Un estudi alerta que la pressió dels mercats globals accelera la desaparició de varietats agrícoles locals

En les últimes dècades, el discurs dominant ha afirmat que les varietats agrícoles tradicionals "no són prou productives" o que "no estan adaptades al nou clima", en referència al canvi climàtic. Però una revisió científica internacional liderada per la investigadora catalana de l'Institut Metròpoli i l'ICTA-UAB, Laura Calvet-Mir, demostra just el contrari. No és el clima qui les fa desaparèixer, sinó l'economia política del sistema agroalimentari global. 

L'estudi, publicat a la revista científica Agriculture and Human Values, analitza desenes de recerques fetes arreu del món i arriba a la conclusió que els factors econòmics tenen molt més pes que el canvi climàtic a l'hora d’explicar per què els pagesos deixen de sembrar varietats locals. 

Les varietats tradicionals -també anomenades locals, pageses o landraces- són el resultat de segles de selecció feta pels agricultors en diàleg amb els seus territoris. No són simples llavors, sinó memòria ecològica i cultural, ja que s'han adaptat al sòl, al règim de pluges, a la temperatura, a les plagues i també a les pràctiques alimentàries i agrícoles de cada comunitat. Per això, la literatura científica mostra que aquestes varietats solen ser especialment valuoses per afrontar el canvi climàtic.  

En un món climàticament inestable, aquesta diversitat funciona com una assegurança col·lectiva. Tanmateix, aquesta assegurança està sent desmantellada. L'estudi mostra que, tot i que la sequera, les pluges irregulars o l'augment de plagues influeixen en què els agricultors canviïn de varietats, són sobretot els factors econòmics els que expliquen l'abandonament de les llavors tradicionals. 

En més del 60% dels casos analitzats, el descens de varietats està relacionat amb el funcionament del mercat: els preus, la demanda global, la pressió per produir cultius "comercialitzables" i l'entrada de llavors comercials d'alt rendiment que requereixen fertilitzants, pesticides i deute. En aquest context, la pagesia no tria què planta en funció del que s'adapta millor al seu territori, sinó del que li permet sobreviure econòmicament dins d'un mercat globalitzat. 

La pagesia no tria què planta en funció del que s'adapta millor al seu territori, sinó del que li permet sobreviure econòmicament dins d'un mercat globalitzat

L'estudi recull diversos exemples. A l'Amèrica Llatina, el boom internacional de la quinoa ha reduït dràsticament la diversitat d'aquest cultiu. El mercat només paga bé una varietat concreta -la "golden quinoa"- i això ha portat a la desaparició de desenes de varietats adaptades a diferents microclimes. 

A Nepal o Malawi, varietats locals de blat de moro, arròs o cacauet, més tolerants a la sequera o a les inundacions, són substituïdes per híbrids comercials perquè prometen més rendiment en anys bons, encara que siguin un desastre quan el clima falla. A Bolívia, quan el preu de la patata blanca va pujar als mercats, molts agricultors van abandonar varietats locals resistents al fred i a la calamarsa per cultivar patates comercials més rendibles però també més fràgils davant dels extrems climàtics. 

El que s'stà imposant és un model agrícola cada vegada més dependent de llavors comercials, agroquímics i crèdit 

Aquesta dinàmica genera una profunda contradicció. Tal com explica Calvet, la mateixa ciència climàtica defensa que l'agrobiodiversitat és clau per a la resiliència, però les polítiques agràries i els mercats impulsen la uniformització i el monocultiu. "El que s'stà imposant és un model agrícola cada vegada més dependent de llavors comercials, agroquímics i crèdit, i per tant cada vegada més vulnerable a les crisis climàtiques, energètiques i econòmiques", denuncia Calvet. 

L'estudi ho vincula directament amb dècades de polítiques de modernització que han externalitzat el control de les llavors cap a empreses i institucions, convertint la pagesia en consumidora de tecnologia en lloc de gestora de biodiversitat. 

Tot i això, també hi ha resistència. En molts llocs del món, els agricultors continuen sembrant varietats tradicionals perquè funcionen. A Kenya, el sorgo local es manté perquè suporta millor les sequeres prolongades. 

A Itàlia o als Estats Units, varietats antigues de pomes es conserven perquè resisteixen millor les malalties i tenen un valor cultural i gastronòmic alt. A Catalunya, xarxes de llavors, bancs comunitaris i projectes com Eixarcolant o la Xarxa Catalana de Graners treballen per recuperar plantes oblidades i reforçar la sobirania alimentària, tot i que han de lluitar contra un mercat que no valora aquesta diversitat. 

Per això, l'estudi parla obertament "d'agroecologia política". Calvet apunta que les llavors no són neutres: "Qui les controla té poder sobre què es cultiva, com s'organitza el camp i qui decideix el futur de l’alimentació". L'estudi conclou que que no hi haurà una adaptació real al canvi climàtic si no es transforma el sistema agrari. I fa una crida a retornar el poder i autonomia a la pagesia, reconèixer el coneixement local i construir mercats al servei de les comunitats i no del capital. Tal com resumeixen els autors, "el manteniment de la diversitat de cultius no es pot aconseguir sense retornar el poder de decisió als agricultors en lloc del capital".