"És un engany dir que en tindrem prou sumant l'aigua dessalada a la que tenim al medi natural"

Entrevistem Annelies Broekman, investigadora del CREAF i experta en la gestió d'aigua, que defensa la necessitat de reduir-ne el consum, planteja la necessitat de cuidar i restaurar el medi natural i els sistemes hídrics i refusa les sortides tecno-optimistes com a vies definitives per resoldre la sequera a Catalunya

L'entrada en emergència per sequera del sistema Ter – Llobregat, que abasteix Barcelona i l'àrea metropolitana a més de part de la Catalunya Central i Girona, ha intensificat l'agenda mediàtica d'Annelies Broekman, que acumula anys estudiant els sistemes de gestió de l'aigua. Doctora en Agronomia i membre de l'equip d'investigació d'Aigua i Canvi Global del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), aposta per articular espais de governança col·lectius que permetin trobar les millors solucions a l'escassetat d'aigua per a cada conca.

Allunyada de les sortides tecno-optimistes que alimenten la possibilitat de continuar incrementant la demanda, la investigadora defensa la necessitat de reduir el consum d'aigua, planteja recuperar les masses d'aigua naturals, com els aqüífers, i subratlla que cal gestionar els sistemes hídrics de manera integral, també tenint en compte els usos del sòl i les activitats que s'hi desenvolupen. Broekman recalca que som "extremadament dependents" que el medi natural estigui bé i, per tant, hem de "deixar de fer-lo malbé" i considera que hi ha molt marge per millorar la gestió de la històrica sequera que viu Catalunya.

Des de la setmana passada, al voltant de tres quartes parts de la població catalana viu en un municipi que està en emergència per sequera. Era inevitable la declaració?

Sí, crec que era inevitable degut a la situació meteorològica, però també crec que s'ha estirat molt la corda. Si haguéssim declarat l'emergència abans, ara tindríem una mica més d'aigua. És un problema de calibrar els interessos econòmics vinculats a l'aigua i la necessitat de retallar el consum.

Amb les restriccions n'hi ha prou per afrontar l'actual situació?

Primer hem de veure com evoluciona la meteorologia, però si no plou molt i durant bastant de temps la situació empitjorarà, és inevitable. Si es dona el cas s'haurà de retallar encara més, tal com diu el pla de sequera.

En altres entrevistes has criticat que es protegeixen més els usos urbans i industrials que no pas els agrícoles. Quina seria l'alternativa, tenint en compte que l'agricultura és el principal consumidor d'aigua de Catalunya?

El pla de gestió protegeix primer els usos d'aigua de boca enfront d'altres i, en teoria, això respon a una necessitat vital de les persones, al dret humà a l'aigua i el sanejament, per davant d'usos econòmics. Però no es posa al mateix sac els diferents usos econòmics, perquè hi ha una diferenciació entre agricultura i indústria. Es retalla on hi ha més volum de consum d'aigua, però hem de parlar de quins són els volums que utilitza l'agricultura, partint de la base que l'agricultura no és una sola. Per exemple, a nivell espanyol uns investigadors han calculat que el 80% de l'aigua que consumeix el sector ho fan el 20% de les empreses agrícoles, que són també les que tenen un poder econòmic més gran per pagar-la. Hi ha fons d'inversió als quals pagar l'aigua no els suposa un problema, perquè no fan agricultura per a l'alimentació, sinó un negoci que té altres dinàmiques.

"Hauríem de filar més prim amb les restriccions. No es posa al mateix sac l'agricultura i la indústria"

La clàssica imatge que tens d'un pagès a Catalunya és la típica empresa familiar que treballa la terra i produeix aliments per a les persones i aquests tenen retallades que són insostenibles pel seu funcionament. Lamento que no hi hagi una distinció i que no s'entengui que l'aigua per una agricultura feta d'una determinada manera també té una funció ecològica i social que estem perdent per aquestes retallades. Parlo de l'agroecològica, la que dona menjar, està arrelada al món rural, formada per empreses basades en les persones i no en els fons d'inversió. Crec que hauríem de filar més prim.

Hi ha una gestió massa unitària de les restriccions, en el sentit que es posa tot al mateix bloc?

