Entrevista a Raül Romeva"Si la gent d'esquerres seguim alimentant les nostres pròpies trinxeres, l'extrema dreta sempre ens guanyarà"

L'espiral militarista que viu el món, l'ascens global de l'extrema dreta i com combatre-la, la desafecció política, el paper de les esquerres, la mobilització social i la necessitat d'organitzar-se per canviar les coses o el rol que ha de jugar ERC són algunes de les moltes qüestions que abordem en aquesta entrevista reposada amb Raül Romeva (Barcelona, 1971). Portaveu de la Fundació Irla, vinculada a Esquerra, Romeva també exerceix de professor universitari i és un escriptor prolífic. Acumula ja una vintena de llibres publicats -que van des de l'assaig polític, a la ficció o la poesia-, i aquests dies presenta Esport per a tothom (Editorial Base), la seva última obra. 

Doctor en Relacions Internacionals i en Ciències de l'Educació i l'Esport, eurodiputat durant una dècada (2004-2014) -quan era dirigent de l'antiga ICV- i conseller d'Exteriors de la Generalitat en els anys àlgids del Procés (2016-2017), sobre ell encara pesa -fins el 2030- una inhabilitació absoluta, conseqüència de la condemna a 12 anys de presó que li va imposar el Tribunal Suprem en el judici de l'1-O.

Allunyat del dia a dia polític, reflexiona amb mirada llarga sobre l'actual context mundial i advoca per no resignar-se per combatre el que veu com una tríada preocupant, formada pel "populisme polític, el simplisme comunicatiu i el narcisisme social".

Podem tenir la sensació que estem entrant en una nova era, en què els canvis s'acceleren, la inestabilitat és la norma i el món es torna molt més convuls que les darreres dècades. Has estat eurodiputat i conseller d'Exteriors, quina creus que hauria de ser la posició de la Unió Europea?

Hi ha el concepte de VUCA, l'acrònim en anglès de volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat, que es fa servir molt i crec que defineix molt bé el moment actual. Fins fa quatre dies semblava un terme bàsicament acadèmic, però la realitat demostra que no és així. Davant d'una certa tendència creixent a buscar el simplisme, s'ha comprovat que el simplisme com a tal no només és perillós des d'un punt de vista social, polític i econòmic, sinó que també és mentida. Portar les coses a l'extrem simplista, que és el que han fet Trump, Meloni i tota l'extrema dreta en ascens, te n'adones que és perillós quan aquesta idea es converteix en una presència institucional. 

Ens hem adonat que el discurs simplista és perillós i que, per tant, el món és complex. Benvinguts a la realitat. La realitat requereix més de matisos, de complexitat, d'aliances, una mica menys d'etiqueta o de judici i una mica més d'entendre que cadascú té la mirada que té en funció de les circumstàncies, de la història i de la motxilla que porta. Per tant, aquesta dinàmica de veure el món en blanc i negre és mentida. I quan la gent es creu que la mentida és la realitat, passen coses com les que estem veient.

Quan la gent es creu que la mentida és la realitat, passen coses com les que estem veient

I això què vol dir en l'àmbit europeu? Té una dificultat i és que Estats Units té un president i la Unió Europea té una presidenta de la comissió, té un consell i, per tant, diversos presidents de diferents països que tenen la seva visió. No és un telèfon, no és una veu, és un conglomerat de governs i de societats, i pretendre contraposar una idea simplista amb un president, com Trump, amb una idea complexa, diversa, plural i amb mil matisos com és la Unió Europea no és fàcil. El risc és que algú cregui que la solució per Europa és seguir el mateix camí que Estats Units, que vol dir reduir aquesta gran diversitat i pluralitat a una sola idea, a un sol pensament únic, que acostuma a ser de dretes o d'extrema dreta i llavors s'acaba el debat.

