Entrevista a Joan Tardà"No guanyarem les eleccions al Parlament si no som capaços de fer una candidatura de les esquerres catalanes"

En un context global de contrareacció conservadora, d'ascens de l'extrema dreta i en què la mobilització social no és especialment significativa, Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953) defensa la necessitat d'intentar provocar una catarsi que pugui capgirar a l'escenari. Per a l'històric dirigent d'ERC -va ser-ne diputat al Congrés entre 2004 i 2019, després de ser regidor a la seva ciutat (1999-2004)- això passaria per articular una candidatura conjunta de les esquerres catalanes tant a les eleccions generals com a les del Parlament.

La iniciativa hauria d'englobar el seu partit, els Comuns, la CUP i Podem i, segons la seva opinió, estaria en condicions de guanyar els comicis catalans, mentre que en el cas del Congrés l'exemple podria sacsejar les esquerres estatals -bàsicament Sumar i Podemos-, després d'anys d'enfrontaments caïnites. Tardà ja fa temps que defensa una via d'aquest tipus, però la proposta ha guanyat certa presència mediàtica i política després que Gabriel Rufián plantegés crear un front plurinacional en els següents comicis generals.

Amb el que està passant a nivell global, ascens de l'extrema dreta, militarisme exacerbat, genocidi de Gaza, imposicions i impunitat de Trump, i la poca mobilització ciutadana, tens la sensació que estem en un moment de resistència? 

Sí, completament d'acord. Més que mai resistir és vèncer, ara del que es tracta és d'almenys parar el cop. Ja fa anys que hi havia gent avisant que venien temps difícils, però en comptes de parar màquines i veure que calia fer de soca-rel, doncs tot han estat cataplasmes i pedaços i ara l'amenaça ja és aquí. Fins i tot en la mesura que no es feia res s'anava normalitzant l'amenaça, i en aquests moments bona part de la ciutadania ni tan sols és capaç d'abastar la magnitud del desastre que ve. És com si s'hagués normalitzat com a inevitable que la dreta guanyés i quan aquesta idea arrela acaba mutant i fent creure que, a més a més, és necessari.

A vegades la impotència, la incertesa i les pors deriven en solucions exògenes i fàcils, i això té molt a veure amb el naixement dels messies. Ara aquest mecanisme es produeix arran de dos fets que es donen a la societat. Un és que les classes mitjanes s'adonen que s'han proletaritzat i això genera una reacció a la defensiva, de no mirar cap amunt, sinó cap avall. I el segon és que estem vivint un escenari nou, que és la resposta del precariat, que és una nova classe social que no té res a veure amb la classe obrera tradicional, que estava dotada d'una cultura ideològica que classificava el món entre els que tenen i els que no. El precariat, en canvi, té totes les contaminacions que pateix qualsevol ciutadà que pertanyi a la societat actual, en la qual predominen el funcionalisme, la immediatesa, el consum convertit en el nou Déu i on a través de les xarxes socials tothom té accés a visitar el cel. Una societat en què manen l'hedonisme i l'individualisme, i el benestar i el plaer estan a tocar i si no els abastes és perquè ets tonto. La realitat, però, és que es tracta de poder treballar per seguir sent pobre, per tenir un patinet i la nevera mig plena.

Les classes mitjanes s'adonen que s'han proletaritzat i això genera una reacció a la defensiva, de no mirar cap amunt, sinó cap avall

El precariat s'ha menjat la classe obrera i part de la petita burgesia, és un immens poti-poti emmarcat en una realitat que és que l'estat del benestar ha repartit molt poc la riquesa. En el cas espanyol encara menys, perquè l'estat del benestar va arribar més tard i va ser més prim. Tot i que s'ha aconseguit construir els pilars bàsics de l'estat del benestar no ha estat suficient. La prova està en què en la Constitució, del 1978, hi apareix el dret a l'habitatge com a principi rector, però mai s'ha desplegat cap llei que convertís en un dret subjectiu l'usdefruit de l'habitatge. I ara tenim centenars de milers de persones que han crescut en un estat del benestar, però que se senten absolutament desemparades per aquest mateix estat.

Un escenari prou crític. 

