Entrevista a Paula Iglesias, presidenta de la FELGTBI+"No permetrem que l'extrema dreta ens instrumentalitzi"

El proper mes de novembre tindran lloc dos esdeveniments que marcaran l'inici del proper cicle polític. El primer, la vaga general convocada per al dia 11 i, el segon, les eleccions generals del 29, amb la possibilitat que el Partit Popular i Vox arribin a formar un Govern de coalició. En les setmanes que portem de precampanya, tots dos partits ja han exhibit diverses amenaces contra els drets LGTBIQ+, com la seva intenció de derogar la llei trans i d'acabar amb l'Orgull tal com el coneixem, entre d'altres.

En aquest escenari, la Federació Estatal LGTBI+ ha cridat a "votar amb Orgull" i ha anunciat el seu suport a la vaga general, reivindicant que les desigualtats que travessen a les dissidències no poden deslligar-se de qüestions com la precarietat laboral o l'accés a l'habitatge.

La seva presidenta, Paula Iglesias, analitza en aquesta entrevista amb Público el balanç de l'última legislatura progressista, les assignatures encara pendents en matèria d'igualtat i les conseqüències que podria tenir l'arribada d'un Govern estatal ultraconservador. També alerta de la relació entre la normalització dels discursos d'odi i les agressions contra les comunitats LGTBIQ+.

Aquest dilluns heu presentat el vostre primer informe sobre la situació de persones intersex. Quines són les principals conclusions que llança? Quines realitats o problemes considereu que segueixen sense rebre suficient atenció per part de les institucions?

Aquest és el primer estudi que es fa a Espanya sobre les realitats intersex, que hem anomenat Corporalitats intersexuals, drets reals. La principal conclusió és la falta de visibilitat i d'informació sobre les realitats intersex, que fa que aquestes persones s'hagin d'enfrontar a multitud de mites i que, a més, no estiguin contemplades en el desenvolupament de polítiques públiques o d'eines contra la discriminació.

L'altra principal conclusió és que les esferes on més violència pateixen, a més de la institucional per no ser tingudes en compte, són l'àmbit sanitari, on, tot i que la llei LGTBI + aprovada el 2023 prohibeix les cirurgies que no siguin necessàries a nadons intersex, per inèrcia mèdica, per desconeixement o per falta de formació, això es continua donant.

Es produeix, a més, en una situació de molta vulnerabilitat per a les famílies, que tampoc tenen aquesta informació i que, al final, es deixen guiar pel criteri mèdic. Llavors, des d'aquí el que demandem és aquest desenvolupament de la llei, que estableix la formació obligatòria, i també el desenvolupament d'un protocol sanitari per a persones trans, no binàries i intersex que acabi amb aquest tipus de cirurgies i de tractaments que no són necessaris i que generen seqüeles tant a nivell físic com psicològic.

Com està recollida la realitat de les persones intersex en la llei estatal LGTBIQ+?

Hi ha una prohibició explícita d'aquest tipus de cirurgies. El que passa és que se segueixen donant per aquesta inèrcia, perquè la llei deixa a criteri mèdic la necessitat o no d'intervenir. És veritat que hi ha nadons intersex que necessiten intervencions per salvaguardar el seu benestar i la seva salut física. Però la llei prohibeix aquestes intervencions quan no són necessàries.

Creieu que el Govern estatal ha fet prou per evitar que se segueixin produint aquestes situacions?

Mai és suficient per al col·lectiu LGTBI+, perquè la realitat és que segueix enfrontant discriminació, odi i violència. Fins que no aconseguim la igualtat plena i la no discriminació, seguirà fent falta reivindicar i continuar desenvolupant.

És veritat que estàvem treballant amb el Govern espanyol en el desenvolupament d'aquest protocol d'atenció sanitària a persones trans, no binàries i intersex, que emana de l'aprovació de la llei i que no ha vist la llum perquè, amb la convocatòria d'eleccions, aquest treball ha quedat en el no-res. Encara que anava amb bastant retard. El que esperem del nou Govern és que reprengui aquest treball perquè, en la major brevetat possible des de la seva constitució, pugui ser una realitat.

En termes generals, quina valoració feu d'aquesta darrera legislatura en matèria de drets LGTBIQ+? Considereu que les polítiques i els debats sobre igualtat, feminismes i dissidències han anat perdent presència en l'agenda dels partits i les institucions?