També crec que veure aquest risc es converteix en una oportunitat. Fins ara estàvem anant cap aquí, però mentre no hi érem crèiem que no era un problema i ens hem adonat que ho era quan ja hi érem de ple. Però això és el que ha fet que molta gent reaccioni, fins i tot gent que es va creure el mal discurs d'aquesta falsa antipolítica, de pensar que l'extrema dreta són els que faran coses, i al final ha vist que això no és veritat.

El risc és que algú cregui que la solució per Europa és seguir el mateix camí que Estats Units

Sobre el risc d'anar cap a un pensament únic, els últims mesos s'ha imposat el relat que Europa s'ha de rearmar i els governs prometen disparar la despesa militar. Tens una àmplia trajectòria en el pacifisme i si una cosa demostra la història del segle XX és que un món amb més armes no té perquè ser més segur.

És que no s'aguanta per enlloc. Això no es pot deslligar que durant molt de temps s'ha anat alimentant la idea global de descrèdit i de desconfiança cap a les institucions en particular i cap a la política en general. Segurament no hi ha una causa, n'hi ha moltes, i de responsabilitats i de coses a millorar n'hi ha per tots els costats. Dit això, hi ha una tendència ideològicament gens dissimulada d'aprofitar això que està passant als Estats Units per fer allò que volem fer a Europa i que fins ara no se'ns ha deixat fer. I és pensament únic cap a la dreta. Es veu no només des del punt de vista institucional, també des del punt de vista social, i aquesta descripció simplista de la realitat fa que tornem a repetir debats que clarament semblaven superats. 

La pròpia Unió Europea viu en una contradicció, es crea després de la II Guerra Mundial justament perquè se suposa que entén que en un continent on els diversos països s'estan fent la guerra mútuament ningú hi surt guanyant, tothom hi perd. Per tant, el que hem de fer és buscar interessos compartits i crear una identitat europea compartida, en la mesura que tinguem molt més a perdre fent la guerra entre nosaltres que no pas guanyant-hi fent-la. És la idea original i jo te la compro. I tots aquests diners que ens estalviem no fent-nos la guerra els podem dedicar a fer polítiques socials, de cohesió, de promoció, a fer polítiques a favor del bé comú.

No pots pretendre que si augmentes el pressupost de defensa no detrauràs diners d'altres partides

Havíem après la lliçó que no té cap sentit dedicar l'1%, el 2% o el 4% del teu PIB a polítiques de rearmament, però ara ens diuen que hem d'apujar els pressupostos militars perquè tenim un enemic extern o dos, digue-li Rússia, digue-li Estats Units,... I, per molt que ho diguin alguns presidents de govern, no pots pretendre que si augmentes el pressupost de defensa no detrauràs diners d'altres partides, clar que tenim un problema. Per a mi hi ha una tríada, formada pel populisme polític, el simplisme comunicatiu i un tercer element, el narcisisme social, que és aquesta manca de consciència de comunitat, aquesta percepció del "jo" per sobre del nosaltres.

Bé, de fet vivim sota un model econòmic que fomenta l'individualisme, una qüestió que s'ha accentuat els últims anys a través de les xarxes socials.

Aquí hi ha un debat, perquè alguns ens diuen que l'extrema dreta viu molt del comunitarisme i és veritat, crea una comunitat individualitzada, crea unes identitats reduccionistes. Des de l'esquerra s'ha criticat molt l'individualisme com un valor negatiu, quan en canvi la potenciació de l'individu no és contradictòria amb la pertinença a una comunitat. Portat a l'extrem, el problema és que la identitat que planteja l'extrema dreta és excloent, del jo i dels que són com jo contra ells o contra vosaltres; el nosaltres de l'esquerra és inclusiu i el seu jo és molt més obert i plural.

L'extrema dreta alimenta el populisme polític gràcies al simplisme comunicatiu i al narcisisme social a partir de generar un ideari on les trinxeres són la seva raó d'existir, sense trinxeres el seu rol no té gaire sentit. És aquest discurs del jo-tu, nosaltres-vosaltres, bons-dolents,...

En el cas català, aquest discurs militarista té el terreny més adobat perquè el moviment pacifista s'ha afeblit?