Clar. L'agricultura no és una sola, són moltes formes empresarials, cadascuna amb el seu impacte sobre el cicle de l'aigua i cadascuna amb uns valors associats a l'aigua, no únicament econòmics. També hi ha l'obsessió de dir que l'agricultura consumeix molta aigua en termes de volum, però això es podria complicar una mica, perquè hi ha una gran diferència entre ús i consum. L'ús és el que portes del medi o del pantà cap a la parcel·la, però el consum és el que realment utilitza el cultiu. Es diu que el reg d'inundació és poc sostenible perquè consumeix molta aigua, però en realitat existeixen els retorns de reg, és a dir, inundes el camp, les plantes utilitzen una part de l'aigua, se n'evapora una altra i la resta s'infiltra al terreny. Si parlem d'agricultura ecològica, on els retorns de reg no estan tan contaminats, aquest consum no es correspon a tota l'aigua usada. Segons les condicions biofísiques que té la parcel·la, pot tenir associat tots uns usos ecològics dels quals se'n beneficien un seguit d'ecosistemes, com aiguamolls o aqüífers, que reben els retorns del reg.

"Necessitem una anàlisi molt més integral del que significa l'ús de l'aigua en l'agricultura"

Si tinguéssim una agricultura de precisió on cada gota està utilitzada per la planta, també seria un problema. Per tant, no ens hem de quedar en el discurs monolític de l'eficiència com a mesura que per si sola ens resol el problema, sinó que necessitem una anàlisi molt més integral del que significa l'ús de l'aigua en l'agricultura. Hi ha tanta variabilitat, que les mesures d'estalvi per reduir-ne el consum han de ser més variades. No podem limitar-nos a una agricultura totalment pensada en l'eficiència, però desconnectada del sistema conca. Hem de mirar quin és l'impacte del sector per cada conca. Estem simplificant massa. I amb la indústria pot passar una cosa semblant.

És a dir, la planificació és millorable?

El pla de gestió de sequera és el primer que tenim, abans anàvem a cops de decret random, amb unes regles del joc que agafaven per sorpresa els diferents sectors i no s'hi podien adaptar molt bé. Ara tenim uns plans de sequera que estan aprovats, però tenim molt recorregut per millorar-los i millorar la gestió de la sequera.

Una de les mesures que inclou la declaració d'emergència és la reducció dels cabals ecològics dels rius Muga, Besòs i Llobregat. Has assenyalat que és una mala decisió i pot perjudicar la seva salut a mitjà i llarg termini. Per què és tan greu?

Hem de pensar que la conca hidrogràfica no és només l'aigua que veiem, és un sistema biofísic i ecològic que té el seu funcionament i en què les aigües subterrànies i les superficials estan connectades. Si redueixes els cabals ambientals fins a zero, bàsicament com es fa ara, es poden desconnectar les masses d'aigua i això té un impacte biofísic molt gran. Pot ser que s'assequi l'aqüífer i, per tant, no pugui alimentar zones humides i es genera una reacció en cadena que pot tenir uns impactes molt grans a tot el territori, com l'assecament de fonts. Això a nivell de quantitat, però també hi ha afectació pel que fa a la qualitat.

"La reducció dels cabals ambientals dels rius té afectació a nivell de quantitat però també de la qualitat de l'aigua" 

Quan els rius estan vius són unes depuradores impressionants, quan redueixes els cabals provoques un detriment increïble de la qualitat de l'aigua i la que queda ja està en unes condicions que no es pot fer servir ni tampoc serveix a l'ecosistema. A més, s'impacta a tots els ecosistemes dependents de l'aigua, el que significa que poden morir espècies que viuen en raconets que ja els hi queda poquíssim. Un exemple és el tritó del Montseny, si s'assequen les rieres on viu, s'hauria perdut el 100%. Les espècies no funcionen com bolets, estan interconnectades i si trenques les dinàmiques d'un hàbitat totes les espècies associades reben un impacte, és a dir, que si li destrosses l'hàbitat pots perdre l'espècie en aquell punt. A més, aquest trencament d'hàbitat també ens fa entrar espècies invasores, crea una condició perquè es trenquin els equilibris ecològics i trigaran anys i anys a tornar o potser mai ho faran. I això, al seu torn, també té un impacte sobre l'aigua, perquè sense aquestes espècies tampoc funciona l'aigua d'un riu o una zona humida.