Vivim uns temps absolutament crítics, que a més tenen una altra variable perversa, que és el factor temps. Ara tot és més vertiginós que anys enrere i això agafa l'esquerra institucionalitzada a contrapeu, perquè encara que vegi els perills li costa molt de reaccionar. Perquè està molt institucionalitzada i perquè també ha creat un estat del benestar que té moltes cotilles, condicionades pel capital. La mateixa esquerra socialdemòcrata ha oblidat que no tot depèn de la seva capacitat per modernitzar-se i ser eficient, sinó que depèn molt que juga un partit on les regles no les marca ella, sinó el sistema capitalista. Durant molts anys s'ha abandonat un discurs ideològic sobre la lògica capitalista basada en la plusvàlua, l'especulació, l'acumulació de capital,... Hi ha hagut com una rendició ideològica. 

L'escenari actual agafa l'esquerra institucionalitzada a contrapeu, li costa molt reaccionar

Amb aquest escenari, lluites concretes com la del dret a l'habitatge o, cada cop més, la climàtica poden ser claus per contribuir a fer capgirar el pèndol i superar la contrareacció conservadora?

Sí. Les dues grans esperances de la passada dècada van ser el Procés d'independència i el 15-M. El Procés era interclassista, raó per la qual va tenir èxit, i el 15-M va tenir un efecte extraordinari, va ser una gran catarsi que va fer descobrir a milers de joves d'aleshores que no eren fills de classes mitjanes, sinó que eren fills de classe obrera. El fet de ser catalans o espanyols i europeus i tenir un títol i un màster els havia fet creure que ja els permetia tenir la vida si no garantida, com a mínim una mica per sobre del que havia estat la dels seus pares. I, a més a més, observaven el paisatge i veien com el capitalisme els oferia també una oportunitat, que és la reserva de mà d'obra barata que arribava de fora. Què ens ha quedat? La reserva de mà d'obra continua fluint i ells ja estan absolutament incardinats en la classe social del precariat, és a dir, a compartir pis fins als 34 anys.

El que fomenta bona part de l'èxit de Vox és viure atrapats en el desengany i la rancúnia i això és molt difícil de resoldre

Com aconseguim que aquesta realitat no esdevingui un ressentiment que és clau en l'èxit de Vox? El que fomenta bona part de l'èxit de Vox és la incapacitat per fer una lectura diferent i viure atrapats en el desengany i la rancúnia i això és molt difícil de resoldre. Primer, perquè la gent que està més explotada viu gairebé al marge del sistema polític. I en segon lloc, perquè els que en aquests moments estan en situació de precarietat creuen més en una situació externa que no pas provinent d'ells mateixos. I les solucions externes són solucions messiàniques, falses. És a dir, "que vingui aquell i almenys posarà ordre". No és un problema estrictament polític, és gairebé antropològic, és molt profund.

El mateix passa amb alguns independentistes, que no han sabut metabolitzar una llarga lluita. En comptes de metabolitzar que vam tenir prou batec per intentar-ho, a partir de mirar d'aprofitar una conjuntura que ens semblava més favorable del que realment era, han transformat aquest sentiment en rancúnia i en autodestrucció de l'independentisme, fins a donar lloc a l'Orriols, que serà letal per a l'independentisme i per al catalanisme.

Aleshores, per on passa la solució?

Si aquesta és la realitat de les classes populars, no pots esperar solucions immediates, no hi són. Hi ha qui diu que haurem de passar per una fase de governança de les dretes perquè la gent reaccioni en veure com descohesiona la societat, la polaritza i la violenta. Però és evident que caldria evitar-ho, perquè no tens cap assegurança que al cap d'uns anys això es pugui revertir. I has de preveure els centenars de milers de víctimes, perquè serà una guerra de classes.

Amb una desafecció extraordinària, els partits d'esquerres estan obligats a actuar de manera disruptiva

Amb una desafecció extraordinària i una mínima identificació entre aquesta gent i els polítics, els partits d'esquerres estan obligats a actuar de manera exemplar, de manera disruptiva. Si ho fan, és possible que una part d'aquesta gent, que té estudis i un nivell acadèmic diferent dels pares, pot viure-ho com una catarsi i sentir-se interpel·lada. I atenent l'actual nivell de desconfiança, perquè això passi els de dalt han de fer tot el contrari del que han fet fins ara.

