Entrevista a Mercè Otero"Tot i l'auge actual del feixisme, no podem oblidar les conquestes feministes assolides"

Mercè Otero (Barcelona, 1947) és catedràtica de Llatí de la Universitat de Barcelona i una reconeguda activista feminista catalana, especialitzada en coeducació. Actualment jubilada, continua exercint tasques de responsabilitat al Centre de Documentació de Ca la Dona. L'any 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

L'entrevistem amb motiu del 50è aniversari de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, en les quals va participar activament. Celebrades el maig de 1976, pocs mesos després de la mort del dictador Franco, les jornades van reunir més de 3.000 dones. L'objectiu era reflexionar al voltant de les opressions que patien en la societat masclista d'aleshores i impulsar propostes de transformació social. Avui són considerades un moment clau en l'eclosió del moviment feminista als Països Catalans, en el marc de la segona onada del feminisme.

Com recorda aquelles Primeres Jornades?

Les jornades van tenir lloc l'última setmana de maig de 1976, però feia temps que es preparaven. A diferència de companyes com la Mireia Bofill, la Dolors Calvet o l'Anna Mercader, jo no vaig estar directament implicada en la prèvia. Aleshores era PNN, professora no numerària de la Facultat de Filosofia i Lletres i, és clar, passava el dia a la UB.

L'any 1975 l'ONU va declarar el Dia Internacional de la Dona, però a Espanya encara hi havia Pilar Primo de Rivera [líder de la Sección Femenina de la Falange Espanyola]. Per això es va decidir celebrar alguna cosa tan bon punt acabés la dictadura. Avui dia costa molt d'entendre com pot ser que, sense WhatsApp ni correus electrònics, s'aconseguís fer una convocatòria tan generalitzada i diversa.

Durant la dictadura ja hi havia xup-xup feminista.

Exacte. Les dones de partits polítics i sindicats, de comissions obreres, ja existien clandestinament. La sorpresa va ser reunir 3.000 dones o més, perquè anaven venint i marxant.

Quines dones van assistir a les jornades? Eren de diferents edats i classes socials?

Hi havia dones de classe baixa, de la perifèria, dones universitàries. Les jornades van representar molt bé la societat catalana d'aleshores. Les dones d'esquerres dominaven, però també hi havia dones de dretes i d'església. Ara es parla molt de lluites compartides, de feminisme, del col·lectiu LGTBI, de lluita obrera… però en aquell moment, quan es feia una convocatòria, era per a tothom. Si la SEAT convocava una vaga, tots els estudiants sortien al carrer.

Les Primeres Jornades Catalanes de la Dona van representar molt bé la societat catalana d'aleshores

Quins temes es van debatre?

Hi havia una sèrie de temes urgents vinculats al canvi de situació vital de la dona: la pàtria potestat, el divorci, els anticonceptius, l'avortament, la coeducació... Era molt evident. Coincidien desitjos i reivindicacions generalitzades de dones de diferents classes i maneres de fer.

Xoca pensar que una dona necessités permís per obrir un compte bancari o sortir del país. Què podien i què no podien fer les dones en aquell moment?

Era molt exagerat. Necessitaven el permís del pare o del marit per treure's el carnet de conduir o el passaport. En algunes empreses, no cobraven el sou, sinó que estava lligat subsidiàriament al marit. L'adulteri de les dones tenia càstig, hi havia avortaments clandestins, l'educació estava segregada i les matèries eren diferents... Sembla que avui no cal ni parlar-ne perquè tot això està solucionat, però és important no oblidar d'on venim i les conquestes feministes assolides, tenint en compte l'auge actual dels pensaments feixistes. Les dones grans hem viscut un abans i un després; en canvi, les dones joves no, i podrien caure en la seducció [de l'extrema dreta] i pensar que abans la vida era millor.