Això és una evidència, la mobilització tal com l'enteníem fa 15, 20 o 30 anys no és la mateixa, la gent surt al carrer menys que abans. Però també és veritat que abans se sortia per algunes causes, però no per totes. En la dinàmica de la globalització i la universalització potser com que tens una mica més de consciència que hi ha tantes causes és més difícil concentrar-te i organitzar-te per una de sola. 

El segon element té a veure amb una certa frustració. Comprensible, però que lliga amb el discurs del simplisme, és a dir, en la mesura que creus que aquestes mobilitzacions no tenen cap efecte, perquè ho has de fer? El problema del simplisme comunicatiu, en aquest tema i en tants d'altres, és no entendre que les grans revolucions socials són llargues, difícils i doloroses, per tant, frustrar-se perquè una manifestació al carrer no impedeix la massacre no sé on des del meu punt de vista no té gaire sentit. Partint de la base que, per desgràcia, és impossible que una manifestació a Barcelona aturi la guerra a Gaza.

Té sentit mobilitzar-se per fer entendre a qui ha de prendre decisions que hi ha una massa de gent que no hi està d'acord i això té un efecte

Per què té sentit mobilitzar-se? Per fer entendre a qui ha de prendre decisions que hi ha una massa de gent que això no ho compra, que no hi està d'acord i això sí que té un efecte. Estic parlant de fer política. Però des del punt de vista d'aquesta mena de narcisisme social, a vegades tenim una errònia percepció de creure que allò que faig ha de tenir un efecte immediat, sense entendre que el que fa és sumar amb d'altres coses que passen i que em transcendeixen individualment. I és la suma de tot això el que fa que passin les coses, no el que jo faig individualment. Per això per a mi és tan important retornar a la idea de l'organització col·lectiva. Més ràpid o més lent, la política respon a les pulsacions de la societat. Per què ara han pujat la dreta i l'extrema dreta? Bàsicament perquè són els que s'han mobilitzat més.

Aquest auge de l'extrema dreta tampoc pot deslligar-se d'un sentiment de frustració, si vols legítim, pel creixement de les desigualtats i les baixes o nul·les perspectives de tenir ben resoltes les necessitats materials.

Clar, per això insisteixo que hem de tenir en compte que hi ha una desafecció creixent cap a les institucions i cap a la política. I aquesta frustració, que és legítima, l'hem de saber llegir. En el llibre Idiota! Breu tractat sobre el respecte vaig donar moltes voltes a això. Fixa't com creixen els moviments d'extrema dreta al món, anant als barris més pobres, la seva estratègia és beneficiar-se d'una frustració cap al sistema que existeix. Per què determinada esquerra no hi ha sigut en aquests espais? O per què hem sigut incapaços de donar resposta a aquesta situacions des de les institucions aquells que creiem que estan per fer-ho? Aquesta és la reflexió que moltes vegades crec que des de l'esquerra no ens hem fet. 

Enlloc de criticar que hi hagi molta gent que hagi votat l'extrema dreta, des d'aquesta premissa que ja no creu en el sistema i no té perspectives de futur, la pregunta que ens hem de fer és com hem arribat a una situació en què no hi ha perspectives de futur en termes laborals, habitacionals o de seguretat alimentària? Aquest és el problema de fons. I davant d'aquesta realitat, enlloc d'acusar la ciutadania, potser la reflexió hauria de ser en què hem fallat o què hem de fer diferent per arribar aquí.

En termes d'emocionalitat la dreta ha jugat molt bé, pel discurs simplista i buit de buscar la confrontació amb el del costat

És evident que en termes d'emocionalitat la dreta ha jugat molt bé, justament pel discurs simplista i buit de buscar la confrontació amb el del costat. En el moment en què aquesta emocionalitat s'ha de traduir en polítiques concretes, comencen a patir. I comencen a adonar-se que no poden fer allò que t'han dit que farien i això val tant per Orriols com per Trump. Vas dir que tancaries les mesquites i resulta que no ho pots fer, per tant, vas mentir, que és el que fa la dreta.

