França va reduir la seva jornada laboral fa 25 anys: aquestes són les lliçons apreses

El Ministeri de Treball, liderat per Yolanda Díaz, confia a tirar endavant abans que acabi aquest any la reducció del temps de treball setmanal de 40 a 37,5 hores. Enmig d'un context europeu marcat pel pla de rearmament i els eventuals sacrificis en l'Estat del benestar que pot comportar —a Dinamarca debaten sobre una pujada de l'edat de jubilació fins als 70 anys en 2040—, el fet d'aprovar aquesta mesura progressista convertiria pràcticament a Espanya en una excepció en un Vell Continent que vira cap a la dreta.

La disminució del temps laboral té, no obstant això, un paral·lelisme evident amb el que va succeir fa 25 anys en un altre país europeu: l'1 de febrer del 2000 van entrar en vigor a França les 35 hores de feina setmanal. Des de llavors, aquesta conquesta social s'ha mantingut malgrat les recurrents crítiques per part de la dreta. L'exemple francès representa un mirall interessant sobre les conseqüències de baixar la durada legal del treball.

Amb les lleis Aubry I i II, el Govern de Lionel Jospin —una coalició entre socialistes, comunistes i verds— va baixar de 39 a 35 hores la jornada laboral setmanal. Un quart de segle després, els experts coincideixen a fer un balanç “amb clarobscurs", destaca l'economista Mireille Bruyère, integrant del col·lectiu keynesià Els Économistes atterrés. "Ha tingut efectes positius, però també negatius”, afirma. Un dels aspectes positius, segons aquesta professora a la Universitat de Tolosa, va ser “la creació d'uns 350.000 llocs de feina durant els primers anys” en què es va aplicar. En canvi, assenyala com un dels negatius la intensificació de les tasques en alguns sectors, per exemple, els professionals dels hospitals.

Creació de 300.000 llocs de feina

“Alguns dirigents de la dreta i el centredreta mantenen encara avui discursos catastrofistes sobre les 35 hores. Però la realitat és que no hi ha cap evidència empírica que permeti dir que hagi provocat una pèrdua de la competitivitat”, sosté l'economista Philippe Askenazy, investigador en el prestigiós CNRS, en declaracions a Público. Com succeeix actualment a Espanya, la patronal i la dreta postgaullista, que llavors formava part de l'oposició, van assegurar que aquesta mesura reduiria la competitivitat de les empreses i provocaria més atur.

La realitat va ser que va haver-hi un augment de la productivitat entre 1996 i 2002, segons dades de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Un informe d'aquest organisme internacional, amb seu a París, indicava pocs anys després de la seva entrada en vigor que dos terços dels treballadors francesos consideraven que havien millorat les seves condicions de vida. I entre els que tenien fills, el 60% afirmaven que els permetia una millor conciliació entre el temps laboral i el familiar.

A aquesta millora de les condicions de vida se li va sumar la creació de llocs de feina. La seva aplicació va coincidir amb uns anys d'una disminució significativa de la desocupació a França. La seva taxa d'atur va passar del 12,57% el 1997 al 8,70% el 2002, segons dades del Banc Mundial. Els estudis econòmics estimen entre 500.000 i 350.000 les ocupacions creades específicament pel pas de les 39 a les 35 hores. Es tracta d'unes dades per a res menyspreables, però inferiors als dos milions que havia promès el Partit Socialista.

“Encara que no es van complir els presagis negatius dels economistes liberals que la mesura generaria més atur”, aquesta “va comportar una creació d'ocupacions per sota de l'esperat”, reconeix Askenazy, autor del llibre Los desórdenes del trabajo. En baixar de 39 a 35 hores es va reduir gairebé un 10% del temps laboral. No obstant això, “els 300.000 llocs de treball que es van crear representen un 1% del total”, recorda aquest expert.

Més dies de vacances per a les classes mitjanes

Malgrat la seva oposició inicial, bona part dels empresaris van trobar la manera de treure-li profit a aquesta mesura, ja fos intensificant les tasques dels seus assalariats o flexibilitzant els horaris. Com està previst que succeeixi a Espanya amb les 37,5 hores, les 35 es van aplicar a França de manera anual. Les autoritats van donar flexibilitat a cada sector per determinar si es reduïa el temps laboral cada setmana, o bé tenint en compte el total dels 12 mesos.

