la cultura de l'esforç a conrear la del joc. De crear riquesa a petejar-se-la. Són projectes que van en la línia del tot s'hi val i de créixer per créixer. En aquestes iniciatives, els antics diners fàcils de la indústria o de la construcció han passat a l'entreteniment i al joc. Aquest xoc cultural s'ha de frenar.

Quins sectors haurien de substituir aquests projectes empresarials tan perjudicials?

Més que parlar d'àmbits concrets, s'ha d'apostar per feines ben pagades i qualificades. Independentment dels sectors, es tracta de millorar les retribucions i les exigències competencials perquè la feina sigui d'una qualificació més elevada. Un exemple que recullo al llibre d'aquest fenomen és el cas de Glovo. Igual que a Amazon, utilitzen com a base del servei l'alta tecnologia, però es fan servir repartidors poc qualificats als quals se'ls paguen salaris baixos. Torna a ser el binomi: alta tecnologia, sous de misèria. És la constatació que s'ha deixat el mercat laboral en mans dels mercats. Per l'altra banda, una gestió ineficient de la mà d'obra, sobretot de la migració, perpetua el model de salaris baixos. 

Què ha passat perquè, en 25 anys, el PIB per habitant d'Euskadi sigui un 10% més alt que el de Catalunya?

A part de no tenir un dèficit fiscal com acumula Catalunya, han sabut governar-se d'una manera més orientada. La seva identitat col·lectiva està més accentuada. Disposen de sindicats propis i un sistema empresarial molt cohesionat. A més, han plantejat les seves polítiques per a potenciar els seus punts forts, com la innovació o la indústria.