Aquesta disrupció passaria per superar les picabaralles entre les esquerres, definir horitzons compartit i, fins i tot, en el cas català crear una candidatura que aplegui el conjunt de les esquerres sobiranistes com has defensat des de fa temps?

Tal com estan avui les classes populars, si no hi ha un efecte disruptiu serà impossible que puguin identificar l'independentisme o el sobiranisme com a quelcom seu, i quelcom necessari. S'ha de provocar una catarsi o, si més no, ho has d'intentar. El gran encert del Rufián [amb la proposta de crear un front plurinacional per a les eleccions generals] ha estat haver posat l'elefant dins l'habitació, allò que va dir de "si no ens posem d'acord, ens mataran per separat políticament". Això és evident, però ho és tant que fins i tot resultarà difícil per a les nomenclatures dels partits explicar públicament perquè no ho volen. 

Segurament la principal resistència a articular algun tipus de front d'esquerres prové d'aquí, de les direccions dels partits. 

Sí. En el nostre cas, partim de la base que a les esquerres catalanes ens interessa més un govern a l'Estat del PSOE i Sumar que no pas un de PP i Vox. I no només ens interessa que el PSOE guanyi i derroti el PP, sinó que el PSOE encara depengui més dels partits situats a la seva esquerra, siguin independentistes o no. Estic convençut, i ho batallarem a fons des d'Àgora [un col·lectiu d'ERC del que forma part], que a les eleccions generals previstes pel 2027 hi hagi una sola candidatura de les esquerres catalanes. Un front popular o un front ampli que incorpori tota la gent que és d'esquerres i independentista, sobiranista o, potser, federalista pimargallià.

Necessitem un front ampli que incorpori tota la gent que és d'esquerres i independentista, sobiranista o, potser, federalista pimargallià

És a dir, totes aquelles persones que creuen en un major repartiment de la riquesa, que cal tirar endavant mesures troncals per fer viable el país, que tothom ha de tenir els mateixos drets i els mateixos deures, cosa que té a veure amb la nova ciutadania, i totes aquelles persones que creiem que cal construir una solució al conflicte [polític] que passi per un referèndum acordat amb l'Estat perquè puguem decidir quina relació volem amb Espanya. Sigui la independència, la confederació, la federació, un nou estatut, ves a saber. Quin sentit té que gent com el Pisarello, el David Fernàndez o el Rufián votin candidatures diferents? Hem de crear aquesta cultura del front ampli.

Relacionat amb aquest tema

La proposta d'un front plurinacional per a les generals tensa la relació de Rufián amb la direcció d'ERC

Ferran Espada

I com es construeix?

Es construeix també i de manera molt important amb el vot, perquè vivim en un món molt mediàtic i, a més a més, el vincle més important i directe entre una organització i el ciutadà justament és el vot. Hi hauria d'haver una candidatura amb Comuns, Podem, ERC, la CUP. Hi hauria d'haver primàries i a la papereta hi hauria d'haver les sigles dels diferents partits. Això seria molt important també perquè generaria un efecte mirall a les esquerres espanyoles, per fer veure que mentre els catalans som capaços d'articular un front ampli independentista, federalista i de gent d'esquerres, vosaltres no sou capaços de fer-ho?

Hi hauria d'haver una candidatura amb Comuns, Podem, ERC, la CUP i s'haurien de fer primàries

Independentment que allà hi hagués la possibilitat de fer alguna cosa més en la línia del que ha dit el Rufián. Que té molt d'interès perquè és la primera vegada que hi hauria un front a Madrid que tingués com a punt bàsic i imprescindible l'autodeterminació. Ja sé que hi ha molts inconvenients amb això, com la baralla caïnita de Podemos i Sumar i que hi ha organitzacions que avui en dia encara tenen dificultats per assumir l'autodeterminació més enllà de la retòrica.

Aquest front s'hauria de consolidar i concórrer també a d'altres eleccions, com les municipals?