Quina ha de ser la resposta de les esquerres davant aquest auge de l'extrema dreta? Via polítiques públiques per donar respostes a qüestions materials? També dibuixant utopies que permetin mostrar ampliar els marcs mentals?

Estic molt a favor de les utopies com a fars i de tenir horitzons, el problema és quan no en tens. Això potser és una de les coses que a l'esquerra li ha costat més construir. Tenir perspectiva a vegades costa molt i al final del llibre d'Idiota faig una llista de 30 propostes, que són deu per cada un dels problemes: el simplisme comunicatiu, el populisme polític i el narcisisme social. Però del que és tracta no és de tenir-les, sinó de fer-les. 

Primer, un element que hem menystingut molt i que no és menor és la construcció d'un relat social, polític i mediàtic i és una batalla que en termes de discurs la dreta ha sabut fer molt millor. En part perquè en certa mesura als mitjans de comunicació els ha anat molt bé en aquesta cerca del titular fàcil. Encara que no fos conscientment ni per donar-los la raó, això ha calat perquè en la dinàmica de la comunicació actual, on prima la velocitat i no la profunditat, on prima l'estridència i no el contingut, tot això ha generat un caldo de cultiu que ha fet molt fàcil que aquest discurs simplista s'anés consolidant. Com es pot canviar això? Tornant al periodisme una mica més matisat i complex, en què no busques tant etiquetar sinó explicar, en què vas a les fonts primàries, un periodisme que ja hi és, però potser és una qüestió de quantitat. Potser hauríem de tornar una mica a les converses pausades i no a les tertúlies esbroncades, menys titular i més contingut...

L'esquerra hem d'intentar construir un relat no alliçonador, de proposta, de contingut i d'escolta activa

Segon, a nivell de discurs una cosa que l'esquerra no hem fet bé és estar tot el dia alliçonant i moralitzant. I en la mesura que ho fa, hi ha una certa tendència a fer-se antipàtica. Això els que estem molt a dins no ho veiem, però molta gent ho percep així. No ens podem passar el dia renyant la gent, "no ets prou d'esquerres, no ets prou revolucionari, no ets prou feminista",... Normalment a la gent no li agrada que li diguin idiota i, per tant, si tens la percepció que constantment ho estan fent, hi ha un efecte de rebuig i d'això també n'hem de ser conscients. L'esquerra hem d'entendre que hem d'oferir propostes, no renyar, i no passa res per fer autocrítica, és sa assumir que hi ha coses que podem fer millor. Hem d'intentar construir un relat no alliçonador, de proposta, de contingut i d'escolta activa, que vol dir estar al carrer, als barris, allà on passen les coses.

La realitat és complexa, injusta, difícil i dolorosa, sí, malgrat això, que ha sigut així tota la vida, s'han fet grans revolucions socials, perquè al final la voluntat ha fet possibles coses que en el seu moment semblaven impossibles. I aquesta és per a mi la gran lliçó. Però aquesta voluntat exigeix un punt d'humilitat, personal i col·lectiva, i organització, i no estem en un bon moment pel que és el concepte organització. La gent és reticent a participar en espais organitzats i no només els partits estan castigats, també les organitzacions solidàries.

Això casa amb el que comentaves abans de l'individualisme creixent, perquè implicar-se també vol dir donar als altres.

Sí, i acceptar que en la mesura que t'incorpores a una organització deixes de ser una mica tu per assumir que ets també una mica part dels altres, has d'estar disposat a tunejar-te i hi ha gent que està més disposada a fer-ho. I hi ha un tercer element, que és davant el narcisisme social entendre la importància de l'organització. Pot ser organització política, perquè ens calen estructures que puguin competir en unes eleccions i contrastar programes, i ens calen organitzacions ciutadanes, cíviques, associacions de veïns, clubs esportius, associacions reivindicatives,... En una societat democràtica, necessites organitzar el pensament i la proposta i això es fa a través d'organitzacions. Aquest concepte de la creació d'espais compartits ens permetria transcendir aquesta visió tan individualitzada que hem anat construint.