En l'actualitat, hi ha influenciadores que venen les "meravelles" de ser tradwife i la religió torna a estar present entre els joves amb figures com la de Rosalía. Creu que estem en regressió, que tornem a valors més tradicionals?

Nosaltres venim del feixisme, de les maternitats obligades i la dona fent les tasques de la llar. Com es deia a Alemanya, de les tres Ks: Kinder, criatures, Kirche, cuina, i Kirche, església. Hem de recordar-ho, i també acceptar que el progrés no és lineal. Des del feminisme hem fet anàlisis d'un progrés helicoidal: sembla que donem voltes sobre el mateix, però les circumstàncies han canviat, i això fa tenir esperança. La societat ha canviat molt i ara hem pogut posar-li nom a moltes coses, com, per exemple, que no era violència domèstica, era violència masclista.

Hem pogut posar-li nom a moltes coses, com, per exemple, que no era violència domèstica, era violència masclista

Les feministes aprenem pel camí i tenim moltes més eines, però tot és molt lent. Pensàvem que aniria més de pressa. Em fa la sensació que, aleshores, les lleis eren fatals i que la societat estava molt més avançada. En canvi, ara tenim unes lleis fantàstiques, a favor del matrimoni homosexual o contra l'LGTBIfòbia, però la societat no està a l'altura.

L'estudi Nois, noies i un abisme, publicat per l'ICPS l'any passat, demostrava que les noies són cada cop més feministes, a diferència dels nois, que se senten més atacats. Com s'hi pot incidir? Quin paper hi juga l'educació?

L'educació és clau. Jo m'hi he dedicat tota la vida, però m'he adonat d'una cosa: els mestres ens trobem al mig de l'entrepà, entre les famílies i els mitjans de comunicació. Per tant, és complicat. La qüestió és oferir eines i esperit crític a l'escola perquè els nens i nenes sàpiguen que hi ha un altre món possible, independentment del que vegin a casa o a la televisió.

Pensàvem que posant nens i nenes junts en una classe ja estaria tot solucionat perquè veníem d'una educació segregada. Però després ens vam adonar que el llenguatge era masclista, que s'utilitzava el masculí genèric, que no hi havia dones importants en el contingut acadèmic, ni en literatura, ni en ciència, ni en filosofia. Hi havia moltes coses a canviar. I encara seguim aprenent. El moviment feminista té el que té.

A què es refereix?

Doncs que ens podrien donar un cop de mà des dels mitjans de comunicació i les institucions. Tot això no se soluciona a les escoles posant més ordinadors, se soluciona posant més persones. No hi ha res fàcil, i el feminisme també ha après que no es pot fer una sortida de cavall sicilià i després una aturada de burro.

Què vol dir això?

Has de fer les coses de manera que no tinguin un efecte rebot. No calen passos de gegant, poden ser petits, però que no es puguin tirar enrere. 

Com veu el moviment feminista actual? Creu que està més dividit que abans?

No ens hem d'esquinçar les vestidures. Si el feminisme està dividit, com estan els altres? No podem fer propaganda del que ells justament volen. El moviment s'ha obert i diversificat molt. Ja sabem que hi ha temes conflictius, com el de la prostitució. És un tema que has de deixar sobre la taula i analitzar-lo amb serenitat. Ara bé, fàcil no és.

Creu que seria possible replicar unes altres Jornades Catalanes de la Dona com aquelles?

Les hem celebrades cada deu anys, i està previst celebrar el 50è aniversari aquest juny. El 12, 13 i 14 a la Fabra i Coats de Barcelona. Aquest any, per fer-ho una mica diferent, en comptes de tenir blocs —educació, salut, treball, etc.—, farem servir eslògans feministes. A "Fem nostra la nit", parlarem de violència sexual, a "Juntes som més fortes", d'organització política. Volem fer-ho més creatiu, però està costant molt. La situació econòmica és bastant escanyada. Som una colla d'activistes i busquem activar-nos de la millor manera possible.