Tot aquest període ha estat de grans avanços. Ens trobem en un moment en què hi ha més legislació que mai a nivell estatal pel que fa a drets LGTBI+. És veritat que això conviu amb un augment tremend dels discursos d'odi.

Des de l'aprovació de la llei LGTBI+ de 2023 -anteriorment s'havia aprovat la Llei d'Igualtat de Tracte-, li ha seguit el disseny i l'aprovació de la primera estratègia LGTBI+ a nivell estatal i l'Estratègia Nacional Trans. Dues estratègies per part del Ministeri que han comptat amb la participació de les entitats de la societat civil i amb el Consell de Participació LGTBI+.

Després, l'aprovació del reial decret per a la no discriminació i la igualtat en l'àmbit laboral, del qual posteriorment es va desenvolupar el protocol específicament d'atenció a les persones trans i a les seves situacions de transició en els entorns laborals. I, bé, ens trobàvem també aquí, a puntet de caramel, amb el Pacte d'Estat contra els Discursos d'Odi i amb la llei contra les pràctiques de conversió, que també ha estat una reivindicació històrica. Es va aprovar al Congreso i, en el seu pas al Senat, ha caigut. 

La nostra valoració pel que fa al camí és positiva. No és casualitat que ens hagin reconegut com el número u al Rainbow Map d'ILGA. Però això conviu amb un augment dels discursos d'odi i amb un augment de la violència cap al col·lectiu, així que no és suficient.

En el cas de la llei contra les pràctiques de conversió, creieu que es podria haver accelerat la seva tramitació per evitar que decaigués amb l'avançament electoral? Què espereu que passi ara?

Per a nosaltres els temps sempre són lents, perquè quan estem parlant de vides, qualsevol tipus de demora és molta. Com en el Pacte d'Estat, que portem ja tres anys en això, o més de tres anys. El que esperem és que la convocatòria d'eleccions no sigui una trava per fer realitat una cosa que ja estava aprovada al Congrés.

Estem parlant de protegir vides que estan sent violentades únicament per ser, i d'intentar corregir alguna cosa que no és possible corregir. Estem veient com genera seqüeles tremendes a nivell físic i, sobretot, a nivell psicològic, fins i tot la pèrdua de vides.

Quan teniu coneixement d'aquestes pràctiques, preneu algun tipus d'iniciativa jurídica? Heu participat en la interposició de denúncies per casos concrets?

Sí. Les pràctiques de conversió estan prohibides per la llei LGTBI+ de 2023. El que passa és que, per la naturalesa de la llei, que és una llei administrativa, no es poden aplicar sancions penals, que és del que estàvem parlant. Quan tenim coneixement d'algun cas, poden comptar amb la nostra Línia Arcoíris, on prestem assessorament i intentem acompanyar els casos. En aquest sentit, treballem també de la mà de la Fiscalia, molt coordinades. El que sí que cal deixar clar és que aquestes pràctiques estan prohibides.

Santiago Abascal va defensar la setmana passada en una entrevista treure la celebració de l'Orgull del centre de Madrid amb l'argument que hi ha persones que es despullen i mantenen relacions sexuals al carrer, cosa que, segons ell, pot perjudicar les famílies i les persones menors d'edat. Què en penses d'aquestes declaracions?

El que crec és que no ha anat mai a l'Orgull. Perquè l'Orgull és reivindicació, l'Orgull és alegria també, per descomptat, perquè es pot reivindicar des de l'alegria del ser. L'Orgull és un missatge que es pot ser en llibertat. I això és un missatge molt poderós, no només fora de les nostres fronteres, per als que encara segueixen enfrontant fins a la pena de mort, sinó també per a gent que al nostre país no pot ser qui és, però pot veure una llum d'esperança en l'Orgull.

Jo animaria a aquesta gent que llança aquest tipus de rumors i de desinformació sobre el que és l'Orgullo a anar a veure com hi ha un llarg recorregut d'entitats LGTBI + de tot el nostre territori, que formen part de la Federació Estatal i que venen des de tot el país; d'entitats amigues, que també lluiten pels drets humans i pels drets d'altres grups en situació de vulnerabilitat; de sindicats i de persones participants que s'uneixen per reivindicar els seus drets i que l'únic que volen reclamar igualtat.