Malgrat tot, no sé si creus que hi ha un terreny adobat perquè les coses canviïn? Ho dic perquè si mirem els darrers baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió es pot concloure que a la societat catalana hi ha un cert sentit comú compartit, més o menys ampli, a favor de la redistribució fiscal i de la lluita contra les desigualtats, del feminisme, de prendre mesures per afrontar el canvi climàtic, de limitar el preu de l'habitatge,...

Clar, perquè en realitat les societats evolucionen no de manera circular, sinó a manera d'espiral, és a dir, sempre hi ha moments en què hi ha un cert retrocés en coses, però vas evolucionant, perquè si no fos així avui encara estaríem enviant gent als circs a ser menjada pels lleons. Avui no estem en una societat medieval, ni tan sols de principis del segle XX, hi ha una evolució, Però anem enrere en alguns aspectes, com ara en la consciència que el planeta és finit, perquè hi ha poca consciència que l'explotació del planeta està anant a una velocitat que ja no és un problema d'aquí quatre o cinc generacions futures, sinó que ja estem patint les conseqüències. Però també a la vegada hi ha una consciència col·lectiva cada vegada més gran que hem de canviar les coses.

La manera de canviar les injustícies i les immoralitats és organitzant-te

A mi hi ha un discurs polític, social i filosòfic que no comparteixo que és aquesta mena de nihilisme permanent, de "la societat és una merda, la gent és idiota, el món és un desastre,...". Sempre hi ha hagut problemes, injustícies, immoralitats, però que això sigui veritat no vol dir que no es puguin fer coses per matisar, canviar, transformar i, fins i tot, eliminar alguna d'aquestes dinàmiques. La manera de canviar això és implicant-te, organitzant-te, militant en algun lloc.

Aquesta mena de sentit comú en aspectes diversos, que podem considerar d'esquerres, hauria de servir per construir fronts socials i polítics amplis almenys en qüestions concretes, com segurament ja estem veient en l'habitatge, que alhora contribueixin a teixir aliances que permetin dibuixar horitzons d'esperança?

Crec que és la manera. En la mesura que entens que ningú individualment pot resoldre res, però que col·lectivament pots canviar moltes coses, es tracta de definir què vol dir aquest col·lectivament. I si entens que aquest col·lectivament el pots disseccionar segons format d'organitzacions i segons temàtiques, encara que moltes estan interrelacionades, crec que tens un terreny abonat molt fèrtil per poder fer coses. Però això vol dir assumir prèviament que en la mesura que m'incorporo a un espai divers i plural ho faig des de la meva identitat. 

En aquest sentit, crec que un dels grans errors que han tingut aquests tipus de moviment és quan s'ha començat a qüestionar les identitats d'un o altres enlloc d'entendre que la pluralitat en si mateixa és un valor. Hi ha una certa tendència a la uniformització quan es creen aquests espais i això fa que molta gent acabi sentint-se exclosa. I això ho hem vist en el moviment pacifista o en l'ecologista, ho veus en el feminisme, en el moviment d'alliberament nacional català... Quan primes la puresa estètica i ideològica per damunt de la força que té la comunió plural acabes convertint-te en un reducte molt petit i això no permet canviar les coses. Aquí és on tenim el problema i a la vegada l'oportunitat.

Quan primes la puresa per damunt de la força de la comunió plural, et converteixes en un reducte molt petit que no canvia les coses

Quan han passat coses brutals en aquest país i en aquest món? Quan la gent s'ha obert. Les grans manifestacions en contra de la guerra de l'Iraq eren bàsicament un contenidor de gent molt diversa, que segurament en un altre context no s'haurien entès. El servei militar obligatori va ser possible eliminar-lo quan s'hi va incorporar la dreta, mentre era un discurs de quatre hippies pacifistes d'esquerres allò arribava on arribava. El mateix ha passat amb el moviment d'alliberament nacional català, l'independentisme ha sigut gran quan ha sigut plural i divers, quan tots tenien clar que tenien en comú un objectiu superior que és aconseguir les eines i les competències d'un Estat, en el moment en què aquest objectiu ha passat a ser secundari respecte a qui ets tu respecte a mi la cosa ha trontollat. 