Aquesta flexibilitat es va veure reforçada en les dècades següents, marcades per l'hegemonia del neoliberalisme a Europa. Així va succeir amb una reforma laboral en 2016 impulsada durant la presidència del socialista François Hollande i amb una altra l'any següent, adoptada pocs mesos després de l'arribada d'Emmanuel Macron a l'Elisi. Aquestes polítiques, contestades pel carrer i els sindicats, van donar autonomia a les empreses per establir horaris més extensius que els fixats pels convenis sectorials si aconseguien un acord amb els seus empleats. A això se li va sumar el problema de les hores extra no remunerades.

“Més de la meitat dels assalariats del sector privat amb contractes a temps complet no disposen d'horaris setmanals de 35 hores”, explica Askenazy. Segons les últimes dades d'Eurostat, la mitjana del temps treballat a França és de 36 hores, mentre que a Espanya se situa en 36,4. En múltiples sectors, com el del periodisme, l'arquitectura o la publicitat, els empleats del país veí fan fàcilment jornades de vuit, nou o deu hores al dia. Però si que disposen de més dies de vacances, batejats amb l'acrònim RTT.

La seva percepció “resulta més aviat positiva entre aquestes classes mitjanes” que van guanyar “deu dies de vacances”, sosté Bruyère. En canvi, segons aquesta experta, la mesura “és vista de manera més negativa” pels treballadors de petites empreses o “en professions que no exigeixen estudis i en les quals solen treballar dones”; per exemple, les auxiliars sanitàries o cuidadores en residències de persones majors. Moltes d'elles van veure com els reduïen la jornada mitja hora o bé deixaven d'explicar-los les pauses com a temps treballat per a adaptar-se a la nova legislació. A canvi d'això intensificaven el ritme de les seves tasques. I es van estancar les pujades salarials.

Quines lliçons es poden treure del cas francès?

Una situació semblant es va reproduir en la sanitat, especialment als hospitals públics. Aquest sector és un dels més crítics amb l'aplicació de les 35 hores. “L'hospital es va veure completament desorganitzat. Va haver-hi escassetat d'infermeres, nombroses hores extra no pagades… Va estar molt mal gestionat. Fins i tot va fer falta anar a buscar infermeres a Espanya”, recordava l'economista Éric Heyer, un dels directors de departament del OFCE, un prestigiós grup d'anàlisi econòmica, en declaracions al diari conservador Le Figaro.

“La reducció del temps laboral es tracta realment d'una qüestió d'economia política. Consisteix a assumir un canvi en la repartició entre el capital i el treball”, afirma Bruyère. Per a aquesta experta, a França va faltar voluntat política per assumir el fet que una part dels empresaris havien de renunciar a una part dels seus beneficis. El Govern de Jospin va donar quantioses ajudes a les empreses per matisar la seva oposició. En el cas dels grups de menys de 20 treballadors, no els exigia que creessin noves ocupacions a canvi de rebre aquestes compensacions.

“Des de llavors, no ha parat d'accentuar-se a França una política d'exoneració de les cotitzacions socials que realment li costa molt cara a l'Estat”, lamenta Askenazy. Per tot plegat, recomana que Espanya no reprodueixi l'error de dur a terme una política d'ajudes a les empreses tan generosa com la francesa. A més, subratlla la importància del rol dels sindicats en les negociacions nacionals, però també les sectorials i empresarials en l'aplicació d'aquest canvi.

Relacionat amb aquest tema

Belén López reivindica la "mirada feminista i de classe" com a "motor de canvi"

Públic

Segons Bruyère, “cal pressionar a les grans empreses perquè creiïn llocs de treball". "Amb els grups petits que tenen tres o cinc empleats no té molt sentit”, afegeix. Però els mitjans i grans “sí que han de compensar la disminució del temps treballat amb nous llocs. Si no ho fan, una política d'aquest tipus corre el risc de convertir-se en una intensificació del treball”.