La manifestació de l'Orgull LGTBI+ és un espai molt segur, molt inclusiu; caldria veure si altres esdeveniments que se celebren a la ciutat són igual de segurs i d'inclusius.

Abascal també ha qüestionat que les unions civils entre persones del mateix sexe s'hagin de dir matrimoni. Han passat més de vint anys des de l'aprovació del matrimoni igualitari a Espanya. Us preocupa que drets que semblaven plenament assentats tornin a discutir-se?

Només cal mirar al voltant i veure que les nostres famílies l'única cosa que fan és enriquir a la societat i, probablement, ensenyar a altres famílies que totes podem conviure i que totes mereixem els mateixos drets.

Just l'any passat celebràvem el 20 aniversari del matrimoni igualitari i, des de la Federació Estatal LGTBI+, en col·laboració amb el CIS, trèiem unes dades que parlaven de com aleshores una majoria de la societat espanyola estava a favor del matrimoni igualitari i que, vint anys després, aquesta majoria és moltíssim més àmplia.

I aquest és el resultat de veure com la diversitat no és l'amenaça de ningú, sinó que enriqueix a la societat. Intentar col·locar en el debat alguna cosa que fa molt mal a famílies i a nens, quan el que està clar és que la societat espanyola, en la seva majoria, no creu que això sigui una qüestió a debatre, sinó que és un dret, no té cap sentit.

A més, en aquestes dades que trèiem l'any passat, no és que la societat només cregués que és un dret per a les persones del col·lectiu, sinó que sentia orgull que Espanya hagués estat pionera. I ho sentien com un orgull, fossin del col·lectiu o no, perquè aquest dret hagués estat conquistat al nostre país.

Estan utilitzant aquest tipus de discursos per intentar enfrontar-nos entre grups en situació de vulnerabilitat

No obstant això, veiem com l'extrema dreta intenta presentar-se en certs contextos com a defensor de les “persones homosexuals”, sobretot quan els interessa estigmatitzar les persones migrants. Com interpreteu aquesta estratègia, creieu que Vox tracta d'instrumentalitzar les lluites de les dissidències? Com es disputen aquest tipus de discursos?

Sí, efectivament estan utilitzant aquest tipus de discursos per intentar enfrontar-nos entre grups en situació de vulnerabilitat. Però, bé, les dissidències i els grups que estem sent diana del seu odi no som ximples i, òbviament, no permetrem que se'ns instrumentalitzi.

Tenim molt clar que, encara que tenim les nostres especificitats quant a com sofrim l'odi i la discriminació el col·lectiu LGTBI+, les persones gitanes o les persones migrants, també sabem que la base de tot aquest odi és estructural i sistemàtica. Per això estem unides en aliances i en iniciatives com el Pacte d'Estat. És a dir, que nosaltres no deixarem que ens instrumentalitzin.

Jaime de los Santos, responsable d'Igualtat del PP, ha qualificat l'autodeterminació de gènere de "ficció" i ha defensat recuperar informes psicosocials per modificar el sexe registral. Què suposaria en la pràctica aquest canvi?

La base de la llei LGTBI+ aprovada és l'autodeterminació, perquè no hi ha res, no hi ha cap prova que pugui determinar qui és una persona si no és ella mateixa. I aquest tipus de discursos obvien que l'autodeterminació no neix amb la llei LGTBI+ ni neix amb les persones trans. L'autodeterminació és per a totes les persones, siguin del col·lectiu LGTBI+, siguin persones trans o siguin persones cis, perquè una persona cis també té dret a la seva pròpia autodeterminació i a autodeterminar-se com a dona cis.

Si traguéssim un dret a una part del col·lectiu, al col·lectiu trans, estaríem també minvant el dret de la resta de persones a l'autodeterminació. Suposaria tornar a la patologització i anar en contra dels drets humans, sobretot dels drets de les persones trans.

El PP ha votat a favor de la nova llei LGTBIQ+ asturiana, mentre Vox s'hi ha oposat. Però, al seu torn, els populars han retallat altres lleis autonòmiques. Com valoreu aquestes diferències territorials? Creieu que existeix una posició coherent del PP sobre els drets LGTBIQ+?