Per tant, el que hem de recuperar és la capacitat de som grans quan entenem que som diversos i plurals i en la mesura que ho som, podem canviar coses. Si la gent d'esquerres seguim alimentant les nostres pròpies trinxeres, en aquest combat l'extrema dreta sempre ens guanyarà, perquè no té escrúpols.

En aquest context, quin paper hauria de jugar ERC? Posar les bases per construir un moviment més ampli? Implicar-se en grans aliances?

Això d'entrada. Crec que un partit que es digui d'esquerres i republicà bàsicament ha de ser un partit que tingui una traducció social en aquests àmbits. Un partit com ERC s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la societat que vol representar i, per tant, si estàs convençut que és diversa, plural i que té des de molts punts de vista una riquesa molt gran, doncs el partit ha de ser representatiu d'aquesta riquesa. I això és el que fa que els partits siguin grans. Per a mi l'objectiu no és tant que el partit sigui gran, sinó que sigui útil, si ets útil seràs gran; has de ser gran en la mesura que ets útil i això val tant per a un partit com per a una organització. 

Un partit com ERC s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la societat que vol representar

Per altra banda, a nivell de l'univers sociopolític català, la història és la que és, però la història del futur no està escrita. Som una fundació que bàsicament ens dediquem a recuperar la memòria, el pensament i la història del catalanisme republicà, que ha patit un cert oblit i s'ha volgut silenciar perquè la guerra la guanya qui la guanya. Una de les coses que fem és intentar recuperar una sèrie de figures que han sigut molt rellevants en la construcció d'un espai del catalanisme republicà que la narrativa mainstream no ha volgut tenir prou present, perquè era o massa espanyola o massa de la dreta catalana. I amb aquesta feina te n'adones justament que el catalanisme republicà ha sigut gran i és útil quan és divers. I aquí tenim una de les grans lliçons.

Entenem que el catalanisme republicà és una amalgama de tradicions històriques, de visions o de llengües diferents però que tenen un objectiu compartit, que és construir una república des del punt de vista institucional, moral, social i polític amb tot el que això implica. I això vol dir una societat, un país, unes institucions que estan al servei del bé comú i al servei de les persones. Les dues coses, perquè les necessitats col·lectives són fonamentals, però les necessitats individuals també. I entendre aquestes dues qüestions és el que ens ha de permetre construir aquest espai.

Les necessitats col·lectives són fonamentals, però les necessitats individuals també

A l'espera del que digui el Tribunal Constitucional sobre l'amnistia, pesa sobre tu una inhabilitació fins l'any 2030. T'imagines tornant a la política institucional o és una etapa tancada?

Tinc 54 anys i política institucional n'he fet 12, deu al Parlament Europeu i dos com a conseller, és el que menys he fet a la meva vida, però he fet política tota la vida. Per a mi hi ha una diferència fonamental entre fer política i ser polític, que no està socialment prou interioritzada. Les coses s'han de gestionar quan passen, no abans, perquè hi ha massa gent que viu en el "què passaria si" i això et fa oblidar el que pots fer ara. Tinc una inhabilitació total i absoluta de 12 anys, que s'acaba el 2030; si s'acaba abans perquè el Constitucional decideix no sé què, ja veurem... Segueixo sent una persona activa, en tots aquests anys no he callat, no he desaparegut; una altra cosa és que en determinats espais se t'hagi fet fora, perquè sembla que si deixes de tenir un càrrec les teves opinions deixen de tenir valor, això sí que m'ha passat. I intento trobar la manera de ser útil donant classes a la universitat, ajudant la fundació o escrivint llibres. En tot cas, ja ho veurem, perquè la vida dona moltes voltes.