Crec que per a les municipals no. No ho veig perquè això als municipis és molt difícil, perquè el nivell d'implantació [dels diferents partits] és molt desigual, cada municipi és un món, en molts hi ha candidatures independents. Però aquest front ampli també hauria de tenir conseqüències en les municipals, però més relacionades amb el foment i la intensificació de les aliances amb les candidatures d'esquerres a l'hora de conformar governs. O, fins i tot, allà on fos possible fer candidatura populars, però és molt més difícil de reglamentar. 

I al Parlament?

Seria imprescindible. Si al Congrés no ho aconseguim, s'ha d'aconseguir almenys al Parlament. Si a Catalunya no som capaços de fer una candidatura de les esquerres catalanes no guanyarem les eleccions. Però no només no les guanyarem, sinó que ni tan sols podrem condicionar de tu a tu el PSC. Si fem una candidatura unitària, podem guanyar les eleccions; però si no les guanyem, com a mínim podem fer un resultat molt proper al dels socialistes per tal de fer un govern d'esquerres que permeti impedir que el PSC es dretanitzi i s'espanyolitzi més i poder fer possible allò que és bàsic: construir una solució al conflicte [polític], encarar tot el repte de com aconseguim ser una nació i no una tribu, i aconseguir que el país no se'ns dualitzi encara més, és a dir, poder repartir la riquesa de manera més justa. Si el 2028 no hi ha un front d'esquerres i no anem junts la CUP, els Comuns, Podem i Esquerra serà un desastre immens. Junqueras no té cap possibilitat de ser president de la Generalitat de Catalunya si no encapçala un front d'esquerres, el David Cid tampoc.  

Junqueras no té cap possibilitat de ser president de la Generalitat si no encapçala un front d'esquerres

Més enllà dels pronunciaments a favor d'un front d'aquest tipus que heu fet gent com tu mateix i, en una altra fórmula, Gabriel Rufián o, amb matisos diferents, persones com Gerardo Pisarello o Xavier Domènech, hi ha converses de base perquè això s'articuli? 

El que desitjaria és que de la mateixa manera que dins d'ERC aquest debat existeix, m'agradaria saber que també hi és als Comuns, a la CUP, o a Podem,... Entre d'altres coses, perquè fins i tot aquelles persones que en són refractàries valdria la pena que es plantegessin canviar d'opinió atenent a la pura realitat. De vegades les coses s'han de fer. En aquests moments crec que hi ha resistències que no s'entenen, però estic convençut que a ERC aquest debat anirà creixent i està molt viu. Per exemple, fixa't que l'Oriol Junqueras no va desautoritzar en Rufián, va dir que li semblava que ara no hi havia les condicions per fer-ho. I no ho va fer perquè els documents de l'últim congrés d'ERC es parla de la necessitat d'establir estratègies comunes amb les forces d'esquerra de fora dels Països Catalans.

Hi ha un argument que em sembla fal·laç per part d'alguns dirigents de tots els partits que és venir a dir que primer s'ha de fomentar la cultura del front ampli. Si la gent quan va a una assemblea o a una manifestació està contenta de coincidir! La gent que està absolutament desil·lusionada o té una certa desafecció el que vol són fets, no es tracta d'anar fent cultura de base. Seria interessant que hi hagués una assemblea de militants de base d'ERC, els Comuns, la CUP i de Podem o, fins i tot, de votants, i a veure que passa. Que hi deixin parlar a alguna persona de les bondats d'aquest projecte i després que els dirigents parlin de les dificultats. Caldrà estar atents a les dificultats i saber quines són per resoldre-les i superar-les, no perquè siguin la condició per no fer-ho.

Les diferències en l'horitzó nacional entre els diferents actors podria ser un dels elements utilitzats com a excusa per no tirar-lo endavant?