En aquest sentit, en la gestió de la sequera trobes a faltar una aposta per la recuperació del medi natural, és a dir, acabar amb la sobreexplotació d'aqüífers i descontaminar-ne?

"Per tenir una conca hídrica que funcioni hem de reduir la quantitat total d'aigua que fem servir"

Tot està interrelacionat. Primer s'hauria de deixar de fer malbé i planificar coses que fan malbé i després s'hauria de restaurar. En això hi ha coses més difícils de fer i d'altres de més fàcils. Per exemple, hi ha molts pàrquings que es troben en zones de recàrrega d'aigua; si impermeabilitzes una zona, no es recarregarà l'aqüífer, i això és fàcil de resoldre perquè substitueixes el formigó per algun element que deixi passar l'aigua. En d'altres llocs sí que caldrien inversions brutals, perquè s'haurien de treure infraestructures o usos consolidats en zones on tenen impacte. Hi ha els fons, la legislació i els medis per fer-ho, però cal voluntat política. I aquí la ciència pot ajudar molt a l'hora de decidir on restaurem primer perquè l'impacte de la restauració sigui el més funcional possible. I després hi ha els usos. La major part de l'impacte sobre les masses d'aigua són els usos i no solament com a extracció d'aigua, també com a contaminació i com a ús del sòl. Per poder tenir una conca que funcioni hem de reduir la quantitat total de l'aigua que fem servir.

A mitjà i llarg termini la gran aposta del Govern és augmentar el que podríem dir les fàbriques d'aigua, és a dir, les dessaladores i les plantes de regeneració. Han retardat l'entrada en emergència i donen una certa flexibilitat al sistema, però també tenen uns costos energètics i econòmics. Se'ns està dient que el 2030 podrem generar tanta aigua com la que es consumeix a l'àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, el problema de la sequera haurà desaparegut. Compres aquest discurs?

"Som extremadament dependents que el medi [natural] estigui bé"

Hi ha gent que diu que ens hauríem d'emancipar de la pluja [riu]. Això també denota un desconeixement en l'opinió pública de com funciona l'aigua. És a dir, tu podries tenir aigua a l'aixeta, però no tenir menjar, estar al mig d'un foc, emmalaltir de milions de plagues i malalties variades,... Denota una cultura que ens separa de l'entorn on vivim, quan som extremadament dependents que el medi [natural] estigui bé. Ara, si poguéssim utilitzar aigua dessalada a canvi de l'aigua que agafem del medi, podem fins i tot parlar-ne, això sí, tenint en compte l'ús del sòl. Limitant i ajustant la gestió, deixant de créixer, reorganitzant la distribució dels usos en el terreny i veient quins usos a prop de la costa poden pagar l'aigua dessalada, doncs parlem-ne. Si tota la regió metropolitana pogués deixar fluir el Llobregat i el Ter, no tocar res i dessalar, parlem-ne. Però no és això el que estan dient, sinó que seguirem utilitzant tota l'aigua que tenim del medi natural i, a més a més, li sumem la dessalada i sense calcular com creixerà la demanda, diuen que amb això en tenim prou. Doncs això és un engany.

No es posa el focus en el consum.

"La idea que el nostre ús de l'aigua pot ser independent de com està l'hàbitat i que això no té conseqüències és una bestiesa"

Clar, no és gestió de la demanda i també és una fugida endavant. Psicològicament pensar que perquè tens l'aixeta pots anar gastant està al marge de consideracions de preu i d'accés al recurs, perquè la dessaladora està al mar. A veure, a Lleida tindran aigua dessalada? Quin consum energètic per bombejar-la cap allà, tubs amunt i avall, no és viable. La idea que el nostre ús pot ser independent de com està l'hàbitat i que això no té conseqüències és una bestiesa.

Defensa un decreixement en el consum de l'aigua, però això és factible dins un sistema econòmic justament basat en el creixement infinit i que, per tant, generarà resistències a qualsevol reducció?

Per una banda intento evitar l'ús de la paraula de decreixement perquè hi ha molts imaginaris associats, però despullant-nos d'aquests imaginaris, des d'un punt de vista científic hi ha límits en aquest planeta, és un fet. Per tant, si no els respectem, la mateixa economia que voldria créixer cap a l'infinit col·lapsa. Clar que és obligat [el decreixement]. Si anem cap a un creixement infinit col·lapsa la disponibilitat del recurs, però també les dinàmiques socioeconòmiques vinculades al seu ús. Aquestes limitacions fan veure que el model és inviable.