No sé si és coherent o no coherent, però sí majoritària, que és la de, com a mínim, no facilitar l'aprovació i la consecució de drets, passant per buidar de contingut lleis i deixar desprotegides les persones trans. A València ha sigut sagnant, perquè no solament suposava deixar desprotegides a infàncies i adolescències trans, sinó obrir la porta a les pràctiques de conversió, amb el que això suposa. Afortunadament, va ser paralitzat per un recurs d'inconstitucionalitat del Govern que volia protegir les persones del col·lectiu; però, en una situació en què un Govern no vulgui fer-ho, el col·lectiu estarà desprotegit també a les autonomies.

Hi ha una relació directa entre els discursos d'odi i els delictes d'odi

En els últims mesos hem conegut agressions per part de grups ultres contra persones i activistes LGTBIQ+, com la soferta per dos militants a Oviedo quan intentaven impedir que arrenquessin una bandera amb l'arc de Sant Martí. Quina relació existeix entre la normalització de determinats discursos d'estigmatització i odi per part de la decrecha i l'extrema dreta, i la violència que s'exerceix als carrers? Quina responsabilitat tenen els partits i les institucions a l'hora de frenar aquesta situació?

Hi ha una relació directa entre els discursos d'odi i els delictes d'odi. I no és només una sensació del col·lectiu LGTBI+, sinó que és una dada objectiva de nombrosos estudis, inclòs l'Estat de l'odi de la Federació. Quan no es posa límit als discursos d'odi, en una època en què a més compten amb cada vegada més altaveus, com són les xarxes socials i les plataformes digitals, el que passa és que les persones que cometen delictes d'odi es veuen legitimades per fer-ho.

Una cosa que hem detectat en el nostre informe específic sobre l'odi en xarxes socials és que això s'incrementa en èpoques de major visibilitat del col·lectiu, com és l'Orgull, i quan es donen determinats discursos de determinats partits polítics, especialment Vox, quan parla que no es porti a les famílies a l'Orgull, instrumentalitzant també, d'altra banda, als menors.

Una de les nostres reivindicacions dins d'aquest Pacte d'Estat contra els Discursos d'Odi és que hi hagi un límit també a nivell de grups parlamentaris i dels discursos que es pronuncien des de determinades plataformes i des de determinades institucions. Perquè en aquestes institucions estan representant, o haurien d'estar representant, a tota la ciutadania i, en canvi, s'estan permetent discursos d'odi sobre una part. L'únic que fan és legitimar que després qualsevol pugui cometre un delicte al carrer perquè s'hi veu recolzat.

La Federació ha cridat a "votar amb Orgull". Quins compromisos electorals esteu reclamant als partits?

Aprovar les lleis no és suficient, poden quedar en paper mullat si no es desenvolupen

Doncs el primer i el principal, blindar el que ja s'ha assolit, perquè és veritat que en els nostres informes i en les nostres enquestes hi ha una por del col·lectiu al que podria suposar un Govern ultraconservador. Després, reprendre prioritàriament allò que s'ha quedat en el tinter, que és el Pacte d'Estat contra els Discursos d'Odi cap als grups en situació de vulnerabilitat i la llei contra les pràctiques de conversió.

D'altra banda, desenvolupar tot el que encara queda i que va tard des de 2023. I, bé, seguir en la consecució de drets i en la garantia de la protecció de les persones LGTBI+, perquè també la història ens recorda que aprovar les lleis no és suficient, que poden quedar en paper mullat si no es desenvolupen.

També heu decidit donar suport a la vaga de l'11 de novembre. Per què heu decidit sumar-vos?

Perquè és una qüestió de drets humans, perquè ens travessa com a persones i com a col·lectiu. Sempre en formem part i en altres ocasions ens hem sumat a les vagues. Treballem de la mà de sindicats i d'altres moviments socials i són lluites que no ens són alienes. Ens travessa la precarietat, l'accés a l'habitatge, el poder emancipar-nos i poder sortir de llars que són LGTBIfòbics i on no podem ser. Ens travessa la guerra. O sigui, que formem part de la lluita social i pels drets humans en general.

En relació amb la vaga, creus que s'està perdent una oportunitat d'incorporar explícitament la perspectiva de gènere i les realitats LGTBI+ a les reivindicacions?