Seria un error immens. Aquí hi ha tres nivells: a la base tenim el de la catalanitat, per sobre el del catalanisme i per damunt el de l'independentisme, el sobiranisme o el federalisme. És a dir, sense catalanitat no hi ha catalanisme i sense catalanisme no hi ha una altra cosa. En aquests moments, Catalunya està canviant a una velocitat tan vertiginosa que pertoca prioritzar la defensa i l'adequació al món que vivim de la catalanitat. Una catalanitat entesa com l'han entès històricament el catalanisme polític i el republicanisme, és a dir, fer sentir que tots som fills de la terra s'hagi nascut on s'hagi nascut i que, en tot cas, les separacions venen donades per la qüestió social i no pas per la identitària. És aquest concepte republicà de la nació, enfront dels nacionalistes i Orriols que creuen més en la tribu, i en acabar sent una reserva de catalans.

Catalunya està canviant a una velocitat tan vertiginosa que pertoca prioritzar la defensa i l'adequació al món que vivim de la catalanitat

El catalanisme té a veure amb un projecte polític i és la destil·lació de totes les cultures que es van aportant a Catalunya. Està clar que el catalanisme del segle XIX és diferent del dels anys 60 del segle XX. I, evidentment, nosaltres com a independentistes volem la proclamació de la república catalana, però en un procés democràtic, tenint una majoria suficient. I intel·lectualment provoca molta vergonyeta aquest debat d'ara no vaig amb aquests perquè quan siguem independents es federaran amb Espanya. Primer perquè, en tot cas, si som independents s'ha de veure si la gent es vol federar o no, però sobretot perquè en política és un error posar com a condició en el present una etapa històrica que encara està lluny d'assolir-se.

En tot cas, és bàsic refer ponts i aliances que s'han trencat durant l'última dècada?

Sí, crec que això ja es fa i s'ha de fer. I crec que ara tot depèn de la voluntat dels dirigents i que siguin receptius a la realitat. Clar que això costa, perquè s'han de trencar dinàmiques, però han de ser capaços de sortir de la zona de confort. Per a mi és l'únic camí que hi ha i es pot dir que l'enemic per fer-ho som nosaltres mateixos. Em consta que Comunistes té com a projecte convocar una conferència de les esquerres catalanes per parlar. Magnífic. Ja fa temps que hi ha gent que ho diem, que durant un cap de setmana fotem 10 o 15.000 persones en un lloc i a veure què en surt. Ara, ho han de voler els dirigents, perquè no hi ha temps. 

Els dirigents han de ser receptius amb la realitat i ser capaços de sortir de la zona de confort

ERC és el partit més gran d'aquests possibles actors. Ha de jugar un cert paper de catalitzador per tirar-ho endavant?

Sí, n'estic convençut. Però també ha d'abandonar un cert paternalisme. No estic d'acord quan l'Oriol [Junqueras] diu "acompanyeu-nos". No es tracta d'acompanyar-nos, això ha d'anar molt més enllà, ha de ser més disruptiu, es tracta d'anar junts, al mateix pas, en règim d'igualtat i mentre anem avançant no només anirem resolent contradiccions, sinó que anirem generant fraternitats. Jo un dia deia, "al cap d'uns anys, ves a saber si no existirà l'Esquerra Unificada de Catalunya". No es tracta que Esquerra sigui el partit, sinó que sigui un dels partits. 

No es tracta que Esquerra sigui el partit, sinó que sigui un dels partits

En el recent congrés d'ERC, a través del corrent Àgora Republicana, vau presentar una iniciativa amb l'objectiu que el partit s'obrís també a persones no independentistes.

Primer volíem modificar l'article 2 dels estatuts d'ERC, que és el que hauríem d'estar en condicions de fer més endavant, per dir que ERC és un partit republicà d'esquerres que integra independentistes i sobiranistes. Però vam pensar que si anàvem a un canvi d'estatuts, avui per avui la fruita no està prou madura i la derrota seria immensa. Queda molt de debat per fer, perquè d'entrada això espanta i és carn de tergiversacions i algú ja va fer córrer que volíem que ERC deixés de ser independentista, quan no és així, sinó que sigui un partit d'independentistes i de no independentistes. Així que vam passar-ho a la ponència política per introduir-ho, però malgrat tot vam perdre, però jo vaig dir que la guanyaríem d'aquí a quatre anys. Si volem fer aquest front d'esquerres i hi creiem, no té cap sentit que no ho incorporem. I fer-ho et dona legitimitat a l'hora de demanar aquest front, que és una idea que ve de lluny.