"Hi ha límits en aquest planeta i si no els respectem, la mateixa economia que voldria créixer cap a l'infinit col·lapsa"

D'altra banda, el canvi sempre genera resistències, però hem d'aprendre a gestionar riscos i dinàmiques complexos. Vivim en un sistema complex, i la nostra estructura institucional, jurídica i socio-cultural no està preparada per gestionar aquest món tan ple de canvis. Però jo no veig per a res descabellat utilitzar el coneixement científic que tenim i el coneixement de la gent que tenim al territori per canviar dinàmiques actuals. No crec que ens faltin idees ni marcs d'idees per plantejar-ho, el problema és la falta d'un context en què fer-ho i necessitaria un acompanyament. Jo treballo en la governança com a adaptació, buscant fórmules per poder com a mínim plantejar aquestes coses conjuntament amb tots els sectors i grups d'interès.

I això per on passaria, per l'articulació de meses amb càrrecs polítics, sectors econòmics, pagesia i ciutadania?

Nosaltres parlem de crear espais de governança, que primerament permetrien alimentar amb més informació les estructures de presa de decisió que tenim avui, i amb dinàmiques prèvies a la decisió que permetin deliberar i generar propostes codissenyades i analitzar els problemes dels diferents llocs d'una manera molt transparent, basada en la ciència i en la participació. Això ja suposaria un gran canvi. Ara estem delegant a enginyeries, a un discurs tècnic que després alimenta un discurs merament polític i tenim uns forats enormes en l'anàlisi, la deliberació i en treure suc de la intel·ligència col·lectiva abans de dir "ok" a quina d'aquestes tres alternatives per a un lloc escollim.

Seria una manera de reequilibrar interessos, perquè ara només en pesen alguns?

Clar, seria molt important per poder valorar realment quines funcions i valors té l'aigua per cada sector, lloc i economia local. I això s'hauria d'articular per conques. Ara sembla que ressusciti un discurs de fa 200 anys amb els transvasaments i la solidaritat hídrica quan avui no hi ha una conca que se salvi, tot i que cada una té la seva versió de l'escassetat i la seva diagnosi. És el territori el que ens dona la possibilitat de trobar els equilibris i hauríem d'analitzar-ne cada un en si, recuperar els conceptes de bioregió i territoris funcionals. Aquí les conques hidrogràfiques són un boníssim punt de partida perquè són unitats de gestió, que fins i tot s'utilitzen en la planificació. L'Agència Catalana de l'Aigua va proposar els consells de conca com uns òrgans deliberatius permanents per anar construint aquesta cultura de diàleg, que no es fa d'un dia per l'altre. Han de ser espais legitimats, que s'alimenten contínuament amb nova ciència i nous coneixements, que haurien d'estar interrelacionats entre ells, per aprendre els uns dels altres, enfront de la incertesa i els riscos que hem de gestionar i que ningú sap gestionar. No existeix una solució màgica a l'escassetat d'aigua, la situació és tan complexa que necessitem aprendre tota l'estona. I necessitem construir aquests espais d'on puguin sortir propostes que tinguin un camí jurídic protegit per anar a debat polític.

En un futur on totes les projeccions diuen que l'escassetat hídrica anirà a més, aquesta planificació integral de l'aigua haurà de ser imprescindible?

"L'aigua no es pot gestionar només des del punt de vista de l'aigua, perquè tot hi té a veure"

Absolutament. La directiva marc de l'aigua, que és la legislació vigent, ja ens porta cap allà, no estic dient cap cosa revolucionària, existeix legislació i tot el que necessitem per fer-ho. Els cicles de gestió van de sis anys en sis anys i si no tens un espai de participació permanent perds moltíssimes persones i teixit social involucrat i la possibilitat de monitoritzar les coses. L'aigua no es pot gestionar només des del punt de vista de l'aigua, perquè tot hi té a veure, la gestió dels boscos, la planificació territorial, la indústria del turisme,... Aquests espais haurien de ser d'adaptació, perquè l'aigua és un eix vertebrador fonamental, però s'ha de parlar de totes les interrelacions, i no és fàcil. Tenim tant de coneixement que és una pena veure aquesta simplificació i funcionar a cops de multes, perquè ho podríem fer molt millor.