Crec que la gent se sentirà més part de la lluita si es visibilitza explícitament la interseccionalitat

Sí, perquè de vegades sembla que aquests lemes generalistes es fan per acollir tothom i que tothom s'hi senti representat, però a mi em sembla més important visibilitzar-ho. O sigui, crec que la gent se sentirà més part de la lluita si es visibilitza explícitament la interseccionalitat que si s'utilitzen lemes genèrics.

Potser també perquè tenim una motxilla en la qual, com mai se'ns ha nomenat, utilitzar lemes generalistes fa que no sentim que van per nosaltres, perquè tenim la nostra pròpia motxilla de no identificació. És com quan entres a un espai i no hi posa res. Parlo del col·lectiu, però es pot aplicar a qualsevol altre grup. Visibilitzar que és un espai segur m'envia a mi un missatge.

Quina classe de desigualtats afronten les persones LGTBIQ+ avui dia al nostre país? Hi ha diferències dins de les pròpies dissidències?

El col·lectiu LGTBI+, malgrat el que moltes vegades es pensa, travessa una situació socioeconòmica complicada. Tot aquest mite del diner rosa no és així. Especialment la població jove del col·lectiu travessa dificultats perquè ha d'enfrontar bullying escolar i a l'institut, que dificulta els processos acadèmics. Tenen traves a l'hora d'accedir al mercat laboral. Estem veient també situacions de discriminació a l'hora d'accedir a un habitatge, perquè se segueixen vivint situacions de LGTBIfòbia, que a més són alimentades per tots aquests discursos que estem escoltant.

Llavors, la situació del col·lectiu no és tal com la pinten i, a més, és especialment dura en famílies de dones, perquè seguim estant travessades també per una qüestió de gènere. Són famílies que enfronten aquesta desigualtat per dos.

Una de les principals reivindicacions o mesures és que, quan estem parlant de tot aquest tipus de polítiques, com les polítiques d'habitatge o les polítiques públiques, han d'abordar-se des d'una perspectiva interseccional que també contempli tant les qüestions de gènere com de diversitat, en aquest cas del col·lectiu LGTBI+.

Som persones LGTBI+ que a més podem ser joves, que a més podem ser migrants, que a més podem tenir discapacitat i que a més podem tenir-les totes juntes. I són pedres que se sumen a la vulnerabilitat. Per això és important que quan parlem de totes aquestes reivindicacions, en aquest cas de la vaga, però també d'altres, ho fem des d'un enfocament interseccional.

Sabem que les situacions de violència LGTBIfòbica estan infrarepresentades en les dades i que una de les raons és la desconfiança cap a les institucions, especialment les policials i judicials. Quina valoració feu d'aquesta situació i quin treball desenvolupeu des de la Federació per tractar de revertir-la?

La història del col·lectiu és una història de repressió, de repressió per part dels qui havien de sostenir-lo i protegir-lo

Amb el tema de la violència enfrontem dues dificultats: d'una banda, la infradenúncia i, per una altra, la infradetecció. A més, en el nostre estudi Estat de l'odi apareix una cosa que nosaltres sospitàvem, però de la qual ara tenim la dada, i és que la denúncia augmenta quan en aquest pas intermedi apareixen les entitats com la nostra.

Nosaltres treballem amb la Policia, treballem en la formació també per a aquesta detecció. Perquè moltes vegades ni la pròpia víctima sap que està patint LGTBIfòbia, per això que parlàvem, perquè hi ha molta LGTBIfòbia interioritzada i, bé, de vegades no són conscients ni que són víctimes ni que són víctimes d'un odi que és per LGTBIfòbia. I ho ha de detectar la persona que els està atenent.

Aquesta formació és important també per no generar situacions de revictimització o de tornada a l'estigmatització, o fins i tot una situació violenta a l'hora de la denúncia. I després també, en aquest treball que fem de formació, som molt clares i els transmetem el missatge que han de comprendre la història del col·lectiu.

La història del col·lectiu és una història de repressió, de repressió per part dels qui havien de sostenir-lo i protegir-lo. Això fa que vagin menys a ells i que vinguin més a nosaltres. I també d'aquí la importància que intentem visibilitzar molt aquest treball conjunt, perquè el col·lectiu sàpiga que treballem amb la Policía i que intentem que sigui un entorn segur. És veritat que falta molt per fer, perquè la infradenúncia continua estant aquí, però, bé, fem el paper que podem. També fem una crida al fet que no és un treball única i exclusivament de les entitats, que necessitem que es formi a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat.