ELECCIONS PRESIDENCIALSEmmanuel Macron, recanvi del bipartidisme francès

"Tindré el poder suficient per fer reformes?". Aquesta va ser la pregunta que li va fer el jove Emmanuel Macron al president socialista François Hollande abans d'acceptar el càrrec de ministre d'Economia. Aquest mateix dia l'esquerrà Arnaud Montebourg va ser reemplaçat en l'executiu de Manuel Valls per aquest antic banquer de Rothschild. Era un 26 de agost de 2014, una data que va canviar el curs de la recent història política francesa.

Amb només 39 anys, Macron s'ha convertit en el president més jove de la Cinquena República francesa. El candidat d'En Marche! (En Marxa!) Ha aconseguit el 66,06% dels vots i s'ha imposat amb claredat a la ultranacionalista Marine Le Pen. Gairebé desconegut fa tres anys i sense haver participat abans en cap altra elecció, la seva carrera política ha resultat meteòrica.

Nascut a Amiens (nord de França) a una família de classe mitjana, Macron va cursar el batxillerat humanístic en el prestigiós institut parisenc Henry IV i va estudiar Filosofia a la Universitat de Nanterre, on va treballar com a assistent del filòsof Paul Ricoeur -en realitat, es va encarregar d'arxivar els seus papers i editar les notes al peu de pàgina de l'última gran obra d'aquest famós pensador existencialista, La memòria, la història, l'oblit.

Encara que va començar una tesi doctoral, Macron va abandonar la seva carrera com a home de lletres per dedicar-se a l'alta administració. Va estudiar a l'elitista Escola Nacional d'Administració (ENA), es va incorporar al prestigiós cos de la Inspecció general de les finances, la qual havia estat dirigida per l'influent Jean-Pierre Jouyet.

Jouyet, un amic històric d'Hollande, que ha ocupat càrrecs de poder durant els últims vint anys cohabitant entre l'esquerra i la dreta, va ajudar al jove Macron a teixir-se una extensa xarxa de contactes entre les elits polítiques i econòmiques. El que li va permetre treballar amb tot just trenta anys com a banquer de Rothschild, on va tancar un valuós acord entre Nestlé i la farmacèutica Pfizer, amb el qual va guanyar una prima de 2,8 milions d'euros.

A més, gràcies a la influència de Jouyet, "Hollande va triar a Macron com el seu conseller en matèria econòmica durant les primàries socialistes de 2011", assegura Marc Endeweld, autor de la biografia L'ambigu monsieur Macron. Mesos més tard el nomenaria com a secretari adjunt de l'Elisi i finalment l'escolliria com a ministre d'Economia a finals d'agost del 2014. Una trajectòria política ascendent que l'hagiografia publicada durant l'últim any sobre ell ha dibuixat amb una certa aura de jove prodigi.

Arquitecte de les polítiques liberals d'Hollande

Com a secretari de l'Elisi i com a ministre, Macron va ser l'arquitecte de les mesures econòmiques més polèmiques del quinquenni d'Hollande, com la rebaixa fiscal de 40.000 milions d'euros a les empreses o la famosa Llei Macron, que va ampliar l'obertura de les botigues en diumenge i va liberalitzar sectors tan diversos com les notaries o els autobusos. Fins i tot va intervenir de manera directa en l'elaboració de la reforma laboral, ja que "va negociar amb la patronal la introducció d'una clàusula que facilités l'acomiadament per motius econòmics", explica la periodista Marion L'Hour, coautora amb Frédéric Says del llibre Dans l 'enfer de Bercy.

Contestada pels sindicats i l'esquerra radical, la polèmica Llei Macron va servir per mostrar "el seu estil dialogant que els francesos van apreciar especialment", afirma el periodista François-Xavier Bourmaud, autor de la biografia Macron, L'invité surprise. De fet, l'exministre d'Economia "va passar dues-centes hores a l'Assemblea Nacional per debatre amb els diputats l'aprovació de cada article de la seva llei", afirma Nicolas Prissette, autor del llibre Emmanuel Macron, en marche vers l'Elysée. Però aquesta "voluntat dialogant" va resultar infructífera i aquesta llei va ser aprovada per decret.

Segons Bourmaud, "la Llei Macron va evidenciar el bloqueig de la societat francesa". Una dificultat per dur a terme reformes especialment criticada per la dreta francesa. El que va contribuir a fer de Macron un dels ministres més populars, sobretot entre els votants conservadors. Aquest suport es va veure reafirmat per la benevolència amb què el president Hollande abordava les múltiples sortides de to del seu ministre preferit, "al que aviat va considerar com el seu successor", reconeix Prissette.

No obstant això, Macron no va trigar a trair Hollande, a qui considerava un líder polític covard, incapaç de dur a terme les reformes necessàries. A partir de l'estiu de 2015 va contemplar la idea de presentar-se a les presidencials. Aquest projecte va començar a prendre forma a principis de l'any passat, quan va multiplicar les seves reunions al Ministeri d'Economia amb persones allunyades de l'activitat econòmica, com politòlegs o líders religiosos. Segons van revelar els autors de Dans l'enfer de Bercy, el 80% dels diners pressupostats per a les despeses anuals de representació del Ministeri d'Economia els va utilitzar en aquest tipus de dinars i sopars, abans de la seva dimissió com a ministre a finals d'agost de 2016 .

"Els aparells polítics paralitzen"

Després d'haver fundat a l'abril el moviment polític En Marche! -les sigles es corresponen amb les inicials del seu candidat-, l'exministre d'Economia va anunciar la seva candidatura a les presidencials el novembre de l'any passat. "Els aparells polítics paralitzen la nostra capacitat d'avançar", va assegurar llavors durant un discurs especialment crític amb les forces polítiques tradicionals. Un rebuig al bipartidisme compartit per bona part de la societat francesa. Segons els estudis del centre d'anàlisi Cevipof, només el 12% dels francesos confia en els partits polítics i el 75% d'ells considera que les nocions d'esquerra i dreta no volen dir gran cosa.

Tot i ser la primera vegada en què es presentava a unes eleccions, la victòria de Macron a la primera volta de les presidencials va resultar possible gràcies a la crisi del bipartidisme francès. La dreta republicana i el Partit Socialista (PS) van obtenir poc més del 25% dels vots, mentre que van ser el 55% el 2012. El líder centrista "ha tingut la sort de confrontar-se a dos candidats massa caricaturescos, com Benoît Hamon, que només es dirigia a l'electorat de l'ala esquerra del PS, o François Fillon, tacat pels escàndols de corrupció ", explica Prissette.

La joventut de Macron també ha resultat un gran avantatge. El 64% dels seus votants en la primera volta va apostar per ell perquè "encarna el canvi", segons un sondeig d'Ipsos. "La majoria dels simpatitzants d'En Marche! són persones que volen veure noves cares a la política, però no volen canviar el sistema econòmic", assegura el periodista d'Mediapart Mathieu Magnaudeix, que segueix el líder centrista durant la campanya.

Aquesta imatge de renovació s'ha vist reforçada per un tractament mediàtic benvolent. La candidatura del dirigent centrista s'ha beneficiat "d'un bombardeig mediàtic per vendre la marca Macron a l'electorat", ha criticat l'analista polític Thomas Guénolé al setmanari Marianne. Els periodistes d'aquesta revista van calcular al febrer que la cadena de televisió d'informació en continu BFMTV havia retransmès durant els últims quatre mesos 426 minuts dels discursos del candidat d'En Marche! durant els seus mítings i només 404 minuts dels altres quatre principals candidats.

Candidat de la gran coalició

"La meva oferta política consisteix a unir la socialdemocràcia, l'ecologia realista, la dreta orleanista (moderada) i el gaullisme social", va dir Macron a principis de febrer durant una entrevista a l'emissora de ràdio France Inter. Va reconèixer d'aquesta manera la seva voluntat de construir a França una gran coalició. És a dir, de reeditar l'aliança entre conservadors i socialdemòcrates que governa a Alemanya o que aprova la majoria de les iniciatives legislatives al Parlament Europeu. Únic candidat clarament europeista, el líder centrista ha rebut el suport dels principals dirigents europeus conservadors i socialdemòcrates.

"Macron ha apostat per reemplaçar l'eix esquerra-dreta per la confrontació entre europeistes i patriotes (extrema dreta)", afirma Bourmaud. El seu projecte per a la Unió Europea consisteix a reforçar l'aliança francoalemanya i elaborar una reforma dels tractats que "sotmetria a la votació dels ciutadans dels estats membres".

No obstant això, aquest nou tractat difícilment representarà una alternativa a les polítiques d'austeritat, de les que Macron és un adepte confés. El seu programa inclou mesures com l'aprovació d'una nova reforma laboral aprovada per decret, una reducció en 60.000 milions d'euros de la despesa pública, la supressió de 120.000 llocs de funcionaris o l'eliminació parcial de l'Impost sobre la fortuna (ISF). Unes mesures que només podrà aplicar en el cas que el seu moviment polític obtingui la majoria absoluta dels diputats en les pròximes eleccions legislatives de juny.

"Macron vol transformar En Marche! en un nou partit polític, amb un nou nom i en el qual espera atraure diputats del PS i Els Republicans (dreta) ", assegura Bourmaud. L'exprimer ministre socialista Manuel Valls va anunciar aquest dijous al Twitter el seu suport a la majoria presidencial del líder centrista. Una gran coalició que resultarà imprescindible perquè Macron pugui emprendre finalment les seves reformes.